Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La neurona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La neurona. Mostrar tots els missatges

La neurona (cap 5+IIIII). L'aprenentatge de Ll

LL s’havia d’instruir. Després d’una infantesa i una joventut tancada primer a casa i després en una residència de monges, poc temps va tenir per descobrir les excel·lències de la vida i per gaudir del seu propi cos de forma compartida més enllà de pràctiques onanistes que, tot s’ha de dir, l’omplien de joia. S’havia tancat totalment en sí mateixa i en els seus llibres de llegendes i divinitats somiant amb els protagonistes d’aquelles llegendàries històries i en les seves armes fins a convertir-los en els seus secrets amants.
Ara, que verge el que es diu verge tampoc no era, i innocent, menys encara. Ja a la residència estant, es va auto mutilar la virginitat de forma ben premeditada i agradable per així evitar aquells dolors i malalties de tot tipus que les monges li preveien en cas de mantenir relacions prèvies al matrimoni, relacions que fins i tot li podrien provocar una mort terrible i violenta, i ella, que no tenia cap intenció de casar-se va pensar que això l’exculpava davant els ulls de les divinitats pertinents i que no havia de patir cap mal. I cap mal va patir, ben al contrari, que ben contenta quedava després d’aquells moments d’intimitat al llit jugant amb la seva joguina preferida, joguina que no passarem a descriure per a deixar al lliure albir del lector imaginar-la i donar-li forma i, perquè no, tamany.
Alguna cosa sabrien les monges del que passava en aquella habitació quan amb l’excusa de la manca d’espai a la residència li posaren de companya a una noia tota innocència i candidesa que es trobava fent el noviciat per a ingressar a l’ordre, una noia que ja, durant la primera nit d’estar a la nova habitació, ja va compartir la joguina amb Ll i dos dies després ja jeien juntes en el llit i jugaven íntimament entre elles i la joguina abans d’anar a dormir, encara que, i sobretot, aquells jocs es realitzaven sense pecar, perquè la novícia també sabia que mai es casaria i aquella relació, per tant, no era prèvia al matrimoni i en conseqüència no pecaminosa, o així ho creien elles...
El que si que va manifestar Ll al llarg de la seva joventut, i hores d’ara també, va ser un rebuig o més aviat aversió als òrgans masculins, o més aviat a l’orgue. Tot es va iniciar a l’escola que és on va començar a percebre certa repulsió; és possible que la imatge per primer cop d’un nen despullat, estaven a preescolar, li causés mal efecte o li fes imaginar-se ves a saber què. També és possible que el fàstic o la repulsió tingués alguna relació amb les teories freudianes de les dones quan interpreta que aquestes consideren com un defecte el no tenir genital masculí, allò que deia de la castració genital, o, simplement que Ll patís de falofòbia i per això no pogués ni veure ni tocar un penis i que només el simple pensament li provoqués ansietat.
Però, de totes maneres, Ll s’havia acostumat tant a la seva joguina, a la que fins i tot li havia posat nom, nom que no desvetllarem per a no incitar a possibles lectors/es a copiar-lo i fer-lo seu, que tampoc trobava a faltar cap mascle al seu costat, com tampoc trobava a faltar cap companya de joc que amb la novícia ja n’havia tingut prou, que vaja una, que fins i tot se’n duia la joguina al confessionari, la muy guarra!.
Feta aquesta introducció de la vida sexual de Ll, arribem al dia en que llegeix la llegenda de la jove fornera que va amassar els homes i el dia en que se li apareix l’àngel blau i blanc com el cel per dir-li que ella és la reencarnació de la jove fornera i que ha d’extreure d’un home maligne la bola vermella i blava que impedeix la felicitat als humans.
Aquell dia Ll decideix agafar el toro per les banyes. Ll es troba amb que ha de buscar com aprendre a extreure la bola de l’interior de l’home escollit i la forma de fer-ho no és cap altre que mitjançant una fel•lació, és a dir, haurà d’introduir a la seva boca aquella part del cos masculí que tanta repulsió li crea i ho haurà de fer d’una forma tan precisa que no calgui repetir-la. Sap que possiblement tindrà una única oportunitat, i l’haurà d’aprofitar. No hi ha altre alternativa que fer-ho bé.
La casualitat fa coincidir aquesta necessitat formativa amb la visita a la ciutat del gran doctor i mestre tibetà Komepoh Lias, insigne mestre tàntric que impartirà un clínic a l’AXAL, l’Acadèmia Xinesa de l’Amol i la Luxulia. Ll no ho dubta i s’inscriu i el mateix dia de la inscripció coneix les altres dues assistents al clínic, una dona robusta i de pit generós que te una parada de llenceria més o menys fina a Carallots de la Selva i una espectacular dona de rosa cabellera (tenyida) amb pinta de cupletista però que es dedica segons ella al teatre d’autor i que respon al suggeridor nom de Cruella, Cruella de Vil.
El clínic comença un dilluns i es perllongarà quatre setmanes amb tres sessions setmanals i en horari nocturn per a evitar la presencia d’observadors indesitjables i per evitar que l’insigne doctor Lias es vegi afectat pel canvi horari. Aquell dilluns, primer sessió del clínic, es troben a la sala gran, i única, de l’Acadèmia de l’Amol i la Luxulia el mestre i les tres alumnes. Es fan les presentacions i de seguida neix la complicitat entre les tres assistents. Amb el mestre, el típic respecte i poca cosa més perquè no hi ha qui l’entengui ara, així sí, el paio és un tio divertit que no para de riure. La sessió comença amb els cant o recitació d’uns mantres inintel·ligibles però que segurament són molt interessants. Les tres alumnes es miren entre elles però no entenen res. Continuen assegudes o més aviat estirades sobre el terra. Després de tres hores de mantres en les que s’han consumit no menys de trenta barres d’encens, la primera sessió es dóna per finalitzada. Les assistents es miren entre sí i conclouen fer-se amigues, i anar a celebrar-ho, què carai!.
Per a Ll, és la primera vegada que surt de nit; per a la paradista, és la primera vegada que surt de nit per una ciutat de més de mil habitants; per Cruella de Vil és la primera vegada que surt de nit amb una paradista i una reservada.
Durant el sopar i a força de beure vi es van desinhibint i cadascuna d’elles explica les seves motivacions i expectatives respecte el clínic, motivacions molt diferents però alhora molt semblants perquè, al final, el que totes elles busquen és satisfer les seves parelles, encara que, el que elles no saben, és que totes tres han mentit perquè cap de les tres te parella però els hi fa vergonya reconèixer-ho i els hi fa vergonya que les altres sàpiguen la veritat, perquè el que la paradista no ha dit és què s’ha apuntat al clínic per a aprendre la manera que cap home la torni a deixar, per a aprendre la manera de lligar a un home i que no se li escapi encara que només sigui per les seves habilitats carnals, què després ja s’acostumarà a les coses més quotidianes!. El que Cruella de Vil, no ha dit és que s’ha apuntat al clínic perquè vol dominar una tècnica que li permeti deixar el teatre d’autor i perquè el que ella sempre ha somiat és fer pel·lícules per a adults però pel·lícules amb classe i no d’aquelles tan barroeres que fan els americans, perquè el que ella sempre ha volgut és fer pel·lícules com les d’Emmanuelle. I el que Ll no ha dit, és que s’ha apuntat al clínic per venjar a totes les dones a qui els homes han fet i fan mal, el que no ha dit Ll és que per fer-ho només hi ha una manera i el que no ha dit Ll és que li fa molt de fàstic fer-ho.
La segona sessió del clínic no va anar gaire més enllà que la primera, molt d’encens i molt de mantra però poca cosa més, només la novetat que aquesta vegada les alumnes van haver de participar en la recitació i es van passar les tres hores obrint i tancant la boca emetent sons inintel·ligibles en un exercici que no era cap altra cosa que l’anomenat ioga bucal, com molt bé explicaria el professor Lias en un perfecte català après a la prestigiosa FALL, The Florescents Academy of Languages de Lhasa, a l’inici de la tercera sessió, exercici bucal que serviria per a desentumir la musculatura i adaptar-la al domini de la nova tècnica que estaven a punt d’aprendre i dominar no sense passar tres hores més recitant.
Durant la segona setmana, i una vegada domesticada la musculatura mandibular, les classes van versar sobre el domini i control de la musculatura manual i digital i per a aquesta pràctica van combinar el cant de mantres amb un ball típic de l’Himàlaia bastant semblant al ball flamenc. La setmana finalitzava i amb ella la meitat del curs. Ja dominaven la musculatura. Van tornar a sortir a sopar. Van riure i s’ho van passar bé. Una nova amistat naixia entre Ll i Cruella.
La segona meitat del curs, més física, es va dedicar a l’aprenentatge i pràctica de postures de ioga específiques per reforçar el coll i adaptar-lo a certs moviments.
Els curs i clínic s’havia acabat. La darrera sessió va ser per compartir experiències i vivències entre les alumnes i el gran mestre Lias. La paradista va aprofitar per encolomar part del seu gènere, en concret un poc suggeridor conjunt de llenceria compost per uns sostenidors blaus i unes calcetes negres als seus companys que, a desgrat, se’l van quedar. El conjunt que va comprar el mestre Lias va acabar a la paperera de l’Acadèmia de l’Amol i la Luxulia.
El clínic s’havia acabat i Ll sentia una gran necessitat d’explicar el seu suplici. Havia après a practicar una fel•lació però no havia superat la por al membre masculí. I va ser amb Cruella amb qui es va sincerar. Aquella mateixa nit i per primera vegada, Ll portava a algú a casa seva. A Cruella, i a Cruella li explicà la seva història amb l’àngel blau i blanc com el cel i li explicà la llegenda de la jove fornera. Li va contar la seva fòbia i li va contar la seva incertesa per triar la persona adequada. I Cruella la va voler ajudar. I Cruella la va ajudar donant-li un nom, el nom d’una persona que s’adeia al que Ll cercava. Aquesta persona era T, un home vil i egoista, un home groller que menyspreava les dones i que les utilitzava per després llençar-les, que és el que havia fet amb ella, amb Cruella i qui sap amb quantes dones més.

La neurona (cap 5+IIII). Fi de curs a ses illes

Com en totes les escoles es fa, i aquella no podia ser menys, al iniciar el curs ja es va començar a parlar del viatge de final de curs. Començaven vuitè i, encara que eren al setembre, els professors ja van cuitar els alumnes a decidir i a planificar on voldrien anar. L’elecció va ser fàcil i no va necessitar ni tan sols votació, anirien a Mallorca. Com tothom.
I per ambientar i motivar els alumnes, un dels continguts pel que girarien les principals assignatures del curs seria el propi viatge. A l’assignatura de matemàtiques es basarien i s’explicarien els principis de l’economia a partir d’un exercici consistent en pressupostar el viatge estudiant i valorant cadascuna de les possibles variables que implicava el viatge, des del propi viatge passant per l’estança, els menjars i les excursions.
A l’assignatura de geografia l’exercici va consistir en l’estudi de les característiques principals de l’illa i en la identificació d’aquells entorns que caldria visitar per la seva rellevància, al igual que a l’assignatura d’història es va prestar especial atenció al passat de l’illa i a la seva estreta vinculació amb la història comuna. A l’assignatura de llengua estrangera, dividida entre els alumnes que estudiaven anglès i els que estudiaven francès, va fer-se especial èmfasi en aprofundir i promoure el diàleg entre els propis alumnes buscant una desimboltura que, tot s’ha de dir, cap alumne va aconseguir.
El pressupost resultant d’un primer estudi era el que era, és a dir, massa elevat per a les butxaques de les famílies, pensem que estem parlant de principi dels vuitanta i no tothom es podia permetre més dispendis del ja habituals. Alguna cosa s’hauria de fer i, en una de les assemblees de classe, el delegat, un noi espavilat i amb gran capacitat de lideratge que li donava el fet de ser un any més gran que els demés, proposà generar fonts externes d’ingressos a partir del treball en equip. La proposta va ser acceptada unànimement i rebuda amb olés i forts aplaudiments per part d’alumnes i professors, encara que, quan el director va aclarir que aquesta generació d’ingressos s’hauria de fer fóra de l’horari escolar, poc va faltar perquè esclatés una revolta.
I així, durant els primers mesos del curs un grup especialment dotat per les arts es dedicaria a confeccionar tot tipus d’articles susceptibles de ser venuts: articles i objectes com ara cendrers i plats d’argila decorats amb bells motius florals i identitaris del poble; un altre grup es dedicaria a fer feines comunitàries remunerades com ara treure a passeig a gossos, repartir encàrrecs dels botiguers o visitar avis a l’asil i jugar amb ells al dominó. Només dos dels alumnes no van participar o van quedar exclosos; d’una banda en T que es dedicava única i exclusivament a jugar a futbol, era una estrella, i al que van excloure per a que pogués mantenir el seu ritme d’entrenaments, i D que es dedicava única i exclusivament a observar, era una estrellada, i a ningú se li va ocórrer fer-la partícip.
El curs anava avançant i creixia l’entusiasme de manera paral.lela als ingressos que ja superaven el pressupostat. També creixien altres coses, fruit de l’edat s’havien format dos grups ben definits, el de les nenes i el dels nens. El grup de les nenes, ja ben madures i amb els caps ple d’ocellets, ja sentien aquell pessigolleig que ens entra a tots alguna vegada a la vida que ens indica que ha arribat l’hora aquella en que les hormones es desperten i tot s’escalfa, ja s’estaven repartint els nens per fer-se el primer petó i qui sap si alguna cosa més, bé, totes no, D continuava sota un arbre i es podria dir que el seu cos continuava igual d’insípid que quan tenia vuit anys, de fet era l’única alumna, femenina cal aclarir, de l’escola que encara no havia menstruat i l’única que encara no havia arrodonit el seu cos. Aquelles nenes, ja noies, es van passar tot el curs assegudes als bancs del pati sense participar ja, en els jocs comuns amb els nens com havien fet fins no feia pas tant. Per a elles, l’hora del pati era el moment de somiar amb grans amors i grans aventures tot escoltant les narracions d’aquella nena més gran que ja s’havia fet un petó a la boca, i amb llengua!, amb un noi més gran que ella. L’hora del pati era l’hora de parlar dels seus nens, perdó, nois, preferits i somiar que amb ells alguna cosa podia passar durant aquell viatge de final de curs.
Per la seva banda els nens, força més immadurs, segurament per culpa de la famosa neurona, no feien plans de cap tipus, continuaven jugant i barallant-se com ho havien fet els darrers vuit anys, si bé és cert que un grup reduït, els que ja s’afaitaven, liderats pel delegat que assegurava que ja havia fet un petó a la boca a una noia, i amb llengua!, i que ja estava fart de tocar pits, seien cada dia davant les noies somiant el que farien amb elles una vegada arribats a Mallorca i desitjant tocar-los els pits i qui sap si alguna cosa més. Mentrestant, T continuava jugant a futbol i traient les millors notes de la classe, bé, les millors no, una noia les treia millors que ell però era aquella tan rara que sempre estava sota un arbre.
El curs avançava i passaven els mesos, els exàmens, els càstigs, els deures, els plats i els cendrers, les passejades de gossos i les partides de dominó a la residència d’avis. Amb la primavera ja arribada, si un feia una comparativa d’aquella classe el primer dia de curs amb com era ara s’hagués sorprès dels canvis físics que les hormones havien experimentat sobre aquells ja adolescents. Sobretot traslluïa en les nenes però els nens també havien canviat, i molt, sobretot el gran heroi de la classe, en T, l‘estrella futbolística que havia crescut força i que marcava uns músculs que eren l’enveja dels seus companys, més escanyolits, i al que ja se’l rifaven no només els equips de futbol sinó també les seves companyes que, reunides en conclave, van fixar en ell el gran objectiu cara el viatge final de curs. Qui se’l fes seu seria la campiona i l’autèntica reina de la promoció. Ara, ho hauria de demostrar...
L’objectiu per als nens era més simple i consistia única i exclusivament en tocar pit i fer un petó a la boca, però amb llengua, eh!. Ara, ho haurien de demostrar...
I com tot acaba arribant i fins ara aquest capítol poc ha aportat, passem al moment en que el curs s’acaba i el viatge final de curs ja és una realitat. Al final, cap alumne no només no va haver de pagar res sinó que disposaria d’una petita quantitat per gastar durant els deu dies a l’illa. Les fonts externes d’ingressos havien funcionat i T i D també disposarien de diners malgrat no haver participat. Els professors van tenir la delicadesa d’avençar els exàmens del darrer trimestre encara que no donarien les notes fins a la tornada segurament per a evitar qualsevol intent d’atemptat contra la seva integritat física o fins i tot la vida.
Un petit viatge en autocar cap a la capital després del comiat i plors de pares, mares, tiets i avies a la plaça major del poble, i després l’embarcament i ocupació dels camarots, de moment noies amb noies i nois amb nois, i cap a Palma que hi falta gent!. El viatge va ser tot lo normal que pot ser un viatge amb adolescents hormonalment excitats. Per a alguns va ser la primera vegada que es veien mútuament amb vestits de bany i la temperatura a la piscina augmentà de manera considerable fins el punt d’acabar ocupats la majoria de banys d’home, i és que a aquella edat hi ha instints que no es poden controlar!. S’acabaven de descobrir a sí mateixos no ja com a nens sinó com a adults.
Arribats a port i a l’hotel, els professors van repartir les habitacions, una habitació per a cada dos alumnes i D i T en una habitació individual cadascun. Els professors, ella i ell, ocuparien una sola habitació confirmant les sospites de tothom i convertint aquella sospita en el gran secret del viatge.
Dies de platja, de corredisses per la sorra, de piscina, d’innocents apropaments a l’aigua i de no tants innocents, dies de banyadors estranyament ocupats i dies d’absència dels professors a l’hora de la migdiada i d’atacs furibunds d’elles a T a qui no deixaven ni sol ni ombra; però ell ni s’immutava, ell continuava enganxat a la pilota i fent exhibicions i acrobàcies. Mentre, D s’ho mirava tot de sota una palmera amb un esquàlid banyador que poca cosa tenia a tapar. A les nits, tots a la discoteca fins a les dotze de la nit. Totes volien ballar amb T però no podien perquè cap d’elles li seguia el joc de cames, totes menys una que se’l mirava sota una columna i que semblava haver aprés aquella coreografia. El títol de reina de la promoció s’estava posant difícil.
Sobre els èxits dels nois, es pot dit que més de la meitat havien aconseguit el seu objectiu de tocar mamella i besar amb llengua encara que tots ho van fer amb la mateixa companya, aquella noia més gran que tant es gallejava d’haver-se petonejat amb llengua i que provocà amb la seva actitud, diguem-ne que llicenciosa, les ires del delegat de classe que es trobà que havia de compartir la seva font de tocaments.
Ja estem a l’última nit. L’hotel ha organitzat una festa en homenatge a aquells adolescents que, a més, tenen permís fins que la discoteca tanqui. És la darrera oportunitat de fer realitat els somnis d’unes i altres d’estrenar-se en el món dels petons apassionats i qui sap si alguna cosa més. Les noies, finalment, han renunciat a fer-s’ho amb T que només pensa en la pilota i que renúncia a la festa; un esportista d’elit no ha de sortir de nit. El títol de reina de la promoció quedarà vacant.
Els professors, abans de retirar-se a la seva habitació i culminar una setmana de passió, alliçonen els alumnes i donen les darreres instruccions respecte a la utilització d’allò que molts anomenen condó, però que en tot cas mirin de no haver d’arribar al punt d’haver-lo d’utilitzar, i que mirin de controlar els seus instints encara que ells no siguin les persones més idònies per a parlar de moderació. D i T informen que ells no assistiran a la festa; però els professors i la direcció de l’hotel els hi diuen que no es poden quedar sols. Per alguna raó que s’escapa a l’autor, després d’haver passat tot el viatge en una habitació individual, ara resulta que aquella nit no es poden quedar sols. Justificació?, cap ni una, l’únic que es pot dir és que en anteriors capítols la cosa ja anava així i ara ja no es pot canviar, així que D i T hauran de compartir habitació aquella nit i no es parli més.
Mentre tots els alumnes ballaven, saltaven i reien a la discoteca, en dues de les habitacions de l’hotel les espurnes saltaven alegrement i les molles dels somiers grinyolaven joioses. Eren l’habitació dels professors i l’habitació de D i T. Sense saber-ho, D es convertiria aquella nit en l’anònima i autèntica reina de la promoció.
El viatge de final de curs havia acabat i amb ell molts somnis no complerts. Quedaven dues setmanes de classe, dues setmanes de comiats i de decepcions per les notes, encara que al final tothom va aprovar. Era el pacte no escrit que signaren els alumnes i els professors: tots aprovats a canvi del silenci del que va passar a l’habitació dels vells professors, amants secrets que cada any vivien uns dies de passió a les illes mentre la resta de l’any vivien una vida que no els corresponia.
Aquelles dues darreres setmanes de classe, T no va assistir, amb el permís de la direcció de l’escola va estar fent proves en diferents equips i no es va poder acomiadar com cal dels seus companys als que no tornaria a veure perquè eren molts els que canviaren de residència i, ell mateix, marxaria a un altre lloc a continuar els estudis i la seva prometedora carrera esportiva.
Dues setmanes en les que no va poder presenciar un autèntic miracle, dues setmanes durant les que es va produir la metamorfosi de D. Tot just arribada de l’illa va tenir la primera regla i de cop i volta el seu físic es transformà en un cos madur i amb formes desitjables, les seves cames es van allargar i el seu rostre descobrí una bellesa fins ara amagada; però ella seguia amagant-se sota l’ombra dels arbres, encara que ara ja no era ella qui mirava, ara la miraven a ella, elles amb enveja, ells amb admiració.  Ella ara no mirava, ella ara buscava, buscava els ulls d’aquell a qui no tornà a veure i a qui sabia que estimaria per la resta de la seva vida, ella buscava a aquell que l’havia fet ser la reina de la promoció.

La neurona (cap 5+III). I busca LL

El “cas xurrupaita” estava en marxa. Les proves, i les ganes de treure-se’l de sobre que tenien els superiors, havien facilitat que les altes instàncies donessin llum verda a aquell sorprenent cas de l’inspector I, un cas que, afortunadament, el mantindria ben lluny dels despatxos.
Feia dies que l’inspector visionava una vegada i una altra el vídeo del supermercat recreant-se en l’espectacle de veure a aquella adorable jove agenollada davant un tipus estúpid que es mantenia a l’expectativa lluny de gaudir del moment de joia. Cadascun te els seus vicis, i un dels de l’inspector I era el de voyeur.
Amb un sofisticat equip acabat d’exportar de Corea va pixelar les imatges ampliant-les de manera que, fent zoom, l’inspector va descobrir un fet o una pista excepcional que podria decantar definitivament el transcurs de la investigació. Aquella noia adorable portava, sota una ajustada i negra camisa, uns sostenidors blaus detectats per l’inspector en un determinat moment de no més de dos segons de temps en que la presumpta agressora va canviar de postura en variar la seva acció de moviment alternatiu a moviment circular i que provocà que entre dos dels botons de la camisa s’obrís una petita escletxa per la que va entreveure el blau de la tela d’aquella peça de llenceria que aguantava un parell de pits de prometedor tamany i desitjable forma, sempre en la imaginació de l’inspector, perquè dels pits poc va veure.
També, i gràcies al sofisticat equip, va trobar una altra pista: unes calces negres poc luxurioses, cal dir-ho, que va poder veure repetidament mentre la noia realitzava el ja comentat moviment alternatiu endavant - endarrere. En cap moment va poder veure el tall d’aquell rodonet cul. La cara, coberta amb un mocador, era indetectable.
Pel comú dels mortals aquelles proves no eren més que ximpleries, bajanades de pa sucat amb oli, però per l’inspector I, aquelles proves significaven pràcticament tot. La camisa negra ajustada i el pantaló texà de cintura baixa, que va permetre mostrar la calceta anti luxúria, denotaven l’austeritat de la noia i el seu desig de passar desapercebuda. Si s’hagués tractar d’una professional, la noia hagués portat vestimentes més llampants, i per a corroborar aquest fet i donar-ho per descartat, durant un mes i a càrrec dels pressupostos de la conselleria d’interior, va freqüentar a noies que, amb vestimentes més llampants, practicaven sexe desenfrenat ja fos de manera professional, ja fos de manera vocacional. El cas és que durant tot aquell mes, l’inspector I va establir contacte amb trenta dones diferents per mirar de buscar aquella roba interior i per mirar de trobar aquells tipus de moviments de l’adorable jove. De les trenta, vint-i-nou eren professionals de carretera i l’altra una ionqui que coneixia l’inspector de fa anys. Cap d’elles era la sospitosa.
Calia obrir una altra línia d’investigació, línia que la perspicàcia i extrema saviesa de l’inspector portarien a buscar entre els mercats ambulants de la província a algun paradistes que vengués aquell tipus de llenceria per què era més que evident que aquelles peces no havien estat comprades en cap boutique mínimament digne.
Hi va haver sort. Un dissabte mentre trastejava per entre les parades del mercat de la Mare de Déu de la localitat costera de Carallots de la Selva, va veure penjades unes calces iguals que les que portava l’adorable jove. La visió d’aquella peça excità exageradament l’inspector, fins el punt que la senyora de la parada, una dona robusta i de pit generós, se’l va quedar mirant entre sorpresa i temorosa.
–Escolti senyor, que em sembla que l’estan trucant pel mòbil!, li va dir la robusta paradista, tot assenyalant-li el paquet.
–Eh!, què no em sent?, que li esclatarà el paquet a dins!.
-Ah és a mi, perdoni no l’havia sentit.
I després d’aquest primer contacte, es va establir entre paradista i inspector una imprevista comunicació que portà a la paradista a abandonar el seu lloc darrere el taulell i, tot fregant-se contra aquell paquet que poc a poc es desinflava, mostrar a l’inspector el gènere, i no només el tèxtil. Quan l’inspector va mostrar el seu interès per les calcetes negres penjades, que segons assegurava la paradista eren les mateixes que ella portava, aquesta li va explicar que formaven part d’un conjunt que es venia de feia mesos i que combinava les calcetes negres amb uns sostenidors blaus que ara mateix no tenia a la parada però que si el senyor inspector estava realment interessat en veure’ls ella mateixa li mostraria doncs, casualment, aquell dia ella portava el conjunt complert de calceta negra i sostenidor blau.
Fruit del fregament, fruit de la visió de totes aquelles peces de llenceria i fruit de les olors a femella en cel que desprenia la paradista, l’inspector va recuperar l’empenta i el mòbil li tornava a vibrar sota el pantaló per a major alegria de la paradista que agafà l’inspector pel coll tot dient-li,
-vina cap ací detectiu meu, que jo t’ensenyaré el que és una dona com cal!.
-detectiu no, inspector, si us plau, inspector.
-tant li fa inspector o detectiu, espera’t aquí que tanco la paradeta i ens anem tu i jo ara mateix a fotre’ns una rebolcada a la pensió de la cantonada!.
-t’ajudo a recollir, maduixeta?.
-maduixeta?, que maduixeta ni quines hòsties?, porta les mans i toca, toca, melons, autèntics melons i ben madurets!, i aquí sota, toca aquí sota, què, maduixeta?, un maduixot i ben vermellet perquè te’l mengis sencer!.
Aquesta va ser la conversa entre la paradista i l’inspector mentre tancaven la parada, recollien la furgoneta i se n’anaven cap a la pensió no sense abans passar per la xurreria i abastir-se de prou proteïnes com per passar la resta del dia. I la resta del dia va transcorre a l’habitació tretze de la pensió Paquita situada a la cantonada del carrer del Pecat i el carrer de Desig i just al costat de la Plaça de la Mare de Déu.
Només entrar a l’habitació i sense ni tan sols tancar finestres, es van despullar l’un a l’altre, i llepant-se mútuament els cossos suosos en una escenografia digne de presenciar, escenografia reforçada en el moment d’entrar en lloc els xurros que, fruit de l’elevada temperatura que desprenien aquells cossos, començaven a fondre’s i afegien a l’escena un excel·lent lubricant per just el moment en que el membre descomunal de l’inspector feia entrada triomfal a la boca de la paradista que el va escopir tot cridant,
-treu-me això de la boca que te gust a ranci!.
L’inspector es va quedar parat. Mai li havien dit una cosa semblant,
-i que vols que faci, ara, mira com estic, això no es pot parar!.
-Anem a la dutxa!.
-No hi cabem tots dos!.
-Si home sí, arramba bé pel darrere!.
I així va continuar l’escena a la dutxa, on es tragueren la suor i l’oli dels xurros, es relaxaren i pogueren fruir dels seus cossos madurs però encara ardents. I d’allà, i sense eixugar-se directes al llit on l’inspector trobà refugi pel seu membre rígid que s’introduí de forma violenta primer i dolsa després en aquell maduixot vermell ample i acollidor. I després de vint minuts d’intensa activitat que deixaren a la paradista sense parla i amb la ronyonada malmesa de tanta envestida, girà cent vuitanta graus sobre el cos de l’inspector i continuà amb l’exercici mentre els seus pits descomunals atiaven el rostre de la seva ocasional parella que ara un ara l’altra es ficava a la boca aquells pits i mugrons dolços com autèntics melons. Aguantà encara deu minuts més fins que, esgotat de rebre cops a la cara amb les mamelles i cansat de llepar aquells descomunals mugrons, es separà d’aquell robust cos, saltà del llit i, qual triomfador guerrer es posà dempeus aixecant els braços en senyal de victòria emetent un salvatge udol i amb el seu brillant membre que, qual espasa, demanava encara més guerra. I més guerra tingué. La paradista davant la visió del membre encara erecte, no dubtà de ficar-se’l, ara sí, a la boca per acabar aquella inoblidable sessió.
Vet aquí que aquells moviments alternatius endavant - endarrere ara i circular després, eren els mateixos que l’inspector recordava de l’adorable jove!. Havia trobat una altra pista i aquesta si que era bona però, per no interrompre aquell màgic moment, deixà a la paradista que acabés per després, mentre reposaven estirats al llit amb les cames entrecreuades, interrogar-la i preguntar-li on havia aprés a practicar aquella modalitat de sexe que hom anomena mamada o si li havia explicat a algú.
La resposta va ser franca i contundent. La paradista va aprendre durant un clínic impartit pel doctor tibetà Komepoh Lias, insigne mestre tàntric, a l’acadèmia xinesa de l’amol i la luxulia ara no feia ni tres mesos, clínic que va aprofitar per portar alguna de les seves peces de llenceria per a vendre entre els alumnes i organitzadors.
La sessió amorosa, per dir-li d’alguna manera, es va allargar fins la matinada següent quan l’inspector va deixar, mentre la paradista roncava, l’hotel en mig de les penombres no sense abans deixar una nota d’agraïment i una promesa d’una nova cita a la seva maduixeta i pagar la pensió, perquè un senyor, encara que policia, és un senyor. Si senyor. Abans d’abandonar definitivament l’habitació tretze de la pensió Paquita, va poder constatar, ensopegant-hi amb ells, que, efectivament, els sostenidors blaus eren els mateixos que els de l’adorable jove, encara que molt més petits.
Una nova pista, aquesta sí que bona, tancava el cercle per a trobar l’adorable jove. Només li caldria una llista de les alumnes que assistiren al clínic per a enxampar la seva pressa, perquè sens cap mena de dubte, la roba interior negra i blava la va comprar a la paradista durant el clínic del doctor Komepoh Lias.

La neurona (cap 5+II). L'home sense neurona. Qui és?

D’ençà la primera visita al pacient T afectat d’un despreniment neuronal, el seu ingrés preventiu i una segona visita de control, la doctora D no havia tornat a veure el seu pacient en ben bé nou mesos. El cas era més que interessant per a la doctora doncs podria representar un punt d’inflexió en la seva carrera, però l’escàs interès del pacient en seguir el règim de visites feia més que complicat avençar en les investigacions.
La pèrdua de la neurona estava confirmada i amb ella el canvi d’actitud, corroborada per les persones més pròximes, del pacient T. Però la doctora necessitava saber més d’aquell home que ara era el seu veí, una persona amable i atenta, educada i respectuosa que la saludava cada vegada que la veia pel carrer o que cada cop que es creuaven en els seus respectius patis. Necessitava saber com era abans per a contrastar l’evolució, o regressió.  La doctora va intentar atreure l’atenció de T tant al carrer com al pati de casa, però T semblava només interessat en els llibres i les plantes, en la cuina i mantenir neta casa seva.
En aquells primers dies de primavera va intentar atreure l’atenció de T insinuant les formes del seu cos cada cop que el sabia al pati lluint un escot lliure de sostenidors i vestida amb una lleugera samarreta que, amb la brisa encara fresca, no feien més que eriçar els desitjables mugrons de la doctora que, potser per manca d’us, conservava uns pits prou durs, encara que algun podria opinar que petits. L’autor en aquest cas no opinarà, malgrat que és prou evident que si li ha posat aquests pits a una de les protagonistes, és per que li agrada aquest tamany i aquesta forma. De totes maneres, i en posteriors capítols, podrem conèixer quin són els gustos i vicis ocults de l’autor. Tornant a la història, la doctora D suposà que encara i haver perdut la neurona, en T continuava sent un home i es sentiria atret pel seu cos, però no va obtenir l’objectiu de cridar l’atenció de T, com a molt aconseguí que T li mirés als ulls i sempre amb un somriure a la boca i un gest d’allò més innocent. Semblava haver perdut el interès per les dones si és que algun cop l’havia tingut, perquè la doctora ni tant sols sabia això d’ell, potser la pèrdua de la neurona l’havia canviat la tendència sexual, si bé els pares i el doctor senyor DS li  havien parlat abastament de la atrafegada i dissoluta vida sexual de T.
Però de vegades, quan les coses més fàcils semblen les més difícils, tot es torna simple i senzill i passà que aquell matí en la cua del forn, quan T va entrar a buscar la seva xapata i va veure la doctora que s’esperava per comprar l’habitual bagueta, senzillament, i mirant-la als ulls, li va dir,
-bon dia doctora, no creu que caldria que em visités?, fa temps que no ho fa i malgrat em trobo bé, potser encara podria recuperar la meva neurona...
La doctora se’l va mirar i, tartamudejant per primera vegada a la seva vida i amb les galtes enrojolades li va dir
-oh sí!, vingui quan vulgui.
-què li sembla ara mateix, quan deixem el pa a casa?, avui no tinc res a fer i potser seria un bon moment, si a vostè li va bé, clar. 
-ah, molt rebé!, avui precisament no tinc cap pacient i li podré dedicar el temps necessari, de fet, feia dies que volia parlar amb vostè per saber de la seva evolució i, perquè no, per saber més coses de vostè i lligar caps sobre el seu canvia d’actitud. Així doncs, ens veiem d’aquí una estona a la clínica?
-perfecte, si li sembla bé, anem junts? I ella que -si, si, és clar, anem junts!.
Després d’aquesta conversa i la sobtada tartamudesa i envermelliment cutani de la doctora, poc llest cal ser per no intuir que la doctora havia sentit la picada de l’amor al seu cor, i si no era amor, era una cosa molt semblant, que dóna un gir inesperat al relat, o no, que això acaba de començar...
I així, després de tots aquells mesos que feia que T havia tornat al poble, per primer cop se’l veia caminar al costat d’una dona i no una dona qualsevol, ni més ni menys que la doctora D a la que també se la podia veure per primer cop des que va tornar al poble caminant al costat d’un home, i no un home qualsevol.
Mentre caminaven cap a la clínica, la doctora D s’aturà per parlar amb T,
-Si no li sap greu, podem anar a casa meva o casa seva per fer la visita?.
–Dona, que no m’haurà d’examinar i fer proves?.
-Oh no, no cal. La visita és senzillament perquè m’expliqui coses del seu passat i poder fer un historial que em permeti verificar si la pèrdua de la neurona ha tingut res a veure amb el seu canvi.
-Bé, doncs anem. Casa seva o casa meva?.
-Si s’ha de trobar més còmode, anem a casa seva.
-D’acord, anem a casa meva, de fet, és igual no?, som veïns!.
-Ja, ja, ja, sí, som veïns!.
En arribar a casa de T, la doctora D quedà gratament sorpresa. L’últim cop que havia estat en aquella casa va ser quan, tornant d’Estats Units, el doctor senyor DS li va ensenyà per si la volia, però l’estat que presentava aquell casalot li va fer decantar-se per casa els seus avantpassats, que si bé era igual de gran, no li calien tantes reformes per fer-la habitable. La casa estava neta i polida i decorada amb un refinat gust combinant els mobles antics originals amb d’altres de més moderns i amb les bigues del sostre perfectament remodelades conferint a la casa una gran confortabilitat i un aspecte, perquè no dir-ho, senyorial. Els grans finestrons i l’eliminació d’embans donaven una gran lluminositat a totes les estances, sobretot al gran saló que comunicava directament amb el pati, un pati que més que pati era un jardí que envoltava la casa i, encara i tenir les mateixes dimensions que els de la doctora D, no tenia res a veure amb el seu, molt assilvestrat i abandonat.
Després de mostrar-li la casa a la doctora, T proposà, aprofitant el bon temps i l’agradable temperatura d’aquells primers dies de primavera, seure al jardí i passar la visita allà mateix. I així fou.
-M’agradaria que em parlés del seu passat.
-No hi ha cap inconvenient.
-És possible que li interrompi per demanar-li detalls sobre el que explica.
-No hi ha cap inconvenient.
-Així doncs, pot començar quan vulgui.
-Per on començo?.
-Pels seus primers records. Parli’m de la seva infantesa, l’adolescència, la joventut...
- Molt bé. La meva infància va transcorre aquí, al poble. Vivia amb els pares i, segons diuen era bastant trapella. De l’escola poca cosa recordo, ni tan sols els companys, però això ja em passava abans de l’accident. Aquella època escolar la recordo vagament, però si que li puc dir que era bon estudiant i que, de ben petit ja vaig començar a jugar a futbol, esport que m’encantava i en el que de seguida vaig destacar, de fet, va ser gràcies al futbol que vaig començar a convertir-me en un company més estimat.
-Disculpi. Un parell de preguntes. Tinc entès que te germans.
-Si dos, però m’estimaria no parlar.
-Bé doncs. Continuem amb la segona pregunta. M’ha dit que de l’escola no recorda cap company, però suposo que algun veí del poble que va estudiar amb vostè el deu recordar, no?.
-Si algun, però m’estimaria no parlar.
-No m’ho posa fàcil. Va tenir problemes a l’escola o amb la família?.
-Els problemes van començar després, durant la meva joventut.
-Què va passar?.
-Primer, si no li importa, acabaré d’explicar la meva infantesa i adolescència. Com li deia, durant l’EGB vaig començar a destacar com a estudiant i com a futbolista, més ben dit, com a esportista, doncs competia en varies modalitats. Això va fer que els meus companys em miressin amb altres ulls. Ja no era aquell nen petit i grassonet de primer i segon que mai parlava amb ningú i que va aprendre a llegir i escriure abans que els altres. Els anys van anant passant i l’EGB s’acabava. Eren moments difícils doncs per a molts significava, segurament, separar-se després de vuit anys de convivència i, encara que érem tots del mateix poble, alguns marxarien a ciutat o d’altres a la capital de la comarca a estudiar formació professional.
En aquell darrer curs vaig guanyar tres medalles en les competicions atlètiques de la província i l’equip del poble m’havia fitxat per a la seva pedrera. Estàvem a vuitè i alguns havíem fet un canvi físic important. Les nenes ja tenien uns pits més que incipients i nosaltres els nois, ja començàvem a tenir pèl arreu del cos i problemes importants amb la testosterona que ens convertia en autèntiques bombes sexuals. Tots érem a un pas de donar el salt a l’adolescència.
-Vostè també va tenir problemes amb la testosterona?.
-Si i no. No li negaré que el meu membre estava descontrolat, però també li he de dir que en aquella època el meu únic pensament era el futbol i que a les companyes de classe ni les mirava.
-Ja, però no hi havia ninguna que li cridés l’atenció?.
-Que jo recordi no.
-I, disculpi que li pregunti, sentia alguna atracció per algun company masculí?. Se’ls mirava al vestidor mentre es dutxaven?. Es fregava l’esquena amb algun d’ells?.
-La veritat és que no, alguna marranada fèiem però tampoc crec que indiqués cap tendència. Pensi que llavors tot això estava molt vigilat pels mestres i fins i tot mal vist entre nosaltres. Que algun dels companys podia ser homosexual?, és possible, però l’únic que fèiem fora del normal i que podia denotar alguna desviació era masturbar-nos després dels partits per a veure qui aguantava més però quan vaig fitxar per l’equip del poble també ho fèiem. Aquí al poble, sembla que era normal.
-I vostè, aguantava gaire?.
-És rellevant?.
-Si. No!, perdó, volia dir no. Continuï, si us plau. Passem a l’adolescència?.
-Si. Per a mi el salt a l’adolescència s’inicia al institut. No se si científicament és així, però sempre he considerat que les etapes vitals es corresponen generalment a les educatives, si més no abans de canviar els sistemes educatius cada quatre anys.
-Es pot considerar correcte.
-Doncs segueixo. Passava d’estar en una escola mixta a una on tots érem nois, una rigorosa escola religiosa de la que no guardo cap record, ni bo ni dolent. Tot el que va passar en aquells anys de batxillerat van quedar totalment oblidats i esborrats del meu cervell. Només recordo que durant aquells anys vaig aficionar-me passionalment a un equip de futbol amb els mateixos color que el cel, blau i blanc i que va ser, estant allà, que vaig rebre una oferta per entrar a la pedrera d’un equip totpoderós i màxim rival de l’equip del meu cor. Vaig refusar l’oferta. A l’entrar al institut vaig canviar d’equip. L’equip escolar era molt més potent que el del poble i tots els que destacàvem passàvem al club del institut.
En aquell moment, en el moment de refusar aquella oferta, es va produir un canvi en el meu entorn. Els companys se’m giraven i la direcció de l’escola religiosa establí ordres al professorat per a exigir-me més que als demés, i tot pel fet d’haver refusat aquella oferta del club totpoderós que li podia haver reportat a l’escola prestigi i alguns diners. Enrabiat i a esquenes dels pares i de l’escola vaig anar a la capital per a demanar una prova per a entrar als equips inferiors del meu estimat equip, però no va poder ser. Vaig passar la prova però el modest equip que llueix els mateixos colors que el cel no em podien pagar els desplaçaments i molt menys la residència. Tornava al institut esmaperdut.
Però l’equip totpoderós, assabentat de la prova que vaig passar amb l’equip del meu cor, va tornar a insistir amb les pitjors armes. Vindríem a buscar-me cada dia d’entrenament amb cotxe oficial i em garantien el carnet de conduir en fer els divuit i un cotxe esportiu per a desplaçar-me al meu aire. Si això no era prou, una encantadora joveneta d’ulls blaus i meravellosos pits sortida de ningú sap on va començar a rondar-me. I clar, com diuen els castellans, tiran más dos tetas que dos carretas. Aquells dos meravellosos pits van aconseguir fer-me signar un contracte que em lligava al club totpoderós.
-Va perdre la virginitat amb aquella joveneta?.
--És rellevant?.
-Si. No!, perdó, volia dir no. Continuï, si us plau. Passem a la seva joventut?.
-La meva joventut va ser trista. L’encantadora joveneta d’ulls blaus i meravellosos pits sortida de ningú sap on va tornar a ningú sap on deixant-me totalment enconyat i amb l’equipació de l’equip totpoderós a l’armari. Acabava de trair el meu cor per culpa d’un parell de tetes, però quines tetes!, unes tetes qui ni tan sols vaig poder tocar.
-Llavors, entre l’encantadora joveneta que li va fer signar el contracte i vostè, no va passar res?.
-No, no va passar res.
-Bufff, realment tots els homes són iguals!.
-Com diu?.
-Res, una constatació. Continuï, si us plau. Hem pot parlar de  la seva virginitat?.
-És rellevant?.
-Si, en el seu cas sí.
-Bé, em fa una mica de vergonya, mai ho he explicat a ningú.
-Va ser amb una prostituta?.
-No.
-Amb una cosina?.
-Una cosina?. No, tampoc.
-Llavors?.
-És rellevant?.
-Si, Ho és!. No sigui criatura, sóc doctora!. Vinga, endavant.
-Doncs la vaig perdre amb catorze anys amb una companya a la que ni tan sols recordo durant el viatge de final de curs.
-Un viatge a Mallorca?.
-Si, a Mallorca.
-I diu que no la recorda?.
-No, no la recordo.
-I com va anar?. Ella que va dir?.
-Com va anar. Doncs de la manera més tonta. Mentre els companys muntaven una festa, autoritzada pels profes, la companya i jo que no teníem ganes de festa ens vam quedar a les habitacions. Una de les professores ens va dir que a les habitacions no ens podíem quedar sols, que si no volíem anar a la festa ens quedéssim els dos a la mateixa habitació. I de la mateixa habitació vam passar al mateix llit i del mateix llit vam començar a tocar-nos per descobrir-nos i que si tu tens com un forat, i que si tu tens com un ganxo, i que deixa’m tocar, i que què et passa al ganxo que ara sembla un pal, i que si tu creus que el pal es deu poder ficar al forat i que si sí, que si no. Ja està!. Virginitat perduda. Ja veu què fàcil.
La doctora D és va posar molt i molt vermella i va abaixar el cap.
-Vostè no serà pas de la promoció P, oi?.
-Si, perquè?, és rellevant?.
-Si. És rellevant. Jo era la companya que tampoc va anar a la festa.
-Vostè?. Tu!, tu eres, tu ets D?, clar, D. Però. Si no em recordo de tu!, si no t’havia vist mai!. Però, com és possible?, perquè no m’havies dit res?. Tu ho sabies?.
-No T, jo tampoc, jo tampoc recordo cap company de classe, jo tampoc em feia amb ningú i sí, si recordo a l’esportista de la classe, però el recordo molt diferent. No t’assembles en res!, però si tenies pèl i estaves prim!. No pot ser!. Aquell eres tu!, però si estàvem totes enamorades de tu, si anàvem als partits només per tu!. Si estaves boníssim!.
-Llavors, aquella nit. Ho tenies tot preparat?.
-Què va!. Si en aquella època encara no tenia ni la regla!, i sort d’això que si no, ves a saber si ara no series pare. Jo només pensava en els estudis i en observar el comportament de tothom. De sexe no sabia res, ja veus, pensava que realment que allò que tenies entre les cames era un ganxo de veritat!. Però vam començar a jugar i ves per on, els que millor ho vam passar de la classe vam ser tu i jo.
-Jo no m’ho vaig passar bé.
-No?. Ni jo. Quan vam acabar tenia molta por.
-I jo. Quan vaig ejacular pensava que em moria. Pensava que el pal s’havia trencat. I quan la vaig treure d’allà i vaig veure la sang, vaig córrer cap el lavabo. De debò que pensava que la sang era meva i que se m’havia trencat!.
-Això si que ho recordo. Estaves tant espantat que jo em vaig tocar el forat per si s’havia quedat algun tros de pal a dins. Però no havia res. Quan vas tornar del lavabo plorant vas tornar al llit amb mi i ens vam abraçar. Teníem molta por.
-Si, molta. Saps que he pensat moltes vegades en tu?.
-I jo. Però ho vaig oblidar. No li vaig donar més importància i vaig continuar la meva vida i quan van morir els meus pares vaig anar a la residència amb les monges i després a la universitat.
-Saps que recordo d’aquella nit?.
-Què?.
-La placidesa de dormir abraçat a tu.
-Bé. Continuem?.
-Vols que continuï?.
-Si. És només feina
-Si. Només feina. Era rellevant.
-Què?.
-Que la pregunta sobre la virginitat era rellevant.
-Ja.
-Bé. Seguiré amb la meva vida. Amb aquell contracte signat i el cor trencat per l’encantadora joveneta d’ulls blaus i meravellosos pits sortida de ningú sap on i que va tornar a ningú sap on i per haver traït els colors del cel del meu equip, em trobava amb un bon sou, amb un cotxe esportiu a la porta de casa i d’avui per demà amb totes les noies del poble que em venien al darrere. No vaig tornar a obrir un llibre, vaig abandonar els estudis i vaig descobrir que la vida a ciutat era molt més emocionant i divertida que al poble i que, a més, les noies que a ciutat em perseguien m’eren totalment desconegudes i que podia fer amb elles el que volgués sense por a que el dia següent em vingués a buscar el pare o el germà amb l’escopeta a la ma.
La meva carrera futbolista  i sexual anaven paral·leles. Triomfals. Semblava com si portar i defensar aquells colors em fessin superior a tothom, com si tothom es rendís als meus peus i oferissin cos i anima als meu desitjos. Em sentia un déu. Ningú em podia aturar. Però l’equip totpoderós no mira per les persones, només mira per ell. Amb vint anys vaig rebre una oferta del club del meu cor, el club que te els mateixos colors que el cel, el blanc i el blau. L’oferta no era gaire atractiva econòmicament però m‘asseguraven un contracte amb el primer equip. Si el club totpoderós estava d’acord i em deixava anar, aniria. Però el club totpoderós va contraatacar i em va oferir un milionari i llarg contracte que m’assegurava mitja vida. Aquesta vegada no va caldre l’encantadora joveneta d’ulls blaus i meravellosos pits sortida de ningú sap on que va tornar a ningú sap on. Vaig signar el contracte i vaig tancar definitivament les portes a fer realitat el meu somni de jugar al club de la meva vida i en el seu vell camp.
La meva carrera futbolística no progressava i amb vint anys i un contracte milionari signat per encara cinc anys més em vaig deixar anar definitivament. Vaig començar a sortir de festa amb les estrelles del primer equip. Van venir les drogues, l’alcohol i el sexe. Vaig començar a no jugar i la meva estrella s’anava apagant definitivament. Vaig començar a voltar amunt i avall jugant cedit en multitud d’equips on arribava com una estrella, però no destacava, només follava i follava i bevia i bevia.
Als vint-i-cinc anys i amb la cartera plena, jugant en un camp de mala mort, un veterà defensa em trencà la cama. Ben trencada. Adéu futbol, adéu noies. Amb el contracte finalitzat ni un adéu del club totpoderós. Del cel al infern.
Més de quinze anys han passat i darrere deixo quinze anys anodins. Anys d’alcoholisme i de sexe pagat. Anys de borratxeres amb desconeguts i anys de viure més de la meitat del dia al bar explicant batalletes de quan jugava al futbol. Ningú em creia, ningú em coneixia ni havia sentir a parlar de T, la jove promesa, però m’escoltaven. Era graciós i pagava les rondes. Ara, passats tan pocs mesos, els he oblidat. Si ara els veiés no els recordaria.
Aquell accident de fa nou mesos em va tornar la vida. Tornar a sentir els colors blancs i blaus del cel i del meu equip, de l’equip del meu cor. No he tornat a sentir cap necessitat d’estar amb cap prostituta, ni amb cap dona. Només vull sentir la pau dins meu i estar amb els meus pares i el meu amic, el vell doctor senyor DS. I això és tot.
-Això és tot.
-Això és tot?, ja està?.
-Si, ja està.
-T’adones que ja no ens parlem de vostè?.
-Es veritat, ja no ens parlem de vostè. Bé. Aquí acaba la visita.
-Ha servit?.
-Ha servit.
-Doncs bé. Molt de gust d’haver-te conegut. Ens tornarem a veure?.
-Ens tornarem a veure. Encara queden moltes coses per saber i analitzar.
I així va anar la visita que la doctora D féu a T. Una visita que més enllà d’allò estrictament mèdic es convertí en un sorprenent retrobament.

La neurona (cap 5+1). La lladre LL

Vint-i-sis anys, morena, ulls verds, llargues cames i un somriure sempre a la boca que mostra unes dents blanques i brillants. Així és LL, estudiant de darrer curs d’arquitectura i aficionada a la mitologia i a les llegendes clàssiques, una noia desitjada i una noia distant, introvertida i sense amics a la facultat. Companys, són només companys.
Viu sola, en un petit pis d’un barri de la ciutat proper a la universitat. Un pis que mai ningú a visitat, un pis que cap company a trepitjat i un pis on no s’ha fet cap festa ni cap reunió ni cap sopar. Diuen els veïns que a la noia que hi viu pràcticament ni la veuen, ni la senten, ni saben si hi és o no hi és. No molesta, no fa gresca, no saluda. Va a la seva. Mai han vist cap xicot ni cap xicota que hi vingués. De vegades roba estesa al balcó i alguna carta a la bústia. Però duren poc. Cada dia recull la roba i buida la bústia, però gairebé mai ningú l’ha vist, només la senyora S, veïna del cinquè segona que tafaneja com a professió. Res que passi, ella ho sap. Ella l’ha vist més d’un cop. Ella viu al cinquè primera. És maca, és seriosa i sembla molt jove, però molt jove tampoc és perquè ja fa vora sis anys que hi viu quan aquell home gran que l’acompanyava la va deixar amb dues maletes. Des d’aquell dia cap més visita. De vegades s’han saludat al passadís o a l’entrada, però mai a l’ascensor. LL no agafa mai l’ascensor i la senyora S, als seus setanta-tres anys no pot pujar escales. Una tarda que no funcionava l’ascensor LL va ajudar la senyora S a pujar la bossa, però no va voler entrar a casa seva. Gràcies. De res. Cap més paraula. Els primers mesos la senyora S va picar-li la porta per si necessitava quelcom. Gràcies, no em cal res. A la tercera vegada que li va picar no va ni obrir la porta. Així és LL. A través de les parets no se sent res, ni televisió ni música ni telèfon. Només la rentadora.
A LL li agrada la mitologia i les llegendes. Tornant de la facultat para quasi cada tarda a la biblioteca de l’ateneu per a agafar algun llibre. Sempre se’ls endú. Mai es queda a la biblioteca. Torna el llibre l’endemà. Tant li és mitologia grega o oriental o nòrdica. Tant li és llegendes locals com foranes. Per a entrar a l’ateneu fa servir un carnet que no és el seu. Se’l va trobar i ara és seu.

L’home gran que la va acompanyar al seu nou pis era el secretari personal del seu pare. El seu pare i la seva mare van morir en un accident d’aviació. No es van recuperar els cossos. El pis el feia servir el seu pare quan baixava a ciutat. La senyora S l’havia vist. A ell i a una senyora que no era la seva. Venien a la tarda i s’estaven no més de dues hores. Ella sortia abans. Eren amants. A la senyora S li agradava sentir-los a través de les parets. Sentia els seus gemecs, gemecs que ella mai no va emetre ni sentir, el seu marit, ja mort, no era gaire destre.
LL va quedar orfe amb catorze anys, orfe, sense germans ni tiets ni cosins ni avis. Va quedar sola. Es va fer càrrec el secretari personal del pare i la seva esposa que passarien a ser tutors i administradors de la fortuna que la família LL llegaven a la filla. LL va anar a petar a un internat d’allò més rigorós i tradicionalista on va completar els estudis i es va preparar per a la universitat i, com deien els seus tutors, per la vida. Del internat no va sortir fins els vint-i-un anys, just quan el secretari personal i tutor va matricular LL a la facultat d’arquitectura on seguiria la tradició familiar iniciada pel seu besavi, Eudald LL, ajudant d’Ildefons Cerdà.
Podria haver seguit al internat, o haver anat a viure a casa el secretari, però l’esposa d’aquest va creure que el més idoni per a la noia, i per a ells, era que LL visqués independentment. Tots aquells anys amb les monges li havien fet un caràcter distant i insolent i no sabia conviure amb ningú que no fos ella mateixa. Dit i fet. Van arreglar el pis del senyor a la ciutat i allà van portar la noia, no sense abans garantir que no faria cap malifeta ni destrossaria la seva vida ni malbarataria la fortuna, i per a això res millor que contractar la veïna, la tafanera senyora S, perquè vetllés i informés de tot el que passava al pis del costat.

L’hivern d’aquell darrer any de carrera, mentre llegia un vell llibre comprat en una petita tenda del barri antic de la ciutat que parlava de llegendes i misticismes de muntanya un esglai li va recórrer l’esquena mentre un record llunyà, un déjà vu, la transportà a l’edat mitjana mentre llegia embadalida la llegenda de la jove fornera que va amassar els homes.
Allà es va veure a sí mateixa. Jove i bella i enmig d’un obscur i brut poble, amassant pa al forn amb la companyia de la mare mentre el pare era a la cantina de davant bevent i rient amb els seus companys caçadors. Un pare brut i brutal de pell bruna i aspecte tenebrós. El pare era allà, bevent vi, cridant i estomacant tot aquell que gosava passar-li pel davant, bavejant quan se li apropava la cantinera i amb una ma li tocava les mamelles mentre amb l’altra es gratava el membre. Els seus companys el seguien i també magrejaven la cantinera que reia joiosa i, lluny de molestar-se, encara els animava més aixecant-se la faldilla i refregant-se contra els erectes membres d’aquella colla de mal educats caçadors.
L’excitació del brut i brutal pare de la jove fornera li va fer perdre el nord, com ja havia passat altres vegades, quan va veure a un dels seus companys caçadors fornicant a sobre una taula amb la grossa cantinera que, mentre era penetrada violentament pel darrere, es ficava a aquella seva boca desdentada i pestilent els membres erectes dels altres caçadors que, dempeus al voltant la taula, reien i reien mentre feien petar els seus gots de vi. El brut i brutal pare de la jove fornera va intentar enretirar al caçador de darrere la cantinera per ficar-se ell però va relliscar amb tanta mala fortuna que va anar a petar de cul entre les cames d’un dels caçadors que esperava el seu torn per introduir el membre a la boca desdentada i pestilent de la cantinera. Tots van viure i se’n van riure del brut caçador que va començar a garrotejar a tort i a dret pressa de la ira i la vergonya de la caiguda que el van deixar amb els pantalons abaixats, el cul a l’aire i el membre apuntant directament al sostre. No va encertar ningú i, irat va anar corrents cap a casa amb el garrot en una ma i el membre erecte a l’altre. La filla i la dona, des del forn, miraven esgarrifades com corria cap a elles, cap a casa. Però en aquell precís moment, en un instant, en un segon, un petit somriure va il•luminar la cara de la jove fornera que no va poder evitar aquell somrís provocat per tant còmica escena, la del pare corrent pel la plaça garrot en ma i els pantalons mig abaixats que, en veure aquell frugal somriure, encara es va enrabiar més per a anar directament cap a ella. Li va fotre garrotada i intentà aixecar-li les faldilles per calmar la seva excitació.
La mare, espantada, va córrer cap el brut i brutal home cridant i demanant-li clemència i suplicant que es desfogués amb ella, que deixés la filla, que només era una nena, que encara no havia estat amb cap home, que encara era verge. El pare va anar a buscar la mare, li arrencà la faldilla i les calces i violentament la penetrà. Però no tenia prou, i mentre els seus companys s’ho miraven des de fora el forn, l’animaren i l’instaren a fer que la seva filla verge es fiqués el seu excitat membre a la boca, vinga va, que no deixarà pas de ser verge si te la xupa!, tot això mentre no deixaven de riure i veure. El brut i brutal home, encara avergonyit i rabiós pel que havia passat a la cantina, així ho fa fer, va arrencar el membre de dins la seva esposa i el ficà al interior de la virginal boca de la jove fornera.
En acabar dins la boca de la seva pròpia filla, les llàgrimes d’aquesta van caure sobre el ja laxa membre d’aquell home brut i brutal que fins no feia gaire era el seu pare. L’home es retirà i unes fortes convulsions començaren a atacar el seu cos, el seu membre quedà flàccid, els seus músculs s’agarrotaren i els seus ulls quedaren en blanc mentre les llàgrimes de la seva filla es tornaven vermelles, del color de la sang, sobre aquell cos que jeia posseït al terra del forn. Els seus companys caçadors intentaren ajudar-lo, però tal i com s’acostaven i el tocaven també entraven en convulsió i es repetien els terrible símptomes que presentava el brut i brutal home, i màgicament, tots ells van rebre sobre el seu cos les llàgrimes vermelles de la jove fornera que, abraçada a sa mare, s’ho mirava sorpresa.
Tot va acabar quan, entre les fortes convulsions que feien que els homes es colpegessin una vegada i una altra contra el terra, dels seus membres ja flàccids sortiren unes petites boles blaves i vermelloses que s’uniren per sobre els masegats cossos per modelar una forma angelical. Aquell àngel, aquella forma blanca i blava com el cel, anuncià a aquella colla de malànimes que, gràcies a les pietoses llàgrimes de la jove fornera, les seves ànimes malignes havien estat expulsades i amb elles els mals pensaments i les males obres, però com a penitència, s’havia acabat per a ells la vida dissoluta, s’havia acabat per a ells tornar a fornicar i s’havia acabat per a ells les males maneres i els mals gestos i viurien la resta de la seva vida en perfecta harmonia amb la família i amb la natura. Tots menys el brut i brutal home, pare de la fornera, que era condemnat a vagar la resta de la seva vida per tots els camins i camps del país amb un nou cos, un cos de cantinera que seria penetrat i humiliat per caminants i pagesos per la resta de la seva vida.
I així va ser com la jove fornera va amassar els homes del poble que mai més tornaren a menysprear les seves dones ni cap altra dona del país.

En acabar de llegir aquella llegenda, LL va sentir una veu dins ella, va veure a aquell àngel blau i blanc com el cel que li deia que ara ella era la reencarnació de la jove fornera, que ella i només ella podia acabar amb aquells homes i aquells companys de facultat mal educats i grollers que només parlaven de futbol i vestien aquelles horribles samarretes d’aquells colors malignes que no eren d’altres que els de les boles que transportaven les ànimes malignes dels bruts i brutals caçadors de la llegenda. Aquell àngel la guiaria per trobar a aquella ànima portadora de la bola vermella i blava que impedia els humans a ser feliços, però abans, hauria d’aprendre a succionar-la, i això només s’aprenia veient documentals, o pel·lícules, que també serveixen per il·lustrar-se, i practicant, que en tota ensenyança és imprescindible la pràctica.

La neurona (cap IIIII). Les neurones masculines

Tal i com defineix la wikipedia i altres publicacions, no de tant renom científic però igualment vàlides, una neurona no és més que una cèl·lula del teixit nerviós la funció principal de la qual és transmetre els impulsos nerviosos.
Cas curiós el de les neurones masculines o, hauríem de parlar de la neurona masculina?. D’acord amb la tesi doctoral de la doctora D el gènere masculí de l’espècie humana disposa únicament d’una neurona funcional, observació aquesta que és compartida per una gran majoria de la població, tant la civil com la científica, sobretot en el seu gènere femení. Segons la tesi, aquesta neurona no fa res més que impedir el normal desenvolupament de les altres cèl·lules nervioses establint amb elles una relació d’absolut domini i, per tant, anul·lació de les altres que, aparentment, o han desaparegut o es mantenen en una situació de completa passivitat. Tant en un cas com en l’altre es pot dir sense por a errar que el gènere masculí de l’espècie humana disposa únicament d’una neurona, per tant, “la neurona”.
En el cas de la neurona, o neurones, masculines no consta cap descripció ni prova específica que la diferenciï de la resta, teoria aquesta mantinguda pel prestigiós doctor Clint O’Ris i els seus col•legues que sempre han evitat entrar en polèmica respecte la hipòtesi plantejada per la doctora D sobre la que opinen que, no ho oblidem, a banda del seus perjudicis més propis d’una feminista ressentida, no deixa de ser una dona i que, per tant, es troba intel·lectualment i físicament incapacitada per a la ciència, teoria aquesta defensada per amplis sectors conservadors i tradicionalistes d’Estats Units i d’alguns països europeus i per membres i líders d’algunes de les religions més cobejades. El doctor Clint O’Ris i els seus acollits sí que defensen una més que evident inferioritat funcional de les neurones de les femelles en contra de les dels mascles però que, en ambdós casos, parlem d’un mateix model neuronal, encara que això ja seria tema per a una segona part d’aquesta novel·la que hores d’ara no està prevista.
Quan parlem de “la neurona” parlem, per tant, de dues teories ben diferenciades: existeix, no existeix. De la segona opció o hipòtesi no parlarem doncs la seva pròpia inexistència fa del tot ridícul estendre’s en aquesta obra i, tots vostès es troben ara mateix i mentre llegeixen aquestes lletres, davant un capítol crucial d’una novel•la en molts aspectes biogràfica d’un dels seus protagonistes, sense dir de qui per a no desvetllar el final, basada en fets reals i molt allunyada del que alguns crítics podrien definir com ciència ficció o, fins i tot, novel•la negre o d’humor, però ara mateix, amb el cinquè capítol acabat d’encetar, ni vostè, estimat lector ni jo mateix, l’autor, podríem dir cap a on va aquesta obra que, per sorpresa de molts no és la primera de qui escriu i segurament no serà la darrera, i que tot fa pensar, per difícil que pugui ser d’imaginar en aquests moments de gestació i presentació de l’elenc protagonista, prendrà un derroter més proper a la novel•la romàntica que no pas a altre estil, malgrat en qualsevol moment tot por fer un gir inesperat i acabar trobant-nos tots plegats en una mera autobiografia o en una novel•la de terror o, fins i tot, perquè no, en un assaig mèdico-científic. Només el temps ens dirà cap a on hem d’anar. Com també, i no es pot pas descartar, aquest podria ser el darrer capítol, circumstància aquesta més que plausible de confirmar-se les teories d’O’Ris sobre la no existència de la neurona masculina i així, la no existència d’una història que explicar.
Continuant amb el relat, parlàvem de la hipòtesi de l’existència d’una única neurona, si més no funcional, la qual, segons es desprèn de la tesi de la doctora D tindria una aparença possiblement i a simple vista, esfèrica però què, analitzada a través de microscopi, presentaria una forma semblant a una cassola. El seu aspecte cromàtic seria d’una barreja entre els colors grana i blau disposats verticalment si imaginem la cassola col•locada sobre una superfície plana. La realitat d’aquesta neurona es basa en la destrucció d’allò que l’envolta i li pot ser competent anul·lant la capacitat del seu o seus competidors d’evolucionar i créixer i la seva destresa a l’hora d’adquirir o sostraure d’aquests els drets més mínims de subsistència així com l’adopció d’un fals lideratge que fa que el cervell li atorgui tot un seguit de beneficis que es podrien resumir en un de sol: la neurona masculina és la millor i ha de viure sense cap altra neurona al voltant que li pugui fer ombra. Per tant, es podria dir que la supressió de la neurona masculina permetria un desenvolupament normal de la resta de neurones i en conseqüència una humanització de gènera masculí.
A partir d’aquesta descripció seria fàcil establir paral·lelismes entre la neurona masculina i la societat actual però per evitar possibles suspicàcies i/o interpretacions equivocades i, fins i tot malentesos, deixarem al lector que ell mateix estableixi aquest paral·lelisme, de totes maneres i, com a evidència, es recullen diversos testimonis de persones masculines que, havent canviat els seus colors esportius, curiosament idèntics als de la neurona masculina, han reconduït la seva conducta i s’han mostrat més tolerants i solidaris i feliços i amorosos, el que faria pensar que aquests individus s’han alliberat de la neurona masculina. Per confirmar aquest teorema, només remetria als fidels lectors a la seva pròpia experiència. De totes maneres, això no deixa de ser una exposició publicada en la famosa tesi de la doctora D que l’autor es limita a reproduir aquí i amb els pertinents permisos, amb l’únic objectiu de fer més entenedora la història i il•lustrar-la amb cura i detall, sense definir si està o no d’acord amb la mateixa, en tot cas, remetre als lectors incrèduls a consultar la veracitat dels testimonis.
Amb aquestes més que concises explicacions és evident que, amb T, ens trobàvem davant d’un cas excepcional per a la confirmació de la tesi de la doctora D, però el que ella no coneixia encara és que en el incident de T a l’aparcament l’agressora s’havia empassat la neurona, no sabia ni això ni tot el que va succeir abans de la sostracció perquè T encara no ho havia explicat a ningú. Ella s’havia limitat, en el seu diagnòstic, a suposar una possible causa del canvi d’actitud en la pèrdua de la neurona, sabent a ciència certa que era un diagnòstic totalment disbauxat, però va ser l’única cosa que se li va ocórrer per ajudar al seu únic amic, el doctor senyor DS, que volia a tota costa retenir a T ben a prop de la seva família, dels seus pares, que el necessitaven al seu costat i desitjava allunyar aquell jove ja una mica grandet al que tant apreciava, d’una vida anodina i autodestructora que l’havia allunyat dels pares, del poble i d’ell, el doctor senyor DS, el seu únic amic.

La neurona (cap IIII). L'inspector I Pi

La presumpta violació de T va ser gravada per les càmeres de vigilància del supermercat i custodiada per l’empresa de seguretat en previsió que la jove presentés denúncia.
Gravacions similars es guardaven en molts supermercats i aparcaments de la ciutat i de totes elles s’enviava còpia a l’inspector I Pi, inspector de la unitat d’investigació criminal dels Mossos.
L’inspector I Pi era un gran professional format a la Guardia Civil i que fa vint anys va demanar el passi al cos dels Mossos d’Esquadra mogut pel seu esperit nacional, però nacional d’aquí no, sinó nacional d’allà i és que, la seva privilegiada ment havia ordit una trama per carregar-se el moviment nacionalista i independentista d’aquí des de dins. Per tan digne objectiu no va dubtar ni per un moment, fins i tot de parlar en aquell dialecte anomenat català i, inclús, llegir-se els grans poetes com Jacint Verdaguer encara que, tot sigui dit, tampoc li va costar gaire doncs l’inspector I Pi era natural de Santa Eulàlia de Riupimer i fill d’una important nissaga familiar dedicada al món del porc de reputada tradició i descendent directe de l’afamat noble Ramon Berenguer Pi. Però tot va canviar quan, amb dinou anys, va allistar-se voluntàriament a la Legió fugint de la filla del forner que havia quedat embarassada en un descuit.
Aquell ambient marcial viscut durant els quinze mesos de voluntariat en el quarter de legionaris del nord d’Àfrica van canviar la personalitat d’I Pi, l’ambient marcial i el fet de ser durant molts mesos “el cerdo pino polaco”, precisament els mesos que va trigar en perdre definitivament l’accent osonenc i canviar la senyera de les quatre de les barres per una altra. També va acabar ajudant, tot sigui dit, els additius locals afegits al tabac...
Acabat el voluntariat i impregnat com estava d’aquell esperit rojigualdo ja no podia ni volia tornar al poble on l’únic que l’esperava era la massissa filla del forner amb aquells setanta quilos repartits en escassos cent cinquanta centímetres d’alçada i amb un nen, l’I Pi junior, al que s’imaginava enganxat als seus mugrons, a aquells mugrons als que ell també s’havia enganxat, i quins mugrons!, mamant i plorant sense parar. A part que, només marxar de casa, els seus pares el van repudiar per fer-se legionari i abandonar el fill, avergonyint no només a la família sinó també a tota la nissaga dels Pi, descendents directes del noble Ramon Berenguer Pi.
Calia emprendre una nova vida i la decisió va ser fàcil. Li va venir de mans del tinent Texeiro que li oferí una gran oportunitat de continuar defensant la causa en el cos de la guàrdia civil en una terra fidel i noble, Galícia. I cap allà que se’n va anar i allà va fer-se guàrdia civil i es va fer un home de profit, allà va aprendre a lluitar contra el crim, allà es va casar i allà es va separar, allà va fer carrera i allà es va fer un nom. Fins que l’any noranta quatre, el desplegament definitiu dels Mossos d’Esquadra li van permetre de tornar a la que havia estat la seva llar i on vivia el seu fill i li va permetre fugir, novament, d’una dona amb la que vivia d’ençà la seva separació de la primera. La creació de noves unitats especialitzades li obrien les portes per executar un macabre pla conspiratiu que el portarien a acabar amb la voluntat segregacionista dels seus compatriotes, un pla ordit amb l’ascendit a coronel tinent Texeiro.
Incorporat al mossos i al seu nou destí, ben aviat va començar a destacar pels seus curiosos mètodes d’investigació més propis de les sèries policials americanes dels anys setanta que dels revolucionaris mètodes i protocols introduïts per la policia israeliana i adoptats per les més prestigioses policies del món, i també pels Mossos. Però la seva eficàcia per resoldre els casos més difícils i les espectaculars estadístiques d’encerts que presentava van fer que l’Inspector I Pi es guanyés el respecte dels seus superiors i que, finalment, després de destapar el cas d’un coronel de l’exercit espanyol que es va acabar suïcidant llançant el seu cotxe sense frens per un barranc de tres cents metres just abans d’haver de declarar i que maquinava un pla criminal per a acabar amb la vida de destacats polítics de clara vocació nacionalista i independentista, va aconseguir un rang especial dins el cos que el permetria moure’s amb total llibertat per totes les unitats i disposar d’un despatx propi allunyat de la resta de companys i ben a prop dels alts comandaments de la conselleria, encara i que durant molts mesos va recaure sobre ell la sospita que tenia alguna cosa a veure amb la trama criminal del coronel Texeiro. L’inspector I Pi va esborrar qualsevol pista i sospitar i era ara un fervent catalanista.
Aquell matí, en rebre el vídeo de l’aparcament del que tot feia suposar un rutinari acte d’agressió física contra una noia, o almenys així s’havia catalogat, l’inspector I repassà somerament el vídeo detectant sorprenenment que les expressions d’agressor i agredida no es corresponien precisament a la sospita sinó ben bé el contrari: el presumpte agressor presentava el rostre espantadís i la rigidesa del cos pròpia d’una persona pressa de la por i l’agredida mostrava una expressió de satisfacció prou explicita que van fer exclamar a I Pi allò tan amanit de: és que totes són unes putes!.
Va guardar el vídeo a la carpeta “cas xurrupaita” juntament amb altres vídeos semblants on també apareixia una jove espectacular abordant a indefensos homes en llocs solitaris encara que amb una excepció, aquest darrer vídeo presentava la novetat que la presumpta ejaculació de l’agredit es transformava en una impressionant bufada que aconseguia treure’s de sobre l’agressora i que aquesta, després d’aixecar-se sense haver rebut, aparentment, cap cop mostrava entre les dents una forma rodona i brillant que s’acabava empassant i marxava satisfeta i feliç remenant el cul mentre l’agredit restava extenuat i pàl•lid sense capacitat de reacció. Hi havia cas.
Havia arribat el moment que el “cas xurrupaita” sortís del despatx i de l’ordinador. Va exposar el cas i les proves als seus superiors i va demanar permís per a iniciar la investigació d’aquell sorprenent cas que el portaria a aconseguir un nou èxit no només per a ell sinó també pel cos. Ara que disposava d’una prova definitiva, encara que no se sabia quina era, però si ell deia que tenia una pista és que tenia una pista i, a sobre, segur que seria bona, l’inspector I Pi aconseguia tirar endavant un nou cas en el que s’involucraria, si calgués, tota la conselleria d’Interior.
El que desconeixien els seus superiors és que el que veritablement movia al inspector I Pi no era tant el cas com l’agressora, aquella espectacular joveneta que era capaç de portar a l’èxtasi més sublim a les seves víctimes i que havia aconseguit provocar a l’inspector tal excitació, que era del tot impredictible saber si el que portava a la butxaca era la pistola o una altra cosa. Repassaria el vídeo minuciosament per extreure el màxim d’indicis que el podessin portar fins a aquella espectacular joveneta que s’acabava de convertir en l’objectiu número u de l’inspector molt per sobre del que era un cas policial.

La neurona (cap III). Vida sense neurona

La doctora D va ser prou taxativa respecte T. Havia perdut la neurona, la seva única neurona i totes les seves expectatives i úniques, passaven per un improbable transplantament o per un possible tractament alternatiu en fase d’estudi i que encara no s’havia provat en humans.
En contra del que es pugui pensar la noticia no fa afectar T, la va assimilar amb prou maduresa i com que el seu estat físic era bo i el psíquic tampoc semblava gaire afectat, la doctora D li va donar l’alta després de dos dies en observació, no sense abans citar-lo per d’aquí quinze dies. El primer que va fer en sortir de l’hospital, no sense abans acomiadar-se dels pares amb un petó ben càlid a la galta, va ser tornar a casa seva, cinquanta quilòmetres enllà, posar el pis a la venda i en traspàs la botigueta de cromos de futbol i acomiadar-se del amics del bar de la cantonada, amb els que tantes tardes de futbol havia passat bevent cervesa i parlant de dones.
No van passar més de dos mesos que va rebre la primera oferta seriosa de compra del pis que ara es trobava en perfecte estat de revista tot net i polit i acabat de pintar de nou amb càlids colors, lluny de l’aspecte que presentava el primer dia que es va presentar l’agent immobiliari per a taxar-lo; sense parlar de la terrassa, abans convertida en una mena de plaça de barri plena de llaunes de cervesa i bosses de patates buides i amb quatre testos plens de burilles i una jardinera desbordada de males herbes que ara lluïa, sota el sol primaveral, un aspecte immillorable amb la jardinera plena de floretes i els testos plantats de bells arbustos florits. La parella que primer el va veure va quedar gratament satisfeta del pis i del preu i l’agent, que va veure possibilitats d’ampliar el seu marge de benefici després de la reacció d’aquella primera visita i del canvi que s’havia fet al pis, va renegociar les condicions contractuals amb en T oferint-li un molt millor preu a canvi d’ampliar la comissió. En T que no volia gaire embolics va acceptar l’oferta a canvi que no l’atabalessin gaire i que la transacció es fes quan abans millor.
D’aquesta manera i en poc més de dues setmanes van passar a veure el pis més de trenta visites i totes quedaran totalment enlluernades i disposades al que fos per fer d’aquell encisador pis de noranta metres quadrats amb una terrassa de quaranta i vistes a la serralada litoral el seu niu d’amor. El pis va entrar en una forta i intensa licitació que quasi doble el preu inicial, per major satisfacció de l’agent, i va quedar venut per un preu que ni en els millors dels somnis s’hagués pogut imaginar en T.
Pel que fa a la botigueta no va haver manera de traspassar-la. Va recollir els cromos que encara li quedaven i els va regalar a una fundació sense ànim de lucre dedicada a l’estudi de la vida i obra de les belles glòries del futbol i així va donar per acabada la seva relació amb els cromos. El local va quedar tancat tot esperant alguna futura oferta, encara que amb el que havia tret pel pis ja tenia més que prou.
Amb el pis ja venut, va recollir les coses més bàsiques com ara roba i efectes personals i va tornar a casa els pares per instal·lar-s’hi transitòriament mentre trobava un lloc on viure al seu poble natal, un lloc a prop els pares i a prop la seva gent, gent que es limitava al metge de la família, el doctor senyor DS, metge de vuitanta-sis anys que va ser el primer en visitar en T.
El destí va ser generós i el va portar a una vella casa de pedra amb un gran pati a la part del darrere, una casa gran i freda que va pertànyer als avantpassats de l’ancià metge del poble, el senyor MP i que, curiosament, limitava lateralment amb la vella casa de la doctora D. La casa presentava un estat bastant precari, portava molts anys tancada i s’havia de refer les instal•lacions d’aigua i llum, fer arribar el gas, canviar portes i finestres, anivellar els terres i les parets, impermeabilitzar la teulada i canviar el mobiliari, és a dir, s’havia de tirar i fer-la de nou, però el compromís contret amb el doctor de mantenir-la tal qual era va fer que els diners que es va estalviar en la compra els hagués d’invertir en la reforma, però en T, lluny d’intimidar-se, va contractar un parell de paletes del poble i es va posar amb ells a reformar la casa.
Més de sis mesos van passar fins que pogué anar a viure a la seva nova llar. Sis mesos durant els que va passar tres revisions mèdiques, una d’elles a la capital. Sis mesos en els que va encetar un nou negoci i sis mesos en que no va ni pensar ni va voler saber res de dones i que sumats als mesos de vendre l’antic pis i una cosa i una altra sumaven ja nou mesos sense estar amb una dona, contant que la darrera va ser la violadora del supermercat i que tampoc es podia parlar d’allò com d’haver estat amb una dona, per tant, es podria dir que feia vora un any que no havia tingut sexe ni el necessitava!.
El seguiment exhaustiu portat per la doctora D i per un equip d’estudiants de la universitat sobre el seu estat de salut tant físic com psíquic no aportava gaire conclusions encara que la gent més propera a T sí que havia percebut un gran canvi sobretot d’actitud vital, ja no era aquell home desmanegat i desentès de la vida, aquell home desarrelat i trampós client habitual dels pitjors antros, aquell home que tenia la família abandonada i del que no se sabia de més amics que els companys de borratxera del bar amb els que compartia beguda, futbol i dones i dels que, després que vingués al poble, ningú no havia vist ni sentit a parlar.
La seva nova casa no tenia ni videojocs ni ordinadors, la seva nova casa era acollidora i lluminosa, la seva nova casa tenia una gran cuina i una deliciosa biblioteca. La seva nova casa tenia quatre habitacions, dues pels convidats, una pels pares i la seva, gran i càlida i amb un gran balcó que donava al pati i del que es veien tots els camps i els boscos que envoltaven el poble. La seva nova casa tenia un gran pati ple de flors i arbustos i una acolorida hamaca per llegir a l’ombra de dues alzines. La seva nova casa tenia un petit hortet on en T cultivava les quatre verduretes per menjar cada dia i la seva nova casa tenia un porxo des del que es veia el porxo de la seva nova veïna, el porxo de la doctora D.

La neurona (cap II). La doctora D

La doctora D passava per ser una de les professionals de més renom dins la seva especialitat, la neurologia i, malgrat la seva joventut i prestigi, havia decidit exercir a l’hospital comarcal del seu poble natal, farta de voltar pel món i farta de conferències i horaris extrems.
El renom i la fama els va aconseguir amb una tesi doctoral basada en la neurona masculina, gran mite de la neurologia i de l’estudi de la psique, segons la qual demostrà, si bé que teòricament, que aquesta representa l’autèntica baula perduda en l’evolució de l’espècie humana i que és el que encara lliga qualsevol espècie animal primària amb els humans. La tesi no va deixar de crear certa polèmica, sobretot entre els doctors mascle, però l’excel•lent presentació i la demostrada i indiscutible lògica dels seus arguments, no van poder ser rebatuts i finalment aconseguí el doctorat. I així, amb només vint-i-cinc anys la doctora D va deixar el seu poble natal per a anar a treballar al més prestigiós hospital dels Estats Units, l’Hospital H amb l’equip del doctor Clint O’Ris, eminència mundial en l’estudi de la ment i el comportament humà.
Però no tot van ser flors i violes i, malgrat els quantiosos emoluments que rebia, el doctor O’Ris mai li va perdonar que posés en dubte les capacitats del gènere masculí, apartant-la de l‘exercici mèdic per destinar-la a la promoció de l’hospital i a impartir conferències arreu encara que, a la més mínima oportunitat que tenia de demostrar la seva vàlua amb pacients la doctora D no la desaprofitava augmentant, així, el seu reconeixement dins la classe mèdica. Fins el dia en que un ja gelós doctor O’Ris la va posar a prova amb un cas realment complicat que la desacredités. La doctora D va caure a la trampa i va fracassar en el seu diagnòstic amb el pacient George J. Vush.
Els mitjans de comunicació més conservadors d’Amèrica se li van tirar a sobre tant a ella com a les seves teories sobre la neurona masculina, moment que va aprofitar el doctor O’Ris i els membres més radicals del col•legi de metges nord-americans per a jutjar-la públicament i acomiadar-la de l’Hospital H. Va ser en aquell moment que va decidir tornar a casa per treballar en la unitat de psicologia de l’hospital comarcal fugint de l’especialitat que en el seu moment li donà fama i reputació i després vergonya i menyspreu.
De tornada al poble es va establir en una vella casa de pedra amb un gran pati a la part del darrere, una casa gran i freda que va pertànyer als seus avantpassats. Va intentar recuperar velles amistats, però la veritat és que mai havia tingut amics. Ja de ben petita mentre els seus companys d’escola jugaven ella es quedava sota l’arbre del pati observant-los i analitzant el seu comportament, era una nena introvertida i ja amb una clara vocació i fascinació per la psique humana. El seu únic amic era el metge del poble i ara, després de tornar a casa, ell continuaria sent el seu únic amic.
Les xafarderes i xafarders del poble no paraven de parlar d’ella: que si és lesbiana, que si va deixar el nuvi a Amèrica, que si te un amic a la ciutat, que si dorm amb un nino de silicona amb una verga descomunal, que si jo l’he vista als lavabos de l’hospital amb el camiller aquell que ve d’allà, que si patatim, que si patatam. El cas és que tot el poble anava ple de la seva solteria, i és que, malgrat la seva bellesa i el seu físic més que desitjable encara i a la seva edat, tothom es preguntava com és que vivia sola i que mai se li havia vist amb cap home a prop. I era cert, la doctora D mai havia tingut cap relació amb cap home, ni durant l’institut ni durant els anys d’universitat ni durant els anys que va passar a Amèrica, si més no cap relació pública. Potser la seva obsessió en l’estudi de la neurona o precisament el coneixement que tenia d’aquesta, li va provocar un cert recel en el gènere masculí i un cert fugir d’ells, encara que si aquest era el motiu també caldria sospitar de la neurona femenina perquè tampoc s’havia acostat a cap dona...
Ja feia uns quants anys que exercia a l’hospital comarcal i, superats els recels dels seus conciutadans, no es podia dir que visqués malament ni laboralment ni personalment. Oblidat l’episodi amb el pacient Vush amb qui el temps va demostrar que alguna cosa neuronal hi havia en la seva obsessió per la guerra i l’extermini d’infidels, mica a mica va anar recuperant el seu prestigi i tornà a col•laborar amb revistes i publicacions mèdiques però, això sí, sempre retirada de l’exposició pública i amb un nom que no era el seu. Com a molt, feia cinc o sis viatges l’any per participar en alguna conferència privada i amb un reduït però selecte grup de convidats, moment en que, segons les xafarderes i xafarders del poble aprofitava per rebolcar-se salvatgement amb tot tipus d’homes i dones i fins i tot animals, que no se qui la va veure una vegada dins les quadres del marquès gemegant de plaer mentre un semental corser la penetrava brutalment, cosa del tot impossible si algú ha vist mai la verga del semental del marquès que s’ha d’ajudar d’un parell de mamporreros per encertar l’objectiu. Però en fi, aquesta és la vida de la doctora D, la doctora que va visitar en T, l’home que accidentalment havia perdut la neurona en l’aparcament d’un centre comercial. Una dona maca, intel·ligent, amb un bon cos, amb calers a la butxaca i sobretot soltera, ah!, i a sobre, segons les xafarderes i xafarders del poble, sexualment activa.

La neurona (cap I). Neurona robada

Tot va començar un dimecres en plana canícula estival en el solitari aparcament d’un gran centre comercial on el nostre protagonista, carregat de bosses, caminava parsimoniosament en busca del seu vehicle.
De no se sap on ni com va sorgir una impactant i espectacular xicota d’entre els cotxes que, contornejant el seu cos, s’apropà al nostre protagonista, diguem-li T.
Es plantà davant seu i, expeditivament, li baixà els pantalons, s’agenollà i li comença a practicar d’una manera salvatge i, perquè no dir-ho, professional, una gran, diguem-ne, que li començà a practicar sexe oral.
T no es va poder defensar. Les mans les tenia ocupades amb les bosses i no podia moure les cames apressades pels pantalons a mig baixar i a l’alçada dels genolls. Va començar a cridar no!, no!, però els seus crits no van trigar gaire a dir sí!, sí!, mentre es sentia terriblement humiliat i ferit en el seu orgull per haver-se deixat atacar d’aquella manera tan vil i en plena llum del dia per una criatura que no tindria més de vint anys. Va intentar colpejar la jove amb les bosses però patia pel contingut de les mateixes: llaunes de cervesa i bosses d’aperitiu, que sens dubte s’hagueren trencat en contactar amb el cos d’aquella violenta criatura i, si no era ja prou la seva desgràcia de veure’s atacat, només hagués faltat perdre també el seu suport alimentari. Així que, indefens, es deixà fer.
Els seus braços es van estirar, la seva cintura s’avançà i els seus ulls es posaran en blanc. Una gran erupció esclatà dins seu des del cervell i, tot i sortint com una exhalació, aquella mena de lava del seu membre, propulsà a la jove vint metres enllà entre forts alarits de ràbia continguda per la agressió que acabava de patir. Ens referim a T.
La jove s’aixecà i, somrient, mostrà d’entre els llavis una petita forma esfèrica vermellosa que s’acabà empassant. Segons després i de la mateixa manera que va aparèixer, va desaparèixer, no sense abans apropar-se a T i, calmadament, apujar-li els pantalons dient-li a la oïda afectuosa i alhora violentament: acabo de robar-te la neurona.
T, extenuat per aquella ferotge lluita per defensar la seva integritat, va intentar trobar el seu vehicle, però li va costar, semblava com si aquella lluita a contra cor li hagués afluixat els sentits, més aviat, el sentit de l’orientació.
Quan va trobar el cotxe i ja recuperat de l’esglai, va deixar les bosses al maleter i, sense mirar enrere i encara amb l’ai al cor, tornà cap a casa amb el convenciment que més que una violació el que havia patit era un atracament, o això és el que explicaria, o millor encara, no explicaria res, de fet, ningú el creuria.
En arribar a casa i després de posar les cerveses a la nevera prengué un relaxant bany mentre intentava oblidar el que havia passat. El seu membre, capcot, surava entre l’escuma.
Amb el cos net i l’esperit recuperat, es dirigí al sofà no sense abans passar per la cuina a agafar un parell de cerveses. Quina no va ser la seva sorpresa quan va notar que no li venien de gust, que s’estimava més veure llet, llet!. Però això no era tot, quan s’estirà al sofà per gaudir plàcidament de la retransmissió en diferit del darrer partit del seu equip, com feia tots els dimecres a la tarda, una força interior l’impulsà a canviar de canal fins trobar un documental sobre la fauna silvestre dels boscos australs de la Alta Capadòcia. Però això no era tot, en acabat el documental es dirigí a la cuina, agafà l’escombra i, oh déu!, va escombrar tot el pis de dalt a baix, cosa que no havia fet des que tenia ús de raó, que tampoc feia tant, tot cal dir-ho, de fet, no havia fet neteja a casa d’ençà que hi vivia allà; sa mare li escombrava i netejava el pis tots els dijous quan, servil, portava al seu nen de més de quaranta anys des de casa seva a més de cinquanta quilòmetres, un plat de paella casolana d’aquella que tant li agradava, però és que el nen, tenia tanta feina a la seva botigueta de cromos de futbol...
Aquella nit li va costar de dormir. Ho va intentar de la manera tradicional amb aquelles revistes d’anatomia femenina que guardava sota el matalàs tot i buscant el seu membre, però aquest continuava capcot, molt capcot. Va pensar el les seves ex, però lluny de relaxar-se, un estrany remordiment li recordava els bells moments que passà amb elles mentre passejaven vora el mar i entrà en una profunda malenconia que no el deixaven recordar cap escena de passional disbauxa viscuda amb elles.
Aquell matí no va obrir la botigueta. Va agafar el cotxe i va anar a casa sa mare, cinquanta quilòmetres enllà. Va comprar un braç de gitano i menjà amb els seus pares la paella, cosa que no feia des que va marxar de casa tot just feia dos anys.
Sa mare, preocupada després que el fill desparés taula i netegés els plats, va trucar el metge de la família, un home de vuitanta-sis anys, metge del poble de tota la vida, que el va visitar. T es va deixar fer, però tenia diagnòstic complicat, tant, que el metge de la família va desistir i instà T a visitar una especialista de l’hospital comarcal, la doctora D.
Els pronòstics es van complir. T havia perdut la neurona, la seva única neurona. Des d’aquell dia T entrava en la llista de possibles receptors de neurona masculina. La vida de T corria perill, si més no, la vida que fins aquell moment havia portat T.