No surten al carrer

Hi havia una vegada un país que s’enfonsava econòmicament i on les multinacionals se’n anaven, les empreses tancaven i els comerços trontollaven. Cada vegada tenia més parats, més hipoteques sense pagar i més gent dormint al carrer.
Però aquell país continuava vivint amagant sota l’ala els seus problemes, senzillament perquè els seus governants no n’eren conscients de que estava passant, no n’eren conscients o és què potser no en sabien més, què és el que cada cop més pensava la gent, la gent que cada vegada vivia més decebuda i amb menys esperança de sortir d’aquella complicada situació.
I un dia el parlament d’aquell país es va reunir per debatre sobre l’estat de la nació. Tampoc es pot dir que fos un debat seguit atentament pels ciutadans, ans al contrari, la gent ja havia perdut tota esperança i ja només en el govern, també havia perdut l’esperança en els grups opositors, en els grups minoritaris, en tots, la ciutadania havia perdut la fe en tota la classe política. Així que, aquell debat va ser un fidel reflex de la situació del país. Cap solució, cap esperança. Només promeses i resolucions molt llunyanes del que aquell poble necessitava.
El govern d’aquell país va creure haver trobat com sortir de la crisi i el que va fer va ser subvencionar l’adquisició de vehicles prometent una quantitat determinada amb l’habilitat de que d’aquella quantitat ells només aportarien un vint-i-cinc per cent i la resta se la repartirien els venedors i les autonomies corresponents. Evidentment el vint-i-cinc per cent que prometia el recuperaria immediatament després de la venda amb el cobrament d’impostos, taxes i demés bagatel·les. L’aportació autonòmica també es recuperava a l’acte amb més impostos i taxes, així que només quedava la part del venedor que al final era qui subvencionava l’adquisició del vehicle reduint sensiblement el seu benefici. Jugada mestre que a més seria aplaudida per tothom, tothom menys els venedors que l’únic que aconseguien era reduir estocs i beneficis, clar. El més curiós és que algun president autonòmic es va negar a subvencionar, era d’aquells que no en sabien més, i és que no havia caigut en el benefici que li aportarien els impostos i taxes, així que va passar de ser el més rebel al més solidari anunciant que també subvencionaria l’adquisició de motocicletes i vehicles comercials i tot allò que pagués impostos.
I aquell imaginatiu govern d’un país en crisi també va pensar que el que calia era informatitzar els adolescents, fer que tots tinguessin un ordinador i a més portàtil, i va idear que tots els nens de no se quin curs en tinguessin un. I com que era un país solidari i que entenia quina era la situació econòmica dels seus ciutadans, va pensar que el que faria era dona una petita quantitat (l’equivalent al preu d’un ratolí una mica bo) i que la resta se la repartissin les autonomies i les pròpies famílies, famílies que a més, haurien d’abonar la connexió a la xarxa i demés despeses de manteniment de l’equip. Però aquell govern que no semblava ser conscient del que passava, informatitzaria la seva població perquè com tothom sap quan has de tancar la teva petita empresa o quan estàs a l’atur i aquest se t’acaba no hi ha res millor que connectar el portàtil del teu fill. Això si és que abans no t’han tallat la llum o el telèfon per no pagar.Alguna proposta més va sorgir després d’aquell debat. D’aquell debat van sorgir propostes de tothom, dels que governen i dels que oposen. I també dels que no manen però hi són i que curiosament van ser el més realistes i els que més a prop dels problemes de la població van estar. Potser perquè eren els que no manaven i els que més temps tenien per baixar al carrer i trepitjar els carrers, aquells carrers amb més començos tancats i més pisos en venda, aquells carrers amb més indigents i aquells carrers per on circula gent decebuda i desesperançada perquè encara i saber que es podran canviar de cotxe i tenir un portàtil pel seu fill, no saben com redimoni l’hauran de pagar perquè continuen a l’atur.