Vaga

Jornada de vaga, de vaga general, una més. Quantes més caldrà fer?. El dia és ventós però no fa fred, el cel enterbolit i els carrers com de cap de setmana però amb la guarderia oberta. Ja som a la tardor però encara hi ha mares que van amb minifaldilla, i s’agraeix!.
És com un dia festiu i s’ha de caminar, s’han d’estirar les cames i saludar el nou dia. Avui toca ruta pel passeig fluvial, i com tots els passejos fluvials de tots els rius de la Mediterrània, trobem a banda i banda polígons industrials. Aquí si que ha arribat la vaga. Tot és en calma, les fàbriques tancades i els carrers transversals buits. No hi ha soroll de camions ni de màquines, només ocells. La nau dels iogurts te més animació, hi ha un piquet amb les seves banderes, però aquest piquet no és com el que acaba de sortir per televisió amb els pneumàtics cremant i els crits amenaçadors, no, aquest és un piquet tranquil i distés, fins i tot, quan arriba un camió carregat de llet el deixen passar després de les corresponents explicacions i consignes i, com no, algun crit d’esquirol, esquirol. Ens saludem i allà es queden preparant el foc per fer un prometedor esmorzar a base de botifarra, catalana, és clar.
Més endavant i sobtadament apareix un grup d’uns quinze treballadors que es manifesten pacíficament i alegrement amb les seves banderes. Banderes sense sigles. Hi ha dues estelades, una sense estela i una republicana. M’hi afegeixo i ja som setze, disset amb la gossa. M’hi afegeixo perquè anem en la mateixa direcció, ells cap el bar que diuen està de serveis mínims, bona excusa, i jo cap a la zona del passeig sense urbanitzar, la part maca del riu.
Al riu no hi ha vaga, hi ha pau. Els ànecs aprofiten que el riu porta aigua per remullar-se i un xoriguer s’ho mira tot embadalit des de dalt d’una torre elèctrica. Què ha de pensar dels manifestants cantaires?.
Estic a l’altra banda del poble. El poble antic. Els negocis són tancats. No tots. La Societat Cooperativa és oberta. Quina contradicció, no?, dir-se societat cooperativa i no fan vaga, no ser solidari amb el moviment obrer. Alguna cosa deu estar canviant o alguna cosa no s’acaba d’entendre. Potser sóc jo. Potser són serveis mínims, com els del bar. A la porta de l’ajuntament quatre persones s’estan a la porta amb la samarreta de prou retallades. Són funcionaris i deuen conformar el piquet informatiu. A mi no m’informen.
Continuo el recorregut pel poble fins arribar a la part nova, a la part comercial, La meva part. Aquí sembla no haver arribat la jornada de vaga. Potser sóc jo que m’he entretingut i ha passat ja el dia de vaga. No, continua la jornada. Els comerços són oberts, tots menys el forn que manté les portes tancades. Quines coses, no fa pas tant el pa era una aliment bàsic i ara resulta que tot és obert menys el forn. La farmàcia nova també és oberta. En menys de cinc-cents metres hi ha tres farmàcies i les tres obertes. Aquesta, la més nova, te a la porta un sospitós rètol de sospitosa elaboració que diu que estan de serveis mínims. Com el bar. Com la cooperativa.
Arribo a casa amb un regust dolç pel bon començament del recorregut i agre pel seu final. Potser no és més que el reflex de la societat. Tot just ahir, un amic comerciant deia que ell tancaria per convicció pròpia i per respecte als seus clients. Si, és això, el respecte. Respecte a qui tanca i respecte a qui obre. Respecte a qui para i respecte a qui treballa. Però sobretot, sobretot, respecte a un mateix i a les seves conviccions perquè poques coses més ens queden en aquesta època de retallades. Només dormir i dormir tranquil.