El camp comença a cremar

I el foc finalment va arribar. Va arribar un divendres ventós, un divendres ennuvolat en alguns llocs i en altres calorós i solejat. El dia començava per a la gent del litoral i prelitoral amb baixada de temperatures i tempestes disperses. El cel ennuvolat i petits ruixats. Diuen que a les terres del interior el sol estrenyia de valent i que el vent bufava de valent. Això si que ho compartien els del litoral i els del interior, el vent.
Una guspira, un descuit, una casualitat, és igual, el cas és que el foc es va iniciar en un camp de secà sec i daurat pel sol. El vent va fer la resta i va escampar el foc per tot arreu, sense control i cremant a gran velocitat tot el que trobava al seu pas, sense pietat, sense respecte i amb autoritat, implacable.
Els bombers es van llençar a aturar-lo, els avions, els helicòpters, les ADF i els veïns. Tothom lluitava contra el foc i aquest, animat pel vent intens i càlid avençava sense control cremant tot allò que trobava al seu pas. Implacable.
Els bombers, els tècnics i els polítics es veien desbordats per aquell vent, per aquell foc i per aquelles flames que, hectàrea rere hectàrea deixava al seu pas un espectacle fosc, un camp erm i uns carrers envaïts per les cendres. Els bombers i els tècnics a peu de flama. Les autoritats al despatx o al restaurant.
Els veïns fugien del foc. Abandonaven les seves masies i en la llunyania veien com el foc devorava els seus camps, els seus cultius i els seus magatzems. Algunes granges també cremaven, i amb elles tot el que hi havia dins.
Les hores passaven i el foc avençava. Sense control, sense respecte i sense rumb. El foc s’havia aliat amb el vent i tots dos feien del verd negre i del groc gris. El cel es tapava pel fum i els pobles s’omplien de gents solidaries que no dubtaven un moment a ajudar a apagar el foc i a asilar als que veien cremar les seves masies.
La nit arribava i una trucada de les autoritats, dels polítics, demanaven als pagesos que trairessin la seva maquinaria al camp i que el llauressin per evitar el implacable pas del foc. I els pagesos trairen la seva maquinaria i, a força de perdre les seves collites, llauraven els seus camps per evitar que el foc avancés.
No se sap quina va ser l’autoritat que va donar l’ordre, però un pensa en uns dies enrere quan unes altres autoritats o potser les mateixes prohibien als pagesos treure a treballar les seves màquines per evitar que el foc calés perquè pensaven que els pagesos i les seves màquines cremaven els camps. Potser si aquell cap de setmana els pagesos haguessin sortit al camp amb les seves màquines ara aquestes terres no haurien cremat perquè ja hi eren llaurades.
Però els pagesos no va ser rancuniosos i van treure les seves màquines. I van llaurar els seus camps. I van guanyar la batalla al foc juntament amb els bombers, amb els avions, els helicòpters i les ADF. I també amb els anònims veïns que en contes d’anar a la platja o banyar-se a la piscina van ajudar a aturar el foc. Les autoritats no hi eren. Diuen que algunes d’elles estaven pregonant els beneficis del nou finançament i d’altres dauraven les seves pells al sol en les seves mansions empordaneses.El foc, aquell primer foc implacable se’n va endur camps, boscos i masies. També va cremar magatzems i la vida d’un home, i la de més d’un animal. Es va endur la vida del camp, la vida de moltes i moltes hores de treball dels pagesos. També va cremar maquinària. El que no va cremar va ser les ànsies de poder i protagonisme de les autoritats que ara s’hauran de barallar amb les elèctriques per decidir si va ser per elles que es va iniciar el foc. El que segur que no diran les autoritats és que la culpa va ser d’un pagès que no va sortir a treballar amb el seu tractor fa uns dies perquè podia haver calat foc al camp.