Vaga

Jornada de vaga, de vaga general, una més. Quantes més caldrà fer?. El dia és ventós però no fa fred, el cel enterbolit i els carrers com de cap de setmana però amb la guarderia oberta. Ja som a la tardor però encara hi ha mares que van amb minifaldilla, i s’agraeix!.
És com un dia festiu i s’ha de caminar, s’han d’estirar les cames i saludar el nou dia. Avui toca ruta pel passeig fluvial, i com tots els passejos fluvials de tots els rius de la Mediterrània, trobem a banda i banda polígons industrials. Aquí si que ha arribat la vaga. Tot és en calma, les fàbriques tancades i els carrers transversals buits. No hi ha soroll de camions ni de màquines, només ocells. La nau dels iogurts te més animació, hi ha un piquet amb les seves banderes, però aquest piquet no és com el que acaba de sortir per televisió amb els pneumàtics cremant i els crits amenaçadors, no, aquest és un piquet tranquil i distés, fins i tot, quan arriba un camió carregat de llet el deixen passar després de les corresponents explicacions i consignes i, com no, algun crit d’esquirol, esquirol. Ens saludem i allà es queden preparant el foc per fer un prometedor esmorzar a base de botifarra, catalana, és clar.
Més endavant i sobtadament apareix un grup d’uns quinze treballadors que es manifesten pacíficament i alegrement amb les seves banderes. Banderes sense sigles. Hi ha dues estelades, una sense estela i una republicana. M’hi afegeixo i ja som setze, disset amb la gossa. M’hi afegeixo perquè anem en la mateixa direcció, ells cap el bar que diuen està de serveis mínims, bona excusa, i jo cap a la zona del passeig sense urbanitzar, la part maca del riu.
Al riu no hi ha vaga, hi ha pau. Els ànecs aprofiten que el riu porta aigua per remullar-se i un xoriguer s’ho mira tot embadalit des de dalt d’una torre elèctrica. Què ha de pensar dels manifestants cantaires?.
Estic a l’altra banda del poble. El poble antic. Els negocis són tancats. No tots. La Societat Cooperativa és oberta. Quina contradicció, no?, dir-se societat cooperativa i no fan vaga, no ser solidari amb el moviment obrer. Alguna cosa deu estar canviant o alguna cosa no s’acaba d’entendre. Potser sóc jo. Potser són serveis mínims, com els del bar. A la porta de l’ajuntament quatre persones s’estan a la porta amb la samarreta de prou retallades. Són funcionaris i deuen conformar el piquet informatiu. A mi no m’informen.
Continuo el recorregut pel poble fins arribar a la part nova, a la part comercial, La meva part. Aquí sembla no haver arribat la jornada de vaga. Potser sóc jo que m’he entretingut i ha passat ja el dia de vaga. No, continua la jornada. Els comerços són oberts, tots menys el forn que manté les portes tancades. Quines coses, no fa pas tant el pa era una aliment bàsic i ara resulta que tot és obert menys el forn. La farmàcia nova també és oberta. En menys de cinc-cents metres hi ha tres farmàcies i les tres obertes. Aquesta, la més nova, te a la porta un sospitós rètol de sospitosa elaboració que diu que estan de serveis mínims. Com el bar. Com la cooperativa.
Arribo a casa amb un regust dolç pel bon començament del recorregut i agre pel seu final. Potser no és més que el reflex de la societat. Tot just ahir, un amic comerciant deia que ell tancaria per convicció pròpia i per respecte als seus clients. Si, és això, el respecte. Respecte a qui tanca i respecte a qui obre. Respecte a qui para i respecte a qui treballa. Però sobretot, sobretot, respecte a un mateix i a les seves conviccions perquè poques coses més ens queden en aquesta època de retallades. Només dormir i dormir tranquil.

In(amb)dependent

Vull la independència, una independència on estem tots i on ningú hagi de marxar o vulgui marxar. Vull la independència per a viure millor i vull continuar vivint sent amic i germà de qui em vull independitzar, perquè vull marxar però no em vull separar. Vull fer com el fill que se’n va de casa perquè ja ha trobat feina i parella i vol fer la seva. A la seva pròpia casa, amb les seves normes i els seus quès però que continua estimant els pares i veu casa els pares com casa seva, perquè allà a crescut i s’ha fet gran, però ara que la casa els pares ja està pagada, ja està arreglada, i ja està harmonitzada, és el moment de marxar, però no per sempre, no, sinó per fer-se gran tot sol, amb els seus.
Vull la independència però vull continuar “suportant” els Madrid - Barcelona i vull viure i vibrar a un estadi de Cornellà - El Prat ple a vessar de senyeres presenciant un partit de classificació pel mundial de futbol de la meva selecció. Vull comprar llibres de la editorial Planeta editats a casa i vull continuar comprant als mateixos comerços i supermercats. Vull poder llegir els mateixos diaris i veure els mateixos canals, fins i tot els rancis. Vull continuar pagant peatges però peatges que ajudin a fer autovies al meu país i vull continuar pagant impostos per ajudar els serveis del meu país.
Vull la independència, però també vull continuar ser depenent de la gent que m’envolta, vull que aquesta gent estigui tan contenta i feliç com fins ara, sinó més, i vull que tota aquesta gent de la que depenc no es vulgui independitzar mai de mi ni de la meva nova independència. Vull una independència amb dependència.

Plovia

Temps era temps que el cel portava aigua. Arribava la Mare de Déu d’Agost i l’estiu s’acabava i començaven les tempestes. Tempestes seques i tempestes humides. Corrien els campistes, corrien els banyistes. Bordaven els gossos, ploraven els nens i callaven els ocells. El cel cridava.
Quatre llamps, quatre trons, núvols negres i pluja. Pluja freda, pluja sagrada. La calor s’estremia i la calor s’amagava. Les platges es buidaven, les carreteres s’omplien i la gent tornava a casa.
Temps era temps que no coneixíem el canvi climàtic ni la prima de risc. Temps era temps que viatjàvem al poble. Poble de la mare, poble del pare. Poble. No coneixíem els creuers ni els resorts, ni els parcs temàtics ni les cases rurals perquè casa l’avi era casa rural on cuinava la iaia i els tiets mataven el porc. Si ara és estiu això és el poble, i si no hi ha poble, això és la Barceloneta i això és el Tibidabo. Apa nens, a agafar la truita i la sombrilla que passa l’autobús!.
Però un dia en despertar tot va canviar. Mai més cap tardor, mai més cap primavera. Estiu i hivern, res més. El clima globalitzat. Nord hivern, sud estiu. Sud hivern, nord estiu. O blanc o negre. O sistema o antisistema. O pobre o ric. Plou o no plou.
Però la deessa natura es revela i no vol saber res de canvis ni de primes. Voleu estiu?, aquí el teniu, un senyor estiu amb la seva sequera i les seves onades de calor. Voleu més?, teniu, boscos cremats, fruiters secs i camps ressecs. Blat transgènic?, apa, porteu-me’l a veure si aguanta això!.
El món es preocupa pel sistema bancari, per la falta de liquiditat i per la pujada del preu del barril. Què fa temps que no plou?, tranquils, és el canvi climàtic. Ho estem estudiant i ens diran que segons les darreres estimacions cap el dos mil cent no quedaren boscos al planeta i hauran desaparegut tres mil espècies de les quals el trenta per cent seran insectes que ja no ens picaran.
Temps era temps va ploure per última vegada, temps era temps que les rieres s’animaren i les plantes es despertaren. Temps era temps va ploure. Però, quan va ser això?.

Indignació

Indignat amb els polítics. Indignat amb els sindicats. Indignat amb els banquers. Indignat amb els empresaris.
Indignat amb el pensament únic: Espanya o Catalunya; PSOE o PP; CCOO o UGT; Barça o Madrid; platja o muntanya; gras o flac.
Indignat amb l’elegant flaquesa de la princesa Letizia que per la resta de dones és anorèxia i és delicte. Indignat de ser poble si la Esteban és la princesa del poble.
Indignat amb les televisions privades i la telebasura. Indignat amb la televisió pública monogràfica i monotemàtica.
Indignat per què no informen. Indignat amb la premsa gratuïta. Indignat amb les emissores de ràdio que imposen la mateixa música. Indignat amb la SGAE per imposar la mateixa música. Indignat amb els premis literaris i indignat amb els best sellers.
Indignat amb els sondejos electorals que encerten els resultats i treuen emoció a les nits electorals. Indignat amb els partits de futbol perquè sempre guanyen els mateixos. Indignat amb les previsions meteorològiques perquè no són lògiques.
Indignat amb l’església catòlica. Indignat amb l’església musulmana. Indignat amb l’església jueva.
Indignat amb Rodalies. Indignat amb el Metro. Indicat amb el bus.
En definitiva, indignat per ser convergent, per ser de l’Espanyol, per escoltar música indie. Indignat per haver de recercar els llibres que he de llegir. Indignat per aguantar les nits electorals i els partits de futbol i per mirar el cel al matí. Indignat per no creure en cap déu i indignat per anar arreu caminant.
Però content per viure ara. Content de tenir amics i tenir família. Content de tenir feina i tenir una hipoteca. Content de tenis un pis, un cotxe i molts llibres per llegir. Content perquè ha de ploure i perquè fa sol. Content, en definitiva, de despertar cada matí i viure, viure on visc i viure amb qui visc.
Per acabar: estic indignat per estar content i content d’estar indignat.

El final del túnel, o no

Encara que sembla que va ser ahir, ja han passat vint-i-un anys que ens vam ajuntar per iniciar un projecte. El vam anomenar grup Arnot fent servir una lletra identificativa per a cadascun de nosaltres. El que volíem era treballar i demostrar, sobretot a nosaltres mateixos, que érem professionals i que podíem fer feina de qualitat treballant en equip.
S’hagués pogut entendre com un acte de rebel·lia o d’inconformisme, fins i tot com una rebequeria però el cas és que no estàvem d’acord amb la direcció de l’empresa i la direcció semblava que tampoc estava gaire per nosaltres, de fet ja feia uns quants anys que ens buscava les pessigolles. Així que, ens vam ajuntar, vam preparar un projecte de remodelació d’un jardí i el vam presentar a l’oposició. Però no només això, també ens vam afiliar a aquesta força política demostrant que ens implicàvem i que, si canviava el govern municipal, podrien comptar amb nosaltres.
La primera desil·lusió va arribar amb la presentació i execució del nostre projecte per part de l’equip de govern que manava. Algú de dins ens havia traït i havia venut la nostra feina. En grup Arnot moria com a tal, encara que d’aquells mesos de feina va quedar una amistat sincera i compromesa. Les eleccions no van anar com esperàvem i, a sobre, les desavinences amb la direcció s’aguditzaven.
Van començar uns anys d’obscurantisme on era fàcil sentir-se en la clandestinitat exercint una oposició simbòlica contra els rectors de l’empresa. Dels cinc que vam començar ben aviat vam passar a quatre, i després a tres, però l’amistat no es ressentia, encara que la direcció, voluntària o involuntàriament ens va separar; un de nosaltres, fins i tot, va deixar l’empresa.
La lluita opositora va continuar encara que cadascun de nosaltres la va portar a la seva manera, uns des de el sindicalisme, altres des de la resistència ferotge. Dels quatre, dos van deixar l’afiliació política, un per convicció, l’altre per no pagar.
Els anys passaven i, qui més qui menys es va anar buscant les garrofes dins l’empresa. Del grup Arnot quedàvem tres lluitant en la clandestinitat, encara que una clandestinitat descoberta doncs érem ben reconeguts per tots. La direcció de l’empresa va canviar però no la situació, les pessigolles ens la buscaven igual i la lluita opositora havia de continuar. O potser no, potser la lluita era ja una cosa més romàntica que real, però resultava divertida.
I ara, vint-i-un anys després, la situació política ha tombat. Ens agafa a tots plegats una mica grans i, encara que ha representat una alegria, no ho és menys pensar que, al final, tampoc s’està tan malament a la clandestinitat i fent d’oposició ferotge. És fa difícil pensar que el llarg camí pel túnel s’ha acabat, però en el fons, un pensa que potser és millor pensar que no s’ha acabat....

Què és el que tornarà?

Un d’aquests dies onze persones decidiran si el document que ha de regir o ha de determinar com s’ha de governar el meu país i quina ha de ser la relació d’aquest amb d’altres països, s’ajusta a un altre document que serveix per regir o per determinar com s’ha de governar un altre país i quina ha de ser la relació d’aquest amb altres països, com ara el meu.
Fa anys que dura aquest tema i ja va cremar un govern, va cremar un polític al que ara han fet bo i va cremar moltes esperances, masses i tot. El document es va redactar, es va consensuar entre tots els polítics oh, miracle!, i va obtenir més d’un noranta per cent de recolzament al parlament del meu país. Prou explícit per entendre que en aquell document es recollia la voluntat d’un poble.
Però la cosa es va anant diluint en el temps i tothom en parlava. Van començar les discussions, els punts de vista i les disputes per sortir a la foto. Es va presentar al poble perquè també i digués la seva. Però la gent ja començava a estar cremada de tanta comèdia amb aquell document i es va perdre una mica la il·lusió. Finalment es va treure al carrer per que la gent hi digués la seva. Va ser poca la gent que va dir la seva, va ser poca la gent que va voler anar a votar. Menys de la meitat de la població i d’aquesta no gaire més de la meitat que recolzava el document. En definitiva i fent números, no es podia dir que la gent estigués gaire per aquell document. La perdiu s’havia marejat més del compte.
Finalment el document aprovat i recolzat se’n va cap al país veí, del qual encara hi som dependents perquè també hi diguin la seva. Se’l miren, se’l llegeixen i el comencen a retallar. Ara això sí, ara allò no. Ara toca, ara no toca. I el president d’aquell país del qual en som dependents, es desdiu de les seves paraules d’anys enrere quan buscava vots i fidelitats i de quan deia que el nostre document s’aprovaria sense cap retallada i tora endavant amb les retallades.
Del document aquell consensuat i que va cremar a algun polític al que ara han fet bo, poc queda ja. Més aviat queda el que ja hi era abans de redactar-lo però més ben explicat, potser.
Però després de passar pel tamís del govern d’aquell país del qual encara en som dependents, encara va haver algú que va dir que aquell document no s’ajustava al document mare del país mare. Deien que aquell document era anticonstitucional en algun dels seus punts i que calia que onze personalitats es reunissin per decidir si sí o si no. I aquí estem, esperant que aquestes onze persones diguin la seva.
I on han de dir aviat, però abans que ho diguin el meu país es debat entre emprenyar-se (més), o esperar-se (més). Els partits polítics, aquells que van consensuar i aprovar per majoria absoluta, més que absoluta, aclaparant, aquell document, ara es discuteixen per decidir si s’han de manifestar abans o després que aquelles onze persones diguin el que, ara es discuteixen per saber si s’han d’emprenyar o s’han d’esperar. I tot plegat, el poble està cansat. El poble ja no sap que dir ni que fer per què al poble tant li fa. El poble és conscient que el que han de tornar, el que ha de decidir aquell grup d’onze persones, sigui bo o dolent, sigui més o sigui menys, res tindrà a veure amb el document que tal dia farà un any es va aprovar per majoria aclaparadora al parlament del seu país.
Potser el document sortirà retallat, però abans el retall d’aquestes onze persones, ja va patir un retall i abans un altre.
El problema del document que ha de regir o ha de determinar com s’ha de governar el meu país i quina ha de ser la relació d’aquest amb d’altres països és que va haver de sortir del país. El problema d’aquell document és que no va poder ser aprovat ni posat en funcionament sense la intervenció i decisió d’un altre país del quan encara som dependents.
Ara, el document que ha de dir que som i com hem de ser serà un document que res tindrà a veure amb la voluntat del meu poble ni al que es va determinar per majoria i serà un document que el que dirà és com volen que siguem i com hem de ser.
I mentrestant, els polítics que no fa pas tant es van fer la foto de la unitat, la foto del consens i la foto que segurament més orgull va fer sentir entre la gent del meu poble, es discuteixen per encapçalar la foto del carrer per dir si ens hem d’emprenyar o si ens hem d’esperar.
Sigui quina sigui la decisió que prenguin, no se si seran moltes les persones que surtin al carrer per decidir si es cal emprenyar o si cal esperar. El que si que se és que més d’un s’ho mirarà escèptic des de casa tot mirant amb sorpresa com de diferent és el document que es va aprovar per majoria aclaparadora del que tornarà del viatge per les terres de les que encara som dependents. És un document que va anar amb les butxaques plenes i que tornarà amb poc més que quatre souvenirs i un mal de panxa per indigestió.I al final, un es pregunta si ha valgut la pena tanta història per un document que ha quedat, si fa o no fa, com ja estava...

Finançament

El meu país és un país sense estat. És un país que si fos un estat seria un estat ric, però ara per ara no és ric perquè l’estat que està per sobre seu se li queda els diners i limita el seu creixement perquè te por.
I com que l’estat gran te por ha posat a governar el meu país sense estat a un dels seus perquè faci la seva feina des de dins i tenir-ho tot lligat i ben lligat.
I ara que ha arribat l’hora de repartir diners com diuen alguns, resulta que el meu país es queda com sempre per sota del que genera encara que el que governa i el seu equip diguin que mai no hem tingut tants diners i que mai hem estat tant bé com ara i que a partir d’ara tot serà fantàstic i meravellós i que faran carreteres, i escoles, i hospitals i que des de l’estat gran ens estimaran i respectaran com mai ningú no ho ha fet.
El meu país és un país sense estat i difícilment mai el tindrà perquè hi ha gent que no vol que en tinguem d’estat i que són els que governen el meu país i els qui el governaran. També hi ha gent que no governa que no vol que el meu país no tingui estat, i són de respectar perquè també són molts.
El meu país és un país curiós on l’estat gran s’ha establert en una petita porció de territori on viuen aquells que pensen que mai el meu país serà un estat. Perquè?, no ho sé, però aquesta petita porció de territori viu totalment al marge i d’esquenes al que pensa la resta del meu país. Però ells, en la seva petita porció de territori són més i quan s’ha de votar van a votar per continuar impedint que el meu país sigui un estat.
No es pot dir res, és el lloc de la democràcia i si la majoria vol un país sense estat a mi ja m’està bé, perquè tampoc viuré més amb un estat ni seré més feliç, però amb o sense estat la sensació de engany i la sensació de que em prenen per babau amb uns acords de finançament que continuen empobrint el meu país i que limiten la seva autogestió per manca de recursos.
Tinc la sensació que em prenen per babau quan em diuen els que han vingut a tenir-ho tot lligat i ben lligat que mai hem tingut unes millors condicions econòmiques i que mai hem estat en millor posició per créixer. Tinc la sensació que em prenen per babau quan omplo el dipòsit de benzina i pago un impost extra que els de l’estat gran no paguen o quan pago el rebut de l’aigua amb impostos extra que els de l’estat gran tampoc paguen. La mateixa sensació que tinc quan pago peatges.El meu país és un país sense estat i tinc la sensació que em prenen per babau quan passejo pel carrer i un polític dels que estan aquí per tenir-ho tot lligat i ben lligat m’explica que l’acord de finançament és el millor que li ha passat a aquest país en la seva història. Li podia preguntar moltes coses a aquell polític, però me’l miro i giro cap continuant el meu passeig. No paga la pena parlar amb algú que no sap de que parla. Ell o jo no sabem de que parlem.

El camp comença a cremar

I el foc finalment va arribar. Va arribar un divendres ventós, un divendres ennuvolat en alguns llocs i en altres calorós i solejat. El dia començava per a la gent del litoral i prelitoral amb baixada de temperatures i tempestes disperses. El cel ennuvolat i petits ruixats. Diuen que a les terres del interior el sol estrenyia de valent i que el vent bufava de valent. Això si que ho compartien els del litoral i els del interior, el vent.
Una guspira, un descuit, una casualitat, és igual, el cas és que el foc es va iniciar en un camp de secà sec i daurat pel sol. El vent va fer la resta i va escampar el foc per tot arreu, sense control i cremant a gran velocitat tot el que trobava al seu pas, sense pietat, sense respecte i amb autoritat, implacable.
Els bombers es van llençar a aturar-lo, els avions, els helicòpters, les ADF i els veïns. Tothom lluitava contra el foc i aquest, animat pel vent intens i càlid avençava sense control cremant tot allò que trobava al seu pas. Implacable.
Els bombers, els tècnics i els polítics es veien desbordats per aquell vent, per aquell foc i per aquelles flames que, hectàrea rere hectàrea deixava al seu pas un espectacle fosc, un camp erm i uns carrers envaïts per les cendres. Els bombers i els tècnics a peu de flama. Les autoritats al despatx o al restaurant.
Els veïns fugien del foc. Abandonaven les seves masies i en la llunyania veien com el foc devorava els seus camps, els seus cultius i els seus magatzems. Algunes granges també cremaven, i amb elles tot el que hi havia dins.
Les hores passaven i el foc avençava. Sense control, sense respecte i sense rumb. El foc s’havia aliat amb el vent i tots dos feien del verd negre i del groc gris. El cel es tapava pel fum i els pobles s’omplien de gents solidaries que no dubtaven un moment a ajudar a apagar el foc i a asilar als que veien cremar les seves masies.
La nit arribava i una trucada de les autoritats, dels polítics, demanaven als pagesos que trairessin la seva maquinaria al camp i que el llauressin per evitar el implacable pas del foc. I els pagesos trairen la seva maquinaria i, a força de perdre les seves collites, llauraven els seus camps per evitar que el foc avancés.
No se sap quina va ser l’autoritat que va donar l’ordre, però un pensa en uns dies enrere quan unes altres autoritats o potser les mateixes prohibien als pagesos treure a treballar les seves màquines per evitar que el foc calés perquè pensaven que els pagesos i les seves màquines cremaven els camps. Potser si aquell cap de setmana els pagesos haguessin sortit al camp amb les seves màquines ara aquestes terres no haurien cremat perquè ja hi eren llaurades.
Però els pagesos no va ser rancuniosos i van treure les seves màquines. I van llaurar els seus camps. I van guanyar la batalla al foc juntament amb els bombers, amb els avions, els helicòpters i les ADF. I també amb els anònims veïns que en contes d’anar a la platja o banyar-se a la piscina van ajudar a aturar el foc. Les autoritats no hi eren. Diuen que algunes d’elles estaven pregonant els beneficis del nou finançament i d’altres dauraven les seves pells al sol en les seves mansions empordaneses.El foc, aquell primer foc implacable se’n va endur camps, boscos i masies. També va cremar magatzems i la vida d’un home, i la de més d’un animal. Es va endur la vida del camp, la vida de moltes i moltes hores de treball dels pagesos. També va cremar maquinària. El que no va cremar va ser les ànsies de poder i protagonisme de les autoritats que ara s’hauran de barallar amb les elèctriques per decidir si va ser per elles que es va iniciar el foc. El que segur que no diran les autoritats és que la culpa va ser d’un pagès que no va sortir a treballar amb el seu tractor fa uns dies perquè podia haver calat foc al camp.

El foc

El foc. Ha arribat el foc. Cremen camps, cremen boscos i tot és fum. Fum blanc i després flames, flames vermelles, altes i letals que tot ho arrasen. I després la foscor. La foscor i la negror de les cendres i d’un paisatge desolat.
Perquè ha arribat el foc després de dies sense venir?. És la calor, la calor i la poca humitat, i les herbes que tant i tant han crescut aquest últim any i que tan ben acostumades estaven a beure aigua. I ara que fa dies que no plou, s’han assecat i han deixat al camp i al bosc un paisatge ben groc, groc de secà.
Els bombers van amunt i avall apagant focs, els avions volen els paisatges buscant petits senyals i els pagesos vigilen de no fer foc. Però malgrat tot ha arribat el foc. I com que ha arribat el foc els que manen s’han espantat perquè tenen por de no poder apagar el foc.
El foc ha arribat com arriba cada any. La culpa del foc és de tots, és teva, és meva, i és de la natura. És de la imprudència, és de la desgràcia, és de la mala sort, però mai la culpa és del pagès, perquè si no fos pel pagès ja no tindríem camps ni tindríem boscos. Però alguns dels que manen pensen que la culpa és del pagès i com que fa molt de calor els hi han dit que no agafin la seva maquinària perquè poden cremar els camps i poden cremar els boscos.
Hi ha d’altra maquinària que sí que cala foc. És la maquinària de la gent, també anomenada cotxe, que ve de ciutat a passar el cap de setmana i que tira les burilles per la finestra o que es deixa una ampolla de vidre a terra o que deixa la seva brutícia al mig del bosc i al mig del camp. Però per a aquesta gent no hi ha prohibició, aquests poden campar com vulguin i fer el que vulguin. Poden remenar el bosc, poden arrencar flors i poden deixar brutícia tranquils perquè si hi ha un foc, la culpa serà del pagès i de la seva maquinària.
Alguns d’aquests que manen no coneixen el camp, com no el conec jo, però jo si que conec la sensibilitat de la gent del camp i se com s’estimen el seu entorn, tant, que mai deixarien que les seves màquines en calessin foc, perquè no són babaus, com no ho són els que van de cap de setmana al camp i a la muntanya i deixen les seves burilles i les seves brutícies. No són tontos, i quan són a casa, no tiren les burilles ni deixen la brutícia al mig del passadís o a l’habitació del nen, no, perquè es calaria foc.
De vegades els que manen sembla que no saben manar, no saben manar ni saben com amagar el pic sota l’ala, ni saben assumir els problemes tal com venen. I si el foc ha arribat és perquè ha d’arribar, perquè els boscos s’autoregulen i es regeneren cíclicament. I si el bosc, a sobre, a patit un hivern ventós i tempestuós i ha tirat les branques més altes a terra, el bosc s’ha de netejar, i si ningú l’ajuda a netejar-se, el bosc es crema, es crema per a eliminar tot allò que no el deixar créixer. Perquè el bosc és savi.
Potser si el que mana hagués ajudat al bosc a estar net, potser si hagués posat més mitjans, què ja n’ha posat, i potser si el que mana li hagués preguntat al bosc com li agradava estar, ara el bosc no busqués la manera de regenerar-se que ell només coneix, el foc.
Però el que mana te por, te por de que se li calin foc els seus boscos i els seus camps i per això ha decidit que els pagesos no facin servir les seves màquines. I és una llàstima, perquè si es calés foc al bosc o al camp, segurament necessitaria d’aquelles màquines i d’aquells pagesos als que culpabilitza vetlladament i segurament si això passés, els pagesos agafarien les seves màquines i anirien a apagar el foc, perquè el foc que crema, crema al passadís de casa seva i crema a l’habitació del nen.
Mentrestant, la maquinària de la gent, també anomenada cotxe, que ve de ciutat a passar el cap de setmana i que tira les burilles per la finestra o que es deixa una ampolla de vidre a terra o que deixa la seva brutícia al mig del bosc i al mig del camp, continua circulant per les carreteres i les pistes sense que ningú dels que mana els hi digui res. Potser serà perquè els que manen es pensen que com què són més els votaran més.Jo que no sóc pagès però que tampoc sóc dels que tira burilles ni deixo brutícia al camp, tampoc els votaré perquè qui ataca la gent del camp, ataca el camp.

Aquests tampoc surten al carrer

Diuen que a banda de la classe política també tenim al mon laboral la classe sindical, i com la classe política, aquests tampoc són conscients del que passa al carrer perquè no els hi agrada sortir del despatx.
Són sindicalistes que es dediquen a la política perquè són tant curts de gambals que ni tant sols serveixen per ser polítics, encara que el que si saben és com entabanar la gent amb discursos populistes i mancats de contingut i de dimensió real del que passa al seu voltant.
Però el que si que són son venedors d’idees i el que si que són son corruptes i maldestres amb la resta de sindicats. Perquè quan parlem d’un comitè d’empresa parlem d’un parlament d’un país, parlem d’un equip triat pels treballadors per defensar els seus interessos, però a l’igual que al parlament no tots són conscients que estan allà per defensar interessos comuns i no interessos particulars. Perquè a l’igual que al parlament uns guanyen i altres perden però sigui com sigui el beneficiari ha de ser el els a triat, i al igual que al parlament pots governar en unitat i consens o deixar que l’opció majoritària tiri endavant tota sola. Però el que realment és neci és fer veure que estàs per la unitat mentre vas per lliure.
Però tot això tampoc bé al cas, el cas és que no tots són conscients del que passa al carrer, alguns no saben o no volen veure que al carrer hi ha gent que no pot comprar-se un cotxe ni connectar a internet el portàtil del seu fill perquè no tenen diners i no tenen feina, alguns fins i tot no tenen on dormir ni on menjar i s’estan al carrer però s’estan al carrer no per manifestar-se i per protestar, s’estan al carrer perquè no tenen on dormir ni on menjar.
Altres estan al carrer i es manifesten tallant el trànsit i cridant consignes perquè no tenen cap més esperança de mantenir el seu lloc de treball que sortir al carrer i cridar l’atenció dels ciutadans. També és cert que cada cop són menys, però no perquè s’estiguin solucionant el problemes, cada cop són menys perquè cada cop són menys els treballadors que tenen una feina que defensar.
I amb tot això, alguns d’aquells polítics frustats per no poder ser polítics, decideixen que s’ha de sortir al carrer i cridar i tallar el transit per demanar el que l’oposició parlamentaria hagués equiparat a un portàtil amb teclat numèric, perquè ocupar el carrer és una cosa molt delicada i una cosa que s’ha de mesurar perquè el que està en lloc és molt, i no es tracta només d’atacar la patronal, no, quan surts al carrer has de ser conscient que destorbes els ciutadans i destorbes els conductors. Has de ser conscient que aquells destorbats han d’entendre la teva reivindicació i has de ser tolerants amb la teva protesta. Però quan qui es manifesta és un treballador amb feina estable, amb sou fix i amb privilegis socials, com li explicaràs a aquella família que no te on dormir ni te on menjar i com li explicaràs a aquell conductor que fa el repartiment que potser avui no cobrarà per no complir el seu recorregut perquè quatre arreplegats que demanen l’equivalent a un portàtil amb teclat numèric estan tallant el carrer?.
Però els promotors d’aquests actes no són conscients del que passa al carrer, perquè ells si que es podran canviar de cotxe i podran connectar a internet el portàtil del seu fill, fins i tot podran aturar dues hores perquè després posaran les hores aturades com hores sindicals i continuaran cobrant el mateix mentre els quatre seguidors i compradors d’il·lusions perdran una bona quantitat de diners amb la qual segurament aquell mes no podran pagar la connexió a internet del portàtil del seu fill, malgrat ells ho recuperaran el mes següent perquè toca paga extra. I mentre es manifesten li explicaran als pacients ciutadans i conductors que estan al carrer per demanar què?, perquè, què demanem?.Tinc la sort de ser representant dels meus companys i també tinc la sort de no ser sindicalista ni de ser polític frustrat (bé, una mica). També tinc la sort de sortir al carrer i conèixer gent que no te on dormir ni on menjar i conec gent que no pot canviar de cotxe ni connectar a internet el portàtil del seu fill, i també tinc la sort de poder triar quan sortir al carrer, perquè per mi el primer és tenir com pagar la factura elèctrica, i després ja parlarem de si vull o no tenir un portàtil.

No surten al carrer

Hi havia una vegada un país que s’enfonsava econòmicament i on les multinacionals se’n anaven, les empreses tancaven i els comerços trontollaven. Cada vegada tenia més parats, més hipoteques sense pagar i més gent dormint al carrer.
Però aquell país continuava vivint amagant sota l’ala els seus problemes, senzillament perquè els seus governants no n’eren conscients de que estava passant, no n’eren conscients o és què potser no en sabien més, què és el que cada cop més pensava la gent, la gent que cada vegada vivia més decebuda i amb menys esperança de sortir d’aquella complicada situació.
I un dia el parlament d’aquell país es va reunir per debatre sobre l’estat de la nació. Tampoc es pot dir que fos un debat seguit atentament pels ciutadans, ans al contrari, la gent ja havia perdut tota esperança i ja només en el govern, també havia perdut l’esperança en els grups opositors, en els grups minoritaris, en tots, la ciutadania havia perdut la fe en tota la classe política. Així que, aquell debat va ser un fidel reflex de la situació del país. Cap solució, cap esperança. Només promeses i resolucions molt llunyanes del que aquell poble necessitava.
El govern d’aquell país va creure haver trobat com sortir de la crisi i el que va fer va ser subvencionar l’adquisició de vehicles prometent una quantitat determinada amb l’habilitat de que d’aquella quantitat ells només aportarien un vint-i-cinc per cent i la resta se la repartirien els venedors i les autonomies corresponents. Evidentment el vint-i-cinc per cent que prometia el recuperaria immediatament després de la venda amb el cobrament d’impostos, taxes i demés bagatel·les. L’aportació autonòmica també es recuperava a l’acte amb més impostos i taxes, així que només quedava la part del venedor que al final era qui subvencionava l’adquisició del vehicle reduint sensiblement el seu benefici. Jugada mestre que a més seria aplaudida per tothom, tothom menys els venedors que l’únic que aconseguien era reduir estocs i beneficis, clar. El més curiós és que algun president autonòmic es va negar a subvencionar, era d’aquells que no en sabien més, i és que no havia caigut en el benefici que li aportarien els impostos i taxes, així que va passar de ser el més rebel al més solidari anunciant que també subvencionaria l’adquisició de motocicletes i vehicles comercials i tot allò que pagués impostos.
I aquell imaginatiu govern d’un país en crisi també va pensar que el que calia era informatitzar els adolescents, fer que tots tinguessin un ordinador i a més portàtil, i va idear que tots els nens de no se quin curs en tinguessin un. I com que era un país solidari i que entenia quina era la situació econòmica dels seus ciutadans, va pensar que el que faria era dona una petita quantitat (l’equivalent al preu d’un ratolí una mica bo) i que la resta se la repartissin les autonomies i les pròpies famílies, famílies que a més, haurien d’abonar la connexió a la xarxa i demés despeses de manteniment de l’equip. Però aquell govern que no semblava ser conscient del que passava, informatitzaria la seva població perquè com tothom sap quan has de tancar la teva petita empresa o quan estàs a l’atur i aquest se t’acaba no hi ha res millor que connectar el portàtil del teu fill. Això si és que abans no t’han tallat la llum o el telèfon per no pagar.Alguna proposta més va sorgir després d’aquell debat. D’aquell debat van sorgir propostes de tothom, dels que governen i dels que oposen. I també dels que no manen però hi són i que curiosament van ser el més realistes i els que més a prop dels problemes de la població van estar. Potser perquè eren els que no manaven i els que més temps tenien per baixar al carrer i trepitjar els carrers, aquells carrers amb més començos tancats i més pisos en venda, aquells carrers amb més indigents i aquells carrers per on circula gent decebuda i desesperançada perquè encara i saber que es podran canviar de cotxe i tenir un portàtil pel seu fill, no saben com redimoni l’hauran de pagar perquè continuen a l’atur.

El virus de la moral

La jerarquia eclesial estava preocupada. Els estats es declaraven cada cop amb menys temor laics i la ciutadania deixava de banda vells rituals i costums sense sentit però que mantenien les tradicions pròpies d’èpoques passades. Calia reaccionar i tornar a posar la por al cos de tots aquells que havien perdut la fe, calia redreçar la situació i desterrar la immoralitat que apressava la societat.
No feia gaire ja va haver un intent per recuperar la moral, un intent que va funcionar però que semblava que, una vegada controlat per altres instàncies, sens dubte irreverents, havia portat a l’oblit als fidels i havia desencadenat un nou brot d’immoralitat. La gent ja no s’amagava per fer-se petons i l’homosexualitat s’estava convertint en una situació d’allò més normal. La gent s’havia oblidat del temor al síndrome d’immunodeficiència, s’havia acostumat a l’ús de preservatius i havia après a evitar els contagis.
L’alerta feia temps que havia sonat, però no semblava ser gaire preocupant, de fet la col·laboració dels estats i els seus governants ajudaven prou a mantenir l’ordre moral, però era evident que l’alta jerarquia perdia popularitat i que les pors del passat tornaven a quedar enrere.
Havia arribat el moment de reaccionar, i que millor manera que espantar la gent amb algun tipus de malaltia que controlés les actituds llibertàries. I on millor que en un país de gran tradició eclesiàstica, situat estratègicament i molt, molt proper a aquell altre gran estat que darrerament havia triat a un nou governant de clara tendència laica.
El lloc estava triat, ara calia deixar anar la bomba, una bomba d’allò més simple i senzilla, una bomba que viatjaria d’una banda a l’altra a bord d’un innocent virus de la grip, i per a fer-ho més convincent es relacionaria la malaltia amb algun tipus de bèstia ben apocalíptica i estesa, en aquest cas, un porc.
I és així com de la nit al dia i mitjançant una petita explotació porcina una estranya variant de la grip s’escamparia per aquell país i els estats i països veïns i d’allà a la resta del món en un virulent atac sense control. Però per a que l’atac tingués l’efecte que es volia, que no era un altre que recuperar la moral i les formes, s’havia de transmetre a l’opinió púbica que la seva transmissió no era ni mitjançant el contacte amb aquells animals, ni amb la ingesta de la seva carn, no, l’única manera de que aquella mortal malaltia es transmetés entre humans era per contacte, si, per contacte. Per a evitar el contagi la gent havia d’evitar fer-se petons i tocar-se, la gent s’havia de parlar a certa distància i sobretot cobrir la major part del seu cos amb robes.
Poca gent es va preguntar per aquella estranya forma de transmissió, la gent no va dubtar en deixar de fer-se petons i en evitar el contacte. La gent va començar a portar mascaretes i guants. Va allargar les mànigues de les seves camises i la llargada de les faldilles, a les platges van tornar els vestits llargs i ridículs i pels carrers les noies deixaven de lluir els seus melics i els seus tendres escots.
La bomba havia fet el seu efecte, la gent va tornar a les esglésies per pregar per la seva sanació, els estats que s’havien declarat laics van retornar als seus hàbits més tradicionals i les esglésies es van tornar a obrir. Les institucions religioses sanitàries tornaven a obrir i la tasca de les monges amb els pobres infectats es feia cada cop més imprescindible pels estats que tornaven a destinar part dels seus pressupostos al manteniment d’aquestes recuperades institucions.
Els carrers s’havien tornat hostils. La gent caminava a banda i banda coberts amb mascaretes i guants. Ja ningú no es parava per saludar els coneguts, la gent ja no es feia petons ni es donava la ma. Les policies locals vetllaven a les portes de les escoles perquè els pares no tinguessin cap contacte perniciós amb els seus fills, les parelles d’enamorats passejaven agafats de la ma però protegits per guants de làtex i les farmàcies eren plenes de nous preservatius que cobrien bona part del cos.
La jerarquia eclesial havia tornat a guanyar la batalla, o això es pensava abans que un grup d’insurrectes s’unís en comunicat, una nova comunitat aïllada que havia perdut la por als petons i a les abraçades, una nova comunicat laica que poc a poc va anar escampant-se demostrant a la resta de la societat que aquella malaltia ja havia estat superada i que no passava res per tornar a fer-se petons i per tornar a abraçar-se.Un nou intent per a recuperar aquella falsa moralitat pròpia de l’edat mitjana havia estat vençut, la maduresa de la societat i la valentia i rebeutat d’uns pocs havia tornat a derrotar a aquells inquisidors.

Jo, què vaig ser algú

Fa molts i molts anys vaig ostentar un càrrec, un càrrec molt important i pel qual, i ho puc dir ara que ja han passat els anys, no estava preparat. Em van donar aquell càrrec gràcies a un conjunt de coincidències i casualitats que convertiren unes eleccions polítiques en un autèntic circ, però el cas és que amb els pocs vots que el meu partit va obtenir vam aconseguir ser decisius i ens van donar un parell de conselleries. Si, ja se que no és políticament correcte dir el que diré, però mai amb tant poc recolzament popular ningú ha obtingut tant poder com el que jo vaig tenir. És una de les coses que te el joc de la democràcia, perquè ara que ja han passat els anys i ho puc dir, això de la democràcia no és més que un joc, com el joc de les cadires on qui es mou perd la cadira.
Com deia, el càrrec que em va tocar va ser a canvi del recolzament dels escassos però decisius vots del meu partit. Recordo aquells dies perquè eren frenètics, les corredisses pels passadissos del parlament no paraven i la incertesa per saber qui acabaria governant no feia més que tensar l’ambient. I finalment es va constituir un govern que li vam dir d’entesa encara que entesa entre nosaltres hi havia poca. Cap dels partits que el componíem va guanyar, però això era igual, com que tots tres érem d’esquerres, ja ens anava bé.
El cas és que a mi em va tocar la conselleria d’interior, jo, que vaig passar part de la meva joventut corrent davant la policia i organitzant manifestacions i tancades de protesta, però en fi, tots evolucionem, i malgrat el meu partit era un partit recolzat i votat bàsicament per gent jove i alternativa, per gent en contra de la globalització i a favor de la pau i el medi ambient, jo vaig ser conseller d’interior, jo manaria la policia. Alguns em van dir que si acceptava aquell càrrec trairia la meva ideologia, però la veritat és que la mística del poder és molt poderosa, i entre la ideologia i un bon sou no hi han gaires dubtes, oi?.
Quan vaig ocupar el despatx el primer que vaig fer va ser buscar una bona secretaria i canviar tot el mobiliari, a banda de pintar el despatx, clar. Vaig ordenar comprar un mobles funcionals i de nobles fustes, això sí, amb certificat i uns quadres d’aquells que costa endevinar que signifiquen però que queden tant moderns, com jo, per què pel fet de ser conseller no deixava de ser un tipus modern i progressista dels que viu a Gràcia (no d’okupa) i estiueja al Cap de Creus (no de camping).
I els càrrecs també els havia de canviar, havia de posar gent de confiança i que no em traís, però clar, hi havia un problema, la gent que jo coneixia i era de la meva confiança eren tots com jo, moderns i progressistes, però ens ho vam mirar de fer venir bé perquè la cosa colés, de totes maneres res que no es pogués arreglar amb algun master i curs accelerat. De fet, crec que poca gent pot tenir tanta experiència com els que em corregut davant la policia per saber com s’ha de córrer des de darrera.
Al principi i mentre tot anava bé, tot anava bé. La cosa funcionava, al carrer no hi havien conflictes, s’havien posat infinitat de radars a les carreteres per incrementar els ingressos, s’havien inaugurat noves presons i comissaries i la primavera era prou plujosa com perquè els boscos no cremessin a l’estiu. Però llavors va esclatar una gran crisi que alguns deien era mundial i global però que jo sabia del cert que no era més que un complot mediàtic per destronar-me del càrrec. La gent començava a tenir problemes econòmics i sortia al carrer, els estudiants, manipulats per l’oposició, reclamaven o, en aquest cas repudiaven els canvis i s’organitzaven escamots contra les brillants iniciatives que des de la meva conselleria empreníem. Jo sabia que tot era cosa d’aquells nacionalistes ressentits que no acceptaven que algú com jo fos conseller, aquells ressentits que van instal·lar cameres a les comissaries per veure com fèiem declarar la gent la seva culpabilitat, que era el mateix que es feia quan jo era jove.
I llavors vaig decidir prendre les regnes de totes aquelles revoltes i acabar amb elles de la única forma en que es pot acabar amb tota una colla de conspiradors i que tant bé es feia anys enrere quan era jo i els altres els que corríem pels carrers, a cop de porra. I clar, el meu incondicional equip em va recolzar i es van executar les ordres. Estudiants tancats?, doncs a desallotjar a cop de bastó, que algú es queixa?, cap problema, els nostres amics de la premsa que publiquin fotos de l’arxiu, no, aquesta no, que això no són mossos, que són guàrdies civils, i aquella tampoc, com voleu que creguin que això és la Gran Via si es veu de lluny que són hooligans anglesos sortint d’un camp de futbol?, mireu, només heu d’entrar al google i buscar “contubernio judeo masónico” o “ley de vagos y maleantes” i ja veureu com trobeu bones fotos.
Però clar, en aquella època era fàcil, encara que no gaire, trobar algun mitjà de comunicació contrari al progrés i a les forces d’esquerres, gent d’un dubtós talant que no feia més que enganyar la gent amb notícies falses i de dubtosa credibilitat. Així que la meva credibilitat i bona feina va començar a crear dubtes, serioses dubtes, i tothom va començar a demanar la meva dimissió. Jo dimitir?, no home no, amb tanta gent com havia governat en aquest país, perquè havia de ser jo el primer en dimitir?, i a més, quan jo era jove havia demanat la dimissió dels governants de l’època i ningú em va fer cas, així que ara jo no els hi faria a ells.
Però els socis d’entesa, corcats per l’enveja, també van demanar algun cap per tranquil·litzar els infidels, i no vaig tenir més remei que destituir un dels meus col·laboradors, i mira que em va saber greu, però en fi, era ell o jo, i jo tenia molt clar que no podia dimitir, que no podia deixar un despatx com aquell, amb els diners que va costar!, ni podia prescindir d’un cotxe oficial com el meu, si fins i tot me’l van fer a mida!, ni deixar a tot un equip de confiança, de gent que em necessitava i més en aquells temps de crisi econòmica i unes hipoteques que pagar. No els podia deixar en l’estacada, havia de continuar amb la meva tasca al cap de la conselleria.
Allà va començar la decadència, la gent va veure que realment no estava preparat i que la meva capacitat era limitada, bastant limitada. A més els boscos van començar a cremar, els estudiants manipulats per l’oposició i els aturats van prendre el carrer i la premsa es va fer més i més infidel. Va ser aquell moment el que va fer de mi el que ara sóc, un humil productor vinícola i promotor urbanístic que ha de mirar els dies passar des de la terrassa d’un petit xalet.I ara, des d’aquesta terrassa intento fer saber al món com una persona com jo va ostentar un càrrec molt i molt important amb un minso recolzament a les urnes i fer saber com la democràcia te aquestes coses. Espero que tots compreu la meva biografia, la biografia d’un home que es va fer gran a cops de bastó.

Què bons que són aquests enginyers!

Hi havia una vegada un grup de savis enginyers que treballaven sota les ordres d’un persona d’una capacitat tant minsa que era inversament proporcional al seu poder, i quant de poder tenia!. I un dia d’intensa reunió i d’hores i hores buscant una solució al problema de contaminació que afectava la seva ciutat i que darrerament havia estat apressada per les més altes instàncies que controlaven els nivells de contaminació de les ciutats del continent, van tenir una gran idea: imitar a la natura.
I que feia la natura per controlar la contaminació?, res, la natura poc podia fer, però aquells savis enginyers havien comprovat com els nivells de contaminants a l’aire de la ciutat baixaven quan plovia, llavors van pensar: farem ploure!, però clar, això de fer ploure semblava força complicat, així que van tenir una altra gran idea: farem com si hagués plogut regant els carrers!. Fantàstica idea, perquè malgrat que en aquella ciutat cada cop plovia menys, malgrat que els pantans es buidaven cada vegada més apressa i malgrat el darrer any ho van passar força malament per la manca d’aigua ells tenien a la seva ciutat una gran reserva d’aigua al subsòl, i amb aquesta aigua tant abundosa regarien els carrers per fer minvar els nivells de contaminació.
Regarien els carrers perquè l’aigua arrossegués les partícules de pols en suspensió, encara que un es pregunta perquè volen regar si el que volen reduir està en suspensió?, però és que un no és enginyer. També es pregunta un, el mateix d’abans, què passarà amb aquells partícules i aquells metalls quan siguin arrossegats per les aigües i es dipositin algunes als forats dels arbres, i altres es barregin amb les aigües de les clavegueres i vagin a parar al mar (com deia el poeta) o a les depuradores, però és que un no és enginyer i no sap el que saben aquells savis enginyers que treballen sota les ordres d’una persona de minsa capacitat.
A l’altra punta de la ciutat, a l’altra punta intel·lectual no geogràfica, un grup d’inquiets col·legues que compartien idees també referides a la cada cop més alta i més danyosa contaminació veia la solució en coses tant senzilles com la reducció d’emissions, i també pensaven que la millor manera de reduir era prohibir, perquè si fins ara els intents d’aquella persona de tant poder, un poder tant gran que era inversament proporcional a la seva capacitat, per reduir els contaminants només havien aconseguit fer augmentar-los malgrat la reducció de la velocitat dels vehicles i altres solucions brillants fruit de les reunions amb el seu equip de savis enginyers, no creien possible que una mesura tant “sàvia” com regar els carrers ajudés a reduir els problemes que aquella acumulació de partícules ocasionava als ciutadans. Però és que ells no eren enginyers.
També pensaven aquells inquiets col·legues que potser fer més gran l’aeroport d’aquella petita ciutat, aquell aeroport que tant a prop estava de la ciutat i que cada cop rebria més i més avions amb les seves altes emissions de partícules en suspensió que es concentraven a la ciutat, no seria una bona manera de reduir-les sense haver de recórrer a aquella abundosa reserva d’aigua. Com tampoc semblava una bona idea fer una vegada l’any un espectacle d’avions que cremaven i cremaven combustible sobre la ciutat fent piruetes i exhibicions aèries. Però és que ells no eren enginyers.
Aquell grup d’inquiets col·legues que compartien idees estaven i apostaven per prohibir, però com prohibir als ciutadans que emetessin menys contaminants si els serveis municipals gestionats per aquella persona d’una capacitat tant minsa que era inversament proporcional al seu poder, i quant de poder tenia!, feien servir vehicles sorollosos i antiquats en la neteja i reg, si aquells serveis municipals que cuidaven els jardins feien servir maquinària antiga i poc sostenible i si els propis gestors de la ciutat es movien en vehicles que, potser i encara que menys contaminants que els de la resta de ciutadans, també contaminaven?. Com prohibir als ciutadans tenir les calefaccions a menys de vint-i-un graus si les dependències gestionades per aquella persona de minsa capacitat no baixaven en tot el hivern dels vint-i-set?.En definitiva, aquell grup d’inquiets col·legues que compartien idees i que apostaven per prohibir, van arribar a la conclusió que si algun dia es prohibia que persones de minsa capacitat assessorades per savis enginyers arribessin a governar o a gestionar, aquell dia s’acabaria amb les partícules en suspensió, amb l’esgotament dels recursos naturals i, en poques paraules, amb el canvi climàtic. Però és que ells no eren enginyers.

Dia de reunió

Aquella nit va tenir un malson, un altre malson. En aquell somni es veia a sí mateix arribant a l’empresa un dia, un matí com qualsevol altre, però a les oficines no hi havia ningú, només la recepcionista, el recepcionista, que com cada matí el saludava efusivament i li desitjava un bon dia. Però en arribar a la seva planta no hi havia ningú. Els ordinadors estaven connectats, els llums encesos però les taules eren buides, la sala era buida. Es va estranyar, es va estranyar tant que fins i tot va mirar el calendari no fos cas que aquell dia fos festiu, però no, aquell dia era un dia laborable.
Va consultar l’agenda i les circulars internes de l’empresa, potser era un dia d’assemblea o d’algun acte en un altre lloc, però no, tot era normal. Va anar a les altres plantes de l’edifici, la primera, segona, tercera i quarta però ningú, no hi havia ningú. Va tornar a recepció i va preguntar al recepcionista, a la recepcionista. Ell, ella, no sabia res, tot era molt estrany perquè ningú no agafava els telèfons i ningú no podia atendre ni solucionar els problemes que des de producció es plantejaven o les consultes que els ciutadans formulaven, les visites que es van presentar aquell dia no van poder ser rebudes perquè en aquell edifici no semblava haver ningú.
Va tornar al seu lloc de treball. El sistema informàtic funcionava perfectament, fins i tot millor que mai, va mirar la llista d’usuaris connectats i hi constaven tots. Els nerviosisme mica a mica s’apoderava d’ell, així que, en el seu somni, va decidir tornar a visitar les altres plantes de l’edifici. La quarta, la tercera, la segona i la primera. Però tampoc va trobar ningú.
Va parar l’orella i li va semblar sentir veus en una de les sales de reunions. Va parar l’orella i va sentir veus. Potser sí que estaven tots reunits, però en aquella sala no hi cabien tots. Va continuar el seu recorregut per les plantes i va parar l’orella a totes les sales de reunions. En totes elles es sentien veus. No podia ser, tothom estava reunit!. Tothom?, no tothom no, a ell no l’havia convocat ningú a cap reunió, s’havien oblidat d’ell i ningú no el va convocar a cap reunió.
El somni, el malson, continuava. Van passar un, dos, tres, quatre dies, dies i setmanes i mesos i el personal d’aquella empresa continuava reunit, continuava reunit de manera indefinida. Es va parar al ben mig d’una de les plantes a esperar que passava. I llavors va passar una cosa realment sorprenent. D’una de les sales van sortir tots els convocats. Van sortir ordenadament i tots plegats, i darrere l’organitzador de la reunió van anar tots junts cap als lavabos, i després al menjador a prendre tots un cafè, tots el mateix tipus de cafè i amb la mateixa quantitat de sucre, tots, com ovelletes al son de l’organitzador de la reunió, organitzador que potser era un director o una directora. Tots van remenar el sucre al mateix ritme, tots van fer la primera glopada al mateix temps i tots van acabar el cafè al mateix instant. Van fer mitja volta i van tornar a la sala de reunions. La porta es va tancar i no es va tornar a obrir en tot el dia. En dues de les altres sales de reunions també va haver moviment, però aquesta vegada per canviar els actors, per canviar els convocats. Ordenadament van sortir tres d’aquí i van anar allà i tres d’allà que van anar aquí. Una bogeria, una bogeria que es repetia a totes i cadascuna de les sales de reunions de la primera, segona, tercera i quarta planta de l’edifici.
Mentrestant, i fruit de tanta reunió l’empresa s’anava enfonsant, l’empresa semblava aturada en el temps i la producció ningú sabia si augmentava, si disminuïa, si hi havia nous clients, si els que ja hi eren havien marxat... res, l’empresa semblava haver entrat en caiguda lliure mentre els directors i les directores continuaven les seves continues reunions, reunions maratonianes que ocupaven les jornades laborals de tot el personal de les oficines durant un, dos, tres, quatre dies, dies i setmanes i mesos.
En el seu somni va decidir esmunyir-se en una de les reunions amagant-se entre el cortinatge. Aquella reunió la liderava un director que, amb un power point, explicava un dels grans projectes de futur de l’empresa, comentava com s’estava forjant la refundació de l’empresa i com de bonic seria tot. La gent s’ho mirava bocabadada i aplaudia com hipnotitzada cadascuna de les pantalles de la presentació.
Ara era invisible i podia passar d’una sala de reunions a l’altra sense que ningú el veiés. En aquella altra sala es decidia el canvi de destí dels comandament entremitjos. Mentre uns demanaven canviar aquest o canviar aquell, el director responsable era incapaç de decidir, aquell director tenia por, tenia por d’equivocar-se perquè sabia que ben aviat podia ser cessat del seu càrrec i sabia que si prenia una decisió equivoca potser algú li tindria en compte en un futur. I aquell director que era tan indecís portava un, dos, tres, quatre dies, dies, setmanes i mesos de reunió sense prendre cap decisió. Mentrestant la producció continuava el seu ritme, un ritme mancat de comandament perquè d’aquella reunió encara no s’havia pres cap decisió.
En aquella altra sala d’aquella altra planta la reunió era liderada per una directora que, amb l’ajut d’una empresa externa tractava d’acabar de decidir sobre el futur del programa de gestió que hauria de ser clau en el desenvolupament de la refundació de l’empresa que en aquella altra reunió s’estava presentant. La reunió sobre el programa de gestió estava estancada perquè ningú no es decidia sobre de quin color hauria de ser la pantalla de presentació d’aquell nou programa de gestió. Portaven una, dues, tres, quatre sessions de reunió i encara no havien arribat a cap acord sobre si el color de la pantalla havia de ser el blanc, el verd o el rosa. En aquella reunió s’havia decidit contractar un especialista extern del color perquè assessorés als assistents.
I mentrestant el personal de producció es va organitzar. Amb els pas dels un, dos, tres, quatre dies, dies i setmanes i mesos de reunió la producció s’havia organitzat i havia redreçat els balanços que semblaven negatius. L’empresa va començar a funcionar sense la presencia dels directors, les directores, dels caps de control i dels comandaments entremitjos. Tot funcionava a la perfecció i l’empresa semblava anar en camí d’una veritable refundació i d’un bonic i productiu futur.
El somni, el malson ja no era tal, ara era un somni ben maco. El personal de producció es va organitzar i poc a poc i de manera silenciosa va anar ocupant els llocs de treball de les oficines, les va anar ocupant de manera organitzada i disciplinada de manera que, quan en alguna de les sales es produïa algun moviment ells, segons abans que sortissin els convocats per anar al lavabo, a prendre un cafè o canviar de sala, desapareixien momentàniament perquè ningú no els veiés. I així va ser com aquella empresa va redreçar el seu destí. Mentre els improductius es reunien en sessions maratonianes, el personal de producció tirava endavant l’empresa.
Un bon dia van acabar les reunions. Tothom va tornar al seu lloc de treball, a la seva taula o al seu despatx. I tot d’una, quan van obrir els ordinadors i van analitzar les dades i els balanços de producció, van descobrir que efectivament aquella empresa s’havia refundat i que aquella empresa tenia, no ja un gran futur, tenia un gran present, i tot, tot gràcies a ells que durant aquells un, dos, tres, quatre dies, dies i setmanes i mesos de reunions van portar la brillantor a una empresa que, segons els organitzadors i convocats a aquelles sessions, només tenia un llast, el personal de producció.
En una darrera reunió dels directors, directores, caps de control i comandaments entremitjos van decidir desprendre’s del personal de producció, únic culpable de que aquella modèlica empresa estigués a punt d’enfonsar-se.
En el seu somni, i mesos després que aquella empresa fes fallida, mentre el jutge analitzava les proves per incriminar als culpables d’aquella fallida, algú va aportar les filmacions de les càmeres de seguretat de la primera, segona, tercera i quarta planta, on es veia al personal de producció fent rutllar l’empresa mentre el personal que l’havia de gestionar perdia el temps en maratonianes reunions. El jutge va dictar sentència. Va trobar culpables per incompetència i negligència a tots els convocants i assistents a aquelles reunions i va tornar l’empresa al personal de producció.Efectivament, i com deia el director o la directora d’aquella primera reunió, s’estava forjant la refundació de l’empresa on tenia seria molt bonic. El personal de producció es va mirar la sentència bocabadada i va aplaudir com hipnotitzada aquella resolució. La primera decisió de la nova direcció va ser clausurar les sales de reunions i prohibir les reunions en aquella nova i refundada empresa.

Eleccions

Eleccions nacionals que algú diu autonòmiques a dos països o nacions o estats o autonomies o regions, que encara diuen alguns, amb resultats curiosos perquè encara tenim davant les famoses dues espanyes que cantava el poeta. I curioses perquè en un dels països, nacions, estats, autonomies o regions, que encara diuen alguns, hi ha una partit polític que durant l’anterior legislatura va pactar amb un partit nacionalista per governar tot i no haver guanyat cap dels dos partits a les urnes, cosa que també va fer a un altre país, nació, estat, autonomia o regió que curiosament és la meva, la que jo m’estimo i a la que jo considero un país, una nació i fins i tot un estat, on tampoc es va respectar al guanyador a les urnes, encara que això és farina d’un altre paller. El cas és que aquesta vegada no ho podrà fer perquè l’altre partit, el tercer en discòrdia a aconseguit la majoria absoluta i podrà governar tot sol encara que a alguns no ens agradi, en concret a una meitat del territori, a una de les dues espanyes que cantava el poeta. Però el que em crida l’atenció és que a l’altre país, nació, estat, autonomia o regió, que encara diuen alguns, aquell mateix partit polític no vol pactar amb els nacionalistes i s’estima més fer-ho amb el partit de l’eterna oposició, al partit que representa a l’altra espanya, l’espanya de la caspa, gran i lliure, encara que cap d’ells hagin guanyat a les urnes.
No m’agrada la política, però quan s’arrepleguen els polítics i comencen a fer els seus números i les seves estratègies i pactes poso en dubte que realment el concepte de democràcia tingui un sentit semblant al que vaig aprendre quan estudiava, i és que al final sembla que el que més importa és el seient i no la voluntat dels ciutadans, dels votants.
Encara recordo les primeres eleccions que em va tocar viure i seguir amb un cert interès i les comparo amb les eleccions d’ara i encara em pregunto com s’ha pogut arribar a una situació tan esperpèntica com aquesta en la que més que mirar per l’interès comú els polítics miren per ells mateixos a costa de pactes i aliances del tot surrealistes i tot amb l’única finalitat d’aconseguir el poder, un poder que quan te un objectiu com ara el propi enriquiment només porta a l’enfonsament moral de l’electorat que no pot més que resignar-se i a esperar a que algun dels seus fills enginyers, o no, aconsegueixin una plaça a l’administració.
I és que, en definitiva, un enyora aquells temps en que un president al qui li cantaven allò de “enano, canta castellano”, va fer venir al president de l’altre espanya fins aquí per que proclamés que parlava català en la intimitat i perquè recités uns poemes d’en Joan Maragall. A ningú va agradar aquell pacte, però fer baixar els pantalons a aquell senyor d’insospitada prepotència, això no te preu per molt que després es pagués a les urnes i als cors dels votants i per molt que alguns encara no ho haguem perdonat.En definitiva i com a conclusió, han passat unes altres eleccions i el que hauria de convertir-se en una festa per a la democràcia, em temo s’acabarà convertint en una fira de càrrecs i falses promeses per tal d’aconseguir la poltrona, una vegada més.

La memòria que falla

En aquella ciutat estan retirant un monument que en el seu moment es va aixecat en homenatge a un personatge fundador d’un grup feixista. En aquella ciutat que diuen vol esborrar tot allò que tingui a veure en una època passada hi han coses que no canvien, perquè aquella ciutat que ara retira aquella monument no fa pas gaire va obrir un gran litigi per tornar a la ciutat, o més ben dit, als governants d’aquella ciutat, un castell militar on en èpoques passades es van retenir, maltractar i executar grans líders polítics i culturals del país on és aquella ciutat. Potser la memòria històrica d’aquells governants s’esborra quan parlem de propietats immobiliàries, perquè aquests mateixos governants d’aquella ciutat, es van deixar prendre un altre edifici emblemàtic de l’època passada, un edifici que servia de residència en les visites oficials d’aquell dictador, per cedir-lo al govern del seu país perquè en ell es celebressin festes privades i institucionals, més privades que institucionals, tot s’ha de dir, i que aquell espai fins llavors obert a la ciutat es convertís en un espai limitat en l’horari al capritx d’aquells governants nacionals amics dels governants municipals, i de les seves festes i celebracions, fastos que es deia abans.
En aquella ciutat hi han altres símbols que també ofenen a una part important dels ciutadans, en aquella ciutat que es diu laica es mantenen símbols religiosos que segurament a més d’un ofèn i que no per això s’han d’esborrar.
Aquell monument que ara estan retirant i que simbolitza el que simbolitza, de fa anys ha perdut el simbolisme, com l’ha perdut el castell i l’ha perdut el palau, el que realment cal fer per mantenir la memòria es recordar-la, i recordar a la joventut i als nouvinguts que van significar aquells monuments i aquells edificis, el que hauria de fer aquella ciutat és dignificar l’avinguda on està el monument que ara s’està retirant, dignificar-la d’acord amb el que es mereix el personatge que dóna nom a aquella avinguda, com hauria de dignificar les places, carrers, avingudes i passejos que prenen el nom de grans personalitats i grans dates de la història d’aquella ciutat i d’aquell país, perquè el que millor que es pot fer per la memòria històrica és recordar-la, i no oblidar-la i menysprear-la. I si realment s’han d’esborrar aquells aspectes de la història, caldria canviar el nom dels hotels que donen rebuda als accessos de la ciutat, aquells majestuosos hotels que porten el nom del successor del dictador i el de la seva parella, que encara manté el nom que rebia aquella senyora mentre vivia el dictador, senyora que llavors era princesa i que en aquella ciutat encara ho és. I és que la memòria és fràgil i molts joves i nouvinguts potser no saben que aquells que donen nom als hotels no són més que els continuadors d’un règim polític que es va deixar lligat, i ben lligat.I mentrestant, aquella ciutat que vol esborrar monuments d’anteriors èpoques, cada vegada s’assembla més a la ciutat que era en aquelles èpoques obscures i cada vegada són més i més els establiments retolats en la llengua d’aquella època sense que els governants vetlladors d’esborrar els símbols d’aquells temps destinin una part del cost de retirar els monuments a, per exemple, subvencionar rètols en la llengua del país.

Adéu a la música

Ara fa deu anys va morir el cantant d’un grup de pop, de rock en català i durant aquests dies es fan programes commemoratius. I un, mentre se’ls mira recorda a aquell grup i a d’altres que també existien i que ara ja no hi són, que ara ja no hi canten.
Fa deu anys, deu anys que no només va morir una persona, va morir una forma de fer música i va morir una forma d’escoltar música. Ja no hi ha grups com aquells, grups, cantants que omplien pavellons i sales, grups i cantants que eren seguits per tota una munió de gent, gent més jove i no tant jove, però tota amb una causa comú, escoltar música en la seva llengua. I jo era un d’ells, jo escoltava música en català i podia anar amb el cotxe amb les finestres ben obertes i la música ben alta, com fan ara els que tenen l’edat que jo tenia llavors, però ara ja no escolten música en català, ara escolten altres músiques, músiques que quan jo escoltava a aquells grups no s’escoltava i si s’escoltava s’escoltava en petit comitè, com ara he d’escoltar jo la música que m’agrada.
Els programes de música s’omplien de vídeos clips d’aquells grups i les emissores de ràdio emetien contínuament aquelles cançons, cançons que tots sabíem i que tot un pavelló olímpic cantava en el concert d’homenatge a aquell cantant mort. Però ara tot això s’ha acabat.
Va morir el cantant i poc després va morir el rock català. Va canviar una manera d’entendre i de governar el país i es va donar l’esquena a la música i, perquè no, a la cultura. I no és que es cantés més, que hi haguessin més grups, no. Recordo polèmiques per les quotes de pantalla i quotes de presència de la música catalana en les televisions i ràdios, però segurament aquelles quotes són les que a molts en van fer descobrir a aquells grups que ara no són més que llegenda. Però la quota és va eliminar i ja no queda on conèixer als nous grups que també canten en català.
Recordo anar a comprar música i trobar seccions exclusives de música en català però ara, ara torno als mateixos establiments i trobo com a molt un prestatge, i en part ocupat pels cds d’aquells grups mítics.
Potser és el preu de la globalització o el preu de la desnaturalització dels pobles, però allò que abans tenia una cabuda, ara jo no en té, abans podia circular orgullós amb el cotxe sentint els meus grups preferits però ara això ja no passa, ara els mòbils tenen melodies globalitzades i melodies estranyes.
Pot semblar un cant nacionalista i fins i tot caspós el de reivindicar la nostra música, però a qui no li provoca certa pena veure les noves generacions d’adolescents cantant unes lletres que poc tenen a veure amb la seva vida i la seva cultura, ara jo canten a l’Empordà ni a Tarragona, ni a Sau, ara canten, què canten?, no ho sé.I sí, jo també cantava i escoltava músiques en altres llengües, també pujava el volum de la ràdio del cotxe amb les finestres obertes camí de Soria i amb el cor partit. I ara, ara em pregunto si podrem tornar enrere o si ja és massa tard.

Quina enveja de país!

Diuen que hi ha un país on els partits polítics s’investiguen i s’espien entre sí mateixos i entre ells. Que si vas a caçar amb aquest, que si contractes a aquell. I mentrestant, aquell país s’enfonsa econòmicament per les poques ganes i les minses capacitats dels seus polítics que en comptes de trobar solucions busquen desprestigiar a l’opositor.
Diuen que en aquell país la premsa es dedica a investigar a partits polítics per desacreditar-los i que aquella premsa és independent, i veritablement és independent perquè independentment del que passi la raó sempre la te el mateix grup, què és el seu i la culpa sempre és del mateix, que és l’altre. Mentrestant la premsa oculta la veritable realitat d’aquell país que poc a poc s’empobreix i es radicalitza i passa gana.
Està molt bé aquesta lluita democràtica contra el frau i l’especulació, està molt bé que es destapin casos de flagrant infracció legal i un voldria que s’ampliessin les investigacions i els espionatges al seu país i que es descobreixin tots els casos d’evident infracció, d’especulació i de nomenaments a dit. Voldria que les requalificacions abusives s’acabessin i que tot fos transparent.
I un voldria que aquests polítics que investiguen i espien i que aquella premsa que es documenta i destapa casos de corrupció també passessin per la seva comarca, per la seva ciutat i per la seva empresa. Perquè en la seva comarca, en la seva ciutat i en la seva empresa també es produeixen casos de corrupció, casos de prevaricació i casos d’injustícia social que passen desapercebuts i que ningú investiga, perquè en la seva comarca, en la seva ciutat i en la seva empresa, i fins i tot en el seu país, els que manen i els que no manen són els mateixos, tots viuen en una espècie de gran família on hi ha espai per a tots, i quan un no te espai, no cal més que callar-lo o ocultar les seves paraules, perquè en el seu país, en la seva comarca, la seva ciutat i la seva empresa, quan algú descobreix que alguna cosa no va bé, que no rutlla, no te a qui recórrer ni te cap periodista que el pugui ajudar, encara que vulgui, perquè en el seu país, en la seva comarca, la seva ciutat i la seva empresa no hi ha prou llibertat com per dir el que es pensa i si algú ho fa, si algú diu el que pensa, és immediatament desacreditat i baixat a les cendres del infern de les que difícilment el deixaran sortir.
Diuen que en el seu país governen polítics d’entesa i que en el seu país els polítics opositors s’han desacreditat, alguns ells mateixos, i la premsa està callada per la pressió de les subvencions. En el seu país les comarques que no van votar els polítics d’entesa pateixen la indiferència, en la seva comarca els pobles que no són d’entesa s’han abandonat com s’han abandonat els barris de les ciutats que no són d’entesa i en la seva empresa, si no ets d’entesa, si no ets dels de debò no ets ningú.I un enyora i enveja a aquell país on els partits polítics s’investiguen i s’espien entre sí mateixos i entre ells malgrat desentendre’s de la crisi i enveja a aquell país on la premsa desvetlla especulacions i corrupcions encara que sigui per interès.

La resignada ciutat

Aquella ciutat que lluitava per tornar a ser focus d’atenció i recuperar un prestigi que si bé fugaç no va ser menys merescut es debatia políticament per ubicar una gossera. Uns la volien ubicar en una zona de la ciutat de cèlebres veïns i tranquils espais verds on el terreny no era precisament barat i on les condicions per als animals tampoc semblaven ser les millors, a més, qui la defensaven al·ludien al preu de les escoles per comparar i demostrar que la ubicació no era tant cara, el que provocava encara més rebuig, no tant entre els possibles futurs veïns de la residència com entre la resta de ciutadans que començaven estar farts d’aquells polítics que malbarataven els fons públics, i un, encara que amant i gran amic dels gossos, també es feia creus de la comparació encara i voler el millor per a ells, per als gossos.
Altres polítics defensaven una ubicació més, diguem-ne, tranquil·la i fins i tot més digna. Defensaven ubicar la residència al mig de la natura, al costat del bosc i envoltada d’arbres i camins de terra per on els gossos poguessin passejar. Fins ara ja ho feien i els gossos podien passejar per la muntanya acompanyats de voluntaris que anònimament, cedien les seves hores d’oci per compartir-les amb ells, amb els gossos.
No era la única polèmica que envoltava a aquella ciutat que lluitava per no quedar a l’ombra. La crisi també l’afectava, com a la resta de ciutats del món, però aquesta ciutat a la que també afectava l’augment de les taxes d’atur, l’augment del preu dels serveis bàsics i les precàries vies de comunicació ferroviàries, s’havia entestat en destinar part del seu pressupost en invertir en una companyia aèria per, suposadament, augmentar el número de vols intercontinentals que arribaven al seu recentment remodelat i ampliat aeroport. Era aquella una ciutat que lluitava per no quedar a l’ombra, per tornar a ser focus d’atenció i recuperar un prestigi que si bé fugaç no va ser menys merescut.
Aquella ciutat havia viscut durant els darrers anys de la reputació que es va saber guanyar durant un període d’empenta i saber fer però que s’havia estancat governada per gent de minsa capacitat no ja de lideratge, també d’iniciativa. Ara era una ciutat que cada vegada que hi havia un temporal de llevant perdia les seves platges i que veia com el seu darrer cop d’efecte, cop immobiliari, fracassava sobre les olors de les depuradores. Era una ciutat que poc a poc perdia volum i capacitat turística gràcies a la brutícia dels seus carrers i a la precarització de les seves antany prestigioses fires internacionals, era una ciutat que veia com el seu museu més visitat era el museu privat d’una institució esportiva.
En aquells anys de govern decadent els seus transports col·lectius també s’havien degradat, entre les obres als carrers i l’arribada del enyorat tren de gran velocitat destinat a solvents viatgers, el transport de la classe mitjana, el transport de rodalies donava l’esquena als seus pacient passatgers, donava l’esquena a la gent d’aquella ciutat que treballava fora i a la gent de fora que treballava a la ciutat. Però això sí, aviat aquests soferts ciutadans podrien arribar a la ciutat a bord d’un avió de la nova companyia aèria de capital públic.
Altres iniciatives tampoc ajudaven a recuperar l’empenta de la ciutat, ciutat que es volia convertir en pionera en sostenibilitat fent reduir la velocitat dels seus vehicles alhora que destruïa els seus escassos espais agraris o especulava amb el poc espai forestal urbà que encara li quedava, i és que aquesta ciutat estava cada cop més morta, cada cop més bruta i cada cop més provinciana, era una ciutat que mica en mica veia com el color gris tornava als seus carrers i com perdia a gran velocitat la seva identitat sota l’ombra d’estranys gratacels que enfosquien la brillantor de les seves façanes modernistes, en definitiva, era una ciutat que va passar de lluir sota l’empenta dels seus voluntaris olímpics a fer-se opaca sota l’olímpica deixadesa del voluntariat empresariat que només pensava en aquella ciutat per especular i enriquir-se a costa de la paciència dels seus humils i resignats ciutadans.