Terres empordaneses, terres maltractades i terres envejades per algun d’aquells déus que, potser avorrits potser gelosos, envien la força del foc per arrabassar allò que la mare natura ha creat. Una terra que poc a poc se seca però que es resisteix a desar de ser. Una terra entregada al déu Eolo què és visitada amb freqüència per la seva filla la Tramuntana, una filla fidel que any rere any a definit aquest país. Un país lliure i ben bufat per la Tramuntana i un país habitat per persones tant o més bufades.
I quan la Tramuntana torna a casa i veu que estan fent aquells déus avorrits i gelosos a casa seva, porta núvols i porta vent que potser amb virulència potser amb autoritat deixen la terra ben xopa i amb prou saó per a continuar sent. I si trobar-se al mig de la pluja és un destorb, aquí, a l’Empordà, és un plaer.
És un goig sentir la força incontrolada de la natura a sobre d’un què, potser a força de visitar-la i viure-la, també a acabat bufat per la Tramuntana i ben bufat, tant, que es fa difícil pensar en un estiu i en una vida desvinculada d’aquesta terra i que, quan sent la pluja caure, surt al carrer a sentir-la i deixar-se xopar i que quan bufa la deessa filla d’Eolo surt qual enamorat a trobar-la per abraçar-la i sentir-se abraçat i acaronat per ella.
Una terra d’aiguamolls i una terra de castells, de feudalisme i d’històries passades que per molt que bufi la Tramuntana no s’esborraran mai perquè passejant pels seus pobles i els seus castells i muralles un no deixa de pensar en llegendes medievals de mort i desterraments, d’esclavatges i submissions que han impregnat de misticisme aquesta terra que es fa estimar i que fa patir quan es visitada pel foc o per la cobdícia humana. Una terra de senyors feudals i una terra d’estrangers on per de molt lluny que vinguis, quan sentis la Tramuntana i vegis la seva obra, no deixaràs de sentir-te un més, perquè si alguna vegada a existit el paradís, aquest no ha de ser molt diferent a aquest país, a l’Empordà.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats. Mostrar tots els missatges
Records inesborrables
Una comarca, una terra, una motxilla i una carretera. Bons desitjos d’esborrar. Una lluna que surt amb timidesa al costat d’un illot. Uns aiguamolls secs que no fan oblidar uns aiguamolls plens. Una platja càlida i deserta. Una timidesa. Uns poltres i uns cavalls que es mantenen a distància. Un camí que transcorre entre pins i velles pedres. Una cala envaïda per bombolles immobiliàries. Un llit reduït i una finestra oberta. Una ma. Dues mans. Un nou any. Una abraçada. Una fira. Una paella. Un no em trobo bé. Un s’ha acabat.
Uns records que no es poden oblidar i una llàgrima. Una llàgrima, dues llàgrimes, i tres núvols. Núvols grisos i amenaçadors. Pluja violenta. Pluja mediterrània. Vent del nord que tot ho esborra. Tot?, no, no pot amb tot. Coses queden per esborrar que no es poden esborrar. Un perdó?. No hi ha temps per a un perdó. Massa mal. Massa silenci. Massa records. Masses llàgrimes.
Uns records que no es poden oblidar i una llàgrima. Una llàgrima, dues llàgrimes, i tres núvols. Núvols grisos i amenaçadors. Pluja violenta. Pluja mediterrània. Vent del nord que tot ho esborra. Tot?, no, no pot amb tot. Coses queden per esborrar que no es poden esborrar. Un perdó?. No hi ha temps per a un perdó. Massa mal. Massa silenci. Massa records. Masses llàgrimes.
Esborrant records
Agafà la motxilla i la carretera i començà a recórrer els camins del seu petit país, un país petit però ple de grans records, records que calia esborrar del seu cor. Perquè al llarg dels anys havia anat acumulant records fets de moments, moments estel·lars i moments màgics que amb el temps s’havien anat amuntegant fent una gran bola de records que li impedien d’acumular més. Havia arribat el moment d’esborrar-los per crear de nous, perquè tenia una gran necessitat de generar nous records.
Durant el seu recorregut va travessar muntanyes, prats, rius i ciutats. Es va aturar moltes vegades per tancar els ulls i sentir el seu cor. En obrir els ulls podia veure en molts casos com el paisatge havia canviat, com el boom immobiliari havia arrabassat aquell instant o com el foc havia cremat el record. També ajudaven els pagesos segant el seus camps i la inefable sequera que havia esborrat el rastre d’aquell petit rierol. Ens alguns prats l’absència de ramat i en algunes platges la proliferació d’ombrel·les van ajudar quasi tant com aquelles nit i matinades nuvolades que impedien veure el sol i veure la lluna ara sortint ara amagant-se.
Els records s’anaven esborrant, però només els records, perquè les rialles, les mirades, les veus i els silencis les volia mantenir perquè eren aquestes les coses que més valor tenien per a ell, i perquè eren aquestes les coses que volia mantenir impreses al seu cor. Un cor que buscava una nova rialla, una nova mirada, una nova veu i un nou silenci per tornar a crear records però aquesta vegada per mantenir-los per la resta de la seva vida i no haver de tornar a agafar la motxilla i la carretera per a anar a esborrar records.
Durant el seu recorregut va travessar muntanyes, prats, rius i ciutats. Es va aturar moltes vegades per tancar els ulls i sentir el seu cor. En obrir els ulls podia veure en molts casos com el paisatge havia canviat, com el boom immobiliari havia arrabassat aquell instant o com el foc havia cremat el record. També ajudaven els pagesos segant el seus camps i la inefable sequera que havia esborrat el rastre d’aquell petit rierol. Ens alguns prats l’absència de ramat i en algunes platges la proliferació d’ombrel·les van ajudar quasi tant com aquelles nit i matinades nuvolades que impedien veure el sol i veure la lluna ara sortint ara amagant-se.
Els records s’anaven esborrant, però només els records, perquè les rialles, les mirades, les veus i els silencis les volia mantenir perquè eren aquestes les coses que més valor tenien per a ell, i perquè eren aquestes les coses que volia mantenir impreses al seu cor. Un cor que buscava una nova rialla, una nova mirada, una nova veu i un nou silenci per tornar a crear records però aquesta vegada per mantenir-los per la resta de la seva vida i no haver de tornar a agafar la motxilla i la carretera per a anar a esborrar records.
El abuelo
Deambula pel carrer i se’l veu al parc. Sempre assegut al mateix banc. A l’estiu a l’ombra i quan comença a refrescar canvia de banc buscant el sol. Se li acosten els nens i estan una estona al seu costat. Ell va a la seva. Surt de casa, travessa el carrer i llença les escombraries. Mira amunt i avall. Sempre porta una bossa, una bossa plena d’objectes. Són les seves coses. Porta un bastó que més que un bastó és un pal. Potser te por de perdre l’equilibri o potser és per jugar amb la sorra del parc.
La butxaca de la camisa sempre plena. Una llibreta, un bolígraf. Els seus papers, les seves coses. Un dia escriu, un altra dia llegeix. Porta també una ràdio. Escolta les notícies. Escolta música. Les butxaques dels pantalons plenes. Quan se li acosten els nens els ofereix caramels. Primer dubten. Després no. Alguns parlen amb ell i l’escolten. Una estona. Només una estona. És l’abuelo de tots.
A casa s’està amb la seva dona. Abans que ell surti surt ella. Ella no deambula, ella va a comprar. El menjar del dia. Sempre riu, sempre riu. Torna a casa. Una estona per menjar i surt ell, a deambular. Passa tota la tarda. Ara, a l’estiu, fins que comença a enfosquir. Al hivern, fins que comença a enfosquir. Mai se’ls veu deambular junts. Mai se’ls veu anar a comprar junts. Viuen junts.
Deambula pel carrer i se’l veu al parc. Sembla buscar alguna cosa. Potser coses del passat que ja han passat. Potser coses que hauria volgut tenir. És l’abuelo de tots que no te cap net per passejar ni cap net que l’escolti ni cap net a qui escriure i a qui llegir. Potser busca un fill. Potser l’espera. Ell al parc i ella a casa.
La butxaca de la camisa sempre plena. Una llibreta, un bolígraf. Els seus papers, les seves coses. Un dia escriu, un altra dia llegeix. Porta també una ràdio. Escolta les notícies. Escolta música. Les butxaques dels pantalons plenes. Quan se li acosten els nens els ofereix caramels. Primer dubten. Després no. Alguns parlen amb ell i l’escolten. Una estona. Només una estona. És l’abuelo de tots.
A casa s’està amb la seva dona. Abans que ell surti surt ella. Ella no deambula, ella va a comprar. El menjar del dia. Sempre riu, sempre riu. Torna a casa. Una estona per menjar i surt ell, a deambular. Passa tota la tarda. Ara, a l’estiu, fins que comença a enfosquir. Al hivern, fins que comença a enfosquir. Mai se’ls veu deambular junts. Mai se’ls veu anar a comprar junts. Viuen junts.
Deambula pel carrer i se’l veu al parc. Sembla buscar alguna cosa. Potser coses del passat que ja han passat. Potser coses que hauria volgut tenir. És l’abuelo de tots que no te cap net per passejar ni cap net que l’escolti ni cap net a qui escriure i a qui llegir. Potser busca un fill. Potser l’espera. Ell al parc i ella a casa.
Dia de mercat
Dilluns, dia de mercat setmanal. Encara queden dues hores perquè la gent comenci a comprar i el primer camió ja arriba amb tota la seva càrrega. Cal parar la parada i descarregar la fruita i la verdura. És encara negra nit, els carrers són buits, fa fred i només se sent el piuleig llunyà d’una òliba. Els bars són tancats. No es pot prendre res de calent.
Fa mandra buidar el camió a aquestes hores, però tot s’ha d’exposar i tot s’ha de vendre i ben aviat hauran de treure el vehicle perquè hi puguin entrar d’altres més petits. Fa fred i l’alè atrafegat vaporeja petits núvols. L’encarregat municipal vetlla per l’ordre i per mantenir un mínim de silenci que no destorbi els veïns. Les parades comencen a fer goig i els carrers s’omplen de color a mida que el dia va despertant. Els comerciants esperen els primers clients i animen l’ambient amb els seus crits.
El mercat setmanal és un mercat de tota la vida. Sense gaires angoixes ni empentes. La gent mira les parades i toca el gènere. Sembla impossible però es respecten els torns. Ningú no es cola ni ningú es queda fora la cua perquè tampoc cal fer cua. Les tendes de verdures donen color i les tendes de roba alegria, l’alegria del comerciant que no para d’alabar com li sent de bé aquella camisa a la senyora Maria.
Són espais on s’obliden els racismes i les distincions, on no importa qui vengi ni qui compri. Aquí el client sempre te la raó i aquí el que es busca és el millor gènere al millor preu. És el lloc i l’espai pel regateig i la cridòria.
Les hores passen i no a totes les parades han tingut la mateixa sort. Cal espavilar per treure el gènere al preu que sigui. Els compradors més veterans ja saben que ara és el moment de les ofertes i encara que no s’enduren el millor, si que s’ho enduren al millor preu, i, perquè no, aquella fruita pot servir per fer melmelades i els tomàquets per fer conserva.
El mercat s’ha acabat i les parades es desparen. La plaça i els carrers estan bruts i les brigades de neteja s’afanyen per deixar-ho tot en condicions. Les mercaderies restants s’amunteguen i els escombriaires fan la vista grossa quan algun recull el poc que queda aprofitable.
El dia de mercat s’ha acabat i la normalitat torna al poble. Fins proper dilluns on tot tornarà a començar a la mateixa hora i en el mateix lloc.
Fa mandra buidar el camió a aquestes hores, però tot s’ha d’exposar i tot s’ha de vendre i ben aviat hauran de treure el vehicle perquè hi puguin entrar d’altres més petits. Fa fred i l’alè atrafegat vaporeja petits núvols. L’encarregat municipal vetlla per l’ordre i per mantenir un mínim de silenci que no destorbi els veïns. Les parades comencen a fer goig i els carrers s’omplen de color a mida que el dia va despertant. Els comerciants esperen els primers clients i animen l’ambient amb els seus crits.
El mercat setmanal és un mercat de tota la vida. Sense gaires angoixes ni empentes. La gent mira les parades i toca el gènere. Sembla impossible però es respecten els torns. Ningú no es cola ni ningú es queda fora la cua perquè tampoc cal fer cua. Les tendes de verdures donen color i les tendes de roba alegria, l’alegria del comerciant que no para d’alabar com li sent de bé aquella camisa a la senyora Maria.
Són espais on s’obliden els racismes i les distincions, on no importa qui vengi ni qui compri. Aquí el client sempre te la raó i aquí el que es busca és el millor gènere al millor preu. És el lloc i l’espai pel regateig i la cridòria.
Les hores passen i no a totes les parades han tingut la mateixa sort. Cal espavilar per treure el gènere al preu que sigui. Els compradors més veterans ja saben que ara és el moment de les ofertes i encara que no s’enduren el millor, si que s’ho enduren al millor preu, i, perquè no, aquella fruita pot servir per fer melmelades i els tomàquets per fer conserva.
El mercat s’ha acabat i les parades es desparen. La plaça i els carrers estan bruts i les brigades de neteja s’afanyen per deixar-ho tot en condicions. Les mercaderies restants s’amunteguen i els escombriaires fan la vista grossa quan algun recull el poc que queda aprofitable.
El dia de mercat s’ha acabat i la normalitat torna al poble. Fins proper dilluns on tot tornarà a començar a la mateixa hora i en el mateix lloc.
El joc del matrimoni
Era part de la broma demanar-li matrimoni. I ho va fer. Ella es va queixar que tampoc era aquella la manera de fer-ho, allà al mig de les escales i sense gaire romanticisme, més aviat cap, però ell li va demanar matrimoni “ets vols casar amb mi?”. Així de fàcil.
Ell mai s’hagués imaginat que fos tan fàcil fer-ho. Alguna vegada s’ho havia plantejat i, encara que no havia tingut gaires parelles estables al llarg de la seva vida, amb alguna d’elles si que s’ho havia arribat a plantejar això del matrimoni i viure en parella, i formar una llar i tenir fills i totes aquestes coses que un fa quan es casa. Fins i tot s’havia arribat a imaginar que a aquella dona, la seva parella, la podria estimar tota la vida. Però mai ho va fer, mai va demanar matrimoni ni mai li van demanar matrimoni, tot s’ha de dir.
Ara ja estava fet, li havia demanat. Val que ho va fer com a part d’una broma, com a part d’un joc i segurament per això li va resultar tan fàcil. Però ho havia fet. Per primer cop a la seva vida pronunciava aquelles paraules tan plenes de significat: “ets vols casar amb mi?”. I per primer cop des que coneixia a aquella dona la va començar a veure com alguna cosa més que una companya. La broma i el joc, aquell joc tan fàcil i fins i tot divertit podia, perquè no?, passar a ser real. A ell aquella companya li agradava, perquè no dir-ho. Era agradable, simpàtica i alegra, despistada i responsable i respectada per la seva gent. Era esbojarrada i això a ell li agradava, la seva bogeria i espontaneïtat. Si, aquella dona li agradava.
Segurament era això el que més por li feia. Amb la broma i el joc del “ets vols casar amb mi?” corria el risc de conèixer una mica més a aquella dona i corria el risc que passés d’agradar-li a estimar-la. I si això passava?. I amb la por van venir les incerteses aquelles que tan temps feia que no sentia. Les incerteses de les primeres mirades i els primers somriures a l’adolescència, ah, l’adolescència!. Sense saber ben bé com van començar a envair-li aquells interrogants sobre ella. Què pensarà ella?, també per a ella és només un joc?, també ella te por d’enamorar-se?, es vol casar amb ell?. Més i més interrogants i més i més somnis d’aquells que només es tenen a l’adolescència.
Podien passar dues coses: què tot fos un joc i una broma i que no passés d’aquí o podria passar que el joc tirés endavant. Però tampoc era tan fàcil, perquè davant la primera opció tot era fàcil i ràpid de solucionar fins que s’inventessin un altre joc. Però si la opció bona era la segona, s’obrien tota una sèrie de sub opcions. Podia passar que s’acabessin casant i tots tan contents, però també podia passar que fos només un d’ells dos qui es volgués casar i amb això tots els drames que es podrien derivar. No en va compartien feina i es veien cada dia.
Uff!, tots aquells pensaments corrien a diari pel seu cap i cada cop més la seguretat que no hauria d’haver entrat mai en aquell joc. Tampoc és que pensés tot el dia però si que durant el dia en algun que altre moment hi pensava en aquell joc, el joc del matrimoni.
I ella?, ella no deia res, només seguia el joc. En principi ell només esperava una resposta, un si o un no. Ella ja sabia la resposta d’ell. Ell insistia en el si, ell si que es volia casar. Era part del joc, del seu joc, del joc dels dos, ell havia de mantenir el si i ella havia de resistir-s’hi.
El joc va entrar, amb la complicitat de la resta de companys, en una espècie de rutina. És possible que només ell mantingués la flama encesa, encara que ella també aguantava i seguia el joc. Alguns companys es sumaven al joc i fins i tot hi havia qui s’ho prenia d’una forma més seriosa i s’arriscava a recomanar sobre la conveniència o no d’aquell casament. Vés a saber si no hi havia algú que s’havia llençat a apostar. Tot era possible en aquell joc.
Aquell matí, quan ella va arribar al despatx es van mirar. Ella el va mirar als ulls i li va dir vine un moment que hem de parlar. Quan eren a les escales ella es va parar, es va girar i li va dir “ets vols casar amb mi?”.
Ell mai s’hagués imaginat que fos tan fàcil fer-ho. Alguna vegada s’ho havia plantejat i, encara que no havia tingut gaires parelles estables al llarg de la seva vida, amb alguna d’elles si que s’ho havia arribat a plantejar això del matrimoni i viure en parella, i formar una llar i tenir fills i totes aquestes coses que un fa quan es casa. Fins i tot s’havia arribat a imaginar que a aquella dona, la seva parella, la podria estimar tota la vida. Però mai ho va fer, mai va demanar matrimoni ni mai li van demanar matrimoni, tot s’ha de dir.
Ara ja estava fet, li havia demanat. Val que ho va fer com a part d’una broma, com a part d’un joc i segurament per això li va resultar tan fàcil. Però ho havia fet. Per primer cop a la seva vida pronunciava aquelles paraules tan plenes de significat: “ets vols casar amb mi?”. I per primer cop des que coneixia a aquella dona la va començar a veure com alguna cosa més que una companya. La broma i el joc, aquell joc tan fàcil i fins i tot divertit podia, perquè no?, passar a ser real. A ell aquella companya li agradava, perquè no dir-ho. Era agradable, simpàtica i alegra, despistada i responsable i respectada per la seva gent. Era esbojarrada i això a ell li agradava, la seva bogeria i espontaneïtat. Si, aquella dona li agradava.
Segurament era això el que més por li feia. Amb la broma i el joc del “ets vols casar amb mi?” corria el risc de conèixer una mica més a aquella dona i corria el risc que passés d’agradar-li a estimar-la. I si això passava?. I amb la por van venir les incerteses aquelles que tan temps feia que no sentia. Les incerteses de les primeres mirades i els primers somriures a l’adolescència, ah, l’adolescència!. Sense saber ben bé com van començar a envair-li aquells interrogants sobre ella. Què pensarà ella?, també per a ella és només un joc?, també ella te por d’enamorar-se?, es vol casar amb ell?. Més i més interrogants i més i més somnis d’aquells que només es tenen a l’adolescència.
Podien passar dues coses: què tot fos un joc i una broma i que no passés d’aquí o podria passar que el joc tirés endavant. Però tampoc era tan fàcil, perquè davant la primera opció tot era fàcil i ràpid de solucionar fins que s’inventessin un altre joc. Però si la opció bona era la segona, s’obrien tota una sèrie de sub opcions. Podia passar que s’acabessin casant i tots tan contents, però també podia passar que fos només un d’ells dos qui es volgués casar i amb això tots els drames que es podrien derivar. No en va compartien feina i es veien cada dia.
Uff!, tots aquells pensaments corrien a diari pel seu cap i cada cop més la seguretat que no hauria d’haver entrat mai en aquell joc. Tampoc és que pensés tot el dia però si que durant el dia en algun que altre moment hi pensava en aquell joc, el joc del matrimoni.
I ella?, ella no deia res, només seguia el joc. En principi ell només esperava una resposta, un si o un no. Ella ja sabia la resposta d’ell. Ell insistia en el si, ell si que es volia casar. Era part del joc, del seu joc, del joc dels dos, ell havia de mantenir el si i ella havia de resistir-s’hi.
El joc va entrar, amb la complicitat de la resta de companys, en una espècie de rutina. És possible que només ell mantingués la flama encesa, encara que ella també aguantava i seguia el joc. Alguns companys es sumaven al joc i fins i tot hi havia qui s’ho prenia d’una forma més seriosa i s’arriscava a recomanar sobre la conveniència o no d’aquell casament. Vés a saber si no hi havia algú que s’havia llençat a apostar. Tot era possible en aquell joc.
Aquell matí, quan ella va arribar al despatx es van mirar. Ella el va mirar als ulls i li va dir vine un moment que hem de parlar. Quan eren a les escales ella es va parar, es va girar i li va dir “ets vols casar amb mi?”.
Calen mans per treballar
Calien mans per treballar i, perquè no, les nostres podien servir. Era dissabte, un dia com qualsevol altre per treballar. Treballar al camp. Un plaer. Davant nostre un camp d’ametllers, sense fulles però ple de fruit, d’ametlles dolces esperant a ser recollides després de quasi deu mesos de fer-se, de viure i veure com arribava la primavera, l’estiu i la tardor. Uns deu mesos de vida nascuts d’una espectacular florida que tenyí de blanc aquelles terres fèrtils del prelitoral. Unes flors que van sobreviure a les ventades i a les pluges de llevant de finals d’hivern i principis de primavera. Una primavera que elles van anunciar malgrat el calendari la retardés unes setmanes.
Aquella primavera va ser estranyament càlida i seca, tant que va comprometre el creixement d’aquells fruits que ja es començaven a anunciar i que els va estilitzar tal que models publicitàries. Prims i esvelts, petits i durs.
L’estiu va començar especialment fred i humit. Més contratemps pel vostre creixement, pel vostre desenvolupament, en definitiva, per la vostre vida. Però aquelles pluges us van enriquir i alimentar tot esperant el que quedava d’estiu. Un estiu sec, sense pluja, amb molt de sol i molta calor. Un sol i una calor que us va daurar, i us va fer destacar entre el fullam verd dels ametllers.
La vostra tardor tampoc va ser gaire convencional. Continuava la calor i la sequera i semblava difícil que poguéssiu sobreviure. Però finalment va arribar la pluja i vareu acabar de créixer. Els ametllers van acabar de perdre les fulles i allà estàveu vosaltres, penjades de les branques tot esperant aquelles mans amb ganes de treballar.
I així ens vam trobar, així es van creuar els nostres destins. Carregats de canyes per fer-vos caure vam enfilar el camp. Amb la il·lusió del primer dia, amb la il·lusió d’un dia de feina, d’un dia festiu entre amics. El primer ametller el vam atacar amb timidesa, amb la por pròpia del passerell que tem ferir l’arbre. Plegats, tots cinc amb les nostres deu mans com una sola i les nostre canyes. Què fàcil ens ho vàreu posar!, semblava que ens esperéssiu, semblava que aquell desplomat arbre desitgés la nostra arribada per desfer-se d’aquell pes inútil que el privava d’un merescut descans tot esperant els primers freds per recuperar-se de tot un any d’esforç per criar-vos i tot esperant a recuperar forces per brindar-nos una nova florida.
Vam agafar confiança, ens la vàreu donar, i poc a poc ens vam constituir en petites colles, cadascuna per una banda bandejant ametllers i arrossegant les nostre xarxes. Els sacs s’anaven omplint i els arbres buidant. També les nostres forces començaven a minvar, però ja érem experts i dosificàvem el nostre esforç.
La natura, que des de la seva quietud ens observava, va esperar fins a l’últim ametller per anunciar-nos el final de la jornada amb una lleugera pluja que no va fer més que reanimar-nos a un últim esforç per transportar i carregar els sacs a la furgoneta. Feina feta!.
La resta del dia va ser un petit homenatge a totes aquelles dones i homes que al llarg del temps han recollit els fruits de la natura. Un plat a taula devorat amb aquella ànsia que només es pot explicar després d’una jornada de treball al camp. Una taula amb una llarga sobretaula per acabar de reflexionar sobre l’humà i lo diví, una sobretaula per deu mans unides al voltant de l’amistat i l’esperança, esperança per una vida dictada i guiada per la natura que és, en definitiva, la que al final va fer possible que les nostres mans s’unissin. I un acomiadament, un fins després, trepitjant aquella terra que, si tot va bé, ens torni a unir per recollir, en una altra jornada de treball, els fruits de tot una any de treball al voltant de la natura. Si més no, de ben segur que aquestes deu mans estaran esperant que torni a caldre treballar.
Aquella primavera va ser estranyament càlida i seca, tant que va comprometre el creixement d’aquells fruits que ja es començaven a anunciar i que els va estilitzar tal que models publicitàries. Prims i esvelts, petits i durs.
L’estiu va començar especialment fred i humit. Més contratemps pel vostre creixement, pel vostre desenvolupament, en definitiva, per la vostre vida. Però aquelles pluges us van enriquir i alimentar tot esperant el que quedava d’estiu. Un estiu sec, sense pluja, amb molt de sol i molta calor. Un sol i una calor que us va daurar, i us va fer destacar entre el fullam verd dels ametllers.
La vostra tardor tampoc va ser gaire convencional. Continuava la calor i la sequera i semblava difícil que poguéssiu sobreviure. Però finalment va arribar la pluja i vareu acabar de créixer. Els ametllers van acabar de perdre les fulles i allà estàveu vosaltres, penjades de les branques tot esperant aquelles mans amb ganes de treballar.
I així ens vam trobar, així es van creuar els nostres destins. Carregats de canyes per fer-vos caure vam enfilar el camp. Amb la il·lusió del primer dia, amb la il·lusió d’un dia de feina, d’un dia festiu entre amics. El primer ametller el vam atacar amb timidesa, amb la por pròpia del passerell que tem ferir l’arbre. Plegats, tots cinc amb les nostres deu mans com una sola i les nostre canyes. Què fàcil ens ho vàreu posar!, semblava que ens esperéssiu, semblava que aquell desplomat arbre desitgés la nostra arribada per desfer-se d’aquell pes inútil que el privava d’un merescut descans tot esperant els primers freds per recuperar-se de tot un any d’esforç per criar-vos i tot esperant a recuperar forces per brindar-nos una nova florida.
Vam agafar confiança, ens la vàreu donar, i poc a poc ens vam constituir en petites colles, cadascuna per una banda bandejant ametllers i arrossegant les nostre xarxes. Els sacs s’anaven omplint i els arbres buidant. També les nostres forces començaven a minvar, però ja érem experts i dosificàvem el nostre esforç.
La natura, que des de la seva quietud ens observava, va esperar fins a l’últim ametller per anunciar-nos el final de la jornada amb una lleugera pluja que no va fer més que reanimar-nos a un últim esforç per transportar i carregar els sacs a la furgoneta. Feina feta!.
La resta del dia va ser un petit homenatge a totes aquelles dones i homes que al llarg del temps han recollit els fruits de la natura. Un plat a taula devorat amb aquella ànsia que només es pot explicar després d’una jornada de treball al camp. Una taula amb una llarga sobretaula per acabar de reflexionar sobre l’humà i lo diví, una sobretaula per deu mans unides al voltant de l’amistat i l’esperança, esperança per una vida dictada i guiada per la natura que és, en definitiva, la que al final va fer possible que les nostres mans s’unissin. I un acomiadament, un fins després, trepitjant aquella terra que, si tot va bé, ens torni a unir per recollir, en una altra jornada de treball, els fruits de tot una any de treball al voltant de la natura. Si més no, de ben segur que aquestes deu mans estaran esperant que torni a caldre treballar.
El tren de les 15:30
Aquell mes d’agost, poca gent agafava el tren en horari laboral. Ella pujava a Catalunya, ell a Sants. El primer dia que es van trobar, es van mirar i van somriure. Pura cortesia. Seien un davant de l’altre.
Ella li va preguntar que on baixava. Ell a Gelida. Ella al Vendrell. Li va demanar si la podia despertar abans de baixar, el dia anterior es va quedar dormida i es va passar d’estació. D’acord. Ja t’avisaré. No van passar ni dos minuts que ja dormia, amb el cap recolzat al marc de la finestra. Tenia una expressió dolça. La respiració suau. La posició del cos feia que els pits se li marquessin i que, a cada respiració, se li aixequessin lleugerament sobre l’escot. Les cames creuades. Es va moure una mica i els seus genolls es van tocar. Ell no va apartar la cama. Malgrat la calor, era agradable.
El tren arribava a Gelida i ell havia de baixar. Però no va baixar. Es va quedar amb ella, contemplant la dolça expressió del seu rostre. Feia temps que no veia dormir a una dona. El tren arribava a l’Arboç, i poc abans que s’aturés, ell es va aixecar, la va despertar i es va acomiadar. Adéu. Adéu.
L’endemà van tornar a coincidir. Potser va ser casualitat, potser es van buscar. El cas es que van coincidir. Ella li va agrair el gest del dia anterior, sense preguntes. Ell va dir que de res, però que avui, en comptes de despertar-la, potser podrien xerrar i així ella no es dormiria. Ben pensat, explica’m coses, va dir ella. I així va ser com, durant tot aquell mes van estar parlant d’allò i d’allò altre.
Per ell era agradable, feia temps que no parlava amb una dona. Per ella també era agradable. Ell treballava a Barcelona i vivia al Penedès. Ella vivia i treballava a Barcelona i estiuejava al Vendrell, però aquell estiu li tocava treballar, així que després la feina tornava a la torreta on la esperaven els pares i el nuvi de tota la vida, un nuvi que tenia des dels catorze anys, ja feia quinze. La feina no era per parlar gaire i a casa ja s’ho tenien tot dit de feia temps.
Per allargar l’estona d’estar junts, ell s’aixecava una mica abans i anava amb el cotxe fins a Vilafranca, així a la tornada tindrien tres estacions més per xerrar. Ella no va dir res.
Un d’aquells dies ella va proposar de quedar per dinar abans d’agafar el tren, D’acord. Van quedar i van dinar junts. Això ho hauríem de repetir, però amb aquesta calor millor quedar per sopar, va proposar ell. D’acord. Potser divendres que ve m’ho puc organitzar.
Dijous, tren de les 15:30. Demà no m’esperen, he avisat a casa que no tornaré fins dissabte, que em quedo a Barcelona per sopar amb les amigues i anar de festa. Va dir ella. Ell va fer que sí, que d’acord. Sense preguntes.
Divendres, tren de les 15:30. Es miren, somriuen, parlen. Arriben a Gelida i baixen. No s’han de dir res més. Les mirades basten. Aquell divendres s’estimen. Ell feia temps que no s’estimava a una dona. Ella feia temps que no s’estimava a un home.
És l’última setmana d’agost. No seuen un davant de l’altre. Seuen junts i s’agafen de la ma. Ella recolza el cap sobre l’espatlla d’ell. No cal parlar. Ell baixa a l’Arboç i torna enrere amb un altre tren. Ella baixa al Vendrell i va a casa amb el pares i el nuvi. No es tornaran a veure. L’agost s’ha acabat.
Per a ells ha estat un amor d’estiu. Una aventura. Una aventura inoblidable. Ella torna a la seva rutina. La feina, els pares i el nuvi de tota la vida. S’acabarà casant i tindrà dos fills, la parelleta.
Ell continuarà treballant i vivint sol, esperant que algun dia, una dona de dolça expressió es quedi amb ell al tren.
Ella li va preguntar que on baixava. Ell a Gelida. Ella al Vendrell. Li va demanar si la podia despertar abans de baixar, el dia anterior es va quedar dormida i es va passar d’estació. D’acord. Ja t’avisaré. No van passar ni dos minuts que ja dormia, amb el cap recolzat al marc de la finestra. Tenia una expressió dolça. La respiració suau. La posició del cos feia que els pits se li marquessin i que, a cada respiració, se li aixequessin lleugerament sobre l’escot. Les cames creuades. Es va moure una mica i els seus genolls es van tocar. Ell no va apartar la cama. Malgrat la calor, era agradable.
El tren arribava a Gelida i ell havia de baixar. Però no va baixar. Es va quedar amb ella, contemplant la dolça expressió del seu rostre. Feia temps que no veia dormir a una dona. El tren arribava a l’Arboç, i poc abans que s’aturés, ell es va aixecar, la va despertar i es va acomiadar. Adéu. Adéu.
L’endemà van tornar a coincidir. Potser va ser casualitat, potser es van buscar. El cas es que van coincidir. Ella li va agrair el gest del dia anterior, sense preguntes. Ell va dir que de res, però que avui, en comptes de despertar-la, potser podrien xerrar i així ella no es dormiria. Ben pensat, explica’m coses, va dir ella. I així va ser com, durant tot aquell mes van estar parlant d’allò i d’allò altre.
Per ell era agradable, feia temps que no parlava amb una dona. Per ella també era agradable. Ell treballava a Barcelona i vivia al Penedès. Ella vivia i treballava a Barcelona i estiuejava al Vendrell, però aquell estiu li tocava treballar, així que després la feina tornava a la torreta on la esperaven els pares i el nuvi de tota la vida, un nuvi que tenia des dels catorze anys, ja feia quinze. La feina no era per parlar gaire i a casa ja s’ho tenien tot dit de feia temps.
Per allargar l’estona d’estar junts, ell s’aixecava una mica abans i anava amb el cotxe fins a Vilafranca, així a la tornada tindrien tres estacions més per xerrar. Ella no va dir res.
Un d’aquells dies ella va proposar de quedar per dinar abans d’agafar el tren, D’acord. Van quedar i van dinar junts. Això ho hauríem de repetir, però amb aquesta calor millor quedar per sopar, va proposar ell. D’acord. Potser divendres que ve m’ho puc organitzar.
Dijous, tren de les 15:30. Demà no m’esperen, he avisat a casa que no tornaré fins dissabte, que em quedo a Barcelona per sopar amb les amigues i anar de festa. Va dir ella. Ell va fer que sí, que d’acord. Sense preguntes.
Divendres, tren de les 15:30. Es miren, somriuen, parlen. Arriben a Gelida i baixen. No s’han de dir res més. Les mirades basten. Aquell divendres s’estimen. Ell feia temps que no s’estimava a una dona. Ella feia temps que no s’estimava a un home.
És l’última setmana d’agost. No seuen un davant de l’altre. Seuen junts i s’agafen de la ma. Ella recolza el cap sobre l’espatlla d’ell. No cal parlar. Ell baixa a l’Arboç i torna enrere amb un altre tren. Ella baixa al Vendrell i va a casa amb el pares i el nuvi. No es tornaran a veure. L’agost s’ha acabat.
Per a ells ha estat un amor d’estiu. Una aventura. Una aventura inoblidable. Ella torna a la seva rutina. La feina, els pares i el nuvi de tota la vida. S’acabarà casant i tindrà dos fills, la parelleta.
Ell continuarà treballant i vivint sol, esperant que algun dia, una dona de dolça expressió es quedi amb ell al tren.
Han passat trenta anys
Era dimarts i havíem de fer repàs, el curs s’acabava i la física i les mates es resistien. Anàvem a casa del Manolo O., un tipus fort i intimidador i amb aquella rauxa aragonesa que encara el feia més ferotge, però a la vegada li conferia aquella noblesa baturra. D’aquelles classes de repàs recordo els berenars que ens preparava la mare d’en Manolo, el professor que era un estudiant universitari jove, encara que per nosaltres ja era gran i els primers discos de Queen, autèntica dèria d’en Manolo però que a mi no m’agradaven. També recordo que quan sortia de repàs, anava a buscar el bus, el 70, i me’n anava cap a casa tot sol. Llavors tenia tretze anys i a casa ja em tenien prou confiança com per deixar-me tot sol; en aquells anys encara era segur per a un nen caminar per la ciutat. De fet, ja baixava al camp de l’Espanyol tot sol cada quinze dies!.
Acabàvem de berenar i érem a l’escriptori. La mare d’en Manolo va sortir de la cuina i va venir tota esvarada: A qué no sabeís que ha pasado?, i sense pausa, en Manolo va i diu: un golpe de estado!. Efectivament, no se com però en Manolo sabia que havien donat un cop d’estat. Amb el temps, i rumiant aquella resposta d’en Manolo, vaig suposar que probablement en aquella casa es vivia un aire promilitar i anti democràtic que els feia parlar contínuament d’un imminent i desitjat cop militar, de fet, pel que he llegit posteriorment, la situació era propícia i, fins i tot, esperada.
No recordo cap resposta per part meva de fet, dubto que per a mi tingués significat el terme “cop d’estat”. Si recordo que la mare d’en Manolo va trucar els meus pares per saber que s’havia de fer amb mi. Els meus pares van dir que cap a casa i la mare d’en Manolo segurament es va esverar més doncs s’imaginaria que els militars prendrien posicions al carrer...
Amb tota naturalitat vaig sortir al carrer i vaig anar, com cada dimarts i dijous, a buscar el bus. També recordo que la mare d’en Manolo em va dir que si no arribava l’autobús, tornés amb ells. No va caldre, al carrer tot era normalitat, potser més moviment, més preses, potser sí, però no ho vaig percebre, per a mi allò del cop d’estat continuava sent una autèntica incògnita i en cap moment vaig sentir desassossec ni res de semblant.
De la parada del bus a casa hi havia un quart d’hora, potser vint minuts, caminant. Potser en una altra família m’haguessin vingut a esperar a la parada, però a casa meva no, estaven prou tranquils i confiats de que no passava res, semblava que la famosa trucada del rei de “tranquil Jordi, tranquil” l’haguessin rebut ells...
A casa l’ambient era l’habitual dins la tensió. La ràdio estava encesa i, evidentment, es seguien els esdeveniments, però dins una normalitat. Suposo que pensaven que, passés el que passés, podríem estar tranquils perquè, de fet, no deixàvem de ser una família normal i sense cap significació que ens fes témer pel nostre futur.
El dia següent ens vam quedar a casa. El pare no va anar a treballar ni nosaltres a escola. A la televisió mostraven imatges dels carrers de Madrid i de València. Semblava una pel•lícula. Ho recordo com una pel•lícula.
I al migdia, mentre menjàvem, tot va acabar. L’endemà tornaríem a escola i el pare a treballar.
Acabàvem de berenar i érem a l’escriptori. La mare d’en Manolo va sortir de la cuina i va venir tota esvarada: A qué no sabeís que ha pasado?, i sense pausa, en Manolo va i diu: un golpe de estado!. Efectivament, no se com però en Manolo sabia que havien donat un cop d’estat. Amb el temps, i rumiant aquella resposta d’en Manolo, vaig suposar que probablement en aquella casa es vivia un aire promilitar i anti democràtic que els feia parlar contínuament d’un imminent i desitjat cop militar, de fet, pel que he llegit posteriorment, la situació era propícia i, fins i tot, esperada.
No recordo cap resposta per part meva de fet, dubto que per a mi tingués significat el terme “cop d’estat”. Si recordo que la mare d’en Manolo va trucar els meus pares per saber que s’havia de fer amb mi. Els meus pares van dir que cap a casa i la mare d’en Manolo segurament es va esverar més doncs s’imaginaria que els militars prendrien posicions al carrer...
Amb tota naturalitat vaig sortir al carrer i vaig anar, com cada dimarts i dijous, a buscar el bus. També recordo que la mare d’en Manolo em va dir que si no arribava l’autobús, tornés amb ells. No va caldre, al carrer tot era normalitat, potser més moviment, més preses, potser sí, però no ho vaig percebre, per a mi allò del cop d’estat continuava sent una autèntica incògnita i en cap moment vaig sentir desassossec ni res de semblant.
De la parada del bus a casa hi havia un quart d’hora, potser vint minuts, caminant. Potser en una altra família m’haguessin vingut a esperar a la parada, però a casa meva no, estaven prou tranquils i confiats de que no passava res, semblava que la famosa trucada del rei de “tranquil Jordi, tranquil” l’haguessin rebut ells...
A casa l’ambient era l’habitual dins la tensió. La ràdio estava encesa i, evidentment, es seguien els esdeveniments, però dins una normalitat. Suposo que pensaven que, passés el que passés, podríem estar tranquils perquè, de fet, no deixàvem de ser una família normal i sense cap significació que ens fes témer pel nostre futur.
El dia següent ens vam quedar a casa. El pare no va anar a treballar ni nosaltres a escola. A la televisió mostraven imatges dels carrers de Madrid i de València. Semblava una pel•lícula. Ho recordo com una pel•lícula.
I al migdia, mentre menjàvem, tot va acabar. L’endemà tornaríem a escola i el pare a treballar.
El silenci
Se’n va anar de la ciutat buscant pau i tranquil•litat i la va trobar en un petit poble de poc més de mil habitants.
Les primeres nits van ser d’insomni perquè, lluny del que ell pensava, no s’acostumava al silenci. Trobava a faltar el soroll dels cotxes passant, els camions de les escombraries, els avions i el campanar que cada quart piconava.
No van passar ni dues setmanes que ja s’havia acostumat a la manca d’aquells sorolls. El seu registre acústic es limitava als lladrucs dels gossos i al piular dels ocells.
La seva oïda era cada vegada més sensible, a les nits, percebia el pas dels trens que, deu quilòmetres més avall, passaven puntuals cada mitja hora fins les onze de la nit que passava l’últim. El primer tren de quarts de cinc era el seu despertador.
Però el silenci el portava a buscar més silenci. Va canviar-se d’habitació tot fugint del soroll llunyà d’aquells trens i va posar doble vidre a les finestres.
Ja no sentia res. El silenci era absolut però la seva dèria pels sons era tal que mica en mica li van començar a créixer les oïdes tot buscant sorolls. Era, fins i tot, capaç de caçar els mosquits a la nit tot seguint el rastre del seu vol.
Quan sortia a passejar o a comprar, la gent se’l mirava, cada cop tenia les orelles més grans, tant grans que, un dia, va decidir no tornar a sortir de casa per vergonya dels somriures dels nens.
I a partir d’un dia de primavera ja no el van tornar a veure. Diuen que se’n va anar del poble, que se’n va anar a un altre lloc buscant pau i tranquil•litat perquè en aquell poble, encara que ningú ho percebés, no es podria dormir de tant soroll com hi havia. Però la veritat és que l’ànsia per percebre sons va fer que les seves orelles continuessin creixent i creixent fins que van acabar per abduir el seu cos tot buscant un petit soroll que emetia el seu cor.
Les primeres nits van ser d’insomni perquè, lluny del que ell pensava, no s’acostumava al silenci. Trobava a faltar el soroll dels cotxes passant, els camions de les escombraries, els avions i el campanar que cada quart piconava.
No van passar ni dues setmanes que ja s’havia acostumat a la manca d’aquells sorolls. El seu registre acústic es limitava als lladrucs dels gossos i al piular dels ocells.
La seva oïda era cada vegada més sensible, a les nits, percebia el pas dels trens que, deu quilòmetres més avall, passaven puntuals cada mitja hora fins les onze de la nit que passava l’últim. El primer tren de quarts de cinc era el seu despertador.
Però el silenci el portava a buscar més silenci. Va canviar-se d’habitació tot fugint del soroll llunyà d’aquells trens i va posar doble vidre a les finestres.
Ja no sentia res. El silenci era absolut però la seva dèria pels sons era tal que mica en mica li van començar a créixer les oïdes tot buscant sorolls. Era, fins i tot, capaç de caçar els mosquits a la nit tot seguint el rastre del seu vol.
Quan sortia a passejar o a comprar, la gent se’l mirava, cada cop tenia les orelles més grans, tant grans que, un dia, va decidir no tornar a sortir de casa per vergonya dels somriures dels nens.
I a partir d’un dia de primavera ja no el van tornar a veure. Diuen que se’n va anar del poble, que se’n va anar a un altre lloc buscant pau i tranquil•litat perquè en aquell poble, encara que ningú ho percebés, no es podria dormir de tant soroll com hi havia. Però la veritat és que l’ànsia per percebre sons va fer que les seves orelles continuessin creixent i creixent fins que van acabar per abduir el seu cos tot buscant un petit soroll que emetia el seu cor.
Ara camino
Camino per trobar-te i no et veig. No trobo la teva veu, ni la teva pell, ni la teva olor. Camino per trobar-te pel bosc encantat i no et veig.
Continuo caminant. Ara escolto la teva veu en boca dels ocells juganers que volen i miren encuriosits. Veu dolça i assossegada. Ara sento la teva pell acaronant l’herba que, tímida, s’alça buscant l’escalfor del sol. Pell suau i freda. Ara oloro el teu cos respirant fondo entre les alzines. Olor fresc i original.
Ara quan camino ja no et busco perquè t’he trobat. Estàs arreu.
Continuo caminant. Ara escolto la teva veu en boca dels ocells juganers que volen i miren encuriosits. Veu dolça i assossegada. Ara sento la teva pell acaronant l’herba que, tímida, s’alça buscant l’escalfor del sol. Pell suau i freda. Ara oloro el teu cos respirant fondo entre les alzines. Olor fresc i original.
Ara quan camino ja no et busco perquè t’he trobat. Estàs arreu.
Humana encarnació
Un fort cop. Un gran soroll. Un dolor insuportable. Res més. Una vida passada i una gran pau. El no res. Algú extrau els òrgans del meu cos i els meus companys, els meus familiars s’ho miren des de la distància. La foscor.
Estic dins la foscor. Un ambient humit i càlid on moure’s resulta impossible. Al fons una llum i alguna cosa que m’estira cap a ella. Sento por, molta por. Una veu amiga, una veu franca i sincera em calma. Qui ets?, qui sóc?.
Hola, sóc Buda. Ara ets una persona, un humà. La teva vida anterior no ha estat gaire satisfactòria. Has fet coses dolentes i t’has reencarnat en un humà. Hauràs de fer les coses d’una altra manera. Hauràs d’ajudar els de la teva espècie i hauràs de guanyar-te el dret de tornar a ser el que eres, de tornar a ser una animal i aconseguir el nirvana.
El nirvana?, però què és el nirvana?. Un humà?, perquè he de ser un humà si els humans ens maten?. Cap resposta i aquella cosa que continua estirant. Veig la llum.
La llum. Amb la llum un cop, una estrebada i un gran dolor. Començo a gemegar i un líquid salat comença a brotar dels meus ulls. M’agafen i m’abracen. Tinc por i dels meus ulls continuen vessant llàgrimes salades.
Aquella abraçada, aquella escalfor em relaxa. Em sento bé i els meus ull deixen de produir líquid salat. Em sento bé. M’acosten a una font d’aliment. És càlida, és suau i és agradable. M’hi aboco i una bonica sensació calma les meves pors. Em sento bé. Em sento estimat.
Varies llunes passen i continuo alimentant-me d’aquella font abundosa. Mica en mica m’acostumo a la presència dels humans, a les seves abraçades i a les seves veus. Però no m’acostumo a les seves mirades. Moltes són fredes, moltes són amenaçadores.
Reconec el meu nou cos. Les cames davanteres ara són com unes estranyes eines que em permeten prémer la font d’aliment i extreure més nutrients. També em permeten agafar-me a algunes persones de mirada neta i sincera. Són les persones que tinc més a prop i les persones que quan el sol es pon m’abracen i m’arropen en un cau càlid i suau envoltat de petits objectes que rodolen i emeten agradables sons que em porten a tancar els ulls i dormir plàcidament.
Ja fa algunes llunes que són en el meu nou cau. M’agrada ser aquí. Aquí no fa fred, aquí no plou i aquí no cal sortir a buscar l’aliment. Aquí l’aliment bé tot sol. Començo a reconèixer les persones que m’envolten. Una és diu papa i l’altra mama. Aquesta és la que m’alimenta. També hi ha d’altres humans més petits de mida i que també em miren amb calidesa i sinceritat. Es diuen tata i tete. Em cuiden, em vigilen i pateixen per mi, estan per mi tota l’estona i miren que m’ho passi bé i que sigui feliç. A ells això li diuen estimar. Ells m’estimem i em sento estimat. D’alguna manera jo també me’ls estimo.
Ja domino el meu nou cos i em puc començar a desplaçar. Miro de fer-ho com sempre ho he fet, de quatre grapes, però resulta molt incòmode amb aquest cos tan mal dissenyat, però suposo que si l’aliment et bé sol i si tot són comoditats, no et calen la destresa i l’habilitat per sobreviure.
Avui el cos, en un gest dolorós i molest s’ha posat dret. Com els del papa, la mama, el tete i la tata i els de la resta de gent que fins avui he conegut. Alguns de mirada freda i amenaçadora. He començat a desplaçar-me i he intentar anar de cacera. Sembla que a ningú li ha agradat la meva actitud i sembla que alguna de les coses que m’envolten són d’una gran fragilitat perquè s’han trencat.
No recordo les llunes que han passat des que sóc aquí, en aquest nou cos. No recordo les llunes des que vaig veure a Buda. Els humans mesuren el temps d’altra manera. Una manera complicada i de difícil comprensió, però ara jo també passo el temps d’acord amb aquest indesxifrable mètode.
No aprenc a anar a caçar ni a amagar-me dels enemics. M’ensenyen coses estranyes i de dubtosa utilitat. He de cobrir el meu cos amb teles incòmodes i artificials que em provoquen picors. Menjo coses de dubtosa procedència i no puc despertar quan surt el sol. M’acostumo.
Ja tinc consciència de qui sóc i del que faig. Ja se que vull tornar a ser qui era, però per fer-ho, com va dir-me Buda, he de fer el bé, ajudar els de la meva espècie i guanyar-me, així, el dret a ser qui era.
No recordo les llunes passades, ara conto en anys. El papa i la mama ja no hi son. Potser han tornat a ser el que eren, perquè mentre els vaig conèixer van ser bons. Del tete i la tata ja fa temps que no ser res. Mai vam ser gaire amics i ara cada un fa la seva. Jo vaig conèixer una persona amb la que sóc molt feliç. Ens cuidem, ens vigilem i patim i gaudim junts. Sempre estem junts i mirem de ser feliços. I ho som. Ens estimem.
Durant tots aquests anys he mirat de ser bo. He mirat d’ajudar els de la meva espècie per guanyar-me el dret a ser el que era abans de ser un humà i per assolir allò que em va dir Buda, el nirvana.
Han passat els anys i sembla que la foscor és propera. El cos no em respon i cada vegada penso més en el que era, en el que vaig ser abans de ser un humà. Penso en tot el que he fet en la meva vida i penso en si podré tornar a ser qui era, a ser un animal.
He repassat la meva vida i en aquesta nova vida no he fet el que havia fet en altres vides. No he enganyat els meus semblants. No he fet el mal innecessariament i no he traït ningú. Almenys voluntàriament. Però ara, ara que s’acosta el moment de tornar a veure en Buda tinc por, tinc por perquè no se si he respost a les expectatives.
Arriba la foscor. Aquesta vegada no hi ha hagut cap cop, ni cap soroll ni cap dolor. Hi ha hagut una vida repassada i una gran pau. El no res i la foscor.
Torno a veure a Buda. Torno a ser qui era, torno a ser un animal. Li pregunto a Buda i em diu que sí, que he aprofitat la meva oportunitat i que, malgrat ser un humà, he aconseguit no fer el mal.
Estic dins la foscor. Un ambient humit i càlid on moure’s resulta impossible. Al fons una llum i alguna cosa que m’estira cap a ella. Sento por, molta por. Una veu amiga, una veu franca i sincera em calma. Qui ets?, qui sóc?.
Hola, sóc Buda. Ara ets una persona, un humà. La teva vida anterior no ha estat gaire satisfactòria. Has fet coses dolentes i t’has reencarnat en un humà. Hauràs de fer les coses d’una altra manera. Hauràs d’ajudar els de la teva espècie i hauràs de guanyar-te el dret de tornar a ser el que eres, de tornar a ser una animal i aconseguir el nirvana.
El nirvana?, però què és el nirvana?. Un humà?, perquè he de ser un humà si els humans ens maten?. Cap resposta i aquella cosa que continua estirant. Veig la llum.
La llum. Amb la llum un cop, una estrebada i un gran dolor. Començo a gemegar i un líquid salat comença a brotar dels meus ulls. M’agafen i m’abracen. Tinc por i dels meus ulls continuen vessant llàgrimes salades.
Aquella abraçada, aquella escalfor em relaxa. Em sento bé i els meus ull deixen de produir líquid salat. Em sento bé. M’acosten a una font d’aliment. És càlida, és suau i és agradable. M’hi aboco i una bonica sensació calma les meves pors. Em sento bé. Em sento estimat.
Varies llunes passen i continuo alimentant-me d’aquella font abundosa. Mica en mica m’acostumo a la presència dels humans, a les seves abraçades i a les seves veus. Però no m’acostumo a les seves mirades. Moltes són fredes, moltes són amenaçadores.
Reconec el meu nou cos. Les cames davanteres ara són com unes estranyes eines que em permeten prémer la font d’aliment i extreure més nutrients. També em permeten agafar-me a algunes persones de mirada neta i sincera. Són les persones que tinc més a prop i les persones que quan el sol es pon m’abracen i m’arropen en un cau càlid i suau envoltat de petits objectes que rodolen i emeten agradables sons que em porten a tancar els ulls i dormir plàcidament.
Ja fa algunes llunes que són en el meu nou cau. M’agrada ser aquí. Aquí no fa fred, aquí no plou i aquí no cal sortir a buscar l’aliment. Aquí l’aliment bé tot sol. Començo a reconèixer les persones que m’envolten. Una és diu papa i l’altra mama. Aquesta és la que m’alimenta. També hi ha d’altres humans més petits de mida i que també em miren amb calidesa i sinceritat. Es diuen tata i tete. Em cuiden, em vigilen i pateixen per mi, estan per mi tota l’estona i miren que m’ho passi bé i que sigui feliç. A ells això li diuen estimar. Ells m’estimem i em sento estimat. D’alguna manera jo també me’ls estimo.
Ja domino el meu nou cos i em puc començar a desplaçar. Miro de fer-ho com sempre ho he fet, de quatre grapes, però resulta molt incòmode amb aquest cos tan mal dissenyat, però suposo que si l’aliment et bé sol i si tot són comoditats, no et calen la destresa i l’habilitat per sobreviure.
Avui el cos, en un gest dolorós i molest s’ha posat dret. Com els del papa, la mama, el tete i la tata i els de la resta de gent que fins avui he conegut. Alguns de mirada freda i amenaçadora. He començat a desplaçar-me i he intentar anar de cacera. Sembla que a ningú li ha agradat la meva actitud i sembla que alguna de les coses que m’envolten són d’una gran fragilitat perquè s’han trencat.
No recordo les llunes que han passat des que sóc aquí, en aquest nou cos. No recordo les llunes des que vaig veure a Buda. Els humans mesuren el temps d’altra manera. Una manera complicada i de difícil comprensió, però ara jo també passo el temps d’acord amb aquest indesxifrable mètode.
No aprenc a anar a caçar ni a amagar-me dels enemics. M’ensenyen coses estranyes i de dubtosa utilitat. He de cobrir el meu cos amb teles incòmodes i artificials que em provoquen picors. Menjo coses de dubtosa procedència i no puc despertar quan surt el sol. M’acostumo.
Ja tinc consciència de qui sóc i del que faig. Ja se que vull tornar a ser qui era, però per fer-ho, com va dir-me Buda, he de fer el bé, ajudar els de la meva espècie i guanyar-me, així, el dret a ser qui era.
No recordo les llunes passades, ara conto en anys. El papa i la mama ja no hi son. Potser han tornat a ser el que eren, perquè mentre els vaig conèixer van ser bons. Del tete i la tata ja fa temps que no ser res. Mai vam ser gaire amics i ara cada un fa la seva. Jo vaig conèixer una persona amb la que sóc molt feliç. Ens cuidem, ens vigilem i patim i gaudim junts. Sempre estem junts i mirem de ser feliços. I ho som. Ens estimem.
Durant tots aquests anys he mirat de ser bo. He mirat d’ajudar els de la meva espècie per guanyar-me el dret a ser el que era abans de ser un humà i per assolir allò que em va dir Buda, el nirvana.
Han passat els anys i sembla que la foscor és propera. El cos no em respon i cada vegada penso més en el que era, en el que vaig ser abans de ser un humà. Penso en tot el que he fet en la meva vida i penso en si podré tornar a ser qui era, a ser un animal.
He repassat la meva vida i en aquesta nova vida no he fet el que havia fet en altres vides. No he enganyat els meus semblants. No he fet el mal innecessariament i no he traït ningú. Almenys voluntàriament. Però ara, ara que s’acosta el moment de tornar a veure en Buda tinc por, tinc por perquè no se si he respost a les expectatives.
Arriba la foscor. Aquesta vegada no hi ha hagut cap cop, ni cap soroll ni cap dolor. Hi ha hagut una vida repassada i una gran pau. El no res i la foscor.
Torno a veure a Buda. Torno a ser qui era, torno a ser un animal. Li pregunto a Buda i em diu que sí, que he aprofitat la meva oportunitat i que, malgrat ser un humà, he aconseguit no fer el mal.
S’ha acabat
S’ha acabat. S’ha acabat el malson i tot torna a la normalitat. Tot torna a ser com abans. Com fa unes setmanes, com fa uns mesos. El que havia de ser ha estat i el que no havia de ser no ha estat. Tot torna a la calma. Tot quedarà com un record. Un record.
I ara que tot s’ha acabat, és l’hora de tornar cadascun al seu lloc. Cada un al seu racó. Cada un al seu món.
Mentre tot això ha durat hi han hagut molts mons que s’han unit. Móns que s’han recolzat. Ara que tot s’ha acabat cada món tornarà al seu món.
La situació es normalitza. Tot torna a ser com abans. Com fa unes setmanes. Com fa uns mesos.
Aquells mons es tornaran a trobar. Qui sap si es tornaran a unir. Qui sap si es tornaran a recolzar.
Ara tot és diferent. Jo no es viu un malson. Ara toca viure un somni. El somni. I cadascun te els seus somnis. I cada món viu el seu somni.
Potser els somnis es compartiran. Potser els mons amb els seus somnis es compartiran.
Ara toca tornar a començar i viure cadascun el seu somni.
Ara toca esperar. Esperar els astres. Esperar la lluna. Esperar que tot torni a coincidir. Ara toca esperar per estar junts, però per sobre de tot, sempre estarà l’amistat. L’amistat i el record.
I ara que tot s’ha acabat, és l’hora de tornar cadascun al seu lloc. Cada un al seu racó. Cada un al seu món.
Mentre tot això ha durat hi han hagut molts mons que s’han unit. Móns que s’han recolzat. Ara que tot s’ha acabat cada món tornarà al seu món.
La situació es normalitza. Tot torna a ser com abans. Com fa unes setmanes. Com fa uns mesos.
Aquells mons es tornaran a trobar. Qui sap si es tornaran a unir. Qui sap si es tornaran a recolzar.
Ara tot és diferent. Jo no es viu un malson. Ara toca viure un somni. El somni. I cadascun te els seus somnis. I cada món viu el seu somni.
Potser els somnis es compartiran. Potser els mons amb els seus somnis es compartiran.
Ara toca tornar a començar i viure cadascun el seu somni.
Ara toca esperar. Esperar els astres. Esperar la lluna. Esperar que tot torni a coincidir. Ara toca esperar per estar junts, però per sobre de tot, sempre estarà l’amistat. L’amistat i el record.
El temps passa, tot passa
Ha passat el temps i els sentiments també han passat. Més que passar han canviat, s’han transformat i ara són uns altres ben diferents dels que eren al principi. Primer coneguts, després companys, ahir amics i avui, avui?.
Qui li havia de dir que acabaria coneixent les filles, el jove, la mare. Si li haguessin dit abans potser s’hagués quedat en company, però va voler que fossin amics i ara es troba que haver conegut la família, la seva família, encara enforteix més el que sent i li agradaria ser més que un amic.
Tot va començar a poc a poc, a ritme del temps que passa impertorbable i amb pas implacable. Qui dia passa any empeny. Per a la seva relació també era així. Dia que passava, sentiment que creixia.
Van començar sent unes hores a la setmana, després unes passejades de mig matí, mig dia i després tot un dia junts. Vora el mar, vora la natura i amb la lluna de companya. Un dinar, un sopar i un esmorzar. Aquell dia alguna cosa va canviar, com canvia el temps quan surt el sol.
Van venir les abraçades robades, els petons robats que després no eren robats. Van venir les alegries i també les tristors. Van venir més dinars, més excursions i més dies, més dies i més hores i més coses compartides. Ja eren amics. I ell va voler presentar-li els seus amics. I es van conèixer i es van agradar. Més tard ella el va convidar a sopar, a sopar amb les filles, les filles i el nuvi de la gran. El nuvi de la gran i l’amiga de la petita. Ell tenia ganes de conèixer-les i s’ho va passar bé. Es va sentir integrat en el grup i acceptat. Tot va ser real, res fingit. Tan real que ell ni va aparèixer. Es va quedar a la cadira observant, observant i absorbint aquell ambient.
I mentrestant, amb el temps i l’amistat, un altre company de viatge. Una malaltia, una molèstia que calia passar, una impertinència que els va acompanyar.
I sempre va ser present. Sempre va estar amb ells. Primer per impedir les abraçades després per provocar-les. Aquella impertinència sempre apareixia i s’havia convertit en company de viatge d’aquella relació. Primer semblava greu, després no tant greu. Però allà estava. Allà estava i resultava molesta, impertinent, resultava ser una malaltia que calia curar. I s’havia de curar. I ell va voler estar a prop per compartir la malaltia. Perquè també formava part d’ell, perquè quan caminaven junts, la malaltia, la impertinència, caminava amb ells, i menjava amb ells i amb ells contemplava les postes de sol i la brillantor de la lluna. També era la seva malaltia i s’havien de curar junts.
El temps passa, tot passa. Aquell dia van anar junts a l’hospital. Ella, les filles, el jove i ell. Tots junts a la sala d’espera. Junts a l’habitació i junts esperant les primeres proves. La filla, la gran, la valenta, donant sang. La filla, la petita, la sensible, amunt i avall donant ànims i recolzament. Ara amb la mare ara amb la germana. Allà. Sempre allà.
La mare esperant, nerviosa i amoïnada amb ell al costat, fent costat.
La filla, la gran, la valenta, ha tornat. Tot ha anat bé. Ha donat la sang. Ha donat les plaquetes. Ja queda menys. La filla, la petita, la sensible fa de filla gran, fa de mare. La mare es queda tranquil•la. Te les filles al costat. La gran dormirà amb ella. La petita tornarà a casa. Ha de descansar. L’endemà es quedarà ella amb la mare.
Ell torna. Torna a casa esperant que la malaltia es quedi allà, a l’hospital. Però sap que ara, quan la malaltia ja no hi sigui alguna cosa canviarà. Ara quan passegin ja no serà amb ells. Quan caminin, quan mengin i quan riguin faltarà aquell company silenciós. Ell te por. Tot serà igual?.
Ha passat el temps i els sentiments també han passat. Més que passar han canviat, s’han transformat i ara són uns altres ben diferents dels que eren al principi. Primer coneguts, després companys, ahir amics i avui, avui?.
Qui li havia de dir que acabaria coneixent les filles, el jove, la mare. Si li haguessin dit abans potser s’hagués quedat en company, però va voler que fossin amics i ara es troba que haver conegut la família, la seva família, encara enforteix més el que sent i li agradaria ser més que un amic.
Tot va començar a poc a poc, a ritme del temps que passa impertorbable i amb pas implacable. Qui dia passa any empeny. Per a la seva relació també era així. Dia que passava, sentiment que creixia.
Van començar sent unes hores a la setmana, després unes passejades de mig matí, mig dia i després tot un dia junts. Vora el mar, vora la natura i amb la lluna de companya. Un dinar, un sopar i un esmorzar. Aquell dia alguna cosa va canviar, com canvia el temps quan surt el sol.
Van venir les abraçades robades, els petons robats que després no eren robats. Van venir les alegries i també les tristors. Van venir més dinars, més excursions i més dies, més dies i més hores i més coses compartides. Ja eren amics. I ell va voler presentar-li els seus amics. I es van conèixer i es van agradar. Més tard ella el va convidar a sopar, a sopar amb les filles, les filles i el nuvi de la gran. El nuvi de la gran i l’amiga de la petita. Ell tenia ganes de conèixer-les i s’ho va passar bé. Es va sentir integrat en el grup i acceptat. Tot va ser real, res fingit. Tan real que ell ni va aparèixer. Es va quedar a la cadira observant, observant i absorbint aquell ambient.
I mentrestant, amb el temps i l’amistat, un altre company de viatge. Una malaltia, una molèstia que calia passar, una impertinència que els va acompanyar.
I sempre va ser present. Sempre va estar amb ells. Primer per impedir les abraçades després per provocar-les. Aquella impertinència sempre apareixia i s’havia convertit en company de viatge d’aquella relació. Primer semblava greu, després no tant greu. Però allà estava. Allà estava i resultava molesta, impertinent, resultava ser una malaltia que calia curar. I s’havia de curar. I ell va voler estar a prop per compartir la malaltia. Perquè també formava part d’ell, perquè quan caminaven junts, la malaltia, la impertinència, caminava amb ells, i menjava amb ells i amb ells contemplava les postes de sol i la brillantor de la lluna. També era la seva malaltia i s’havien de curar junts.
El temps passa, tot passa. Aquell dia van anar junts a l’hospital. Ella, les filles, el jove i ell. Tots junts a la sala d’espera. Junts a l’habitació i junts esperant les primeres proves. La filla, la gran, la valenta, donant sang. La filla, la petita, la sensible, amunt i avall donant ànims i recolzament. Ara amb la mare ara amb la germana. Allà. Sempre allà.
La mare esperant, nerviosa i amoïnada amb ell al costat, fent costat.
La filla, la gran, la valenta, ha tornat. Tot ha anat bé. Ha donat la sang. Ha donat les plaquetes. Ja queda menys. La filla, la petita, la sensible fa de filla gran, fa de mare. La mare es queda tranquil•la. Te les filles al costat. La gran dormirà amb ella. La petita tornarà a casa. Ha de descansar. L’endemà es quedarà ella amb la mare.
Ell torna. Torna a casa esperant que la malaltia es quedi allà, a l’hospital. Però sap que ara, quan la malaltia ja no hi sigui alguna cosa canviarà. Ara quan passegin ja no serà amb ells. Quan caminin, quan mengin i quan riguin faltarà aquell company silenciós. Ell te por. Tot serà igual?.
Ha passat el temps i els sentiments també han passat. Més que passar han canviat, s’han transformat i ara són uns altres ben diferents dels que eren al principi. Primer coneguts, després companys, ahir amics i avui, avui?.
Un dia. Un banc. Una persona. Una història
Un dia dolent. Problemes a la feina. Males notícies. S’asseu en un banc al carrer. Un carrer transitat. Molt cotxes. Molts vianants.
Un autobús es para en el semàfor i de dins una senyora se’l mira. És una dona gran, elegant, distant. El mira una estona però no el veu. El semàfor es posa verd i l’autobús desapareix. La senyora desapareix.
Passa un home. Vestit blau, bossa de pell marró. Elegant i amb corbata. Pas lent però ferm. Sona un mòbil. L’agafa i continua caminant.
L’home del vestit blau es creua amb dues noies. Adolescents. Melics tendres. Malucs ferms. Pits desitjables i pells brunes. Riuen i criden alegres. Escolten música. Música estrident.
Un jove se les mira i somriu. Cabell curt. Samarreta blanca. Sabatilles esportives. Una carpeta amb papers. Es despista i mentre camina frega lleugerament amb el colze una dona.
Una dona que porta un nen. No és del país. Roba bruta. Pel negre i greixos. Moltes bosses, molts paquets i el nen a coll. Un nen de cabell arrissat. Pell obscura i dents blanques. El nen somriu al passar. La mare camina mirant a terra.
Un gos l’ensuma. Ensuma els paquets. Lligat a una corretja acompanya un home. L’home te pressa i estira del gos. El gos ensuma els arbres i l’home que l’acompanya estira. El gos orina. Ara el gos defeca. L’home de la corretja s’espera. S’ajup i agafa les defecacions amb una bossa. Va cap a la paperera i llença la bossa. El gos mou la cua.
Per la cantonada apareix una dona. Cabell ros. Sabates de taló. Cintura de vespa. Mitjana edat i pas decidit. Es para a l’aparador. Roba cara. Roba exclusiva. La mira distanciada. Continua el seu pas. Més avall un altre aparador.
El repartidor de begudes. Aparca el vehicle al mig del carrer. Vehicles tocant el clàxon. Una veu crida des d’un cotxe. La moto travessa la vorera. Soroll de vidre, soroll de plàstics. El camió arrenca. Soroll, més soroll. Fum, fum d’escapament. Els coloms espantats. Soroll, molt soroll. Els coloms també fan soroll. Ales en moviment. Els pardals també volen i s’amaguen. S’aixeca un polsim i quatre fulles cauen dels arbres. La pau trencada pel repartidor de begudes.
Serenor. Silenci. Una jove passa tranquil·la i serena. Samarreta de tirants. Sense sostenidors. Pits petits. Mugrons eriçats. Texans esgarrapats. Cinta del tanga vermell. Incitador. Provocador. Evocador. Jo també l’estimo.
Una parella. Gent gran. Gent burgesa. Agafats l’un a l’altra. Bastó de fusta. Bossa de marca. Ella amb ulleres de sol. Ulleres grans. Ell amb ulleres graduades. Ulleres fines. Es paren al mig de passeig. Esperen a algú. Passa una taxi. El paren. Pugen. Desapareixen.
Un patinet. Un nen. Un altre patinet. Altre nen. Corren. Juguen. Esquiven a la gent. Fan piruetes i espanten els coloms. Més polsim. Més soroll d’ales batent.
Una mare que crida. Crida els nens dels patinets. Està asseguda. Una terrassa. Una ombra. Una taula i quatre cadires. Tres lliures. Un cafè i una pasta. Bosses amb roba. Bosses amb sabates.
La cambrera va i bé. Equilibris amb la safata. Un cafè aquí. Un refresc allà. Ara paga un. Soroll de monedes. Soroll de sabates.
En aquell carrer passen moltes coses, passen moltes històries. Històries de dies dolents i dies bons. Problemes a la feina, problemes a casa. Males notícies i bones notícies. Però tot passa. Avui, ara, ell està allà assegut. Quan marxi, algú altre ocuparà aquell banc i altres persones passaran. Altres històries passaran.
Un dia. Un banc. Una persona. Una història.
Un autobús es para en el semàfor i de dins una senyora se’l mira. És una dona gran, elegant, distant. El mira una estona però no el veu. El semàfor es posa verd i l’autobús desapareix. La senyora desapareix.
Passa un home. Vestit blau, bossa de pell marró. Elegant i amb corbata. Pas lent però ferm. Sona un mòbil. L’agafa i continua caminant.
L’home del vestit blau es creua amb dues noies. Adolescents. Melics tendres. Malucs ferms. Pits desitjables i pells brunes. Riuen i criden alegres. Escolten música. Música estrident.
Un jove se les mira i somriu. Cabell curt. Samarreta blanca. Sabatilles esportives. Una carpeta amb papers. Es despista i mentre camina frega lleugerament amb el colze una dona.
Una dona que porta un nen. No és del país. Roba bruta. Pel negre i greixos. Moltes bosses, molts paquets i el nen a coll. Un nen de cabell arrissat. Pell obscura i dents blanques. El nen somriu al passar. La mare camina mirant a terra.
Un gos l’ensuma. Ensuma els paquets. Lligat a una corretja acompanya un home. L’home te pressa i estira del gos. El gos ensuma els arbres i l’home que l’acompanya estira. El gos orina. Ara el gos defeca. L’home de la corretja s’espera. S’ajup i agafa les defecacions amb una bossa. Va cap a la paperera i llença la bossa. El gos mou la cua.
Per la cantonada apareix una dona. Cabell ros. Sabates de taló. Cintura de vespa. Mitjana edat i pas decidit. Es para a l’aparador. Roba cara. Roba exclusiva. La mira distanciada. Continua el seu pas. Més avall un altre aparador.
El repartidor de begudes. Aparca el vehicle al mig del carrer. Vehicles tocant el clàxon. Una veu crida des d’un cotxe. La moto travessa la vorera. Soroll de vidre, soroll de plàstics. El camió arrenca. Soroll, més soroll. Fum, fum d’escapament. Els coloms espantats. Soroll, molt soroll. Els coloms també fan soroll. Ales en moviment. Els pardals també volen i s’amaguen. S’aixeca un polsim i quatre fulles cauen dels arbres. La pau trencada pel repartidor de begudes.
Serenor. Silenci. Una jove passa tranquil·la i serena. Samarreta de tirants. Sense sostenidors. Pits petits. Mugrons eriçats. Texans esgarrapats. Cinta del tanga vermell. Incitador. Provocador. Evocador. Jo també l’estimo.
Una parella. Gent gran. Gent burgesa. Agafats l’un a l’altra. Bastó de fusta. Bossa de marca. Ella amb ulleres de sol. Ulleres grans. Ell amb ulleres graduades. Ulleres fines. Es paren al mig de passeig. Esperen a algú. Passa una taxi. El paren. Pugen. Desapareixen.
Un patinet. Un nen. Un altre patinet. Altre nen. Corren. Juguen. Esquiven a la gent. Fan piruetes i espanten els coloms. Més polsim. Més soroll d’ales batent.
Una mare que crida. Crida els nens dels patinets. Està asseguda. Una terrassa. Una ombra. Una taula i quatre cadires. Tres lliures. Un cafè i una pasta. Bosses amb roba. Bosses amb sabates.
La cambrera va i bé. Equilibris amb la safata. Un cafè aquí. Un refresc allà. Ara paga un. Soroll de monedes. Soroll de sabates.
En aquell carrer passen moltes coses, passen moltes històries. Històries de dies dolents i dies bons. Problemes a la feina, problemes a casa. Males notícies i bones notícies. Però tot passa. Avui, ara, ell està allà assegut. Quan marxi, algú altre ocuparà aquell banc i altres persones passaran. Altres històries passaran.
Un dia. Un banc. Una persona. Una història.
No t’enamoris
Més d’una vegada i més de dues li havia demanat que no s’enamorés d’ella i que mai li digués que l’estimava. I a força de dir-li, ell va fer cas i es va esforçar per no enamorar-se d’ella i per no estimar-la.
No va ser fàcil. Si què és cert que quan ella li va dir per primer cop ell s’estava enamorant, enamorant o, potser no sigui la paraula, s’estava acostumant a la seva companyia i començava a notar que el seu cor bategava de manera especial quan era al seu costat. Li va costar fer que el seu cor recuperés el seu ritme habitual. Fins que ho va aconseguir.
No estimar-la també va ser difícil. No sabia si l’estimava o senzillament l’apreciava i es preocupava per ella, per tot el que li passava i per tot el que sentia. Li agradava veure-la feliç i notar un somriure al seu rostre. Potser això no sigui estimar. La va deixar d’estimar. Ara només l’apreciava i la volia feliç al seu costat.
Els dies passaven i es seguien veient. Sobretot no t’enamoris ni mai em diguis que m’estimes. No es va enamorar ni mai la va estimar, és el que ella volia, com també volia la seva amistat, però ell no entenia l’amistat sense amor. Ell s’estimava a tots els seus amics i si a ella no la podia estimar ella no podia ser la seva amiga.
Però ella ho entenia d’una altra manera. Ell no lligava amistat i amor.
Ell mai no li va demanar res. Ell no podia dir-li ni demanar-li res als seus sentiments. Si hagués pogut li hagués demanat, de ben segur, que s’enamorés d’ell i que l’estimés. Però sobretot li hagués demanat de ser amics. Primer amics, després amants.
I el cas és que sense demanar-li ella es va enamorar d’ell i va començar a estimar-lo, estimar-lo de veritat. Com s’estima a un amic, com s’estima a un amant. Però ell ja havia tancat el seu cor. L’havia tancat perquè va aprendre a fer-la feliç i va aprendre a no enamorar-se i a no estimar-la.
I així estan, i així estaran. Per sempre amics, mai res més. Mai s’enamoraran ni mai s’estimaran. Només seran amics.Però potser el que ells no saben que entre l’amistat i l’amor només hi ha un petó. I potser quan menys s’ho esperin es faran aquest petó i la màgia de l’amor veurà la llum dels seus cors.
No va ser fàcil. Si què és cert que quan ella li va dir per primer cop ell s’estava enamorant, enamorant o, potser no sigui la paraula, s’estava acostumant a la seva companyia i començava a notar que el seu cor bategava de manera especial quan era al seu costat. Li va costar fer que el seu cor recuperés el seu ritme habitual. Fins que ho va aconseguir.
No estimar-la també va ser difícil. No sabia si l’estimava o senzillament l’apreciava i es preocupava per ella, per tot el que li passava i per tot el que sentia. Li agradava veure-la feliç i notar un somriure al seu rostre. Potser això no sigui estimar. La va deixar d’estimar. Ara només l’apreciava i la volia feliç al seu costat.
Els dies passaven i es seguien veient. Sobretot no t’enamoris ni mai em diguis que m’estimes. No es va enamorar ni mai la va estimar, és el que ella volia, com també volia la seva amistat, però ell no entenia l’amistat sense amor. Ell s’estimava a tots els seus amics i si a ella no la podia estimar ella no podia ser la seva amiga.
Però ella ho entenia d’una altra manera. Ell no lligava amistat i amor.
Ell mai no li va demanar res. Ell no podia dir-li ni demanar-li res als seus sentiments. Si hagués pogut li hagués demanat, de ben segur, que s’enamorés d’ell i que l’estimés. Però sobretot li hagués demanat de ser amics. Primer amics, després amants.
I el cas és que sense demanar-li ella es va enamorar d’ell i va començar a estimar-lo, estimar-lo de veritat. Com s’estima a un amic, com s’estima a un amant. Però ell ja havia tancat el seu cor. L’havia tancat perquè va aprendre a fer-la feliç i va aprendre a no enamorar-se i a no estimar-la.
I així estan, i així estaran. Per sempre amics, mai res més. Mai s’enamoraran ni mai s’estimaran. Només seran amics.Però potser el que ells no saben que entre l’amistat i l’amor només hi ha un petó. I potser quan menys s’ho esperin es faran aquest petó i la màgia de l’amor veurà la llum dels seus cors.
La meva estrella
Una gota d’aigua ha caigut sobre el meu pit. Una gota d’aigua caiguda del cel. Però miro el cel i no hi ha núvols, només estrelles. I de totes les estrelles una destaca per sobre de totes. És la meva estrella. La més maca. La més lluent.
La meva estrella plora. Perquè plores estrella?. La meva estrella sempre està allà. No se com es diu, però si que se que és la més maca.
Una vegada va tenir nom de mar, una altra el seu nom portava la felicitat. La meva estrella ha tingut molts noms i ara el seu nom te nom d’art. L’art de viure, l’art de riure i l’art d’encisar. La meva estrella te nom d’art, l’art d’estimar i de ser estimat.
Vaig descobrir la meva estrella fa molts anys. Una nit fosca i freda d’hivern vaig sortir al ras per mirar el cel i allà estava ella. Entre moltes altres estrelles. Totes més lluminoses, totes més brillants. Però cap de tant maca com ella. Des d’aquell dia vaig saber que ella era la meva estrella. El meu destí i el meu camí. Des d’aquell dia vaig saber que acabaríem junts.
I ara la meva estrella plora. La meva estrella ha deixat caure sobre el meu pit una llàgrima de la seva pena. La seva pena que és la meva pena. És la nostra pena. La meva estrella que porta nom d’art, l’art de viure i l’art de riure, però no l’art de la pena, perquè la pena no és un art. I la seva llàgrima, la llàgrima de la meva estrella ha vingut ha dir-me que la busqui, que l’esperi i que torni a estar amb ella per superar la pena. La meva estrella vol deixar de plorar, vol deixar de sentir pena per tornar a brillar i per tornar a riure.
I ara més que mai he d’estar per la meva estrella. Ara se com es diu i ara se que el seu nom és el nom de l’art de viure, ara se que si la meva estrella deixa de lluir al cel cap sentit te tota la resta.Una gota d’aigua ha caigut sobre el meu pit. Una gota d’aigua caiguda del cel. És una llàgrima de la meva estrella.
La meva estrella plora. Perquè plores estrella?. La meva estrella sempre està allà. No se com es diu, però si que se que és la més maca.
Una vegada va tenir nom de mar, una altra el seu nom portava la felicitat. La meva estrella ha tingut molts noms i ara el seu nom te nom d’art. L’art de viure, l’art de riure i l’art d’encisar. La meva estrella te nom d’art, l’art d’estimar i de ser estimat.
Vaig descobrir la meva estrella fa molts anys. Una nit fosca i freda d’hivern vaig sortir al ras per mirar el cel i allà estava ella. Entre moltes altres estrelles. Totes més lluminoses, totes més brillants. Però cap de tant maca com ella. Des d’aquell dia vaig saber que ella era la meva estrella. El meu destí i el meu camí. Des d’aquell dia vaig saber que acabaríem junts.
I ara la meva estrella plora. La meva estrella ha deixat caure sobre el meu pit una llàgrima de la seva pena. La seva pena que és la meva pena. És la nostra pena. La meva estrella que porta nom d’art, l’art de viure i l’art de riure, però no l’art de la pena, perquè la pena no és un art. I la seva llàgrima, la llàgrima de la meva estrella ha vingut ha dir-me que la busqui, que l’esperi i que torni a estar amb ella per superar la pena. La meva estrella vol deixar de plorar, vol deixar de sentir pena per tornar a brillar i per tornar a riure.
I ara més que mai he d’estar per la meva estrella. Ara se com es diu i ara se que el seu nom és el nom de l’art de viure, ara se que si la meva estrella deixa de lluir al cel cap sentit te tota la resta.Una gota d’aigua ha caigut sobre el meu pit. Una gota d’aigua caiguda del cel. És una llàgrima de la meva estrella.
Per no ser a temps
Hi havia un riu, unes muntanyes, uns camps i un poble. Un poble no gaire gran però un poble pròsper, amb els seus avis, les seves famílies i els seus nens. La vida d’aquell poble era com la de molts altres pobles. Treballar, treballar i treballar. I a l’estiu amb la fresca tots al carrer a gaudir d’aquelles hores de tranquil·litat vora el riu. Un riu cabalós on els nens es banyaven i els grans pescaven. Aquell riu que venia de lluny, de les terres altes on tothom s’aprofitava i vivia d’ell. Un riu cabalós que fa molt anys va ser la base perquè algú decidís de fer allà, en aquell poble, una central nuclear.
Era un riu, unes muntanyes, uns camps i un poble que durant molts anys era envejat per la seva riquesa. La central nuclear donava feina, donava vida al poble, a la comarca. La central invertia diners al poble i col·laborava amb totes les iniciatives socials i culturals del poble. Els seus habitants vivien feliços malgrat les reticències inicials i les moltes i moltes males perspectives que s’anunciaven pels grups ecologistes. Però mai va passar res. Ni els nens naixien amb malformacions ni els tomàquets creixien desmesuradament ni als porcs els hi sortien tres caps. De fet les probabilitats d’accident nuclear que alguns pregonaven no s’havien complert ni es complirien mai. Almenys això pensaven al poble. Un poble que era pròsper i ric gràcies a la central.
Una tarda d’estiu, mentre els nens jugaven al riu, els pares collien els productes de l’hort, les mares feien cues a la peixateria i safareig a la perruqueria i els grans pescaven al riu i xerraven al casinet, un xiulet va irrompre la tranquil·litat del poble. De sobte un immens núvol blanc va envair els carrers, els camps, les cases, el riu i les muntanyes. Una calor immensa i inesperada va acabar en qüestió de segons amb la tranquil·litat d’aquell riu, aquelles muntanyes, aquells camps i aquell poble.
Diuen que va durar poc i que la gent no va patir. Els que si que van patir van ser els que es van salvar, pocs. Van haver d’esperar moltes hores fins que algú els vingués a buscar. Van venir amb robes blanques i aïllants que es confonien amb el núvol que encara ocupava el poble. Portaven aparells de tot tipus que emetien llums d’estranys colors i sons aguts. D’entre les runes encara es podien sentir crits agònics i desesperats d’algú que lluitava contra la calor i contra la mort, una mort que per a ell no havia estat ràpida i fugaç. Ell no va tenir sort.
El núvol blanc va trigar en escampar encara unes hores. Una lleugera brisa el va estendre terres avall.
Van passar les hores i els dies i les primeres imatges s’emetien per televisió. Tot era devastació i cendres. Estranyes ombres a les poques façanes que quedaven en peu. Runes arreu i soques d’oliveres centenàries ennegrides per la calor. Diuen que malgrat tot va cremar, no es va veure ni una flama. Es van fondre arbres, parets i persones. Poca vida va quedar, potser algú que s’estava a casa o algú que va tenir sort?. Sort?, no. Els pocs que van quedar van morir als pocs dies o encara ara arrosseguen malformacions que no els deixen viure. El riu va bullir. Va bullir de tal manera que va estar dies i dies sense portar aigua. Moltes cases van caure, sobretot les velles fetes amb travesses de fusta.
El riu va perdre el seu cabal. Les muntanyes van quedar vídues de vida, van quedar sense substrat. Només eren pedra. El camp també va quedar erm, només pedra.No estava previst un accident malgrat els avisos. Tot va morir per molts anys i tot el voltant del riu va morir. Una gran taca inert va quedar al terreny per on va passar aquell núvol blanc. Aquell país mai va tornar a ser el mateix. Ni aquell país ni aquell planeta. Tot era mort. Tot per no haver tancat a temps aquella central...
Era un riu, unes muntanyes, uns camps i un poble que durant molts anys era envejat per la seva riquesa. La central nuclear donava feina, donava vida al poble, a la comarca. La central invertia diners al poble i col·laborava amb totes les iniciatives socials i culturals del poble. Els seus habitants vivien feliços malgrat les reticències inicials i les moltes i moltes males perspectives que s’anunciaven pels grups ecologistes. Però mai va passar res. Ni els nens naixien amb malformacions ni els tomàquets creixien desmesuradament ni als porcs els hi sortien tres caps. De fet les probabilitats d’accident nuclear que alguns pregonaven no s’havien complert ni es complirien mai. Almenys això pensaven al poble. Un poble que era pròsper i ric gràcies a la central.
Una tarda d’estiu, mentre els nens jugaven al riu, els pares collien els productes de l’hort, les mares feien cues a la peixateria i safareig a la perruqueria i els grans pescaven al riu i xerraven al casinet, un xiulet va irrompre la tranquil·litat del poble. De sobte un immens núvol blanc va envair els carrers, els camps, les cases, el riu i les muntanyes. Una calor immensa i inesperada va acabar en qüestió de segons amb la tranquil·litat d’aquell riu, aquelles muntanyes, aquells camps i aquell poble.
Diuen que va durar poc i que la gent no va patir. Els que si que van patir van ser els que es van salvar, pocs. Van haver d’esperar moltes hores fins que algú els vingués a buscar. Van venir amb robes blanques i aïllants que es confonien amb el núvol que encara ocupava el poble. Portaven aparells de tot tipus que emetien llums d’estranys colors i sons aguts. D’entre les runes encara es podien sentir crits agònics i desesperats d’algú que lluitava contra la calor i contra la mort, una mort que per a ell no havia estat ràpida i fugaç. Ell no va tenir sort.
El núvol blanc va trigar en escampar encara unes hores. Una lleugera brisa el va estendre terres avall.
Van passar les hores i els dies i les primeres imatges s’emetien per televisió. Tot era devastació i cendres. Estranyes ombres a les poques façanes que quedaven en peu. Runes arreu i soques d’oliveres centenàries ennegrides per la calor. Diuen que malgrat tot va cremar, no es va veure ni una flama. Es van fondre arbres, parets i persones. Poca vida va quedar, potser algú que s’estava a casa o algú que va tenir sort?. Sort?, no. Els pocs que van quedar van morir als pocs dies o encara ara arrosseguen malformacions que no els deixen viure. El riu va bullir. Va bullir de tal manera que va estar dies i dies sense portar aigua. Moltes cases van caure, sobretot les velles fetes amb travesses de fusta.
El riu va perdre el seu cabal. Les muntanyes van quedar vídues de vida, van quedar sense substrat. Només eren pedra. El camp també va quedar erm, només pedra.No estava previst un accident malgrat els avisos. Tot va morir per molts anys i tot el voltant del riu va morir. Una gran taca inert va quedar al terreny per on va passar aquell núvol blanc. Aquell país mai va tornar a ser el mateix. Ni aquell país ni aquell planeta. Tot era mort. Tot per no haver tancat a temps aquella central...
Ella i jo
Ens vam conèixer fa alguns anys. Ella començava la seva carrera com a cantant solista després d’haver fet alguna incursió en el món de la moda, com model, i jo era allà, per casualitat, en aquell petit bar on ella feia el seu primer concert a la ciutat.
De seguida vam congeniar. Mentre cantava, no vaig poder evitar deixar de mirar-la als ulls i ella de mirar els meus. Va ser un enamorament sobtat.
Quan va acabar el concert es va apropar a mi, a la meva taula, ens vam fer dos petons i vam començar a parlar. Ella no era d’aquí era italiana, encara que el seu accent afrancesat no ho feia pensar. Vam estar parlant fins que van tancar el local i després vam continuar xerrant al passeig, en aquella gran avinguda de cases modernistes i ambient parisenc que tant i tant agradava als nouvinguts. No ens vam adonar i va sortir el sol, i es va posar i va tornar a sortir. Ens vam agafar de les mans i mai més ens vam deixar anar.
Sense saber com ni perquè ens havíem enamorat l’un de l’altre i no podíem viure l’un sense l’altre. Aquell concert, aquells ulls, aquella veu i aquelles melodies em van captivar. A ella?, no ho sé, mai no m’ho va voler dir que és el que la va enamorar. Deia que el meu somriure etern.
Va ser una relació intensa, una relació sincera, dolça i plena de confidències. Per a mi la millor relació que mai hagi tingut i mai tindré amb algú. Vam viure junts, vam riure junts i vam escriure cançons junts. Li vaig ensenyar el país, els monuments, els racons i els menjars. Ella em va mostrar el que havia conegut i el que havia viscut en la seva etapa de model i durant la seva curta vida de cantant solista. Em va ensenyar a tocar la guitarra i a apreciar la bona música i l’art, art que a ella captivava i del que era tota una especialista, em va ensenyar a meditar i a mirar les estrelles, i em va obrir el cor a la llum i als colors.
Van passar les hores, els dies i les setmanes. Mai havia estat tant de temps amb una mateixa dona ni ella amb cap home.
Però ella volia continuar amb la seva carrera musical. Al principi l’acompanyava pels bars i teatres de la ciutat. Li buscava escenaris aquí i allà i sempre que ella cantava allà hi era, mirant-la als ulls i ella mirant els meus. Estàvem enamorats.
Poc a poc la seva fama va anar corrent de boca en boca i els productors se la rifaven. Va editar el primer disc i van venir les primeres entrevistes i els primers viatges de promoció. I jo cada vegada em veia més desplaçat i més lluny d’ella, encara que ella sempre estava per mi. Em trucava constantment i m’enviava fotos de tot allò que feia i vivia.
Parlàvem sense parar però ja no estàvem junts, les nostres mans s’havien separat sobtadament i jo trobava com una part de mi se’n anava cada vegada que ella agafava un avió.
Primer va marxar per unes hores. La portava a l’aeroport i allà mateix esperava que tornés, no podia tornar a casa sense ella. I quan tornava ens abraçàvem intensament i ajuntàvem les nostres mans, mans que no es separaven fins el següent viatge. Però els viatges eren cada cop més llargs i havia dies que no tornava. El primer cop la vaig esperar a l’aeroport. Sense que ella no ho sabés vaig fer nit allà, a l’aeroport. Em vaig acabar acostumant a la seva absència i al final, cada cop que marxava, jo tornava a casa a aquella casa tan plena de llum i colors però tant buida sense ella, sense la seva llum ni els seus colors, tan solitària sense la seva música i les seves rialles.
No era gelosia el que sentia, era nostàlgia, era enyorança. Però no podia aturar la seva carrera, no podia fer-la triar entre la seva carrera i jo. No, no podia.
Em vaig acostumar a veure-la per la televisió i sentir-la per la ràdio. Em vaig acostumar a llegir les seves entrevistes i veure les seves fotos a les revistes. És tant maca!. Però no em vaig acostumar mai a no tenir les seves mans entre les meves mans. Les seves mans, aquelles mans que acaronaven la guitarra, aquells dits harmònics i plens de vida pròpia. Aquella pell suau.
La seva carrera continuava imparable, però continuava lluny de mi. Per decisió dels seus productors i en benefici de la seva promoció internacional va haver d’anar a la ciutat de les llums, a la ciutat de l’amor. M’ho va demanar, va voler que anés amb ella, va voler que les nostres mans es tornessin a ajuntar i va voler que la seva carrera professional anés en paral·lel a la seva vida sentimental. Em volia al seu costat i jo volia ser al seu costat.
Tot vaig deixar per estar amb ella, per tornar a sentir les seves mans entre les meves mans i per tornar a sentir la música que desprenia els seus llavis i el seu cos quan ens abraçàvem sota els llençols.
Van ser uns dies, unes setmanes i uns mesos inoblidables. Era la ciutat de la llum, la ciutat dels enamorats. La nostra ciutat.
Però van tornar els viatges, els concerts, les promocions i les nostres mans es van tornar a separar. Parlàvem cada dia, ens escoltàvem cada dia però cada cop ens distanciàvem més. Jo no coneixia el país ni els monuments ni els racons ni els menjars i res no li podia ensenyar. Ella ja m’havia ensenyat a tocar la guitarra i a apreciar la bona música, ja m’havia ensenyat l’art que la captivava i m’havia ensenyat a meditar i a mirar les estrelles. El meu cor ja coneixia totes les llums i tots els colors. Res no em podia ensenyar.
Primer es van separar les nostres mans i després es van separar els nostres cors. Res no teníem ja que aprendre l’un de l’altre.
Ens vam separar. Ella es va quedat al nostre apartament. Un apartament amb vistes a un gran jardí de belles flors. Un apartament amb mobles senzills i alhora funcionals del Ikea. Jo vaig tornar a casa i ella es va quedar a la ciutat de les llums, a la ciutat dels enamorats. Una ciutat que ja no era la nostra ciutat.
No va trigar gaire a trobar una altre persona, un home d’ulls encisadors i amb moltes coses per ensenyar-li. I van ser feliços i van menjar pastissos al nostre apartament, ara el seu apartament.
Jo vaig tornar a casa. Si vaig trobar a algú?, qui sap, potser si o potser no. El cas és que no he tornat a tenir cap relació tan intensa, tan sincera i ni tan dolça ni plena de confidències com aquella.I ara, passat el temps, ens hem retrobat. M’ha parlat de la seva relació, de la seva felicitat i m’ha ensenyat com ha quedat el nostre apartament redecorat amb mobles antics, amb mobles elegants i restaurats per mans sàvies. Ja no és el nostre apartament. Ja no queda res nostre, ara som ella i soc jo. Ara ja puc tornar a sentir la seva música i somiar amb la seva veu sense que les llàgrimes humitegin els meus ulls. Les nostres mans s’han separat per sempre i mai, mai podré oblidar aquelles mans, aquelles mans que acaronaven la guitarra, aquells dits harmònics i plens de vida pròpia. Aquella pell suau.
De seguida vam congeniar. Mentre cantava, no vaig poder evitar deixar de mirar-la als ulls i ella de mirar els meus. Va ser un enamorament sobtat.
Quan va acabar el concert es va apropar a mi, a la meva taula, ens vam fer dos petons i vam començar a parlar. Ella no era d’aquí era italiana, encara que el seu accent afrancesat no ho feia pensar. Vam estar parlant fins que van tancar el local i després vam continuar xerrant al passeig, en aquella gran avinguda de cases modernistes i ambient parisenc que tant i tant agradava als nouvinguts. No ens vam adonar i va sortir el sol, i es va posar i va tornar a sortir. Ens vam agafar de les mans i mai més ens vam deixar anar.
Sense saber com ni perquè ens havíem enamorat l’un de l’altre i no podíem viure l’un sense l’altre. Aquell concert, aquells ulls, aquella veu i aquelles melodies em van captivar. A ella?, no ho sé, mai no m’ho va voler dir que és el que la va enamorar. Deia que el meu somriure etern.
Va ser una relació intensa, una relació sincera, dolça i plena de confidències. Per a mi la millor relació que mai hagi tingut i mai tindré amb algú. Vam viure junts, vam riure junts i vam escriure cançons junts. Li vaig ensenyar el país, els monuments, els racons i els menjars. Ella em va mostrar el que havia conegut i el que havia viscut en la seva etapa de model i durant la seva curta vida de cantant solista. Em va ensenyar a tocar la guitarra i a apreciar la bona música i l’art, art que a ella captivava i del que era tota una especialista, em va ensenyar a meditar i a mirar les estrelles, i em va obrir el cor a la llum i als colors.
Van passar les hores, els dies i les setmanes. Mai havia estat tant de temps amb una mateixa dona ni ella amb cap home.
Però ella volia continuar amb la seva carrera musical. Al principi l’acompanyava pels bars i teatres de la ciutat. Li buscava escenaris aquí i allà i sempre que ella cantava allà hi era, mirant-la als ulls i ella mirant els meus. Estàvem enamorats.
Poc a poc la seva fama va anar corrent de boca en boca i els productors se la rifaven. Va editar el primer disc i van venir les primeres entrevistes i els primers viatges de promoció. I jo cada vegada em veia més desplaçat i més lluny d’ella, encara que ella sempre estava per mi. Em trucava constantment i m’enviava fotos de tot allò que feia i vivia.
Parlàvem sense parar però ja no estàvem junts, les nostres mans s’havien separat sobtadament i jo trobava com una part de mi se’n anava cada vegada que ella agafava un avió.
Primer va marxar per unes hores. La portava a l’aeroport i allà mateix esperava que tornés, no podia tornar a casa sense ella. I quan tornava ens abraçàvem intensament i ajuntàvem les nostres mans, mans que no es separaven fins el següent viatge. Però els viatges eren cada cop més llargs i havia dies que no tornava. El primer cop la vaig esperar a l’aeroport. Sense que ella no ho sabés vaig fer nit allà, a l’aeroport. Em vaig acabar acostumant a la seva absència i al final, cada cop que marxava, jo tornava a casa a aquella casa tan plena de llum i colors però tant buida sense ella, sense la seva llum ni els seus colors, tan solitària sense la seva música i les seves rialles.
No era gelosia el que sentia, era nostàlgia, era enyorança. Però no podia aturar la seva carrera, no podia fer-la triar entre la seva carrera i jo. No, no podia.
Em vaig acostumar a veure-la per la televisió i sentir-la per la ràdio. Em vaig acostumar a llegir les seves entrevistes i veure les seves fotos a les revistes. És tant maca!. Però no em vaig acostumar mai a no tenir les seves mans entre les meves mans. Les seves mans, aquelles mans que acaronaven la guitarra, aquells dits harmònics i plens de vida pròpia. Aquella pell suau.
La seva carrera continuava imparable, però continuava lluny de mi. Per decisió dels seus productors i en benefici de la seva promoció internacional va haver d’anar a la ciutat de les llums, a la ciutat de l’amor. M’ho va demanar, va voler que anés amb ella, va voler que les nostres mans es tornessin a ajuntar i va voler que la seva carrera professional anés en paral·lel a la seva vida sentimental. Em volia al seu costat i jo volia ser al seu costat.
Tot vaig deixar per estar amb ella, per tornar a sentir les seves mans entre les meves mans i per tornar a sentir la música que desprenia els seus llavis i el seu cos quan ens abraçàvem sota els llençols.
Van ser uns dies, unes setmanes i uns mesos inoblidables. Era la ciutat de la llum, la ciutat dels enamorats. La nostra ciutat.
Però van tornar els viatges, els concerts, les promocions i les nostres mans es van tornar a separar. Parlàvem cada dia, ens escoltàvem cada dia però cada cop ens distanciàvem més. Jo no coneixia el país ni els monuments ni els racons ni els menjars i res no li podia ensenyar. Ella ja m’havia ensenyat a tocar la guitarra i a apreciar la bona música, ja m’havia ensenyat l’art que la captivava i m’havia ensenyat a meditar i a mirar les estrelles. El meu cor ja coneixia totes les llums i tots els colors. Res no em podia ensenyar.
Primer es van separar les nostres mans i després es van separar els nostres cors. Res no teníem ja que aprendre l’un de l’altre.
Ens vam separar. Ella es va quedat al nostre apartament. Un apartament amb vistes a un gran jardí de belles flors. Un apartament amb mobles senzills i alhora funcionals del Ikea. Jo vaig tornar a casa i ella es va quedar a la ciutat de les llums, a la ciutat dels enamorats. Una ciutat que ja no era la nostra ciutat.
No va trigar gaire a trobar una altre persona, un home d’ulls encisadors i amb moltes coses per ensenyar-li. I van ser feliços i van menjar pastissos al nostre apartament, ara el seu apartament.
Jo vaig tornar a casa. Si vaig trobar a algú?, qui sap, potser si o potser no. El cas és que no he tornat a tenir cap relació tan intensa, tan sincera i ni tan dolça ni plena de confidències com aquella.I ara, passat el temps, ens hem retrobat. M’ha parlat de la seva relació, de la seva felicitat i m’ha ensenyat com ha quedat el nostre apartament redecorat amb mobles antics, amb mobles elegants i restaurats per mans sàvies. Ja no és el nostre apartament. Ja no queda res nostre, ara som ella i soc jo. Ara ja puc tornar a sentir la seva música i somiar amb la seva veu sense que les llàgrimes humitegin els meus ulls. Les nostres mans s’han separat per sempre i mai, mai podré oblidar aquelles mans, aquelles mans que acaronaven la guitarra, aquells dits harmònics i plens de vida pròpia. Aquella pell suau.
Al cel no hi ha núvols
Mirava al cel i no veia núvols. Semblaven esvaïts. Feia dies que mirava el cel i no veia núvols.
Va pujar al terrat i va mirar l’horitzó. Va girar cent vuitanta graus mirant al seu voltant tot buscant algun núvol que trenqués aquell cel d’estiu que més que blau semblava blanc per la calor. El sol escalfava l’atmosfera, feia bullir l’aire, l’aigua i les fulles dels arbres i dels arbustos es ressecaven i la gent s’amagava sota les escasses ombres que quedaven a la ciutat. Les platges eren plenes i la gent es torrava a la sorra prenent el sol. Aquell sol impenitent que no trobava cap impediment entre ell i nosaltres. No hi havia núvols.
Es va intrigar. No podia ser que no hi haguessin núvols. Va pujar la muntanya més alta i va mirar el cel, va mirar l’horitzó i, efectivament, no es veien núvols. Va esperar la matinada, va esperar que el refredament de la terra fes néixer algun núvol, però cap núvol va aparèixer. I així un dia, i dos i tres. I més dies, més dies i setmanes.
Ningú s’adonava que no hi havia núvols. La gent era feliç fent sortides al camp, anant a la platja, a les piscines i passejant per la ciutat. Una lleugera brisa alleugeria la temperatura i el sol semblava menys abassegador. Ningú es preguntava perquè no hi havia núvols. Ningú s’adonava que no hi havia núvols.
Però ell continuava preocupat, continuava intrigat per la manca de núvols, uns núvols que ja feia dies que no veia. Va pujar a un avió i va mirar per les finestretes i no veia núvols. Va preguntar al comandant i ell tampoc veia núvols, ni ell ni els radars de l’aparell. És veritat, no hi ha núvols, no hi ha tempestes, no hi ha vibracions. Els avions volen i volen i no troben inconvenients. Quin és el problema?. No hi ha núvols. A qui l’importa?.
Els dies passen i els núvols no apareixen. No hi ha núvols, no plou i els arbres s’assequen, els animals tenen set i els boscos es tornen negres. Ja fa dies que no plou, ja fa dies que no hi ha núvols i fa dies que la gent passeja per les ciutats, pel camp i s’està a la platja. Ja fa dies que ningú mira el cel i que ningú troba a faltar els núvols. Però ell sí, ell encara els troba a faltar. Ha pujat al terrat, a la muntanya i a l’avió tot buscant núvols. Però els núvols no apareixen, els núvols no hi són i ni tan sols els avions deixen les esteles blanques al seu pas.
Va més enllà tot buscant núvols. Les fàbriques no generen núvols ni que siguin de cendra. Les tèrmiques no s’inventen núvols amb el vapor de les seves xemeneies i la ciutat no te aquella fina cap nebulosa de brutícia que la caracteritza. No hi ha núvols.
Però ell busca núvols. Comença a caminar, comença a viatjar amunt i avall, a nord i a sud a est i a oest. Enlloc hi ha núvols. Tot és blau, tot és blanc i al cel no hi ha núvols.
Comença a saltar tot buscant núvols. Vol veure núvols, necessita veure’ls. Salta i salta cada cop més alt. De tant saltar a après a volar i comença a solcar els cels buscant els núvols. Però no hi ha núvols. No hi ha núvols, no plou però la gent continua passejant ufana, la gent continua passejant pel camp i jugant a la platja. A ningú no l’importa que no hi hagi núvols. Ningú ni en parla, ni la premsa, ni la televisió, ni els polítics, ni els científics. Tant se li en fa a la gent si no hi ha núvols.
Però a ell si que se li en fa. I continua volant i solcant els cels. Però no veu res. Els núvols ja no hi son. I crida, crida ben fort perquè no hi ha núvols.
Avui s’ha despertat i ha mirat per la finestra. El cel està ennuvolat.Ha tornat a somiar i a tornat despertar. Si que hi ha núvols, al cel hi ha núvols i sembla que plourà. Les fulles dels arbres i dels arbustos tindran aigua, els animals tornaran a veure i els boscos tornaran a ser verds. El somni s’ha acabat i s’ha acabat bé. Al cel hi ha núvols.
Va pujar al terrat i va mirar l’horitzó. Va girar cent vuitanta graus mirant al seu voltant tot buscant algun núvol que trenqués aquell cel d’estiu que més que blau semblava blanc per la calor. El sol escalfava l’atmosfera, feia bullir l’aire, l’aigua i les fulles dels arbres i dels arbustos es ressecaven i la gent s’amagava sota les escasses ombres que quedaven a la ciutat. Les platges eren plenes i la gent es torrava a la sorra prenent el sol. Aquell sol impenitent que no trobava cap impediment entre ell i nosaltres. No hi havia núvols.
Es va intrigar. No podia ser que no hi haguessin núvols. Va pujar la muntanya més alta i va mirar el cel, va mirar l’horitzó i, efectivament, no es veien núvols. Va esperar la matinada, va esperar que el refredament de la terra fes néixer algun núvol, però cap núvol va aparèixer. I així un dia, i dos i tres. I més dies, més dies i setmanes.
Ningú s’adonava que no hi havia núvols. La gent era feliç fent sortides al camp, anant a la platja, a les piscines i passejant per la ciutat. Una lleugera brisa alleugeria la temperatura i el sol semblava menys abassegador. Ningú es preguntava perquè no hi havia núvols. Ningú s’adonava que no hi havia núvols.
Però ell continuava preocupat, continuava intrigat per la manca de núvols, uns núvols que ja feia dies que no veia. Va pujar a un avió i va mirar per les finestretes i no veia núvols. Va preguntar al comandant i ell tampoc veia núvols, ni ell ni els radars de l’aparell. És veritat, no hi ha núvols, no hi ha tempestes, no hi ha vibracions. Els avions volen i volen i no troben inconvenients. Quin és el problema?. No hi ha núvols. A qui l’importa?.
Els dies passen i els núvols no apareixen. No hi ha núvols, no plou i els arbres s’assequen, els animals tenen set i els boscos es tornen negres. Ja fa dies que no plou, ja fa dies que no hi ha núvols i fa dies que la gent passeja per les ciutats, pel camp i s’està a la platja. Ja fa dies que ningú mira el cel i que ningú troba a faltar els núvols. Però ell sí, ell encara els troba a faltar. Ha pujat al terrat, a la muntanya i a l’avió tot buscant núvols. Però els núvols no apareixen, els núvols no hi són i ni tan sols els avions deixen les esteles blanques al seu pas.
Va més enllà tot buscant núvols. Les fàbriques no generen núvols ni que siguin de cendra. Les tèrmiques no s’inventen núvols amb el vapor de les seves xemeneies i la ciutat no te aquella fina cap nebulosa de brutícia que la caracteritza. No hi ha núvols.
Però ell busca núvols. Comença a caminar, comença a viatjar amunt i avall, a nord i a sud a est i a oest. Enlloc hi ha núvols. Tot és blau, tot és blanc i al cel no hi ha núvols.
Comença a saltar tot buscant núvols. Vol veure núvols, necessita veure’ls. Salta i salta cada cop més alt. De tant saltar a après a volar i comença a solcar els cels buscant els núvols. Però no hi ha núvols. No hi ha núvols, no plou però la gent continua passejant ufana, la gent continua passejant pel camp i jugant a la platja. A ningú no l’importa que no hi hagi núvols. Ningú ni en parla, ni la premsa, ni la televisió, ni els polítics, ni els científics. Tant se li en fa a la gent si no hi ha núvols.
Però a ell si que se li en fa. I continua volant i solcant els cels. Però no veu res. Els núvols ja no hi son. I crida, crida ben fort perquè no hi ha núvols.
Avui s’ha despertat i ha mirat per la finestra. El cel està ennuvolat.Ha tornat a somiar i a tornat despertar. Si que hi ha núvols, al cel hi ha núvols i sembla que plourà. Les fulles dels arbres i dels arbustos tindran aigua, els animals tornaran a veure i els boscos tornaran a ser verds. El somni s’ha acabat i s’ha acabat bé. Al cel hi ha núvols.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)