Hola Mario, ja ets aquí, i quina sort que has tingut!, no ja pels pares que t’ha tocat que són de lo milloret sinó perquè arribes just en el millor moment, potser no pels que ja hi érem, però si per a tu, perquè la cosa ja està canviant i tindràs la sort que quan comencis a llegir hi haurà paraules que ja no existiran, paraules com fronteres, com guerra i com fam ja no sortiran als diccionaris i pel carrer no hi haurà ni blancs ni negres, ni catòlics ni musulmans, només hi haurà persones, persones com tu que tindran les seves escoles, els seus hospitals i els seus carrers on poder jugar com ja fa molts anys jugaven els nens, un carrers sense cotxes ni sorolls.
Quan siguis més gran i miris el cel, veuràs només estels brillants perquè els americans ja hauran inventat unes fundes antireflectants pels satèl·lits que ja no destorbaran la brillantor de les estrelles i els avions, que ja no es faran servir perquè la gent ja no viatjarà amunt i avall, no deixaran les seves esteles de fum. I la pluja tornarà a caure a la primavera i a la tardor, i a partir del quinze d’agost, començaran les tempestes i tots a córrer per no mullar-nos a la platja, una platja que veuràs plena de peixets i amb una aigua tan i tan transparent que semblarà no estar. I si estàs al riu, el mateix.
Potser el teu món no serà així però segur que s’ha semblarà perquè des del mateix moment que vas decidir sortir de l’ou, som molts els que treballem i lluitem perquè tinguis un món millor, un món on siguis molt i molt feliç, tant com ho eres abans de sortir, i ja veuràs com a mida que se’t vagin obrint els ulls i els sentiments tot començarà a ser bonic, molt bonic.
I, si algun dia remenant els arxius històrics d’una vella empresa trobes un taulell amb unes fotos, fixa’t-hi bé perquè trobaràs unes de ben petites amb un nadó, aquest nen ets tu i aquella empresa serà la teva, perquè des del mateix moment de néixer has passar a formar part d’aquesta empresa que no és més que una gran família. Au, benvingut a la teva nova família i un petó ben fort.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dedicatòries. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dedicatòries. Mostrar tots els missatges
Mancança
Mira però no veu. Mira el cel, mira l’horitzó i mira el mar però no veu. No veu ocells, no veu la lluna, no veu dofins.
Agafa però no abraça. Agafa els nens, agafa els animals i agafa els amics però ja no els abraça.
Respira l’aire però no nota les olors. Flors primaverals meloses, xemeneies hivernals fumejants, terres tardorals humides i fruits estiuencs madurs, però tots ells sense aroma.
Trepitja la terra però no deixa petjada. Camins de terra, neu verge i platges arenoses no recorden el seu pas.
Ajup el cap perquè no vol aixecar-lo i no veure el cel ni olorar les flors. Ajup el cap i no mira enrere perquè les seves passes ja no deixen petjada. Li falta quelcom per poder veure, per poder olorar i per crear rastre, per crear records. Li falta quelcom que va tenir i que ja no te. Li falten cinc paràgrafs per a ser feliç.
Agafa però no abraça. Agafa els nens, agafa els animals i agafa els amics però ja no els abraça.
Respira l’aire però no nota les olors. Flors primaverals meloses, xemeneies hivernals fumejants, terres tardorals humides i fruits estiuencs madurs, però tots ells sense aroma.
Trepitja la terra però no deixa petjada. Camins de terra, neu verge i platges arenoses no recorden el seu pas.
Ajup el cap perquè no vol aixecar-lo i no veure el cel ni olorar les flors. Ajup el cap i no mira enrere perquè les seves passes ja no deixen petjada. Li falta quelcom per poder veure, per poder olorar i per crear rastre, per crear records. Li falta quelcom que va tenir i que ja no te. Li falten cinc paràgrafs per a ser feliç.
Somiadors poc realistes
El Premi Internacional de Catalunya ha recaigut aquest any en l’Harumi Murakami. A força de ser sincer, no és un premi pel quan m’hagués interessat mai, de fet, no tenia constància de la seva existència. I la casualitat ha fet que en el moment que començava l’acte estava pendent del televisor.
L’acte ha començat amb un sentit discurs o, més ben dit intervenció, del president delegat del Premi senyor Rubert de Ventós. Una intervenció sentida i emotiva que ens a apropat a la cultura i a la societat japonesa. Ha continuat el senyor Josep Maria Castellet amb una aproximació al premiat certament avorrida per previsible.
Llavors a arribat el moment en que hem estat nosaltres els premiats amb la intervenció d’en Murakami. Murakami en estat pur fent un al·legat cent per cent antinuclear, cent per cent japonès, perquè només algú provinent d’una cultura com la japonesa pot tenir la capacitat de retratar el seu poble amb tanta claredat i modèstia, tanta resignació i tanta força. Perquè Japó és petit en extensió però gran en humanitat, malgrat les bestieses que ha fet com a poble, no cal oblidar-ho, però no deixa de ser un poble resignat a la seva sort, o mala sort i que, passi el que passi sempre s’aixeca.
Sobre l’obra de Murakami, poc a dir. Els que hem gaudit d’ella agraïm el premi per merescut, però el premi, torno a dir, és per a nosaltres, pels qui podem gaudir de la seva obra, pels que continuem aprenent a viure i a sentir llegint-les, pels que vivim els moments i els petits moments que ens brinden els seus relats, pels qui ens emocionem amb les seves petites emocions. Murakami ens ha ensenyat a mirar el cel, a mirar el mar, a mirar els ulls i a mirar a dins, a dins nostre i a dins dels demés.
Gràcies Marukami san per premiar-nos i per fer-nos ser més somiadors poc realistes.
L’acte ha començat amb un sentit discurs o, més ben dit intervenció, del president delegat del Premi senyor Rubert de Ventós. Una intervenció sentida i emotiva que ens a apropat a la cultura i a la societat japonesa. Ha continuat el senyor Josep Maria Castellet amb una aproximació al premiat certament avorrida per previsible.
Llavors a arribat el moment en que hem estat nosaltres els premiats amb la intervenció d’en Murakami. Murakami en estat pur fent un al·legat cent per cent antinuclear, cent per cent japonès, perquè només algú provinent d’una cultura com la japonesa pot tenir la capacitat de retratar el seu poble amb tanta claredat i modèstia, tanta resignació i tanta força. Perquè Japó és petit en extensió però gran en humanitat, malgrat les bestieses que ha fet com a poble, no cal oblidar-ho, però no deixa de ser un poble resignat a la seva sort, o mala sort i que, passi el que passi sempre s’aixeca.
Sobre l’obra de Murakami, poc a dir. Els que hem gaudit d’ella agraïm el premi per merescut, però el premi, torno a dir, és per a nosaltres, pels qui podem gaudir de la seva obra, pels que continuem aprenent a viure i a sentir llegint-les, pels que vivim els moments i els petits moments que ens brinden els seus relats, pels qui ens emocionem amb les seves petites emocions. Murakami ens ha ensenyat a mirar el cel, a mirar el mar, a mirar els ulls i a mirar a dins, a dins nostre i a dins dels demés.
Gràcies Marukami san per premiar-nos i per fer-nos ser més somiadors poc realistes.
Éssers inferiors
Anar a la feina no era el més dur, per a ell el pitjor, el que realment el molestava era haver d’agafar el transport públic, haver de barrejar-se amb tota aquella gent de diferents races i condició social.
Abans de sortir de casa agafava un llibre però no per a llegir-lo durant el trajecte a la feina, sinó per no haver de mirar aquelles cares, aquelles pells i aquelles robes tan llunyanes a ell. Llegir no llegia perquè les olors que desprenien aquells éssers inferiors li impedien concentrar-se. Quan seia, ho feia en un racó i sempre temorós de qui pogués seure al seu costat. Si no seia, es quedava arrambat contra la paret del vagó, en una cantonada i marcant distància al seu voltant perquè ningú no l’arrambés.
Arribada l’estació propera a la feina, sortia ràpidament buscant l’aire pur de la ciutat. Sempre era millor respirar el diòxid de carboni dels cotxes que l’olor a cuscus de la roba dels immigrants.
La tensió acumulada durant l’escassa mitja hora que durava el trajecte de casa a la feina feia que els primers moments a l’oficina fossin certament irats. Cada dia arribava empipat i maleint la mala fortuna d’haver de viatjar en transport públic. Fullejava el diari i només veia notícies relacionades amb aquella gent de diferents races i condició social que havien portat al país a la ruïna i havia provocat guerres arreu. Per culpa d’ells la seva dona havia perdut la feina i per culpa d’ells havia de fer cues quan anava al metge. Per culpa d’ells no podia sortir de casa, i per culpa d’ells no podia fer la seva feina, sempre hi eren allà on ell havia d’anar a fer inspeccions i, evidentment, si ells eren allà, ell no hi podia anar.
A la feina es transformava. L’escassa preparació i les poques ganes d’aprendre el convertien en un treballador conformista i submís sempre alerta de complaure els seus superiors, en cert sentit es podia dir que era la riota dels companys que, sempre que podien, li prenien el pel. En el seu moment va poder gaudir d’un cert nivell professional, però no va saber aprofitar l’oportunitat ni amb els seus superiors per la manca d’iniciativa ni amb els de rang inferior per la seva tirania en el tracte. Quan es va prestar l’oportunitat, va fer el salt a l’oficina tècnica. No podia ser que els seus cosins ja hi fossin de feia temps i ell no. Finalment ho va aconseguir.
Sortir de la feina i tornar a casa també era un suplici. Novament havia d’aguantar aquelles cares, aquelles pells i aquelles robes tant llunyanes a ell. Tornava a agafar el llibre. A casa l’esperava la dona i el sogre. Plat a taula i a la televisió la telenovel•la que tant agradava al sogre. Potser ell preferia veure documentals de natura, o les notícies.
Ja no sortia. La tarda la passava a casa, a casa seva, amb la seva dona i els seus mobles. Els seus olors i les seves robes. Sopava i anava a dormir. Però no podia dormir. Quan tancava els ulls només veia aquelles cares i aquelles pells. Sentia les olors desagradables i les llengües estranyes que aquells inferiors parlaven.
I cada nit somiava, somiava que tenia una escopeta i que tenia poder, somiava que tornava tots aquells éssers inferiors als seus països i que disparava contra els que no volien marxar. Somiava que netejava el país, aquell país on vivia i del que ni tan sols sabia parlar la llengua, aquell país que va acollir els seus pares que van venir d’un altre país assolat per una guerra i aquell país que l’havia vist construir barraques i perseguir coloms. Aquell país que va haver de fer cues als hospitals perquè ell i els seus pares poguessin ser assistits, aquell país que va renunciar a un ensenyament de qualitat per haver d’acollir els fills dels immigrants, a ell. Aquell país que es va veure envaït per la cultura d’aquells nouvinguts i aquell país que, malgrat tot i malgrat gent com ell, no tenia el més mínim problema per acollir a tothom que necessités fer una cosa tan senzilla com viure. Aquell país, cada dia despertava viu i cofoi i, arribada la nit, dormia plàcidament acollint sota el seu cel els seus fills.
Abans de sortir de casa agafava un llibre però no per a llegir-lo durant el trajecte a la feina, sinó per no haver de mirar aquelles cares, aquelles pells i aquelles robes tan llunyanes a ell. Llegir no llegia perquè les olors que desprenien aquells éssers inferiors li impedien concentrar-se. Quan seia, ho feia en un racó i sempre temorós de qui pogués seure al seu costat. Si no seia, es quedava arrambat contra la paret del vagó, en una cantonada i marcant distància al seu voltant perquè ningú no l’arrambés.
Arribada l’estació propera a la feina, sortia ràpidament buscant l’aire pur de la ciutat. Sempre era millor respirar el diòxid de carboni dels cotxes que l’olor a cuscus de la roba dels immigrants.
La tensió acumulada durant l’escassa mitja hora que durava el trajecte de casa a la feina feia que els primers moments a l’oficina fossin certament irats. Cada dia arribava empipat i maleint la mala fortuna d’haver de viatjar en transport públic. Fullejava el diari i només veia notícies relacionades amb aquella gent de diferents races i condició social que havien portat al país a la ruïna i havia provocat guerres arreu. Per culpa d’ells la seva dona havia perdut la feina i per culpa d’ells havia de fer cues quan anava al metge. Per culpa d’ells no podia sortir de casa, i per culpa d’ells no podia fer la seva feina, sempre hi eren allà on ell havia d’anar a fer inspeccions i, evidentment, si ells eren allà, ell no hi podia anar.
A la feina es transformava. L’escassa preparació i les poques ganes d’aprendre el convertien en un treballador conformista i submís sempre alerta de complaure els seus superiors, en cert sentit es podia dir que era la riota dels companys que, sempre que podien, li prenien el pel. En el seu moment va poder gaudir d’un cert nivell professional, però no va saber aprofitar l’oportunitat ni amb els seus superiors per la manca d’iniciativa ni amb els de rang inferior per la seva tirania en el tracte. Quan es va prestar l’oportunitat, va fer el salt a l’oficina tècnica. No podia ser que els seus cosins ja hi fossin de feia temps i ell no. Finalment ho va aconseguir.
Sortir de la feina i tornar a casa també era un suplici. Novament havia d’aguantar aquelles cares, aquelles pells i aquelles robes tant llunyanes a ell. Tornava a agafar el llibre. A casa l’esperava la dona i el sogre. Plat a taula i a la televisió la telenovel•la que tant agradava al sogre. Potser ell preferia veure documentals de natura, o les notícies.
Ja no sortia. La tarda la passava a casa, a casa seva, amb la seva dona i els seus mobles. Els seus olors i les seves robes. Sopava i anava a dormir. Però no podia dormir. Quan tancava els ulls només veia aquelles cares i aquelles pells. Sentia les olors desagradables i les llengües estranyes que aquells inferiors parlaven.
I cada nit somiava, somiava que tenia una escopeta i que tenia poder, somiava que tornava tots aquells éssers inferiors als seus països i que disparava contra els que no volien marxar. Somiava que netejava el país, aquell país on vivia i del que ni tan sols sabia parlar la llengua, aquell país que va acollir els seus pares que van venir d’un altre país assolat per una guerra i aquell país que l’havia vist construir barraques i perseguir coloms. Aquell país que va haver de fer cues als hospitals perquè ell i els seus pares poguessin ser assistits, aquell país que va renunciar a un ensenyament de qualitat per haver d’acollir els fills dels immigrants, a ell. Aquell país que es va veure envaït per la cultura d’aquells nouvinguts i aquell país que, malgrat tot i malgrat gent com ell, no tenia el més mínim problema per acollir a tothom que necessités fer una cosa tan senzilla com viure. Aquell país, cada dia despertava viu i cofoi i, arribada la nit, dormia plàcidament acollint sota el seu cel els seus fills.
L’home de la casa
Eren al poble passant els dies de vacances. Algú els hi va dir que una gossa feia poc acabava de tenir cadells i que era maco de veure, sobretot per les nenes que encara eren petites.
Van anar a veure la gossa i els seus cadells. Les nenes de seguida van voler quedar-se amb un, però era difícil. Les vacances s’acabaven i havien de tornar a casa. A un petit pis de la ciutat. Però les nenes insistien, i la mare, gran amant dels animals, finalment va accedir.
No van trigar gaire a fer-se inseparables. Encara al poble ja es van quedar amb un dels cadells, un gos mascle amb ulls entremaliats i curta cua que li oferia un aire divertit. Allà van començar a familiaritzar-se i allà el petit gos va adoptar a aquella família com seva.
Les vacances van acabar. El gos ja era a la seva nova llar i el primer que va fer va ser marcar el territori orinant aquí i allà sota la generalitzada emprenyada de la família. Però poc a poc es va anar acostumant i va aprendre a aguantar-se fins que el traguessin al carrer. Al poble on va néixer era més fàcil. Estava tot el dia al carrer i podia fer les seves coses allà on li rotés. A part que allà, al poble, tenia la seva mare gossa que li marcava on fer cada cosa. Els primers van ser dies difícils, tant pel gos com per elles.
Ja feia cada cosa al seu lloc i ja estava prou espavilat com per fer d’aquell petit pis el seu territori. I van començar les entremaliades. Primer rossegant les potes de les cadires, després menjant-se les plantes i les sabatilles i, finalment, espedaçant les nines de les nenes. Totes!, no va quedar ni una sense cap mossegada. Fins i tot les barbies, les nines preferides, van ser escapçades. Tornar de la feina i de l’escola era tot un drama. Abans d’obrir la porta ja patien per veure que és el que havia fet avui el gos. No va quedar ni una nina. Entre les entremaliades del gos i els plors de les nenes, la mare quedava ben farta i rendida cada di.
El gos va anar creixent com també creixeran les nenes, aquestes sense nines. El gos poc a poc es va convertir en l’home de la casa, d’aquella casa on no hi havia cap home, només la mare i les dues nenes. Així que ell no va trigar en adoptar el paper. Sempre vigilant, sempre atent i sempre pendent del més mínim soroll o moviment estrany. Va aprendre a veure en les mirades i els gestos d’aquelles dones i en tot moment tenia la situació controlada. Va aprendre a conèixer la família i les visites i a saber qui era benvingut i qui no. Va conèixer la gent del barri i els altres gossos. Va marcar el ser territori i va aprendre a ensenyar les dents i a protegir a les seves dones. I és que l’home de la casa era ell i era ell qui les havia de protegir.
Com tot home que es preui ja des d’un principi va buscar lloc en un dels llits de les dones, però per totes va ser rebutjat, encara que alguna que altra nit pujava al llit d’alguna de les nenes, això sí, sense que la mare s’assabentés, com també va dormir alguna nit en el llit de la mare, aquell llit que de tant gran sempre semblava buit.
I el temps passava entre entremaliades i satisfaccions. Cada cop es mostrava més fidel, més noble i més estimat i mai estava sol. Quan les tres dones sortien de vacances o a passar un cap de setmana fora, ell sempre anava amb elles, per vigilar-les i per fer-les companyia i si s’havia de quedar a dormir al cotxe per guardar-lo, allà es quedava, sempre, això sí, amb un ull obert controlant la porta del hotel no fos cas que els hi passés quelcom a aquelles dones, a les seves dones.
Ja era un gos amb totes les lletres i ara que era l’home de la casa, ja era hora que comencés a marcar les seves regles. Allà era ell que decidia qui entrava al pis i qui no i ell decidia si pel carrer algú es podia parlar amb elles o jugar amb les nenes. Les nenes que cada vegada eren més altes i s’assemblaven més a la mare sota l’estranya mirada del gos que encara quedava sorprès amb les rareses dels humans i dels seus hàbits de creixement.Quan sortien a passejar pels camps propers a casa, era ell qui decidia quan tornar i quan no, i si elles volien tornar però ell encara tenia ganes de quedar-se, es quedava. Va ser dur sobretot el primer cop, perquè no hi havia manera que volgués tornar a casa, i la mare, emprenyada, el va deixar allà, al mig del camp tot esperant una reacció del gos. El gos allà es va quedar, i quan va creure que era l’hora de tornar, va tornar xino xano a casa i sota l’atenta mirada de la mare que de lluny el vigilava. Però el gos va saber tornar tot sol a casa i va saber mirar a banda i banda del carrer per saber quan passar i quan no. El gos ja era totalment independent i a la mare li va quedar, des d’aquell dia ben clar, que aquell gos que havien portat del poble, era un gos lliure i independent i que si estava amb elles era perquè ell volia i perquè se les estimava. No en va era l’home de la casa.
Van anar a veure la gossa i els seus cadells. Les nenes de seguida van voler quedar-se amb un, però era difícil. Les vacances s’acabaven i havien de tornar a casa. A un petit pis de la ciutat. Però les nenes insistien, i la mare, gran amant dels animals, finalment va accedir.
No van trigar gaire a fer-se inseparables. Encara al poble ja es van quedar amb un dels cadells, un gos mascle amb ulls entremaliats i curta cua que li oferia un aire divertit. Allà van començar a familiaritzar-se i allà el petit gos va adoptar a aquella família com seva.
Les vacances van acabar. El gos ja era a la seva nova llar i el primer que va fer va ser marcar el territori orinant aquí i allà sota la generalitzada emprenyada de la família. Però poc a poc es va anar acostumant i va aprendre a aguantar-se fins que el traguessin al carrer. Al poble on va néixer era més fàcil. Estava tot el dia al carrer i podia fer les seves coses allà on li rotés. A part que allà, al poble, tenia la seva mare gossa que li marcava on fer cada cosa. Els primers van ser dies difícils, tant pel gos com per elles.
Ja feia cada cosa al seu lloc i ja estava prou espavilat com per fer d’aquell petit pis el seu territori. I van començar les entremaliades. Primer rossegant les potes de les cadires, després menjant-se les plantes i les sabatilles i, finalment, espedaçant les nines de les nenes. Totes!, no va quedar ni una sense cap mossegada. Fins i tot les barbies, les nines preferides, van ser escapçades. Tornar de la feina i de l’escola era tot un drama. Abans d’obrir la porta ja patien per veure que és el que havia fet avui el gos. No va quedar ni una nina. Entre les entremaliades del gos i els plors de les nenes, la mare quedava ben farta i rendida cada di.
El gos va anar creixent com també creixeran les nenes, aquestes sense nines. El gos poc a poc es va convertir en l’home de la casa, d’aquella casa on no hi havia cap home, només la mare i les dues nenes. Així que ell no va trigar en adoptar el paper. Sempre vigilant, sempre atent i sempre pendent del més mínim soroll o moviment estrany. Va aprendre a veure en les mirades i els gestos d’aquelles dones i en tot moment tenia la situació controlada. Va aprendre a conèixer la família i les visites i a saber qui era benvingut i qui no. Va conèixer la gent del barri i els altres gossos. Va marcar el ser territori i va aprendre a ensenyar les dents i a protegir a les seves dones. I és que l’home de la casa era ell i era ell qui les havia de protegir.
Com tot home que es preui ja des d’un principi va buscar lloc en un dels llits de les dones, però per totes va ser rebutjat, encara que alguna que altra nit pujava al llit d’alguna de les nenes, això sí, sense que la mare s’assabentés, com també va dormir alguna nit en el llit de la mare, aquell llit que de tant gran sempre semblava buit.
I el temps passava entre entremaliades i satisfaccions. Cada cop es mostrava més fidel, més noble i més estimat i mai estava sol. Quan les tres dones sortien de vacances o a passar un cap de setmana fora, ell sempre anava amb elles, per vigilar-les i per fer-les companyia i si s’havia de quedar a dormir al cotxe per guardar-lo, allà es quedava, sempre, això sí, amb un ull obert controlant la porta del hotel no fos cas que els hi passés quelcom a aquelles dones, a les seves dones.
Ja era un gos amb totes les lletres i ara que era l’home de la casa, ja era hora que comencés a marcar les seves regles. Allà era ell que decidia qui entrava al pis i qui no i ell decidia si pel carrer algú es podia parlar amb elles o jugar amb les nenes. Les nenes que cada vegada eren més altes i s’assemblaven més a la mare sota l’estranya mirada del gos que encara quedava sorprès amb les rareses dels humans i dels seus hàbits de creixement.Quan sortien a passejar pels camps propers a casa, era ell qui decidia quan tornar i quan no, i si elles volien tornar però ell encara tenia ganes de quedar-se, es quedava. Va ser dur sobretot el primer cop, perquè no hi havia manera que volgués tornar a casa, i la mare, emprenyada, el va deixar allà, al mig del camp tot esperant una reacció del gos. El gos allà es va quedar, i quan va creure que era l’hora de tornar, va tornar xino xano a casa i sota l’atenta mirada de la mare que de lluny el vigilava. Però el gos va saber tornar tot sol a casa i va saber mirar a banda i banda del carrer per saber quan passar i quan no. El gos ja era totalment independent i a la mare li va quedar, des d’aquell dia ben clar, que aquell gos que havien portat del poble, era un gos lliure i independent i que si estava amb elles era perquè ell volia i perquè se les estimava. No en va era l’home de la casa.
Inaugurat
Dos d’agost. Diu el periodista que “Sant Perico”. S’inaugura l’estadi i tot son emocions. No he anat. No sóc soci. No em toca. És la festa dels socis, dels de sempre i dels que mai han deixat de ser-ho. Jo ho vaig deixar.
Els nervis han durat tot el dia, tot el cap setmana esperant el moment. Els colors d’un sentiment que ja tenen on gaudir, que ja tenen on tornar a gaudir. És un dia gran i penso en l’amic, en el germà que si jo estic nerviós ell deu estar excitat. Diu que estarà allà des de primera hora, des que comenci. Ell si que hi serà des de primera hora. La televisió pública no. Perquè?, s’estimen més retransmetre i repetir un partit amistós de l’altre equip de la ciutat. És la política de l’entesa: tot per la majoria, menyspreu per la minoria, però com a la resta del país, la minoria perica i la minoria camperola representem el veritable sentiment del país, del poble. Som la tradició, som el sentiment.
Cerimònia sòbria i senzilla amb una colla de castellers. Una colla creada per a l’ocasió i diuen que integren pericos de debò, pericos de sentiment que s’han ajuntat per retre homenatge al seu club. És igual d’on vinguin i és igual d’on siguin. Allà i són, aixecant un castell, el castell de la il·lusió.
I un grup d’aficionats, voluntaris, dibuixen figures al camp. Dibuixen l’escut i dibuixen un cor, un cor blanc i blau. Sense més, sense símbols, sense banderes perquè és la festa perica, i el sentiment perico no entén de política ni de banderes ni de símbols ni de religions. Tant és que siguis de centre, d’esquerra o d’on vulguis. Pots ser nacionalista, independentista o pots ser ros, castany o calb. Blanc o negre, gros o prim. Pots ser catòlic, budista o musulmà. És igual, el nostre escut no entén de símbols ni de banderes i el nostre escut és només blanc i blau, sense més. Un sentiment. No ens cal representar cap país ni cap ciutat ni ens cal cap bandera que no sigui blanc i blava. No ens calen polítics ni cantants. Només som gent, gent unida per un sentiment i per uns colors.
A la llotja hi ha polítics, polítics forçats a estar que potser no hi voldrien estar. Però s’acosten eleccions i la televisió està allà. Avui ni hi ha xiulets ni tan sols per a ells. Avui tot són aplaudiments.
La televisió pública també hi és. El desplegament justet per cobrir l’esdeveniment. Millor reservar els recursos, total, som una minoria. Tampoc ens cal més, i amb poc ja estem agraïts.
El partit comença i per fi tenim casa. És com comprar-se una casa, anar moblant-la i pintant-la i, per fi, fer el primer dinar, el primer sopar i el primer polvet. Jo hi som a casa. I el partit s’acaba. Un partit com tants d’altres a la nostra història. Fins i tot amb gol legal anul·lat, com tots, com sempre. Patir i guanyar i cridar, i saltar. Només ha faltat la pluja. Ja fa temps que no plou quan juguem a casa. Quan jo hi ha anava quasi sempre plovia. Eren altres temps. Ara ja no plou ni quan juguem a casa.
I una imatge emotiva per a mi. El molt honorable també hi és al camp. Ell que malgrat no compartir el nostre sentiment sempre l’ha respectat i ens ha ajudat. Ell, que va apostar perquè al final poguéssim tenir casa també hi era. Felicitats i gràcies, president.
Amb el partit acabat, s’apaguen els llums i esclaten els focs d’artifici. Van ser macos però segurament des del camp van ser millors, i des dels voltants del camp encara més. Des d’allà on la televisió pública no ha posat cap camera segur que han estat emotius.
I tot ha acabat. Ja tenim casa, casa pròpia i ara només toca guanyar. Guanyar i patir, perquè sense patiment el sentiment és perd, i no podem perdre aquest sentiment que ens ha portat fins aquí, units i amb il·lusió i empenta.
No som més que un sentiment. No entenem de banderes ni de símbols. No som de dretes ni d’esquerres. No som blancs ni som negres. Només som blanc i blaus, només som pericos.
Els nervis han durat tot el dia, tot el cap setmana esperant el moment. Els colors d’un sentiment que ja tenen on gaudir, que ja tenen on tornar a gaudir. És un dia gran i penso en l’amic, en el germà que si jo estic nerviós ell deu estar excitat. Diu que estarà allà des de primera hora, des que comenci. Ell si que hi serà des de primera hora. La televisió pública no. Perquè?, s’estimen més retransmetre i repetir un partit amistós de l’altre equip de la ciutat. És la política de l’entesa: tot per la majoria, menyspreu per la minoria, però com a la resta del país, la minoria perica i la minoria camperola representem el veritable sentiment del país, del poble. Som la tradició, som el sentiment.
Cerimònia sòbria i senzilla amb una colla de castellers. Una colla creada per a l’ocasió i diuen que integren pericos de debò, pericos de sentiment que s’han ajuntat per retre homenatge al seu club. És igual d’on vinguin i és igual d’on siguin. Allà i són, aixecant un castell, el castell de la il·lusió.
I un grup d’aficionats, voluntaris, dibuixen figures al camp. Dibuixen l’escut i dibuixen un cor, un cor blanc i blau. Sense més, sense símbols, sense banderes perquè és la festa perica, i el sentiment perico no entén de política ni de banderes ni de símbols ni de religions. Tant és que siguis de centre, d’esquerra o d’on vulguis. Pots ser nacionalista, independentista o pots ser ros, castany o calb. Blanc o negre, gros o prim. Pots ser catòlic, budista o musulmà. És igual, el nostre escut no entén de símbols ni de banderes i el nostre escut és només blanc i blau, sense més. Un sentiment. No ens cal representar cap país ni cap ciutat ni ens cal cap bandera que no sigui blanc i blava. No ens calen polítics ni cantants. Només som gent, gent unida per un sentiment i per uns colors.
A la llotja hi ha polítics, polítics forçats a estar que potser no hi voldrien estar. Però s’acosten eleccions i la televisió està allà. Avui ni hi ha xiulets ni tan sols per a ells. Avui tot són aplaudiments.
La televisió pública també hi és. El desplegament justet per cobrir l’esdeveniment. Millor reservar els recursos, total, som una minoria. Tampoc ens cal més, i amb poc ja estem agraïts.
El partit comença i per fi tenim casa. És com comprar-se una casa, anar moblant-la i pintant-la i, per fi, fer el primer dinar, el primer sopar i el primer polvet. Jo hi som a casa. I el partit s’acaba. Un partit com tants d’altres a la nostra història. Fins i tot amb gol legal anul·lat, com tots, com sempre. Patir i guanyar i cridar, i saltar. Només ha faltat la pluja. Ja fa temps que no plou quan juguem a casa. Quan jo hi ha anava quasi sempre plovia. Eren altres temps. Ara ja no plou ni quan juguem a casa.
I una imatge emotiva per a mi. El molt honorable també hi és al camp. Ell que malgrat no compartir el nostre sentiment sempre l’ha respectat i ens ha ajudat. Ell, que va apostar perquè al final poguéssim tenir casa també hi era. Felicitats i gràcies, president.
Amb el partit acabat, s’apaguen els llums i esclaten els focs d’artifici. Van ser macos però segurament des del camp van ser millors, i des dels voltants del camp encara més. Des d’allà on la televisió pública no ha posat cap camera segur que han estat emotius.
I tot ha acabat. Ja tenim casa, casa pròpia i ara només toca guanyar. Guanyar i patir, perquè sense patiment el sentiment és perd, i no podem perdre aquest sentiment que ens ha portat fins aquí, units i amb il·lusió i empenta.
No som més que un sentiment. No entenem de banderes ni de símbols. No som de dretes ni d’esquerres. No som blancs ni som negres. Només som blanc i blaus, només som pericos.
Setze anys
Mil nou-cents noranta-set, tot s’acaba. Era inevitable o potser evitable, és igual, va passar. Mala gestió, mala fe, mala llet. Mala sort, en fi.
Setze anys d’una vida que van passar allà, setze anys d’agradables sensacions, setze anys de disgustos i alegries, setze anys de compartir amb gent desconeguda però molt propera un munt de sentiments.
Recordo la primera vegada, la primera vegada mai no s’oblida. Vaig entrar en aquella casa tímidament i sense saber on posar-me. Vaig arribar d’hora, molt d’hora i vaig començar a sentir aquelles sensacions que mai he oblidat. L’olor de la gespa, el remor de la gent que poc a poc omplia aquella casa. Em va semblar gran, molt gran i vaig sentir por de tota aquella gent. Jo anava sol, tenia no encara catorze anys i tot allò em va superar, però va durar un instant, fins que aquells jugadors que idolatrava van saltar al camp i van començar a jugar. No recordo el marcador, no recordo el rival, no recordo cap jugada espectacular. En aquella casa poques jugades eren espectaculars però totes eren especials.
Era el primer dia de molts més que durant setze anys ocuparien les tardes de diumenge, algun dissabte i pocs dimecres. Recordo especialment els dimecres. Dimecres de solitud, la casa buida, el rival desconegut però la mateixa olor a gespa. Van venir altres dimecres d’alegria, d’estretors a casa, de grans gols i resultats fantàstics. Eren dimecres d’història que vaig poder viure i conviure amb molta gent.
Els anys passaven i les primeres impressions ja es dirigien al que passava al mig de la casa, al saló, el saló dels somnis i dels herois. I els primers herois saltaven al camp i ens feien cridar i ens feien caure les llàgrimes. Records d’un porter estrany, un porter vingut de fora amb un aspecte poc esportiu però que va donar espectacle. I quan va marxar ell va venir un altre. Venia també de fora, era negre i va ser part de la història d’aquella casa, d’aquella casa i de tots els que el veiem. Primer tímid, molt tímid, després un líder. Una estrella en una petita casa. Però al poc va venir una altre estrella. Aquesta rossa, vinguda del nord i molt més tímida i molt més líder. Recordo el seu primer partit. Algú a la grada va fer servir un xiulet i ell va agafar la pilota amb la ma pensant que va ser l’àrbitre. Els nervis. No va passar res, només els nervis. I després molts gols de falta i gols de jugada. Espectacle, per fi espectacle i per fi en aquella casa es veien jugades especials i jugades espectaculars. Potser mai més hi hagi ningú com ell, ni que estigui pelat. Més records, records de davanters que només sortien per fer gol. Davanter passota que només jugava per ell però que feia gols. Va marcar un gol de córner. Potser l’únic que he vist en directe, si més no l’únic que recordo.
El temps passava i jo ja tenia cadira pròpia en aquella casa, cadira pròpia i sobre el camp jugadors de la meva edat. Jo podria ser un d’ells. Un somni, juga en aquell camp i fer un gol antològic. Potser en una altre vida i en una altra casa. Més davanters, més gols i noves decepcions. L’equip a segona i partits a segona, partits avorrits, sense emoció, sense jugades especials i molt menys espectaculars. Partits d’emocions fortes i tornada a primera. Partits de promoció. Alguns sortien bé, altres no. Entrenadors de tot tipus, entrenadors xulescos, entrenadors modestos. Cap d’ells en el record pel seu espectacle, potser un, potser l’últim. I entre mig, més jugadors en el record, més jugades especials i espectaculars però mai cap com les del noi ros. Més jugadors, més herois i un coet que mata un nen. Aquell dia va morir un nen però per a molts era un signe evident de la decadència. La decadència d’una família i la decadència d’una casa que tots sabíem tard o d’hora acabaria derrotada.
I la sort, la mala sort d’una mala nit en que un accident de cotxe s’endugué la gran esperança de ser grans. Algú que s’estimava aquella casa com ningú se’n va anar i amb ell les poques esperances de quedar-nos a casa. Els grans jugadors del millor moment va començar a marxar a altres cases. El dolor de veure aquells joves que estaven fen història, el dolor de veure’ls marxar i amb ells més coses marxaven.
I casa nostra va caure. No va ser una caiguda digne, va ser trist, molt trist. Un darrer partit, una victòria i tothom sobre el camp arrencant gespa, porteries i tot allò que pogués recordar aquella casa. Uns dies després, unes càrregues explosives, unes càmeres instal·lades aquí i allà i casa nostra queia a terra, i amb ella els records, records de setze anys, els meus, però records de molts més anys de molta gent que com jo plorava per allò que era inevitable perquè ens havíem de vendre la casa per continuar vivint. I aquelles càmeres instal·lades aquí a allà per clavar en les nostres retines aquell moment tràgic. La mort hauria de ser en silenci i en soledat per ser més digne. Però la mort de casa nostra va ser tot menys digne, fins i tot fan fallar les càrregues explosives i casa nostra es va resistir a caure del tot, el destí va fer que abans de morir s’agenollés. Potser es resistia a caure.
I d’allà vam marxar de rellogats a una casa molt gran, molt luxosa però poc càlida. Era una casa de ric per a gent modesta. Va ser dur, molt dur. I mentre ens acostumàvem a la nova casa, casa on no vaig voler anar mai més que una vegada, cada vegada que passava pel que havia estar casa meva durant setze anys, una llàgrima queia.
Diuen alguns que mentre hem estat de rellogats hem viscut els millors moments, no ho penso, els millors moments són els que pots compartir amb els teus i en aquella casa rellogada era difícil compartir, perquè era una casa molt gran i molt luxosa però poc càlida i poc donada a compartir alegries, malgrat les alegries, malgrat els títols i malgrat les celebracions.
I ja han passat dotze anys i ja tornem a tenir casa pròpia on fer jugades especials i espectaculars, casa pròpia on passar molts diumenges, algun dissabte i pocs dimecres. Una casa on emocionar-se, on fer nous amics i on sentir l’olor de la gespa. Els temps d’arribar d’hora a casa i sentir l’olor de la gespa acabada de regar, el temps de veure com poc a poc es va omplir la casa de gent amb la que compartir sentiments. El temps de sentir-me còmode, de sentir-me recollit ja m’han passat. Ho gaudiré des de casa, còmodament al sofà o ho viuré per la ràdio, perquè quan va caure aquella casa, la meva primera casa, amb ella van caure moltes més coses que unes parets, va caure una part del meu cor que ara és difícil de recuperar, perquè part d’aquell cor es va perdre amb les llàgrimes que cada dia que passava per allà on havia viscut setze anys queien.
Setze anys d’una vida que van passar allà, setze anys d’agradables sensacions, setze anys de disgustos i alegries, setze anys de compartir amb gent desconeguda però molt propera un munt de sentiments.
Recordo la primera vegada, la primera vegada mai no s’oblida. Vaig entrar en aquella casa tímidament i sense saber on posar-me. Vaig arribar d’hora, molt d’hora i vaig començar a sentir aquelles sensacions que mai he oblidat. L’olor de la gespa, el remor de la gent que poc a poc omplia aquella casa. Em va semblar gran, molt gran i vaig sentir por de tota aquella gent. Jo anava sol, tenia no encara catorze anys i tot allò em va superar, però va durar un instant, fins que aquells jugadors que idolatrava van saltar al camp i van començar a jugar. No recordo el marcador, no recordo el rival, no recordo cap jugada espectacular. En aquella casa poques jugades eren espectaculars però totes eren especials.
Era el primer dia de molts més que durant setze anys ocuparien les tardes de diumenge, algun dissabte i pocs dimecres. Recordo especialment els dimecres. Dimecres de solitud, la casa buida, el rival desconegut però la mateixa olor a gespa. Van venir altres dimecres d’alegria, d’estretors a casa, de grans gols i resultats fantàstics. Eren dimecres d’història que vaig poder viure i conviure amb molta gent.
Els anys passaven i les primeres impressions ja es dirigien al que passava al mig de la casa, al saló, el saló dels somnis i dels herois. I els primers herois saltaven al camp i ens feien cridar i ens feien caure les llàgrimes. Records d’un porter estrany, un porter vingut de fora amb un aspecte poc esportiu però que va donar espectacle. I quan va marxar ell va venir un altre. Venia també de fora, era negre i va ser part de la història d’aquella casa, d’aquella casa i de tots els que el veiem. Primer tímid, molt tímid, després un líder. Una estrella en una petita casa. Però al poc va venir una altre estrella. Aquesta rossa, vinguda del nord i molt més tímida i molt més líder. Recordo el seu primer partit. Algú a la grada va fer servir un xiulet i ell va agafar la pilota amb la ma pensant que va ser l’àrbitre. Els nervis. No va passar res, només els nervis. I després molts gols de falta i gols de jugada. Espectacle, per fi espectacle i per fi en aquella casa es veien jugades especials i jugades espectaculars. Potser mai més hi hagi ningú com ell, ni que estigui pelat. Més records, records de davanters que només sortien per fer gol. Davanter passota que només jugava per ell però que feia gols. Va marcar un gol de córner. Potser l’únic que he vist en directe, si més no l’únic que recordo.
El temps passava i jo ja tenia cadira pròpia en aquella casa, cadira pròpia i sobre el camp jugadors de la meva edat. Jo podria ser un d’ells. Un somni, juga en aquell camp i fer un gol antològic. Potser en una altre vida i en una altra casa. Més davanters, més gols i noves decepcions. L’equip a segona i partits a segona, partits avorrits, sense emoció, sense jugades especials i molt menys espectaculars. Partits d’emocions fortes i tornada a primera. Partits de promoció. Alguns sortien bé, altres no. Entrenadors de tot tipus, entrenadors xulescos, entrenadors modestos. Cap d’ells en el record pel seu espectacle, potser un, potser l’últim. I entre mig, més jugadors en el record, més jugades especials i espectaculars però mai cap com les del noi ros. Més jugadors, més herois i un coet que mata un nen. Aquell dia va morir un nen però per a molts era un signe evident de la decadència. La decadència d’una família i la decadència d’una casa que tots sabíem tard o d’hora acabaria derrotada.
I la sort, la mala sort d’una mala nit en que un accident de cotxe s’endugué la gran esperança de ser grans. Algú que s’estimava aquella casa com ningú se’n va anar i amb ell les poques esperances de quedar-nos a casa. Els grans jugadors del millor moment va començar a marxar a altres cases. El dolor de veure aquells joves que estaven fen història, el dolor de veure’ls marxar i amb ells més coses marxaven.
I casa nostra va caure. No va ser una caiguda digne, va ser trist, molt trist. Un darrer partit, una victòria i tothom sobre el camp arrencant gespa, porteries i tot allò que pogués recordar aquella casa. Uns dies després, unes càrregues explosives, unes càmeres instal·lades aquí i allà i casa nostra queia a terra, i amb ella els records, records de setze anys, els meus, però records de molts més anys de molta gent que com jo plorava per allò que era inevitable perquè ens havíem de vendre la casa per continuar vivint. I aquelles càmeres instal·lades aquí a allà per clavar en les nostres retines aquell moment tràgic. La mort hauria de ser en silenci i en soledat per ser més digne. Però la mort de casa nostra va ser tot menys digne, fins i tot fan fallar les càrregues explosives i casa nostra es va resistir a caure del tot, el destí va fer que abans de morir s’agenollés. Potser es resistia a caure.
I d’allà vam marxar de rellogats a una casa molt gran, molt luxosa però poc càlida. Era una casa de ric per a gent modesta. Va ser dur, molt dur. I mentre ens acostumàvem a la nova casa, casa on no vaig voler anar mai més que una vegada, cada vegada que passava pel que havia estar casa meva durant setze anys, una llàgrima queia.
Diuen alguns que mentre hem estat de rellogats hem viscut els millors moments, no ho penso, els millors moments són els que pots compartir amb els teus i en aquella casa rellogada era difícil compartir, perquè era una casa molt gran i molt luxosa però poc càlida i poc donada a compartir alegries, malgrat les alegries, malgrat els títols i malgrat les celebracions.
I ja han passat dotze anys i ja tornem a tenir casa pròpia on fer jugades especials i espectaculars, casa pròpia on passar molts diumenges, algun dissabte i pocs dimecres. Una casa on emocionar-se, on fer nous amics i on sentir l’olor de la gespa. Els temps d’arribar d’hora a casa i sentir l’olor de la gespa acabada de regar, el temps de veure com poc a poc es va omplir la casa de gent amb la que compartir sentiments. El temps de sentir-me còmode, de sentir-me recollit ja m’han passat. Ho gaudiré des de casa, còmodament al sofà o ho viuré per la ràdio, perquè quan va caure aquella casa, la meva primera casa, amb ella van caure moltes més coses que unes parets, va caure una part del meu cor que ara és difícil de recuperar, perquè part d’aquell cor es va perdre amb les llàgrimes que cada dia que passava per allà on havia viscut setze anys queien.
El mestre se’n va
Ara que el mestre se’n va hem de començar a viure sols, ja ens ho ha ensenyat tot i ja ho hem aprés tot, ara ja només ens queda tirar endavant i començar a viure d’acord amb el que ens has ensenyat.
I ara que te’n vas arriba la primavera, i la natura, la teva natura a la que tant t’has estimat i que tant t’ha estimat, ella, que sabia que marxaries et teia preparada aquesta sorpresa i va tornar a ser ella durant l’últim any, el teu últim any per mostrar-se esplèndida, com a tu t’agradava, i preparar un esclat de flors, un esclat de llum i colors transformant el paisatge, el teu paisatge en un mosaic enjardinat com els que tu buscaves i com els que tu ens explicaves. Els camps tornen a ser jardins i els jardins tornen a ser obres d’art, perquè com tu sempre dius la jardineria és un art i ara els teus alumnes mirarem de cuidar-los, mirarem de recuperar-los i mantenir-los perquè això és el que ens vas ensenyar, a estimar els jardins, a estimar la natura i a estimar-nos entre nosaltres.
Sí, perquè la teva vida ha estat una vida d’amor, amor a les dones, amor a les filles i amor als jardins. Perquè la teva vida ha estat una entrega a l’amor, entrega a les dones, entrega a les filles i entrega als jardins. Amor i entrega a les plantes i amor i entrega als jardins. I als gats, els teus gats. I als llibres, els teus llibres. Els teus llibres que recullen la teva saviesa, la teva saviesa que ens has transmès, llibres que ara es sentiran una mica més sols perquè ja no et tindran a tu, a les teves mans i als teus ulls que tant bé han sabut recollir d’ells coneixements que després ens has transmès. I els teus apunts, apunts infinits, apunts catalogats i ordenats esperant fer-se vius a través de la teva ploma i les teves paraules, que serà d’ells?, res faran, res, perquè si no fos per tu ells no haguessin estat res, haguessin passat de llarg, però tu els vas saber recollir i cuidar. Una mica com a nosaltres.
I ara que te’n vas voldríem dir-te fins aviat, però penso que trigarem a trobar-nos perquè tu ja has assolit el nirvana, el teu nirvana, ja has assolit la perfecció i ara ja hi seràs amunt de tot feliç per tot els que has aconseguit, feliç per tot el que ens has deixat a nosaltres, nosaltres als que encara ens queda tant per ser com tu, una persona plena d’amor i plena d’entrega, una persona integra i cabal. Voldria dir-te fins aviat i voldria que ens tornéssim a trobar en una altra vida, però la teva vida ja ha completat el cicle i ja a trobat la pau. Ara ens queda a nosaltres completar la nostra, i sense tu serà una mica més difícil perquè ens hem quedat sense referent, sense guia i sense mestre, perquè el mestre se’n va, el mestre s’ha anat.
Diuen que entre el blau cel d’aquest dia de primavera un petit núvol s’ha format a la gran ciutat. És un núvol carregat d’humitat, d’humitat de les petites llàgrimes que els que t’hem sabut estimar hem deixat anar. Diuen que aquest núvol ha deixat anar les seves petites però brillants i netes gotes d’aigua sobre el barri de Sants i el de Sant Andreu, que també ha passat per Sant Cugat i com no per Vilamarí i que durant el seu recorregut tal i com deixava caure les seves petites gotes anava recollint la humitat d’altres petites llàgrimes que per allà també queien. Diuen que el núvol ha seguit el seu recorregut i que també ha passat pels Monegros i el Cap de Gata, que també s’ha passat per França i com no per Alemanya. I diuen que aquell núvol ha acabat el seu recorregut passejant-se per la ciutat, per la teva ciutat, escampant llagrimetes arreu que hi hagués un bocinet enjardinat. I diuen que el núvol s’ha parat una estoneta a sobre Montjuïc, la gran petita muntanya per la que tant vas lluitar, la gran petita muntanya que havia estat un gran jardí, el teu gran jardí. I ara seran les petites però brillants i netes gotes d’aigua que aquell núvol han deixat anar les que amb el seu pur contingut lluitin per fer tornar l’esplendor a aquells jardins que ens vas ensenyar a estimar i dels que tant vam aprendre perquè amb tu mirar un jardí era mirar una obra d’art, perquè que és la jardineria sinó una forma art?.I ara que t’hem de dir adéu ens trobem una mica orfes de saviesa, una mica orfes de pau i una mica orfes d’amor, però almenys ens has deixat ensenyat a com ser savi, a com viure en pau i a com estimar. La resta és cosa nostra i només una cosa et puc dir des d’aquestes paraules d’acomiadament: esperem no decebre’t i esperem saber transmetre tot el que ens has ensenyat perquè quedi sempre viu el record del nostre mestre, el record d’un gran mestre i millor amic.
I ara que te’n vas arriba la primavera, i la natura, la teva natura a la que tant t’has estimat i que tant t’ha estimat, ella, que sabia que marxaries et teia preparada aquesta sorpresa i va tornar a ser ella durant l’últim any, el teu últim any per mostrar-se esplèndida, com a tu t’agradava, i preparar un esclat de flors, un esclat de llum i colors transformant el paisatge, el teu paisatge en un mosaic enjardinat com els que tu buscaves i com els que tu ens explicaves. Els camps tornen a ser jardins i els jardins tornen a ser obres d’art, perquè com tu sempre dius la jardineria és un art i ara els teus alumnes mirarem de cuidar-los, mirarem de recuperar-los i mantenir-los perquè això és el que ens vas ensenyar, a estimar els jardins, a estimar la natura i a estimar-nos entre nosaltres.
Sí, perquè la teva vida ha estat una vida d’amor, amor a les dones, amor a les filles i amor als jardins. Perquè la teva vida ha estat una entrega a l’amor, entrega a les dones, entrega a les filles i entrega als jardins. Amor i entrega a les plantes i amor i entrega als jardins. I als gats, els teus gats. I als llibres, els teus llibres. Els teus llibres que recullen la teva saviesa, la teva saviesa que ens has transmès, llibres que ara es sentiran una mica més sols perquè ja no et tindran a tu, a les teves mans i als teus ulls que tant bé han sabut recollir d’ells coneixements que després ens has transmès. I els teus apunts, apunts infinits, apunts catalogats i ordenats esperant fer-se vius a través de la teva ploma i les teves paraules, que serà d’ells?, res faran, res, perquè si no fos per tu ells no haguessin estat res, haguessin passat de llarg, però tu els vas saber recollir i cuidar. Una mica com a nosaltres.
I ara que te’n vas voldríem dir-te fins aviat, però penso que trigarem a trobar-nos perquè tu ja has assolit el nirvana, el teu nirvana, ja has assolit la perfecció i ara ja hi seràs amunt de tot feliç per tot els que has aconseguit, feliç per tot el que ens has deixat a nosaltres, nosaltres als que encara ens queda tant per ser com tu, una persona plena d’amor i plena d’entrega, una persona integra i cabal. Voldria dir-te fins aviat i voldria que ens tornéssim a trobar en una altra vida, però la teva vida ja ha completat el cicle i ja a trobat la pau. Ara ens queda a nosaltres completar la nostra, i sense tu serà una mica més difícil perquè ens hem quedat sense referent, sense guia i sense mestre, perquè el mestre se’n va, el mestre s’ha anat.
Diuen que entre el blau cel d’aquest dia de primavera un petit núvol s’ha format a la gran ciutat. És un núvol carregat d’humitat, d’humitat de les petites llàgrimes que els que t’hem sabut estimar hem deixat anar. Diuen que aquest núvol ha deixat anar les seves petites però brillants i netes gotes d’aigua sobre el barri de Sants i el de Sant Andreu, que també ha passat per Sant Cugat i com no per Vilamarí i que durant el seu recorregut tal i com deixava caure les seves petites gotes anava recollint la humitat d’altres petites llàgrimes que per allà també queien. Diuen que el núvol ha seguit el seu recorregut i que també ha passat pels Monegros i el Cap de Gata, que també s’ha passat per França i com no per Alemanya. I diuen que aquell núvol ha acabat el seu recorregut passejant-se per la ciutat, per la teva ciutat, escampant llagrimetes arreu que hi hagués un bocinet enjardinat. I diuen que el núvol s’ha parat una estoneta a sobre Montjuïc, la gran petita muntanya per la que tant vas lluitar, la gran petita muntanya que havia estat un gran jardí, el teu gran jardí. I ara seran les petites però brillants i netes gotes d’aigua que aquell núvol han deixat anar les que amb el seu pur contingut lluitin per fer tornar l’esplendor a aquells jardins que ens vas ensenyar a estimar i dels que tant vam aprendre perquè amb tu mirar un jardí era mirar una obra d’art, perquè que és la jardineria sinó una forma art?.I ara que t’hem de dir adéu ens trobem una mica orfes de saviesa, una mica orfes de pau i una mica orfes d’amor, però almenys ens has deixat ensenyat a com ser savi, a com viure en pau i a com estimar. La resta és cosa nostra i només una cosa et puc dir des d’aquestes paraules d’acomiadament: esperem no decebre’t i esperem saber transmetre tot el que ens has ensenyat perquè quedi sempre viu el record del nostre mestre, el record d’un gran mestre i millor amic.
El nebot i el tiet
Hi havia una vegada un nen, petit, gran, és igual, quan comença aquest conte era petit, ara és gran, o és petit, és igual.
Una vegada, ara fa temps, va anar amb el seus pares a visitar un amic. Fa molt?, és igual, ara sembla que fa molt, però fa poc. Suposo que per a ell va ser una visita qualsevol, o potser no, igual ni la recorda. O potser sí. El cas és que aquella visita va ser la primera de moltes més. Moltes?, es pot pensar que sí, però potser son poques. Va ser una visita ràpida, una visita de pas i hi va anar amb el pares i la iaia i potser per a ells va ser protocol·lària, o potser no, el cas es que va ser el punt d’inici d’alguna cosa més que una amistat.
En poc temps els amics van passar a ser germans i, com per art de màgia el nen va passar a ser nebot i l’amic a ser tiet. Primer va ser un joc, després no. El cas és que el nen va continuar creixent i les visites al nou tiet van començar a ser freqüents, tant com les visites del tiet. Poc a poc la relació es va consolidar i el joc passà a ser real, ja eren nebot i tiet, tiet i nebot, o potser no, potser encara és un joc.
Van haver excursions, ara a la muntanya, ara a un poble, ara a una fira. Van començar compartint jocs, després van venir preguntes i respostes, després intercanvi de pel·lícules, de música i de formes de fer paella. Les primeres excursions el nen anava enganxat ara al pare ara a la mare. A les últimes excursions, el nen que ja és un home, també s’enganxa al tiet i ara és el tiet qui sembla un nen. Ara ja no parlen de tonteries, o potser sí, però ara ja poden parlar de més coses, el nebot és més home i el tiet és més nen, s’han apropat, s’han retallat les distàncies. Potser d’aquí poc sigui el nebot qui parli i ensenyi al tiet, potser aquest moment ja hagi arribat. El nebot comença a volar sol, ja ha viatjat tot sol a altres terres, a altres cultures i, el més bonic, en el seu viatge ha pensat en el tiet i li ha portat un regal, i ha fet fotos per mostrar-li. Potser no eren per a ell, però també les ha compartit amb ell. Potser no és un joc.I ara es prepara per a tornar a volar tot sol, tot sol però amb els companys. I després tornarà a volar sol, però ara amb més valentia, ara posarà l’oceà de per mig. El nen que sempre anava enganxat al pare i a la mare a les excursions, ja vola sol, ja és un home i com a tal vol conèixer món. I quan torni tornarà a portar fotos i regals per demostrar que encara que hi vagi sol també va amb el pare i la mare, la iaia i el iaio, el germà i els cosins i el tiets, tots?, esperem que sí, o potser no, potser és un joc, però el tiet juganer sap què, encara que un racó molt petit de la maleta, ell també anirà de viatge amb el seu nebot, el seu nebot gran que s’ha entestat en no deixar de créixer, però el més bonic és que no només creix físicament, sinó que també creix com a persona, i està creixent a tal velocitat que aviat, molt aviat, si és que no ho ha fet ja, s’igualarà al seu pare i la seva mare. Al seu tiet?, al seu tiet ja fa temps que l’ha superat com a persona, o potser no..., i potser quan torni, sigui ell qui ensenyi al tiet a cuinar noves receptes, o potser no, potser el tiet el sorprengui a ell amb alguna sorpresa que segurament no serà una tieta, perquè com bé sap el nebot, sense neboda no hi haurà tieta, perquè aquest és el pacte, o potser no...
Una vegada, ara fa temps, va anar amb el seus pares a visitar un amic. Fa molt?, és igual, ara sembla que fa molt, però fa poc. Suposo que per a ell va ser una visita qualsevol, o potser no, igual ni la recorda. O potser sí. El cas és que aquella visita va ser la primera de moltes més. Moltes?, es pot pensar que sí, però potser son poques. Va ser una visita ràpida, una visita de pas i hi va anar amb el pares i la iaia i potser per a ells va ser protocol·lària, o potser no, el cas es que va ser el punt d’inici d’alguna cosa més que una amistat.
En poc temps els amics van passar a ser germans i, com per art de màgia el nen va passar a ser nebot i l’amic a ser tiet. Primer va ser un joc, després no. El cas és que el nen va continuar creixent i les visites al nou tiet van començar a ser freqüents, tant com les visites del tiet. Poc a poc la relació es va consolidar i el joc passà a ser real, ja eren nebot i tiet, tiet i nebot, o potser no, potser encara és un joc.
Van haver excursions, ara a la muntanya, ara a un poble, ara a una fira. Van començar compartint jocs, després van venir preguntes i respostes, després intercanvi de pel·lícules, de música i de formes de fer paella. Les primeres excursions el nen anava enganxat ara al pare ara a la mare. A les últimes excursions, el nen que ja és un home, també s’enganxa al tiet i ara és el tiet qui sembla un nen. Ara ja no parlen de tonteries, o potser sí, però ara ja poden parlar de més coses, el nebot és més home i el tiet és més nen, s’han apropat, s’han retallat les distàncies. Potser d’aquí poc sigui el nebot qui parli i ensenyi al tiet, potser aquest moment ja hagi arribat. El nebot comença a volar sol, ja ha viatjat tot sol a altres terres, a altres cultures i, el més bonic, en el seu viatge ha pensat en el tiet i li ha portat un regal, i ha fet fotos per mostrar-li. Potser no eren per a ell, però també les ha compartit amb ell. Potser no és un joc.I ara es prepara per a tornar a volar tot sol, tot sol però amb els companys. I després tornarà a volar sol, però ara amb més valentia, ara posarà l’oceà de per mig. El nen que sempre anava enganxat al pare i a la mare a les excursions, ja vola sol, ja és un home i com a tal vol conèixer món. I quan torni tornarà a portar fotos i regals per demostrar que encara que hi vagi sol també va amb el pare i la mare, la iaia i el iaio, el germà i els cosins i el tiets, tots?, esperem que sí, o potser no, potser és un joc, però el tiet juganer sap què, encara que un racó molt petit de la maleta, ell també anirà de viatge amb el seu nebot, el seu nebot gran que s’ha entestat en no deixar de créixer, però el més bonic és que no només creix físicament, sinó que també creix com a persona, i està creixent a tal velocitat que aviat, molt aviat, si és que no ho ha fet ja, s’igualarà al seu pare i la seva mare. Al seu tiet?, al seu tiet ja fa temps que l’ha superat com a persona, o potser no..., i potser quan torni, sigui ell qui ensenyi al tiet a cuinar noves receptes, o potser no, potser el tiet el sorprengui a ell amb alguna sorpresa que segurament no serà una tieta, perquè com bé sap el nebot, sense neboda no hi haurà tieta, perquè aquest és el pacte, o potser no...
Fa trenta anys que tens vint anys
Fa trenta anys que tens vint anys, trenta anys i encara tens força, i no tens l'ànima morta, i et sents bullir la sang.
Fa trenta anys que tens vint anys, i el cor encara se t'embala, per un moment d'estimar, o en veure un infant plorar...
Vols cantar l'amor, al primer, al darrer, al que et fa patir, al que vius un dia. Vols plorar amb aquells que es troben tots sols i sense cap amor van passant pel món.
Vols alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus, que viuen dempeus, i que dempeus moren. Vols i vols i vols cantar avui que encara tens veu. Qui sap si podràs demà.
Sempre havia demanat als reis un germà gran però mai me’l portaven, potser és que era dolent. Així és que vaig decidir ser millor persona, però tampoc.
Quan ja havia perdut l’esperança i la fe en els reis mags vaig trobar el germà que buscava de la ma d’una amistat sincera. I això em va servir per dues coses: per deixar de creure en els reis definitivament i per creure encara més en l’amistat, què, al final, és l’única que ens pot fer complir els somnis.
I avui que fa trenta anys que tens vint anys, avui que encara tens força, que la teva anima és viva i que la sang et bull, avui que el cor se t’embala per estimar o en veure un infant plorar, avui que cantes a l’amor i plores pels que passen pel món sense amor, avui que cantes pels qui han nascut, pels qui viuen i moren dempeus, avui que vols continuar cantant, et bull agrair que, com a bon germà gran, m’hagis ensenyat a ser millor persona, que m’hagis obert els braços de la teva família i que m’hagis mostrat que és l’amistat l’única que ens pot fer complir els somnis.
Fa trenta anys que tens vint anys, i el cor encara se t'embala, per un moment d'estimar, o en veure un infant plorar...
Vols cantar l'amor, al primer, al darrer, al que et fa patir, al que vius un dia. Vols plorar amb aquells que es troben tots sols i sense cap amor van passant pel món.
Vols alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus, que viuen dempeus, i que dempeus moren. Vols i vols i vols cantar avui que encara tens veu. Qui sap si podràs demà.
Sempre havia demanat als reis un germà gran però mai me’l portaven, potser és que era dolent. Així és que vaig decidir ser millor persona, però tampoc.
Quan ja havia perdut l’esperança i la fe en els reis mags vaig trobar el germà que buscava de la ma d’una amistat sincera. I això em va servir per dues coses: per deixar de creure en els reis definitivament i per creure encara més en l’amistat, què, al final, és l’única que ens pot fer complir els somnis.
I avui que fa trenta anys que tens vint anys, avui que encara tens força, que la teva anima és viva i que la sang et bull, avui que el cor se t’embala per estimar o en veure un infant plorar, avui que cantes a l’amor i plores pels que passen pel món sense amor, avui que cantes pels qui han nascut, pels qui viuen i moren dempeus, avui que vols continuar cantant, et bull agrair que, com a bon germà gran, m’hagis ensenyat a ser millor persona, que m’hagis obert els braços de la teva família i que m’hagis mostrat que és l’amistat l’única que ens pot fer complir els somnis.
Mi vida es muy triste
Mi vida es muy triste deia un amic. Però era només una forma de dir, perquè la seva vida ho te tot, te una dona, te unes filles, te uns gendres, te unes aficions i te uns amics, te un passat, te un present i te un futur, però si fins i tot te un blog!. I encara deia que mi vida es muy triste. Potser és perquè no te néts...
Saps, amic, què és el que fa una vida trista?, una vida trista és la que porta la gent sense memòria, la gent rancuniosa que sobreposa el seu dogma a les persones, oi que saps de quines persones parlo?, d’aquelles que actuen d’acord amb uns principis col·lectius oblidant les persones i tu no ets una persona d’aquest tipus, tu tens memòria i tu tens un dogma, però el teu dogma és diferent al d’ells perquè per tu el que realment importa és la persona, per tant, no tornis a dir que la teva vida es muy triste perquè seria igualar la teva vida a la d’ells.
Ara fa temps que no t’ho sento dir això de que mi vida es muy triste, i un, què és observador de mena, observant, observant, l’única diferència que troba entre la vida que portes ara i la vida d’abans és la llibertat, i no podria ser d’una altra manera doncs l’alegria està en la llibertat, ara ets lliure de fer i desfer, d’anar i venir, de parlar i callar, de llegir i escriure, tens la llibertat suficient com per triar les teves companyies i els teus projectes i tens la llibertat suficient com per compartir-les amb qui vulguis, i això borra tota possibilitat de tristor.
I si malgrat tot, la teva vida continua siendo triste, jo vull una vida trista, fem apologia de la tristor i pregonem als quatre vents visca la tristor!, i si només és una forma de dir, canvia-la per mi vida es la hostia, perquè realment si la teva vida és alguna cosa, és aquesta, l’hòstia!.
Saps, amic, què és el que fa una vida trista?, una vida trista és la que porta la gent sense memòria, la gent rancuniosa que sobreposa el seu dogma a les persones, oi que saps de quines persones parlo?, d’aquelles que actuen d’acord amb uns principis col·lectius oblidant les persones i tu no ets una persona d’aquest tipus, tu tens memòria i tu tens un dogma, però el teu dogma és diferent al d’ells perquè per tu el que realment importa és la persona, per tant, no tornis a dir que la teva vida es muy triste perquè seria igualar la teva vida a la d’ells.
Ara fa temps que no t’ho sento dir això de que mi vida es muy triste, i un, què és observador de mena, observant, observant, l’única diferència que troba entre la vida que portes ara i la vida d’abans és la llibertat, i no podria ser d’una altra manera doncs l’alegria està en la llibertat, ara ets lliure de fer i desfer, d’anar i venir, de parlar i callar, de llegir i escriure, tens la llibertat suficient com per triar les teves companyies i els teus projectes i tens la llibertat suficient com per compartir-les amb qui vulguis, i això borra tota possibilitat de tristor.
I si malgrat tot, la teva vida continua siendo triste, jo vull una vida trista, fem apologia de la tristor i pregonem als quatre vents visca la tristor!, i si només és una forma de dir, canvia-la per mi vida es la hostia, perquè realment si la teva vida és alguna cosa, és aquesta, l’hòstia!.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)