El final del túnel, o no

Encara que sembla que va ser ahir, ja han passat vint-i-un anys que ens vam ajuntar per iniciar un projecte. El vam anomenar grup Arnot fent servir una lletra identificativa per a cadascun de nosaltres. El que volíem era treballar i demostrar, sobretot a nosaltres mateixos, que érem professionals i que podíem fer feina de qualitat treballant en equip.
S’hagués pogut entendre com un acte de rebel·lia o d’inconformisme, fins i tot com una rebequeria però el cas és que no estàvem d’acord amb la direcció de l’empresa i la direcció semblava que tampoc estava gaire per nosaltres, de fet ja feia uns quants anys que ens buscava les pessigolles. Així que, ens vam ajuntar, vam preparar un projecte de remodelació d’un jardí i el vam presentar a l’oposició. Però no només això, també ens vam afiliar a aquesta força política demostrant que ens implicàvem i que, si canviava el govern municipal, podrien comptar amb nosaltres.
La primera desil·lusió va arribar amb la presentació i execució del nostre projecte per part de l’equip de govern que manava. Algú de dins ens havia traït i havia venut la nostra feina. En grup Arnot moria com a tal, encara que d’aquells mesos de feina va quedar una amistat sincera i compromesa. Les eleccions no van anar com esperàvem i, a sobre, les desavinences amb la direcció s’aguditzaven.
Van començar uns anys d’obscurantisme on era fàcil sentir-se en la clandestinitat exercint una oposició simbòlica contra els rectors de l’empresa. Dels cinc que vam començar ben aviat vam passar a quatre, i després a tres, però l’amistat no es ressentia, encara que la direcció, voluntària o involuntàriament ens va separar; un de nosaltres, fins i tot, va deixar l’empresa.
La lluita opositora va continuar encara que cadascun de nosaltres la va portar a la seva manera, uns des de el sindicalisme, altres des de la resistència ferotge. Dels quatre, dos van deixar l’afiliació política, un per convicció, l’altre per no pagar.
Els anys passaven i, qui més qui menys es va anar buscant les garrofes dins l’empresa. Del grup Arnot quedàvem tres lluitant en la clandestinitat, encara que una clandestinitat descoberta doncs érem ben reconeguts per tots. La direcció de l’empresa va canviar però no la situació, les pessigolles ens la buscaven igual i la lluita opositora havia de continuar. O potser no, potser la lluita era ja una cosa més romàntica que real, però resultava divertida.
I ara, vint-i-un anys després, la situació política ha tombat. Ens agafa a tots plegats una mica grans i, encara que ha representat una alegria, no ho és menys pensar que, al final, tampoc s’està tan malament a la clandestinitat i fent d’oposició ferotge. És fa difícil pensar que el llarg camí pel túnel s’ha acabat, però en el fons, un pensa que potser és millor pensar que no s’ha acabat....