Què bons que són aquests enginyers!

Hi havia una vegada un grup de savis enginyers que treballaven sota les ordres d’un persona d’una capacitat tant minsa que era inversament proporcional al seu poder, i quant de poder tenia!. I un dia d’intensa reunió i d’hores i hores buscant una solució al problema de contaminació que afectava la seva ciutat i que darrerament havia estat apressada per les més altes instàncies que controlaven els nivells de contaminació de les ciutats del continent, van tenir una gran idea: imitar a la natura.
I que feia la natura per controlar la contaminació?, res, la natura poc podia fer, però aquells savis enginyers havien comprovat com els nivells de contaminants a l’aire de la ciutat baixaven quan plovia, llavors van pensar: farem ploure!, però clar, això de fer ploure semblava força complicat, així que van tenir una altra gran idea: farem com si hagués plogut regant els carrers!. Fantàstica idea, perquè malgrat que en aquella ciutat cada cop plovia menys, malgrat que els pantans es buidaven cada vegada més apressa i malgrat el darrer any ho van passar força malament per la manca d’aigua ells tenien a la seva ciutat una gran reserva d’aigua al subsòl, i amb aquesta aigua tant abundosa regarien els carrers per fer minvar els nivells de contaminació.
Regarien els carrers perquè l’aigua arrossegués les partícules de pols en suspensió, encara que un es pregunta perquè volen regar si el que volen reduir està en suspensió?, però és que un no és enginyer. També es pregunta un, el mateix d’abans, què passarà amb aquells partícules i aquells metalls quan siguin arrossegats per les aigües i es dipositin algunes als forats dels arbres, i altres es barregin amb les aigües de les clavegueres i vagin a parar al mar (com deia el poeta) o a les depuradores, però és que un no és enginyer i no sap el que saben aquells savis enginyers que treballen sota les ordres d’una persona de minsa capacitat.
A l’altra punta de la ciutat, a l’altra punta intel·lectual no geogràfica, un grup d’inquiets col·legues que compartien idees també referides a la cada cop més alta i més danyosa contaminació veia la solució en coses tant senzilles com la reducció d’emissions, i també pensaven que la millor manera de reduir era prohibir, perquè si fins ara els intents d’aquella persona de tant poder, un poder tant gran que era inversament proporcional a la seva capacitat, per reduir els contaminants només havien aconseguit fer augmentar-los malgrat la reducció de la velocitat dels vehicles i altres solucions brillants fruit de les reunions amb el seu equip de savis enginyers, no creien possible que una mesura tant “sàvia” com regar els carrers ajudés a reduir els problemes que aquella acumulació de partícules ocasionava als ciutadans. Però és que ells no eren enginyers.
També pensaven aquells inquiets col·legues que potser fer més gran l’aeroport d’aquella petita ciutat, aquell aeroport que tant a prop estava de la ciutat i que cada cop rebria més i més avions amb les seves altes emissions de partícules en suspensió que es concentraven a la ciutat, no seria una bona manera de reduir-les sense haver de recórrer a aquella abundosa reserva d’aigua. Com tampoc semblava una bona idea fer una vegada l’any un espectacle d’avions que cremaven i cremaven combustible sobre la ciutat fent piruetes i exhibicions aèries. Però és que ells no eren enginyers.
Aquell grup d’inquiets col·legues que compartien idees estaven i apostaven per prohibir, però com prohibir als ciutadans que emetessin menys contaminants si els serveis municipals gestionats per aquella persona d’una capacitat tant minsa que era inversament proporcional al seu poder, i quant de poder tenia!, feien servir vehicles sorollosos i antiquats en la neteja i reg, si aquells serveis municipals que cuidaven els jardins feien servir maquinària antiga i poc sostenible i si els propis gestors de la ciutat es movien en vehicles que, potser i encara que menys contaminants que els de la resta de ciutadans, també contaminaven?. Com prohibir als ciutadans tenir les calefaccions a menys de vint-i-un graus si les dependències gestionades per aquella persona de minsa capacitat no baixaven en tot el hivern dels vint-i-set?.En definitiva, aquell grup d’inquiets col·legues que compartien idees i que apostaven per prohibir, van arribar a la conclusió que si algun dia es prohibia que persones de minsa capacitat assessorades per savis enginyers arribessin a governar o a gestionar, aquell dia s’acabaria amb les partícules en suspensió, amb l’esgotament dels recursos naturals i, en poques paraules, amb el canvi climàtic. Però és que ells no eren enginyers.