Jo, què vaig ser algú

Fa molts i molts anys vaig ostentar un càrrec, un càrrec molt important i pel qual, i ho puc dir ara que ja han passat els anys, no estava preparat. Em van donar aquell càrrec gràcies a un conjunt de coincidències i casualitats que convertiren unes eleccions polítiques en un autèntic circ, però el cas és que amb els pocs vots que el meu partit va obtenir vam aconseguir ser decisius i ens van donar un parell de conselleries. Si, ja se que no és políticament correcte dir el que diré, però mai amb tant poc recolzament popular ningú ha obtingut tant poder com el que jo vaig tenir. És una de les coses que te el joc de la democràcia, perquè ara que ja han passat els anys i ho puc dir, això de la democràcia no és més que un joc, com el joc de les cadires on qui es mou perd la cadira.
Com deia, el càrrec que em va tocar va ser a canvi del recolzament dels escassos però decisius vots del meu partit. Recordo aquells dies perquè eren frenètics, les corredisses pels passadissos del parlament no paraven i la incertesa per saber qui acabaria governant no feia més que tensar l’ambient. I finalment es va constituir un govern que li vam dir d’entesa encara que entesa entre nosaltres hi havia poca. Cap dels partits que el componíem va guanyar, però això era igual, com que tots tres érem d’esquerres, ja ens anava bé.
El cas és que a mi em va tocar la conselleria d’interior, jo, que vaig passar part de la meva joventut corrent davant la policia i organitzant manifestacions i tancades de protesta, però en fi, tots evolucionem, i malgrat el meu partit era un partit recolzat i votat bàsicament per gent jove i alternativa, per gent en contra de la globalització i a favor de la pau i el medi ambient, jo vaig ser conseller d’interior, jo manaria la policia. Alguns em van dir que si acceptava aquell càrrec trairia la meva ideologia, però la veritat és que la mística del poder és molt poderosa, i entre la ideologia i un bon sou no hi han gaires dubtes, oi?.
Quan vaig ocupar el despatx el primer que vaig fer va ser buscar una bona secretaria i canviar tot el mobiliari, a banda de pintar el despatx, clar. Vaig ordenar comprar un mobles funcionals i de nobles fustes, això sí, amb certificat i uns quadres d’aquells que costa endevinar que signifiquen però que queden tant moderns, com jo, per què pel fet de ser conseller no deixava de ser un tipus modern i progressista dels que viu a Gràcia (no d’okupa) i estiueja al Cap de Creus (no de camping).
I els càrrecs també els havia de canviar, havia de posar gent de confiança i que no em traís, però clar, hi havia un problema, la gent que jo coneixia i era de la meva confiança eren tots com jo, moderns i progressistes, però ens ho vam mirar de fer venir bé perquè la cosa colés, de totes maneres res que no es pogués arreglar amb algun master i curs accelerat. De fet, crec que poca gent pot tenir tanta experiència com els que em corregut davant la policia per saber com s’ha de córrer des de darrera.
Al principi i mentre tot anava bé, tot anava bé. La cosa funcionava, al carrer no hi havien conflictes, s’havien posat infinitat de radars a les carreteres per incrementar els ingressos, s’havien inaugurat noves presons i comissaries i la primavera era prou plujosa com perquè els boscos no cremessin a l’estiu. Però llavors va esclatar una gran crisi que alguns deien era mundial i global però que jo sabia del cert que no era més que un complot mediàtic per destronar-me del càrrec. La gent començava a tenir problemes econòmics i sortia al carrer, els estudiants, manipulats per l’oposició, reclamaven o, en aquest cas repudiaven els canvis i s’organitzaven escamots contra les brillants iniciatives que des de la meva conselleria empreníem. Jo sabia que tot era cosa d’aquells nacionalistes ressentits que no acceptaven que algú com jo fos conseller, aquells ressentits que van instal·lar cameres a les comissaries per veure com fèiem declarar la gent la seva culpabilitat, que era el mateix que es feia quan jo era jove.
I llavors vaig decidir prendre les regnes de totes aquelles revoltes i acabar amb elles de la única forma en que es pot acabar amb tota una colla de conspiradors i que tant bé es feia anys enrere quan era jo i els altres els que corríem pels carrers, a cop de porra. I clar, el meu incondicional equip em va recolzar i es van executar les ordres. Estudiants tancats?, doncs a desallotjar a cop de bastó, que algú es queixa?, cap problema, els nostres amics de la premsa que publiquin fotos de l’arxiu, no, aquesta no, que això no són mossos, que són guàrdies civils, i aquella tampoc, com voleu que creguin que això és la Gran Via si es veu de lluny que són hooligans anglesos sortint d’un camp de futbol?, mireu, només heu d’entrar al google i buscar “contubernio judeo masónico” o “ley de vagos y maleantes” i ja veureu com trobeu bones fotos.
Però clar, en aquella època era fàcil, encara que no gaire, trobar algun mitjà de comunicació contrari al progrés i a les forces d’esquerres, gent d’un dubtós talant que no feia més que enganyar la gent amb notícies falses i de dubtosa credibilitat. Així que la meva credibilitat i bona feina va començar a crear dubtes, serioses dubtes, i tothom va començar a demanar la meva dimissió. Jo dimitir?, no home no, amb tanta gent com havia governat en aquest país, perquè havia de ser jo el primer en dimitir?, i a més, quan jo era jove havia demanat la dimissió dels governants de l’època i ningú em va fer cas, així que ara jo no els hi faria a ells.
Però els socis d’entesa, corcats per l’enveja, també van demanar algun cap per tranquil·litzar els infidels, i no vaig tenir més remei que destituir un dels meus col·laboradors, i mira que em va saber greu, però en fi, era ell o jo, i jo tenia molt clar que no podia dimitir, que no podia deixar un despatx com aquell, amb els diners que va costar!, ni podia prescindir d’un cotxe oficial com el meu, si fins i tot me’l van fer a mida!, ni deixar a tot un equip de confiança, de gent que em necessitava i més en aquells temps de crisi econòmica i unes hipoteques que pagar. No els podia deixar en l’estacada, havia de continuar amb la meva tasca al cap de la conselleria.
Allà va començar la decadència, la gent va veure que realment no estava preparat i que la meva capacitat era limitada, bastant limitada. A més els boscos van començar a cremar, els estudiants manipulats per l’oposició i els aturats van prendre el carrer i la premsa es va fer més i més infidel. Va ser aquell moment el que va fer de mi el que ara sóc, un humil productor vinícola i promotor urbanístic que ha de mirar els dies passar des de la terrassa d’un petit xalet.I ara, des d’aquesta terrassa intento fer saber al món com una persona com jo va ostentar un càrrec molt i molt important amb un minso recolzament a les urnes i fer saber com la democràcia te aquestes coses. Espero que tots compreu la meva biografia, la biografia d’un home que es va fer gran a cops de bastó.