Dia de reunió

Aquella nit va tenir un malson, un altre malson. En aquell somni es veia a sí mateix arribant a l’empresa un dia, un matí com qualsevol altre, però a les oficines no hi havia ningú, només la recepcionista, el recepcionista, que com cada matí el saludava efusivament i li desitjava un bon dia. Però en arribar a la seva planta no hi havia ningú. Els ordinadors estaven connectats, els llums encesos però les taules eren buides, la sala era buida. Es va estranyar, es va estranyar tant que fins i tot va mirar el calendari no fos cas que aquell dia fos festiu, però no, aquell dia era un dia laborable.
Va consultar l’agenda i les circulars internes de l’empresa, potser era un dia d’assemblea o d’algun acte en un altre lloc, però no, tot era normal. Va anar a les altres plantes de l’edifici, la primera, segona, tercera i quarta però ningú, no hi havia ningú. Va tornar a recepció i va preguntar al recepcionista, a la recepcionista. Ell, ella, no sabia res, tot era molt estrany perquè ningú no agafava els telèfons i ningú no podia atendre ni solucionar els problemes que des de producció es plantejaven o les consultes que els ciutadans formulaven, les visites que es van presentar aquell dia no van poder ser rebudes perquè en aquell edifici no semblava haver ningú.
Va tornar al seu lloc de treball. El sistema informàtic funcionava perfectament, fins i tot millor que mai, va mirar la llista d’usuaris connectats i hi constaven tots. Els nerviosisme mica a mica s’apoderava d’ell, així que, en el seu somni, va decidir tornar a visitar les altres plantes de l’edifici. La quarta, la tercera, la segona i la primera. Però tampoc va trobar ningú.
Va parar l’orella i li va semblar sentir veus en una de les sales de reunions. Va parar l’orella i va sentir veus. Potser sí que estaven tots reunits, però en aquella sala no hi cabien tots. Va continuar el seu recorregut per les plantes i va parar l’orella a totes les sales de reunions. En totes elles es sentien veus. No podia ser, tothom estava reunit!. Tothom?, no tothom no, a ell no l’havia convocat ningú a cap reunió, s’havien oblidat d’ell i ningú no el va convocar a cap reunió.
El somni, el malson, continuava. Van passar un, dos, tres, quatre dies, dies i setmanes i mesos i el personal d’aquella empresa continuava reunit, continuava reunit de manera indefinida. Es va parar al ben mig d’una de les plantes a esperar que passava. I llavors va passar una cosa realment sorprenent. D’una de les sales van sortir tots els convocats. Van sortir ordenadament i tots plegats, i darrere l’organitzador de la reunió van anar tots junts cap als lavabos, i després al menjador a prendre tots un cafè, tots el mateix tipus de cafè i amb la mateixa quantitat de sucre, tots, com ovelletes al son de l’organitzador de la reunió, organitzador que potser era un director o una directora. Tots van remenar el sucre al mateix ritme, tots van fer la primera glopada al mateix temps i tots van acabar el cafè al mateix instant. Van fer mitja volta i van tornar a la sala de reunions. La porta es va tancar i no es va tornar a obrir en tot el dia. En dues de les altres sales de reunions també va haver moviment, però aquesta vegada per canviar els actors, per canviar els convocats. Ordenadament van sortir tres d’aquí i van anar allà i tres d’allà que van anar aquí. Una bogeria, una bogeria que es repetia a totes i cadascuna de les sales de reunions de la primera, segona, tercera i quarta planta de l’edifici.
Mentrestant, i fruit de tanta reunió l’empresa s’anava enfonsant, l’empresa semblava aturada en el temps i la producció ningú sabia si augmentava, si disminuïa, si hi havia nous clients, si els que ja hi eren havien marxat... res, l’empresa semblava haver entrat en caiguda lliure mentre els directors i les directores continuaven les seves continues reunions, reunions maratonianes que ocupaven les jornades laborals de tot el personal de les oficines durant un, dos, tres, quatre dies, dies i setmanes i mesos.
En el seu somni va decidir esmunyir-se en una de les reunions amagant-se entre el cortinatge. Aquella reunió la liderava un director que, amb un power point, explicava un dels grans projectes de futur de l’empresa, comentava com s’estava forjant la refundació de l’empresa i com de bonic seria tot. La gent s’ho mirava bocabadada i aplaudia com hipnotitzada cadascuna de les pantalles de la presentació.
Ara era invisible i podia passar d’una sala de reunions a l’altra sense que ningú el veiés. En aquella altra sala es decidia el canvi de destí dels comandament entremitjos. Mentre uns demanaven canviar aquest o canviar aquell, el director responsable era incapaç de decidir, aquell director tenia por, tenia por d’equivocar-se perquè sabia que ben aviat podia ser cessat del seu càrrec i sabia que si prenia una decisió equivoca potser algú li tindria en compte en un futur. I aquell director que era tan indecís portava un, dos, tres, quatre dies, dies, setmanes i mesos de reunió sense prendre cap decisió. Mentrestant la producció continuava el seu ritme, un ritme mancat de comandament perquè d’aquella reunió encara no s’havia pres cap decisió.
En aquella altra sala d’aquella altra planta la reunió era liderada per una directora que, amb l’ajut d’una empresa externa tractava d’acabar de decidir sobre el futur del programa de gestió que hauria de ser clau en el desenvolupament de la refundació de l’empresa que en aquella altra reunió s’estava presentant. La reunió sobre el programa de gestió estava estancada perquè ningú no es decidia sobre de quin color hauria de ser la pantalla de presentació d’aquell nou programa de gestió. Portaven una, dues, tres, quatre sessions de reunió i encara no havien arribat a cap acord sobre si el color de la pantalla havia de ser el blanc, el verd o el rosa. En aquella reunió s’havia decidit contractar un especialista extern del color perquè assessorés als assistents.
I mentrestant el personal de producció es va organitzar. Amb els pas dels un, dos, tres, quatre dies, dies i setmanes i mesos de reunió la producció s’havia organitzat i havia redreçat els balanços que semblaven negatius. L’empresa va començar a funcionar sense la presencia dels directors, les directores, dels caps de control i dels comandaments entremitjos. Tot funcionava a la perfecció i l’empresa semblava anar en camí d’una veritable refundació i d’un bonic i productiu futur.
El somni, el malson ja no era tal, ara era un somni ben maco. El personal de producció es va organitzar i poc a poc i de manera silenciosa va anar ocupant els llocs de treball de les oficines, les va anar ocupant de manera organitzada i disciplinada de manera que, quan en alguna de les sales es produïa algun moviment ells, segons abans que sortissin els convocats per anar al lavabo, a prendre un cafè o canviar de sala, desapareixien momentàniament perquè ningú no els veiés. I així va ser com aquella empresa va redreçar el seu destí. Mentre els improductius es reunien en sessions maratonianes, el personal de producció tirava endavant l’empresa.
Un bon dia van acabar les reunions. Tothom va tornar al seu lloc de treball, a la seva taula o al seu despatx. I tot d’una, quan van obrir els ordinadors i van analitzar les dades i els balanços de producció, van descobrir que efectivament aquella empresa s’havia refundat i que aquella empresa tenia, no ja un gran futur, tenia un gran present, i tot, tot gràcies a ells que durant aquells un, dos, tres, quatre dies, dies i setmanes i mesos de reunions van portar la brillantor a una empresa que, segons els organitzadors i convocats a aquelles sessions, només tenia un llast, el personal de producció.
En una darrera reunió dels directors, directores, caps de control i comandaments entremitjos van decidir desprendre’s del personal de producció, únic culpable de que aquella modèlica empresa estigués a punt d’enfonsar-se.
En el seu somni, i mesos després que aquella empresa fes fallida, mentre el jutge analitzava les proves per incriminar als culpables d’aquella fallida, algú va aportar les filmacions de les càmeres de seguretat de la primera, segona, tercera i quarta planta, on es veia al personal de producció fent rutllar l’empresa mentre el personal que l’havia de gestionar perdia el temps en maratonianes reunions. El jutge va dictar sentència. Va trobar culpables per incompetència i negligència a tots els convocants i assistents a aquelles reunions i va tornar l’empresa al personal de producció.Efectivament, i com deia el director o la directora d’aquella primera reunió, s’estava forjant la refundació de l’empresa on tenia seria molt bonic. El personal de producció es va mirar la sentència bocabadada i va aplaudir com hipnotitzada aquella resolució. La primera decisió de la nova direcció va ser clausurar les sales de reunions i prohibir les reunions en aquella nova i refundada empresa.