Adéu a la música

Ara fa deu anys va morir el cantant d’un grup de pop, de rock en català i durant aquests dies es fan programes commemoratius. I un, mentre se’ls mira recorda a aquell grup i a d’altres que també existien i que ara ja no hi són, que ara ja no hi canten.
Fa deu anys, deu anys que no només va morir una persona, va morir una forma de fer música i va morir una forma d’escoltar música. Ja no hi ha grups com aquells, grups, cantants que omplien pavellons i sales, grups i cantants que eren seguits per tota una munió de gent, gent més jove i no tant jove, però tota amb una causa comú, escoltar música en la seva llengua. I jo era un d’ells, jo escoltava música en català i podia anar amb el cotxe amb les finestres ben obertes i la música ben alta, com fan ara els que tenen l’edat que jo tenia llavors, però ara ja no escolten música en català, ara escolten altres músiques, músiques que quan jo escoltava a aquells grups no s’escoltava i si s’escoltava s’escoltava en petit comitè, com ara he d’escoltar jo la música que m’agrada.
Els programes de música s’omplien de vídeos clips d’aquells grups i les emissores de ràdio emetien contínuament aquelles cançons, cançons que tots sabíem i que tot un pavelló olímpic cantava en el concert d’homenatge a aquell cantant mort. Però ara tot això s’ha acabat.
Va morir el cantant i poc després va morir el rock català. Va canviar una manera d’entendre i de governar el país i es va donar l’esquena a la música i, perquè no, a la cultura. I no és que es cantés més, que hi haguessin més grups, no. Recordo polèmiques per les quotes de pantalla i quotes de presència de la música catalana en les televisions i ràdios, però segurament aquelles quotes són les que a molts en van fer descobrir a aquells grups que ara no són més que llegenda. Però la quota és va eliminar i ja no queda on conèixer als nous grups que també canten en català.
Recordo anar a comprar música i trobar seccions exclusives de música en català però ara, ara torno als mateixos establiments i trobo com a molt un prestatge, i en part ocupat pels cds d’aquells grups mítics.
Potser és el preu de la globalització o el preu de la desnaturalització dels pobles, però allò que abans tenia una cabuda, ara jo no en té, abans podia circular orgullós amb el cotxe sentint els meus grups preferits però ara això ja no passa, ara els mòbils tenen melodies globalitzades i melodies estranyes.
Pot semblar un cant nacionalista i fins i tot caspós el de reivindicar la nostra música, però a qui no li provoca certa pena veure les noves generacions d’adolescents cantant unes lletres que poc tenen a veure amb la seva vida i la seva cultura, ara jo canten a l’Empordà ni a Tarragona, ni a Sau, ara canten, què canten?, no ho sé.I sí, jo també cantava i escoltava músiques en altres llengües, també pujava el volum de la ràdio del cotxe amb les finestres obertes camí de Soria i amb el cor partit. I ara, ara em pregunto si podrem tornar enrere o si ja és massa tard.