Què és el que tornarà?

Un d’aquests dies onze persones decidiran si el document que ha de regir o ha de determinar com s’ha de governar el meu país i quina ha de ser la relació d’aquest amb d’altres països, s’ajusta a un altre document que serveix per regir o per determinar com s’ha de governar un altre país i quina ha de ser la relació d’aquest amb altres països, com ara el meu.
Fa anys que dura aquest tema i ja va cremar un govern, va cremar un polític al que ara han fet bo i va cremar moltes esperances, masses i tot. El document es va redactar, es va consensuar entre tots els polítics oh, miracle!, i va obtenir més d’un noranta per cent de recolzament al parlament del meu país. Prou explícit per entendre que en aquell document es recollia la voluntat d’un poble.
Però la cosa es va anant diluint en el temps i tothom en parlava. Van començar les discussions, els punts de vista i les disputes per sortir a la foto. Es va presentar al poble perquè també i digués la seva. Però la gent ja començava a estar cremada de tanta comèdia amb aquell document i es va perdre una mica la il·lusió. Finalment es va treure al carrer per que la gent hi digués la seva. Va ser poca la gent que va dir la seva, va ser poca la gent que va voler anar a votar. Menys de la meitat de la població i d’aquesta no gaire més de la meitat que recolzava el document. En definitiva i fent números, no es podia dir que la gent estigués gaire per aquell document. La perdiu s’havia marejat més del compte.
Finalment el document aprovat i recolzat se’n va cap al país veí, del qual encara hi som dependents perquè també hi diguin la seva. Se’l miren, se’l llegeixen i el comencen a retallar. Ara això sí, ara allò no. Ara toca, ara no toca. I el president d’aquell país del qual en som dependents, es desdiu de les seves paraules d’anys enrere quan buscava vots i fidelitats i de quan deia que el nostre document s’aprovaria sense cap retallada i tora endavant amb les retallades.
Del document aquell consensuat i que va cremar a algun polític al que ara han fet bo, poc queda ja. Més aviat queda el que ja hi era abans de redactar-lo però més ben explicat, potser.
Però després de passar pel tamís del govern d’aquell país del qual encara en som dependents, encara va haver algú que va dir que aquell document no s’ajustava al document mare del país mare. Deien que aquell document era anticonstitucional en algun dels seus punts i que calia que onze personalitats es reunissin per decidir si sí o si no. I aquí estem, esperant que aquestes onze persones diguin la seva.
I on han de dir aviat, però abans que ho diguin el meu país es debat entre emprenyar-se (més), o esperar-se (més). Els partits polítics, aquells que van consensuar i aprovar per majoria absoluta, més que absoluta, aclaparant, aquell document, ara es discuteixen per decidir si s’han de manifestar abans o després que aquelles onze persones diguin el que, ara es discuteixen per saber si s’han d’emprenyar o s’han d’esperar. I tot plegat, el poble està cansat. El poble ja no sap que dir ni que fer per què al poble tant li fa. El poble és conscient que el que han de tornar, el que ha de decidir aquell grup d’onze persones, sigui bo o dolent, sigui més o sigui menys, res tindrà a veure amb el document que tal dia farà un any es va aprovar per majoria aclaparadora al parlament del seu país.
Potser el document sortirà retallat, però abans el retall d’aquestes onze persones, ja va patir un retall i abans un altre.
El problema del document que ha de regir o ha de determinar com s’ha de governar el meu país i quina ha de ser la relació d’aquest amb d’altres països és que va haver de sortir del país. El problema d’aquell document és que no va poder ser aprovat ni posat en funcionament sense la intervenció i decisió d’un altre país del quan encara som dependents.
Ara, el document que ha de dir que som i com hem de ser serà un document que res tindrà a veure amb la voluntat del meu poble ni al que es va determinar per majoria i serà un document que el que dirà és com volen que siguem i com hem de ser.
I mentrestant, els polítics que no fa pas tant es van fer la foto de la unitat, la foto del consens i la foto que segurament més orgull va fer sentir entre la gent del meu poble, es discuteixen per encapçalar la foto del carrer per dir si ens hem d’emprenyar o si ens hem d’esperar.
Sigui quina sigui la decisió que prenguin, no se si seran moltes les persones que surtin al carrer per decidir si es cal emprenyar o si cal esperar. El que si que se és que més d’un s’ho mirarà escèptic des de casa tot mirant amb sorpresa com de diferent és el document que es va aprovar per majoria aclaparadora del que tornarà del viatge per les terres de les que encara som dependents. És un document que va anar amb les butxaques plenes i que tornarà amb poc més que quatre souvenirs i un mal de panxa per indigestió.I al final, un es pregunta si ha valgut la pena tanta història per un document que ha quedat, si fa o no fa, com ja estava...