Indignació

Indignat amb els polítics. Indignat amb els sindicats. Indignat amb els banquers. Indignat amb els empresaris.
Indignat amb el pensament únic: Espanya o Catalunya; PSOE o PP; CCOO o UGT; Barça o Madrid; platja o muntanya; gras o flac.
Indignat amb l’elegant flaquesa de la princesa Letizia que per la resta de dones és anorèxia i és delicte. Indignat de ser poble si la Esteban és la princesa del poble.
Indignat amb les televisions privades i la telebasura. Indignat amb la televisió pública monogràfica i monotemàtica.
Indignat per què no informen. Indignat amb la premsa gratuïta. Indignat amb les emissores de ràdio que imposen la mateixa música. Indignat amb la SGAE per imposar la mateixa música. Indignat amb els premis literaris i indignat amb els best sellers.
Indignat amb els sondejos electorals que encerten els resultats i treuen emoció a les nits electorals. Indignat amb els partits de futbol perquè sempre guanyen els mateixos. Indignat amb les previsions meteorològiques perquè no són lògiques.
Indignat amb l’església catòlica. Indignat amb l’església musulmana. Indignat amb l’església jueva.
Indignat amb Rodalies. Indignat amb el Metro. Indicat amb el bus.
En definitiva, indignat per ser convergent, per ser de l’Espanyol, per escoltar música indie. Indignat per haver de recercar els llibres que he de llegir. Indignat per aguantar les nits electorals i els partits de futbol i per mirar el cel al matí. Indignat per no creure en cap déu i indignat per anar arreu caminant.
Però content per viure ara. Content de tenir amics i tenir família. Content de tenir feina i tenir una hipoteca. Content de tenis un pis, un cotxe i molts llibres per llegir. Content perquè ha de ploure i perquè fa sol. Content, en definitiva, de despertar cada matí i viure, viure on visc i viure amb qui visc.
Per acabar: estic indignat per estar content i content d’estar indignat.