Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Contes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Contes. Mostrar tots els missatges

De la ma de la ventafocs

Hi havia una vegada un príncep que de ben jovenet va buscar la seva princesa, la seva ventafocs. Una noia que havia de ser dolça i afectuosa, una noia jovial i divertida, una noia de mirada neta i una noia amb una ma especial, una ma que s’avingués amb la del príncep com aquella sabata del conte s’havia d’avenir al peu i amb la que ser feliç en el reialme de l’amor.
No va trigar gaire a trobar alguna ma, mans que semblaven les idònies però que poc després perdien el seu magnetisme, unes mans que no acabaven d’encaixar i que per això impedien que després encaixessin els llavis, després les boques i després tota la resta.
Els primers fracassos van arribar i el príncep es desencisà. Va dubtar que buscar una ma fos la manera de trobar la seva princesa i així va buscar altres alternatives, algunes prou barroeres com fixar-se en la davantera de les noies o en les seves posaderes però el resultar era el mateix o molt pitjor, perquè més d’una fuetada va rebre.
Va provar de canviar l’ordre d’encaix. Amb una candidata va començar encaixant els llavis i la cosa no semblava que li anés malament perquè després dels llavis van venir les boques i després tota la resta, però tampoc va funcionar perquè mai van acabar d’encaixar les seves mans.
Els anys passaven i passaven les noies. La maduresa i l’experiència el van fer tornar a buscar una ma i aquesta mateixa experiència i maduresa li deia que la ma bona seria aquella que de bon començament i al primer contacte li transmetés un senyal. Però el senyal no arribava. Alguna vegada li arribava d’una manera molt velada i ell pensava que potser seria la bona, perquè quan encaixava mans, llavis i boques i tota la resta notava un petit senyal. Però el senyal s’esvaïa a mida que les mans es separaven.
Va arribar un moment que el príncep, que ja estava en aquell punt en que un te més passat que futur, va sentir la temptació de rendir-se, de no buscar més i d’oblidar la vella història de la ventafocs per trobar una noia qualsevol amb la que, si be no viurien en el reialme de l’amor, si que potser es farien companyia i l’ajudaria a oblidar el seu somni de la noia amb una ma màgica.
Però de sobte i en creuar les mirades amb una noia solitària, va notar com un senyal i unes ganes boges d’agafar-li la ma. No se sap com va acabar la història perquè no s’ha tornar a saber d’aquell príncep. Alguns diuen que va desaparèixer, d’altres que va marxar ben lluny desencantat de la seva darrera conquesta i d’altres diuen que, finalment, va trobar la seva ventafocs i que ara se’ls veu passejar sovint pels boscos del reialme de l’amor ben agafadets de les mans.

La floreta i el dimoniet

Hi havia una vegada un dimoniet que vivia al bosc. En aquell bosc també hi vivia una floreta. Una floreta blanca, de pètals de vellut i dolç aroma.
Mentre caminava una tarda de primavera pel bosc, el dimoniet va veure la floreta i es va acostar a ella. Ella se’l va mirar tímidament i va apartar la mirada. Els dimoniets són dolents!, li havien dit de ben petita, i ella, desconfiada, no va voler saber res d’aquell dimoniet.
Però el dimoniet, que no tenia cua, ni banyes, ni la pell vermella, no va deixar de rondar per on era la floreta. Mai n’havia vist cap d’igual, tan bella, tan orgullosa de si mateixa ni amb tan d’aroma. Però la floreta no volia saber res. Malgrat no tenir cua, ni banyes, ni la pell vermella, aquell que rondava per allà era un dimoniet, un ésser maligne, vingut de l’interior de la terra i amb males intencions. Era algú menyspreable que només pensava en fer el mal i aprofitar-se de la gent. Era un dimoniet.
El dimoniet va insistir i va tornar al costat de la floreta que poc a poc anava confiant una miqueta més en aquell dimoniet. Tampoc semblava tant dolent. Era graciós, divertit i atent. Quan feia fred s’acostava sigil•losament per transmetre part de la seva escalfor a la floreta. Quan plovia cobria la floreta de les gotes d’aigua i quan feia sol li donava ombra. Quan no plovia li portava aigua i quan era núvol li portava llum. Tot eren atencions. El dimoniet estava contínuament pendent d’ella.
Però la floreta continuava desconfiant. Sempre li havien parlat malament dels dimoniets del bosc i el que ella buscava no era un dimoniet. De ben petita sempre havia somiat trobar un angelet. Un angelet de pell blanca, de mirada nívia i neta i dolces paraules. Un angelet que quan parlés fes música i un angelet divertit i alegre que li mostrés el cel i se la portés a viure amb ell amb la resta d’angelets allà dalt, al cel, on tot era felicitat i alegria i no existia el mal. A més, aquell dimoniet parlava amb totes les floretes...
El dimoniet va continuar la seva vida al bosc. Cada matí feia la ronda saludant els ocells i els ratolins i xerrant amb els arbres i les floretes del camp. També s’acostava a on era aquella floreta blanca, de pètals de vellut i dolç aroma i li portava presents que la fessin contenta. I li explicava històries i li transmetia escalfor, sobretot ara al hivern quan la temperatura al bosc baixava fins a glaçar. Cada nit, quan la floreta ja era dormint, el dimoniet sortia del seu llit hi anava al costat de la floreta perquè no patís de fred, perquè el gel de la nit no glacés els seus pètals i perquè el seu aroma no es perdés. Quan la floreta es despertava al matí, pensava que havia estat un àngel, el seu àngel, que l’havia cuidat a la nit.
I un dia va aparèixer l’àngel. Tot de blanc i amb una estela de música al seu voltant. Ple de llum, ple de claror. Tot el bosc va admirar la seva bellesa, la seva presència majúscula i divina. Tots van admirar la seva veu, la seva pell i la seva puresa. Va envoltar la floreta de parabéns i de promeses. La floreta es va rendir als seus peus i va somiar que marxava amb ell. Que marxava al cel on tot era felicitat i alegria i no existia el mal. Va somiar que se la enduia a viure al seu món, un món de vidre, de dolces aigües i un món on mai es feia de nit. Un món de belles històries.
El dimoniet s’ho mirava encuriosit. Aquella floreta semblava estimar-se més viure en un món d’il•lusions i promeses que viure al bosc, arrelada a la seva terra. De fet, va pensar, totes les floretes són iguals!.
El dimoniet s’hagués estimat més que la floreta volgués quedar-se al bosc i que hagués volgut ser la seva amiga, però ja se sap, els dimoniets tenen mala fama i encara que ell era un dimoniet bo, com tots els dimoniets del bosc que viuen sota terra, on viuen les arrels dels arbres i de les floretes, on viuen els petits mamífers i on es purifica l’aigua de pluja. Ell era un dimoniet que venia de sota terra, d’aquella foscor on tot neix, on es crea la vida i on tots acabaven en morir. Aquell era un dimoniet, però un dimoniet bo que donava escalfor i saludava cada matí els seus amics.
L’angelet va estar-se uns dies més passejant pel bosc. Era un angelet divertit que ballava i cantava, que repartia poesia i belles històries d’amor i il•lusió. Era un àngel que parlava d’un món desconegut i llunyà que només apareixia als llibres i que ningú no coneixia, però, semblava tan bonic!.
La floreta que al principi hagués volgut marxar amb l’àngelet va començar a entendre que aquell món promès, aquell món desconegut i llunyà era un món de cristall, un món de llum i calor on no hi existia la nit, ni el fred, ni la calor, era un món irreal, era el món de l’àngel celestial. No era, no semblava, el seu món.
L’àngel havia de marxar. Va allargar la ma a la flor, va demanar-li que l’acompanyés al seu món, el món de cristall. Què marxés amb ell i s’oblidés d’aquell bosc humit i fred al hivern i càlid i àrid a l’estiu.
Però la floreta no podia abandonar el seu món, no podia desprendre’s de les seves arrels i, malgrat en aquell bosc i visqués aquell dimoniet, aquest també formava part del seu món i, qui sap, potser si que era un dimoniet bo.
La floreta es va quedar al seu bosc, i el dimoniet va continuar anant a veure-la cada matí com havia fet abans, com havia fet sempre. A ella i a la resta de floretes, però només a ella li transmetia el seu escalfor quan feia fred, només a ella cobria de les gotes d’aigua i només a ella donava ombra quan feia sol. Només a ella portava aigua quan no plovia i només a ella portava llum quan era núvol. Només per ella. El dimoniet va continuar estant contínuament pendent d’ella perquè el dimoniet era feliç de que ella continués al bosc. Perquè el dimoniet quan era amb ella, es sentia una mica angelet.

Om

Hi havia una vegada un arbre molt gran, d’aquells que perden les fulles a la tardor i d’aquells que durant l’estiu acompanyen els caminants amb una bella ombra. Aquest en concret era gran, molt gran i havia gent que venia a la muntanya expressament per a veure’l.
Molt s’havia parlat d’aquella espècie d’arbre i molt també d’aquell exemplar, un exemplar que durant molts anys havia donat empara a infinitat d’ocells que niaven entre les seves branques i que entre les seves branques també, criaven i ensenyaven a volar i a viure als seus pollets que durant moltes generacions van viure a recer d’aquell arbre.
També algun pagesot d’allà al voltant havia tret el seu rendiment a aquell exemplar i havia escalfat la seva llar amb les branques seques d’aquell arbre que durant l’hivern deixaven entreveure una estructura modèlica i impetuosa del que més endavant, al començar la primavera, hauria de ser un arbre cada cop més i més alt i més i més arrodonit.
No només els pagesos el van fer servir per escalfar casa seva. Diuen que més d’un jove s’acostava les tardes d’estiu sota la soca d’aquell arbre a divertir-se juganer amb la seva xicota. Hi ha qui diu que algun dels que recollia les branques a l’hivern va ser creat sota aquelles mateixes branques!.
Però un dia les temperatures van començar a canviar. Ara feia més fred, ara més calor. El clima també va canviar. Plovia més i plovia menys, a l’hivern nevava copiosament i durant tot l’any els vents fustigaven la muntanya amb aires ara càlids ara freds. Les temperatures també van anar canviant i amb aquest canvi un bitxet vingut de terres llunyanes va anar envaint les terres del nostre arbre.
L’espècie de seguida es va ressentir i van començar a caure alguns exemplars. Primer pocs, després més i més. I poc es podia fer. Aquell bitxet tenia una gran fortalesa i una gran voracitat. En pocs dies acabava amb exemplars grans si bé, no tant monumentals com el nostre.
Els estudiosos no sabien com parar aquell avanç inexpugnable. Cada cop eren més els arbres que morien i cada cop s’estenia més el bitxet pel territori. Els boscos començaven a mostrar grans clapes marrons de fulles mortes i grans buits en l’espai que abans ocupaven els arbres. Les omades desapareixien de nord a sud sense res a fer per impedir-ho. Diuen que potser aquesta espècie va ser una de les primeres a patir el canvi climàtic.
El nostre arbre, exemplar i majestuós, veia com poc a poc i des de dalt de les seves branques, com anaven caient exemplars com ells i com aquell bitxet s’apropava cada cop més. Res no podia fer. Era inevitable.
Diuen que podia haver lluitat, que podia haver evitat l’atac d’aquell bitxet. Diuen que altres arbres i altres arbustos del voltant es van oferir per defensar-lo. Diuen que els ocells van començar a lluitar contra aquells bitxets i a devorar-los. Però el mal ja estava fet. Els primers devoradors de fulles van començar a atacar el nostre om. Les seves fulles mica en mica perdien la seva esplendor i anaven caient exhaustes, foradades i devorades. Mortes.Aquell om es podia haver defensat, segur. Però va voler retenir les seves forces, guardar-les a les seves arrels i esperar, esperar a que les fulles, branques i troncs morissin. Esperar a morir, morir per fora però no per dins i quan, quan el clima, quan la natura i quan la vida exterior tornés a la normalitat, tornar a brotar amb força i empenta per tornar a donar ombra a la muntanya, recer als ocells i escalfor als pagesos.

Un riu i un altre riu

Hi havia una vegada un parell de rierols que naixien no gaire lluny l’un de l’altre però que no es coneixien de res. Cada un feia la seva. Un d’ells era un rierol amb empenta, amb les coses ben clares i un camí traçat del que no es desviava per res. Un riu acostumat als inconvenients i als entrebancs típics de la vida d’un riu i acostumat a superar-los tot encarant-se.
L’altre era una mica més despreocupat. Anava per la vida sense gaire rumb i tant li era seguir un camí com un altre. També trobava inconvenients i entrebancs, però tenia una gran capacitat per superar-los sense que ni tan sols s’adonés, o almenys així ho deixava entreveure.
Els seus camins discorrien paral·lels i poques coses feien semblar que alguna vegada es poguessin trobar. I malgrat les abismals diferencies que hi havia entre ells, en el més profund i bàsic del que es poc considerar la vida d’un riu, eren molt semblants. Un, el que portava una vida amb empenta i superació no era un riu que s’alimentés de gaires fonts, si que se sap que durant el seu recorregut va arribar a unir-se a un altre riu que li aportà una part important del seu cabal, és més, es podria dir que quan es va unir a aquell altre riu va agafar una gran força i una gran dosi d’empenta per ser el que més endavant seria, un riu important, un riu estimat i un riu valent. Un gran riu. Però aquella unió no va durar gaire. Malgrat la força dels primers temps, es van anar distanciant fins que cada un va acabar fer la seva sense que mai més es trobessin. Pel nostre riu aquella unió fa ser molt determinant, tant que no va voler tornar a saber res més de cap altre riu.
L’altre riu, aquell més despreocupat, va anar fent la seva. Diuen que durant el seu recorregut es va unir a moltes fonts, fonts que apareixien i desapareixien amb gran facilitat però que cap d’elles va mantenir la seva vinculació a aquell riu rialler i entremaliat, i malgrat molts pensaven que aquelles fonts poc li aportaven, per a ell eren més que importants. Lluny de determinar o descriure un rumb fix, aquell riu va anar fent tombarelles i seguint un camí que si bé ben definit, era una mica desorientat. Potser va ser aquest fet el que va fer que poc a poc el seu recorregut s’apropés al de l’altre riu o senzillament que el destí, el famós destí del que ell poc creia, havia predestinat que s’acabessin trobant. Qui sap si aquell rumb fix i determinat del primer riu no havia traçat ja el seu destí cap a aquell altre i era ell qui s’apropava a l’altre. Fos com fos el cas és que aquells dos rius semblaven predestinats a trobar-se aigües avall.
Del primer riu i fruit de l’empenta d’aquella primera trobada i unió amb l’altre riu, diuen que dues petites fonts van començar a fer créixer dues rieretes que, resseguint el camí i la trajectòria del riu més gran, circulaven paral·leles tot aprenent a viure amb la dignitat i distinció d’aquell altre del que havien nascut i del que prenien les aigües vitals. Durant aquells primers trams del seu recorregut, no paraven de rebre aigua del gran riu que no era més que el riu mare, que la seva mare i de rebre indicacions i alertes per fer del seu recorregut un recorregut com cal.
L’altre riu?, l’altre riu seguia fent la seva. Era tan despreocupat i tan feliç en el seu recorregut que va ser incapaç de trobar un terreny fèrtil o propens on fer créixer altres rius. Sempre pensava que ho faria més endavant, que tenia temps, però la veritat és que ja es trobava en una part del seu recorregut on es feia bastant improbable de fer néixer nous rius, com alguns li deien, se li havia passat l’arròs.
I el que en un principi semblava força improbable, al final va passar. Els dos rius es van trobar en una fèrtil i meravellosa vall i sense saber-ho, van començar a deixar part de les seves aigües sobre un mateix terreny. Aquells arbres, aquells camps, aquells animalons i aquell paisatge bevien i s’alimentaven de les seves aigües, unes aigües que, encara i que ells no ho sabessin, es barrejaven a les profunditats de la terra d’aquella vall per fer brotar la vida, una vida plena d’esplendor i felicitat.
Els boscos i els cultius no permetien que aquells rius es veiessin fins ben bé el punt de trobada. Un punt de trobada que es poc considerar casual o es pot considerar fruit del destí, és igual, el cas és que en un moment indeterminat i en un punt indecís es van acabar trobant.
Durant molt de temps van estar fent aproximacions l’un amb l’altre. Diuen que de vegades les pors del primer riu i d’altres la despreocupació del segon feia que aquella unió que semblava definitiva no s’arribés a consolidar. D’altres diuen que alguna vegada s’havia interposat entre ells algun altre rierol que circulava per allà impedint la seva unió i d’altres que per molt que ho volguessin aquella unió era impossible perquè mai aquelles aigües tant i tant semblants en el fons i tant i tant diferents en les formes es podrien barrejar.
El temps va anar passant i la història d’aquests dos rius es convertí en llegenda. Cada un deia la seva sobre com va acabar. Uns diuen que mai es van acabar de trobar, que una mica més avall la vall s’acabava i que cadascun prenia un camí. D’altres diuen que van haver altres rius i altres fonts que s’uniren amb ells i que per això mai es van unir. I ha qui diu que al final si que es van unir, que abans que la vall s’acabés es van trobar sota l’ombra d’un gran bosc i que allà van fer de la seva unió un moment de gran passió i de gran espectacle amb bells salts d’aigua i grans brolladors al seu voltant. Diuen que després d’aquesta entusiasta unió es van convertir en un gran i únic riu, un riu ufanós i un riu que repartia felicitat i repartia vida al seu voltant. Diuen que després d’aquella unió el segon riu també va ajudar en la seva trajectòria a aquelles dues rieretes que cada cop es feien més grans i més independents. Diuen que aquell riu nascut de dos rius tan diferents com propers des del moment d’aquella primera unió no es van tornar a separar mai més que per allà on passava deixava un halo de fertilitat i felicitat sense igual.Diuen que aquell riu, nascut de dos rius, al final del seu trajecte era visitat i aplaudit per la gent que, admirats per la seva història, feien d’aquell riu un mirall del que havia de ser la seva vida.

La màquina de fer plorar

Hi havia una vegada un home que es dedicava a inventar coses, coses d’allò més estrafolàries però que algunes, ben poques, si que tenien una utilitat, encara que fos només per a uns quants.
Una de les coses que més li agradava inventar eren joguines, i així va inventar coses tan útils com un cotxe que no se sortia a les corbes de l’scalextric o una pilota de plàstic que mai es rebentava, però clar, tots aquests invents es trobaven amb que ningú els volia fabricar per enginyosos que fossin, perquè clar, ja em direu quina empresa voldrà fabricar una pilota que mai es punxa o quin nen està disposat a jugar sempre amb la mateixa pilota, amb el xules que són les pilotes noves!, jo, sense dubte, no renunciaré mai a una pilota nova, per molt que s’acabi punxant als dos dies.
I pel que fa al tema del cotxe que no se sortia a les corbes, el mateix, les empreses de joguines no es volien arriscar amb un cotxe que sempre es mantenia en pista i que mai corria el risc d’estavellar-se contra l’armari i acabar destrossat i per nosaltres també era un rotllo perquè ja em direu com si no havíem d’avançar i fotre-li el cotxe fora la pista al repel·lent del cosí que sempre fardava del seu Ferrari.
Altres coses que també inventava eren útils per a la llar, però d’aquests si que no va haver cap de destacable ja que pràcticament tots els seus invents eren pel seu propi us diari, i com que era una persona d’hàbits ben estranys, no va tenir cap transcendència, encara que aquella escala automàtica amb un extensor plàstic que canviava bombetes bé podria haver tingut una utilitat, llàstima que amb el canvi a bombetes de baix consum no funcionés. O aquella, se m’oblidava, forquilla ergonòmica amb un enrotllador especial per a spagettis. El problema és que esquitxava de tomàquet als comensals. Tampoc va tenir fortuna amb el pelador de calçots. D’altres invents no es va tenir notícia però segur que hi van existir.
En el món de la indústria també va provar fortuna i va idear un filtre que convertia els fums de les xemeneies en un fum de colors que alegrava els tristos matins de la ciutat. Tampoc va triomfar, evidentment.
Molts més invents van sorgir de la seva il·luminada imaginació i molts el va presentar a les fires que arreu es celebraven, va tenir moments de gran brillantor i moments en que semblava que se’n sortiria i que, per fi, es podria dedicar al que més li agradava, a inventar coses, coses útils. Però el temps passava i la vida corria, i mentre la seva flama s’anava apagant, encara va tenir temps per un darrer invent, un invent que no seria ni una joguina, ni un útil casolà ni industrial, el seu últim invent era una màquina que ajudava a plorar, una màquina que connectada directament a la zona emocional del cervell, estimulava la seva part emotiva i anul·lava la part que controlava la vergonya. D’aquesta manera, qualsevol que volgués plorar i que no ho feia per vergonya, finalment ho podria fer i desfogar-se dels seus propis sentiments.
Va acabar l’invent i el va provar, poc abans de que els seus dies s’acabessin va provar la seva creació i, funcionava! i per fi es va poder desfogar i treure de dins seu tota aquella impotència que al llarg de la seva vida l’havien marcat, tot aquell esgotament que sentia cada cop que algú rebutjava les seves creacions, i sobretot, sobretot va poder plorar, finalment, per aquella joveneta que ara feia molts i molts anys li va robar el cor.
L’inventor va morir i alguns dels seus invents van quedar a casa seva. Els seus nebots es van vendre la casa i no van voler saber res d’aquells invents i d’aquelles andròmines, d’aquells trastos inútils que no feien més que destorbar. Van vendre la casa amb tot el que hi havia dins, i quan aquell home va comprar la casa, va quedar fascinat per aquells invents, aquelles andròmines i aquells trastos inútils que ningú sabia per a que servien. Va regirar les habitacions, les golfes i la bodega, tot ho va regirar i, encara que no va trobar res que pogués considerar-se útil, alguna cosa si que es va quedar, i entre les coses que es va quedar hi havia una estranya capsa metàl·lica amb una espècie d’auriculars que d’ella sortia. Se la va estar mirant i remirant sense entendre que hi podia ser. Finalment va pensar que potser es tractava d’algun instrument receptor d’ones de ràdio o similar i ho va voler provar, a força d’arriscar-se a patir un accident va voler provar aquella rara màquina.
Abans però, va seguir regirant calaixos i prestatgeries amb tant bona fortuna que finalment va trobar el manual d’aquella caixa metàl·lica. Era una màquina per plorar. Una màquina per plorar!, i qui en el seu sa judici podia voler una màquina per plorar, és més, qui voldria plorar?. Ple d’ira i ràbia davant tan inútil invent el va llençar violentament contra el terra, el va maleir i el esmicolar. Va cremar papers i va destruir eines, eines inventades per aquell geni que un dia va voler plorar, va fer desaparèixer tot allò que tingués a veure amb aquell inventor dèbil que no va tenir cap altra idea que plorar. Plorar!, com podia un home voler plorar, com podia algú voler vessar les seves llàgrimes?.Diuen que des d’aquell dia ningú mai més va tornar a plorar, diuen que qui des d’aquell dia conté les seves llàgrimes cau pressa d’una ira incontrolada que el porta a trencar, maleir i esmicolar tot el que l’envolta i tot allò que te a veure amb el seu natural impuls de plorar. Diuen que aquella màquina podia haver salvat al món, perquè també hi ha qui diu que el que li passa al món és que ningú ja no plora.

La fulla

Hi havia una vegada un petit bosc on tot els arbres eren grans i espessos, amb moltes fulles i fruits i moltes branques on niar els ocells.
D’un d’aquells arbres va néixer una petita fulla, amb un color verd molt i molt apagat i protegida per altres fulles, ja més grans, que la protegien dels atacs dels petits bitxets que rondaven cada any els arbres buscant brots tendres amb els que alimentar-se. Però aquella fulleta, estava escrit, no acabaria devorada per cap animalet no, aquella fulla estava destinada a fer grans coses i a passar a la història, almenys això és el que ella es pensava...
La primavera anava avançant i amb ella la fulleta anava creixent i canviant el seu color, la clorofil·la que anava fabricant li donava un color cada vegada més viu i més verd, tant que ja es confonia amb les altres fulles del seu arbre i ara, fins i tot, era ella que protegia a les noves fulletes que encara anaven sortint.
Alguna vegada se li havia acostat algun cuc per menjar i ella, encara que sabia que deixar-se mossegar li podia comportar greus ferides, es feia la desentesa i es deixava clavar la queixalada, ara, a la que veia que el cuc s’animava, començava a moure’s d’aquí cap allà fins que aconseguia fer-lo caure. La seva fortalesa feia que ben aviat es recuperés.
El temps anava passant i va haver d’aguantar, junt amb les altres fulles de l’arbre i del bosc la brutal escomesa d’una gran calamarsada que va deixar ben ferides i arrencades moltes fulles companyes seva, encara que ella va tenir sort i no va sortir afectada, però això no va ser tot, uns dies després una gran ventada va acabant arrencant dels arbres les fulles que van quedar mig ferides, així que el bosc va quedar ben orfe de fulles. Malgrat tot, la gran vitalitat d’aquell bosc va renovar-se en poc temps.
I ara, ben entrada la primavera, la nostra fulla ja era tota una veterana que, ara sí, protegia a les noves generacions. La gran destrossa que la natura va fer al bosc va permetre a la fulla guanyar unes grans vistes sobre l’entorn i, fins i tot, si es movia una mica cap a l’esquerra, als matins podia veure sortir el sol, però mai va aconseguir veure’l posar-se, objectiu aquest que des d’aquell mateix dia en que va sentir a parlar de les meravelloses postes de sol d’aquell bosc, es convertiria en únic i indispensable.
Va arribar l’estiu i amb ell les grans calorades i la manca d’aigua que poc a poc deshidratava el bosc i els arbres, i aquests, per protegir-se, deixaven caure algunes de les seves fulles, sempre les més grans, per estalviar recursos. La nostra fulleta es va salvar, sabia que si volia veure algun dia posar-se el sol havia d’aguantar, i per aguantar només tenia que fer que l’arbre no s’adonés de la seva presencia ni molt menys del seu consum, així que va haver de reduir al mínim les seves despeses energètiques.
I ho va aconseguir, va sobreviure als mesos més durs de l’estiu i va aguantar fins a les primeres tempestes d’estiu, tempestes que aquell any també van ser de gran violència i abundoses, fins i tot un dia, una gran tempesta elèctrica va acabar amb la vida d’alguns dels arbres del bosc més propers. Una vegada més s’havia salvat, no tenia cap dubte de que passaria a la història, estava escrit.
I amb l’estiu ja acabat va arribar la tardor i amb ell les primeres fredolades. El dia s’escurçava i les nits es feien cada cop més fredes. Els arbres es preparaven per l’hivern i començaven a preparar-se per hivernar. Les fulles començaven a caure, cada cop més, però no totes queien, la nostra fulla contemplava esfereïda com les fulles del seu arbres queien cada vegada més, mentre les fulles d’altres arbres del costat ni queien ni es tornaven groguenques. Aquells arbres eren persistents i no perdien la fulla, en canvi el seu, el seu era caduc i tard o d’hora acabaria per perdre totes les fulles, ella inclòs.
El seu color era cada vegada més groc i les seves puntes es començaven a assecar. Ella, que pensava que faria història, acabaria com la resta de fulles de l’arbre, com la resta de fulles del bosc i mai no aconseguiria veure el sol posar-se. Va caure en una profunda depressió i es sentia morir, el seu gran objectiu, ser la primera fulla d’aquell arbre en veure la posta de sol, no es compliria. La primera?, si, la primera, només un dia cada molts anys, la rotació de la terra permetia veure des d’aquell punt exacte del bosc la posta de sol tal qual, amb el sol descendint i amagant-se en l’horitzó, però aquell dia era amb l’hivern ja ben entrat i amb cap possibilitat d’aguantar-se lligat a l’arbre i de suportar les ventades i glaçades del final de l’hivern.
I així va ser, la tardor deixava pas a l’hivern. Les pluges eren cada cop més abundoses i les ventades cada dia portaven un aire més fred i esgarrifós. Van començar a caure les primeres nevades i el pes de la neu i la força del vent que agitaven les branques dels arbres no deixaven cap possibilitat a les fulles de restar lligades als arbres, però la nostra fulleta encara aguantava. Sabia que ben aviat arribaria el gran dia i que podria veure la posta de sol.
Les altres fulles d’altres arbres, dels persistents, es van adonar i van tenir notícia de la gesta que pretenia portar a terme la nostra fulleta, així que la van ajudar i estimular a aguantar, ja quedava poc i, només si no arribava cap gran tempesta o ventada, podria assolir el seu objectiu.
I va aguantar, aquell dia que ja les forces flanquejaven seria el gran dia. Aquell dia veuria fet realitat el seu somni i demostraria a la resta del bosc, demostraria al seu arbre que si vols alguna cosa, i la vols amb molta força, la pots aconseguir. I ella ho va aconseguir, per fi va poder veure la posta de sol i convertir-se en la primera fulla d’aquell arbre en veure-la.
Va passar a la història però no només per poder veure el sol posar-se, també per haver deixar-se mossegar per aquell cuc que ara era una gran papallona i per haver guardat a altres fulles de les envestides de la natura.
Diuen que aquella fulla en caure va servir d’aliment a un petit rosegador que desesperat i mort de gana buscava aliment pel seu petit, i que gràcies a ella aquell cadell va poder viure sa i estalvi durant molts i molts anys i que, un temps més tard ell també va poder veure la posta de sol des d’aquell bosc.

El gran bassal d’aigua

Feia dies que plovia i els carrers eren molls i plens de bassals d’aigua, la gent caminava apressada esquivant-los, mentre els cotxes jugaven a mullar la gent trepitjant-los. I com cada matí aquell matí ell també va sortir a fer un volt abans de posar-se a escriure.
Tenia el dia juganer, estava content i va deixar el poble per caminar pel camp, també ple de bassals i de fang, i, mentre gaudia de l’aroma indescriptible de les herbes molles, saltava d’un bassal a l’altre esquitxant aigua a banda i banda i deixant les seves empremtes gravades sobre el fang, encara fresc.
El sol va sortir de cop i entre els núvols i les branques dels arbres un raig il·luminà directament un dels petits bassals. Ell va córrer per saltar i trepitjar el reflex del sol, però quan era a punt de posar-se a sobre el sol va canviar de direcció i va il·luminar un altre bassal, i després un altre i més tard un altre. El joc era divertit i sabia que al final l’atraparia, per molt ràpid que fossin el sol i les branques dels arbres estava segur que trepitjaria algun reflex. I ja ho tenia, just l’aigüerol que havia davant seu reflectia un raig, així que va agafar impuls i xofff!, cap a l’aigua!. Però quan va saltar sobre aquell toll, inesperadament va ser engolit per l’aigua. Glop!, i cap a dins.
L’aigua el va arrossegar sense pausa per un passadís que descendia quasi verticalment i a una velocitat d’estrèpit. Malgrat tot, ell no tenia por, ben al contrari, s’ho estava passant d’allò més bé, tant que va aixecar els braços i va començar a cridar: juhuuuu!.
I al final del passadís, una gran bassa d’aigua l’esperava. Va caure de cul i només caure va mirar a banda i banda. Estava en una gran sala, una sala d’aspecte antic, molt antic i plena d’aparells i mecanismes de tot tipus. Es va aixecar i va sortir de l’aigua. Estava sec i les seves robes i sabates netes d’aigua i de fang. Es va escorcollar a sí mateix buscant algun os trencat o alguna possible ferida però estava sencer, tot sencer i al ben mig d’un estrany lloc del que ningú mai n’havia parlat. No semblava que hi hagués ningú més allà, però per si d’un cas va preguntar: què hi ha algú?, però res, cap resposta. Va aixecar una mica el to de veu i va tornar a preguntar: hola, què hi ha algú?, però res, ningú contestava, només l’eco. I ara, i ja cridant, va tornar a dir: Eh, oh, hi ha algú?, i ara sí, d’entre les màquines una home de blanca barba i vestit d’una forma ben estranya va sortir per mirar que és el que passava allà fora.
Però qui és vostè i que fa vestit d’aquesta manera?, qui jo?, això vos, que feu en aquesta sala només reservada als obrers de la terra?. Ara sí què es va quedar ben parat, un obrer de la terra!, i això què és?, va pensar. Què qui som?, ay que vostè déu ser un d’aquells que de tant en tant cau en un bassal... No li calia parlar, aquell vell li llegia el pensament. Miri, acompanyi’m i li explicaré qui som i què fem, au, espavili. Es va apropar al vell i va començar a caminar, a escoltar i a observar tot el que l’home li explicava.
Li va ensenyar les màquines i els mecanismes tots perfectament engranats amb els que feien anar els rius, amb els que feien créixer els arbres i les plantes i amb els que desmanegaven els cossos morts. Li va ensenyar el mecanisme amb el que feien ploure i feien nevar i les màquines amb les que provocaven les marees. Eren els obrers de la terra, ells, des de sota l’escorça de la terra tenien tots els mecanismes i aparells que, de feia molt i molt de temps feien que la terra tirés endavant i fos tal i com ara la coneixem, era l’engranatge de la terra. I clar, des d’allà avall, ell va pensar, ah, llavors, el canvi climàtic és cosa d’ells?, i l’home gran li va respondre tot explicant-li què no, que en tot cas allò era cosa dels obrers del cel, que ells només eren obrers de la terra i que ells el que sí que feien era netejar les terres fent que els rius i les marees arrosseguessin els contaminants, cada vegada més potents i nocius, tot s’ha de dir, i que si d’alguna cosa se’ls podia acusar era d’actuar d’acord amb els seus companys celestials i, en algun moment posar en funcionament mecanismes paral·lels i desengranar les màquines pel bé de la natura, pel bé de la terra com quan provocaven algun terratrèmol, tsunami o erupció volcànica, fenòmens aquests que per la seva gran potència calien de la feina i perícia de tots els obrers. Però sempre ho feien pel bé del planeta i per equilibrar la malmesa natura. Potser sí que causava gran devastació i tristesa, però poca cosa més es podia fer si volien conservar el planeta.
La visita guiada va acabar i va quedar molt impressionat, ell mai hagués imaginat que la terra funcionés d’aquella manera, amb aquell perfecte engranatge, però clar, ara li quedava una gran pregunta que fer, perquè, qui havia fet aquelles màquines, i quan?, les havia fet déu?. No, aquelles màquines sempre havien estat aquí, i sí, hi ha qui diu què si, que va ser un déu totpoderós qui les va fabricar, però tampoc se sap del cert, també hi ha qui diu que les van portar uns extraterrestres i qui diu que van ser uns grans homes que, després de veure fa alguns segles que la terra estava amenaçada van començar a fabricar-les. De fet, a ells que eren qui les feien anar els hi era ben bé igual, a ells l’únic que els preocupava era que l’engranatge funcionés i que la natura fes la seva. I aquells homes, aquell homes també vam caure una vegada per un bassal d’aigua i en veure aquestes màquines es van quedar, i en quedar-se a fer d’obrers de la terra la persona a la que substituïen moria i abans que ells hi van haver d’altres, i abans altres, i així des de feia molt, tant que ningú ho recorda.
I ara que sap la nostra història vostè decideix si vol tornar o vol quedar-se aquí a fer anar les màquines i controlar els engranatges mentre jo moro. Se’l va mirar: però vostè, vol morir?, a mi tant m’és, si moro em convertiré en matèria orgànica i enriquiré la terra i si no em moro continuaré fent anar les màquines, així que faci el faci continuaré sent un obrer de la terra. Però va decidir tornar, i va tornar, va tornar a entrar en la gran bassa d’aigua, va aixecar els braços i va fer el camí de tornada, camí igual de divertit que el de baixada però potser no tant emocionant.
Va tornar a la superfície, i va tornar a estar sobre el bassal d’aigua i trepitjant el reflex del sol. Es va mirar la terra, els arbres i les herbes, els núvols i el riu que l’envoltaven i llavors ho va entendre tot, tot funcionava mercès a un potent engranatge i en total concordança, i si ell, encara que fos jugant variava una sola cosa d’aquell engranatge, tot es podia anar enlaire i fer que després des d’allà baix, els obrers de la terra haguessin de posar en marxa els devastadors mecanismes de regulació del perfecte equilibri de la natura.
Aquell matí va sentir una gran tristor, aquell matí i després d’aquell fascinant viatge va sentir la seva part de responsabilitat davant les grans catàstrofes naturals. Aquell matí va entendre que quan la natura fa servir els seus mecanismes assoladors l’únic que fa és defensar-se del mal que, voluntàriament o no entre tots li estem fent.Aquell matí va tornar a escriure però des d’aquell matí només va poder escriure sobre la protecció de la natura i sobre com hem de cuidar-la.

La planteta que volia ser cuidada

Ara fa molt, molt de temps una petita llavor va aparèixer al món. Era una llavor com moltes altres que es podien veure arreu però amb una particularitat, aquesta només creixia al costat dels humans, es podria dir que era una planta domèstica.
Era entre humans que començava la seva vida i, si aquests se’n adonaven de la seva presència, per algun fenomen desconegut la començaven a cuidar. Alguns es cansaven ben aviat i la deixaven al seu aire, però aquesta planta necessitava de continues atencions i que sempre n’estiguessin pendents d’ella, era una planta no només domèstica sinó que també era absolutament depenent. Llavors, quan es sentia abandonada moria, moria i no era capaç de florir i produir més fruits.
Però algunes tenien més sort i continuaven creixent. Al principi no era una planta especialment bonica, com totes tenia unes flors verdes i lluents però sense un especial interès. Moltes persones l’observaven encuriosits, la regaven i nodrien durant un temps però també s’acabaven cansant i la deixaven de prestar atencions. I llavors la planta poc a poc es marcia fins acabar morint.
Altres duraven més i tenien temps de brotar i expandir les seves fulles, fulles que mica en mica es feien més grans i més lluents, però eren fulles d’una gran sensibilitat i al més mínim detall d’abandó, perdien força i acabaven caient debilitant el conjunt de la planta, però moltes tenien sort i es restablien, només calia que les persones que la tenien li prestessin una mica d’atenció i dedicació perquè hi recuperés la seva esplendor.
Era una planta de gran sensibilitat alhora que d’una gran resistència. Moltes eren atacades per plagues, plagues de les que si no es tenia cura podien acabar afectant-la mortalment, primer atacant les fulles més tendres, després les més velles i després, si no s’havia prestat atenció a aquesta petita però mortal plaga, acabava afectant la tija fins a penetrar mortalment a la sàvia quedant ferida de mort l’altrament vigorosa planta.
Però no sempre era una vida curta i dolorosa la d’aquesta planta. Algunes tenien la sort de caure en una llar receptiva on des d’un principi se la cuidava i mimava, una llar on cada dia la regaven i adobaven, on cada dia observaven i humitejaven les seves fulles. Una llar atenta i que, sense pressa, veia com cada dia aquella planta anava creixent i mostrant als seus cuidadors l’esplendor de tota la seva bellesa. Una planta que, mercès a les atencions rebudes es feia més i més gran, i com més cuidada i atesa era més lluentor mostrava a les seves fulles. I era una planta agraïda, ben aviat i quan els seus amos ja havien pres el costum de les cures i atencions diàries, quan per a ells ja era un hàbit atendre-la, mimar-la, alimentar-la i evitar que la maleïda plaga afectés els seus més joves brots, la planta amb gratitud els hi donava el fruit de la seva vida, la planta floria, la planta oferia als seus amos tota la bellesa d’una petita i senzilla flor blanca que tímidament sortia entre la verdor de les fulles.
Qui ha vist aquesta flor, diu que mai més n’ha vist d’altra igual. Diuen que quan la planta floreix ja mai més mor i que aquella petita flor sempre està allà, que mai cau ni es tanca i que dins seu i neix una altra llavor, una altra llavor esperant néixer.Diuen que la llegenda d’aquesta llavor, d’aquesta planta no és només que això, que una llegenda, diuen que aquesta planta es diu amor i que poca gent pot veure més d’una flor d’aquesta planta, però jo no estic d’acord, jo se que és possible veure i cuidar més d’una d’aquestes plantes i veure-les florir i escampar les seves llavors arreu, perquè per fer créixer la llavor d’aquesta planta no calen només dues persones, calen moltes i moltes persones que només cal que tinguin en comú un únic objectiu, en aquest cas fer florir una planta, una planta insignificant al principi però que, amb la força i el sentiment comú arribarà a florir i a engendrar llavors i més llavors per ser escampades pel món.

La papallona

Hi havia una vegada un cuc petit, molt petit; era tan petit com lleig, de fet, de lleig que era ningú s’apropava a ell, la qual cosa li anava la mar de bé perquè no tenia depredadors i podia fer una vida d’allò més tranquil·la. Va néixer en l’anvers de la fulla d’una arbre i només sortir de l’ou va començar, petit com era, a menjar-se la fulla, que dic menjar, devorar!, i després d’aquesta, una altra i després l’altra i així successivament, i mentre menjava anava pujant l’arbre i creixent i creixent. I com que quan més creixia més lleig es tornava no va tenir cap dificultat en arribar al seu objectiu. I el seu objectiu no era un altre que arribar el més amunt possible de l’arbre i trobar recer per, mica en mica, anar construint un capoll on refugiar-se.
Realment, aquell cuc no tenia cap coneixement del que feia, ben bé es podria dir que no tenia cervell, i si el tenia poc el feia servir perquè per a ell només hi havia l’objectiu de menjar i tirar amunt, és més, i ha qui diu que una vegada un d’aquells cucs va començar a enfilar-se a un arbre i de tant que es va enfilar va acabar caient... Deien que el seu cervell era molt simple i que no tenia ni tan sols la capacitat de recordar el que acabava de fer un segon enrere. Aquell cuc només actuava per instint.
Tornant al nostre cuc, que ja va arribar amunt de l’arbre i va trobar recer en una jove branca assolellada i resguardada dels vents, va continuar fabricant el seu capoll fins que va quedar totalment cobert i enganxat només a la branca per la boca. En aquell moment va caure en un profund son del qual mai més despertaria, almenys en la seva condició de cuc. I amb ell també moriria el record d’allò que un dia va ser.
Ningú sap que és el que passava allà dins ni que és el que podia sentit aquell lleig cuc, l’únic que se sap és que dins d’aquell capoll alguna cosa passava doncs es movia tot ell de forma sinuosa i, de vegades, fins i tot violenta. El que si que sabem que passava és que poc a poc anava canviant de colors, amb els contrallums del sol es podia veure com, dia que passava, color nou que apareixia.
Un dia, de sobte, aquell capoll es va començar a trencar per la part inferior. Es va començar a trencar i de dins seu apareixia una nova forma, una espècie de gran cuc recobert d’una suau i acolorida tela, una tela que semblava ben bé feta de seda. Aquest fenomen va començar a passar a la nit, quan encara feina fred, i com si estigués connectada d’alguna manera amb el sol, tal com ell, el sol, sortia, aquell cuc envoltat d’una tela de colors s’anava desprenent del seu capoll. I finalment, i d’una forma compassada, van acabant sorgint el sol i el cuc. Però el cuc ja no era un cuc!, ara era una bella papallona d’ales acolorides i dotada d’un cervell que li permetia percebre els colors i les olors de tot allò que l’envoltava. També tenia l’instint, l’instint i una saviesa innata que li feia saber que tindria una vida intensa, una vida dedicada exclusivament al vol, a volar i a menjar i a trobar una parella que fecundés els seus ous, i una vegada fecundada, trobar una fulla, la fulla d’un arbre on dipositar els seus ous i crear una nova vida.
Aquella papallona sabia que la seva vida encara que llarga, era plena de tasques a realitzar i que no convenia distreure’s gaire, de fet només tenia una pista de fins a quan li durava: la vida d’aquella papallona i la de totes les de la seva espècie durava el que els humans deien un dia, de la sortida a la posta de sol. Naixien amb el sol acabat de sortir i abans que aquest es poses, ja eren mortes, per tant, la seva era una vida plena de llum i de colors, encara que algunes tenien la mala sort de néixer en un dia núvol i llavors poca cosa podien fer que no fos volar per sota els arbres, i això si tenien prou sort que els vent no les arrossegués cap als camps de cultius amb el perill que això comportava si els hi queia una d’aquelles fredes i pesades gotes d’aigua.
Però la vida d’una papallona, encara que llarga, no es podia considerar fàcil. Durant el seu periple trobaven mil i una vicissituds i perills. Algunes havien caigut devorades per algun depredador, algun ocell o algun rèptil. Algunes queien entre les xarxes d’alguna aranya i d’altres eren víctimes de les juguesques de nens o gats que no tenien res més a fer que perseguir papallones. I això no és tot, que dir d’aquelles que queien víctimes d’algun producte químic o, fins i tot algunes, només néixer, o fins i tot abans de fer-ho, eren devorades per algun incendi o alguna crema controlada. Terrible.
Però bé, tornem novament a la nostra papallona. Calia que comencés el seu periple vital, així que el primer que havia de fer és buscar les flors més properes per libar el seu nèctar. Les més properes al bosc no eren gaire dolces, potser com que no els hi tocava gaire el sol no produïen prou sucre, ves a saber. Però poc a poc va anar trobant flors més dolces i poc a poc va anar omplint la seva panxa. Cada vegada era més i més maca, així que les seves possibilitats de trobar a una papallona mascle que fecundés els seus ous era més gran.
Mentre anava de flor en flor contemplava el paisatge que l’envoltava, i mira que era maco tot allò!, pensava en la gran sort que havia tingut de tenir una vida tan llarga, una vida que li permetés contemplar tots aquells paisatges, libar de totes aquells flors i respirar d’un aire pur i net.
La vida anava passant i l’edat no perdonava. A mida que passava el temps anava perdent aquella vitalitat de quan era jove, i ara, que ja era una papallona adulta, calia trobar una parella, i ràpid!, que la frescor de l’aire anunciava que el final estava a prop i calia encara trobar un arbre de tendres fulles on posar els ous. Però la papallona, que d’espavilada tenia un bon tros, va pensar que mentre s’acostava algun mascle petulant ella ja aniria triant l’arbre i la fulla per així tenir temps per, després de fer la posta, gaudir una mica més del paisatge abans que arribés el final.
Va trobar l’arbre, va trobar la fulla i també va trobar parella. I amb la seva parella van estar volant plegats, jugant per entre les herbes i ballant al voltant de l’arbre que hauria de bressolar a la seva descendència. I es van aturar al costat del rierol i van veure reflectits els seus cossos en les cristal·lines aigües. Es van acostar l’un a l’altre i en un moment de tendre intimitat ell, amorosament, va fecundar els ous que ella duia a dins. Esperar tant i tant de temps aquell moment va valer la pena, perquè les sensacions, els sentiments que va experimentar la papallona en aquell instant d’intimitat, era la culminació a una vida plena, una vida feliç i meravellosa envoltada de paisatges indescriptibles i de colors vius i alegres.
No va trigar gaire en posar els ous en aquelles fulles ja seleccionades, i una vegada complerts els seus designis vitals ja no li quedava res més que volar amunt, molt amunt, per contemplar aquell paisatge que havia estat la seva vida, i des de dalt recordar i fer un repàs a la seva llarga i intensa vida. Va recordar el marge on va néixer, aquelles petites i modestes flors que li donaren els primers aliments. Va contemplar aquell camp i aquelles flors de grans pètals, aquell petit turonet des d’on va viure grans moments volant a contravent i jugant amb altres papallones. Va poder contemplar des de ben amunt el rierol, un rierol que venia de molt lluny i que s’anava també molt lluny, aquell rierol on va viure els moments més dolços de la seva vida. I va contemplar l’arbre on havia posat els ous, i orgullosa de si mateixa, va pensar i va desitjar que els seus petits fills poguessin tenir una vida tant llarga, intensa i meravellosa com la seva.I allà dalt estant, va veure com mica en mica la vida s’enfosquia, va notar com les seves ales perdien força i com la llum i els colors s’apagaven. Va notar el seu fràgil cos caient suaument entre la brisa, i en aquell moment que la seva vida s’apagava, va recordar en un instant tota una vida, tota una vida que encara que seva ella no reconeixia com a pròpia. Va veure un capoll, va veure un cuc que pujava l’arbre, va veure fulles i més fulles, i va veure’s a si mateixa dins d’un altre cos, un cos llefiscós i lleig, sortint d’un ou, un ou com el que feia un temps ella mateixa va posar en una fulla i un arbre com aquell que ara ella evocava. Va caure a terra, va caure a terra i jo tot era foscor, tot era negre i fred i va notar com el seu cos, poc a poc, es descomponia per acabar formant part de la terra, d’una terra de la qual s’alimentarien les flors i els arbres dels que poc després viurien els seus descendents, el fruit de la seva intensa i meravellosa vida, el fruit d’aquell moment d’intensa intimitat viscuda a la vora del rierol.

Un poble

Hi havia una vegada (aquest començament està dedicat a algú a qui li agrada aquest tipus de començament) un poble, un poble que s’estenia en una amplia franja de territori, territori banyat per una mar, una mar tranquil·la i serena, una mar amb una calidesa i unes característiques molt especials. Era un poble que per la seva situació sempre estava al ben mig de tot tipus d’invasions i civilitzacions. Però era un poble que es va saber adaptar i de cadascuna d’aquestes civilitzacions, d’aquestes cultures i d’aquest anar i venir de gent va anar adoptant característiques que més tard el definirien culturalment i socialment.
El seu territori també va anar canviant, ara més gran, ara més petit. Va està sotmès a grans imperis, que si tartessis, que si cartaginesos, que si romans i a tots ells va sobreviure. Va ser sota l’imperi de Roma que va començar a manifestar el seu desig de ser poble. Encara que dominat mai va ser ofegat. I l’imperi va caure i el poble continuava viu, i el poble va adaptar una forma de parlar i una forma d’escriure ben pròpia que el definia territorialment, per molt que altres pobles arrambessin amb els seus límits.
I aquell poble amb una llengua pròpia es convertia en si mateix en una nova civilització, i un poble que te llengua, també te esperit, i si te esperit ho te tot. I poc a poc va començar a tenir una política pròpia, una política comuna, i una forma d’expressar-se, i uns poetes dits trobadors i una forma de construir, una forma de crear característica dita romànica. I tant de temps de lluites i de observar les altres cultures també li van fer adoptar una forma de vida econòmica pròpia, i per acabar una forma de gestionar-se, una forma d’impartir els seus drets.
Es va convertir en un gran poble, un poble amb un reialme, un poble que s’expandia i anava plantant la llavor de la seva civilització arran. Un poble treballador, un poble culte i un poble orgullós. Un poble que va dominar la seva mar, la mar que el va veure néixer, i un poble que es feia gran. Però aquell poble tenia un problema, aquell poble estava al mig de tot, aquell poble es va trobar al mig de nous imperis, de noves formes de definir els territoris. I aquell poble va tornar a ser sotmès malgrat l’aferrissada defensa dels seus ciutadans. Aquell poble va ser atacat pel nord i pel sud, per l’est i l’oest. I aquell poble va ser separat, va ser trencat, però aquell poble es mantenia viu, perquè el que cap invasor, el que cap imperi va poder fer, va ser acabar amb el seu esperit, amb la seva llengua, el seu art o el seu dret.
I aquell poble es va tornar a adoptar a les noves regles de joc, aquell poble que havia estat gran, que havia portat la seva cultura arreu i que encara era respectat, es va mantenir viu. I es va haver d’amagar, però encara que fos en els seus amagatalls, en els seus modestos caus, aquell poble conservava i transmetia la seva llengua, el seu esperit, de generació en generació. I van arribar temps durs, temps d’intens assetjament i temps de malèvoles polítiques d’extermini per part dels imperis veïns, temps d’ingerències i temps de desolació, però l’esperit continuava viu.
Aquell poble es va recuperar al camp. Aquell poble era un poble treballador, un poble honest i fidel, un poble respectuós i amant del seu entorn, de la seva terra. I va ser al camp, als masos, on la cultura d’aquell poble va continuar fent-se gran. Els imperis veïns van ocupar les ciutats, van sotmetre les ciutats i als seus ciutadans. Però des del camp mica en mica va començar la reconquesta. Des del camp els nous trobadors de la llengua recuperaven el temps i l’espai perdut i baixaren a les ciutats. I amb els nous trobadors l’esperit d’aquell poble es va anar despertant també a les ciutats. I l’esperit d’aquell poble va recuperar la seva llengua, la seva poesia i el seu art. I aquell poble es va tornar a despertar i amb ell el seu esperit mercantil i el seu característic dret.
I van venir temps de llum, temps políticament actius, temps de grans esperances, d’expansió. I les pors es van anar, i es van recuperar les institucions, i un bon dia, un home de gran esperit, un home vingut del camp, des de dalt la balconada va parlar d’un estat propi, va reivindicar allò que s’havia perdut. I tot el poble va sortir al carrer, tot el poble va riure i va fruir d’aquells dies. Però aquells dies van durar poc. Les societats eren convulses, les societats, els pobles, els imperis, no veien amb bons ulls aquelles reivindicacions que no venien només del nostre poble, pobles d’arreu també havien despertat i havien tret al carrer el seu esperit. I els imperialistes tenien por, por de perdre, perdre el què?, res, només perdre. I van imposar els seus dies de foscor, dies de foscor i dies de tornar a ocupar les ciutats, dies de castigar la llengua, d’abolir la poesia i l’art i d’anular els drets. Però també van voler ocupar el camp, però ai!, el camp, amb el camp no pot ningú, perquè el camp és la terra, i és a la terra on viu l’esperit.
I semblava que els dies foscos no s’acabarien mai, però tot s’acaba, com molt be sabia aquell poble les coses canvien. I aquell poble que va tornar a la mar, aquell poble que va tornar a expandir-se arreu, encara que aquesta vegada fos fugint i amagant-se, també va portar amb ell el seu esperit. I un dia, aquell que mantenia la llum apagada se’n va anar. I uns petits rajos de sol encuriosits i temorosos van començar a il·luminar el poble. I poc a poc la gent del camp, la gent d’arreu va tornar a les ciutats amb els seus bocins d’esperit. Poc a poc la llum es va fer plena. I algú vingut de fora va tornar al balcó, i després d’ell un altre.
Aquell poble va recuperar el seu esperit. Va tornar la seva llengua al carrer, va tornar la seva poesia i el seu art va recuperar el color. Aquell poble es va despertar amb el seu esperit mercantil. I aquell poble va retornar al seu dret. I els trobadors tornaren a cantar.
Però aquell poble diuen que està perdent el seu esperit. Les seves ciutats l’han tornar a perdre i no sembla que el vulguin recuperar. Els poetes cada vegada són menys i queden pocs trobadors. La seva llengua s’està perdent a les ciutats i els camps van perden el seu paisatge. I si l’esperit viu a la terra, si l’esperit viu al camp i el camp es destrueix, aquell poble, sense adonar-se tornarà a la foscor, perquè a aquell poble se li comença a dormir l’esperit.Diuen que hi havia una vegada un poble, un poble que va ser treballador, un poble que va ser culte i va ser lluitador. Diuen que una vegada va haver un poble que tenia esperit, que tenia llengua, que tenia art i tenia poesia, un poble que tenia trobadors i tenia camperols, un poble que cuidava la terra. Diuen que hi havia un poble que celebrava una derrota, diuen que aquell poble no oblidava, però també diuen que aquell poble va deixar de recordar, diuen que un dia aquell poble va perdre el seu esperit, malgrat que segons la llegenda, sempre hi haurà algú que, des del seu amagatall, tornarà a la ciutat per despertar l’esperit del poble, d’aquell poble.

L’amable centurió

Fa molts, molts anys un centurió romà fou premiat amb unes terres a les recents conquerides terres del Mediterrani. Per a ell era un càstig, després de lluites intestines arreu i de defensar l’imperi per sobre de la seva pròpia vida pensava que el seu nou destí, que la terra promesa, seria a Roma, però no, li va tocar una domus amb unes terres en una vila dedicada al comerç.
Es va embarcar amb el poc que tenia i tot sol, com la majoria de soldats de l’imperi ell tampoc tenia família. Tant d’anar amunt i avall lluitant i defensant, no havia tingut temps de formar una, i pel que fa a pares i germans no en tenia, o no sabia que en tingués. De ben petit va ser cridat a files i reclutat i no recorda ni tant sols el lloc on va néixer.
Es va acomiadar amb tristor i dissimulades llàgrimes de Roma, un soldat mai ha de plorar. La seva vida, la seva única vida quedava enrere definitivament i ara marxava rumb a unes terres estranyes i, segurament hostils, on mai es sentiria com a casa. Com a únic equipatge, el seu vestit de soldat i un sac ple de monedes que, això sí, li permetrien viure sense dificultats i el document imperial que l’acreditaven com a propietari d’una domus i d’unes terres properes.
Va arribar al seu destí, a la seva llar. El lloc era ben maco, tot s’ha de dir. Una impressionant dàrsena donava entrada i recer al port. Un port ple d’activitat, amb gent corrent d’una banda a l’altra. La ciutat, gran i il·luminada, una ciutat oberta al mar, una ciutat envoltada d’una gran muralla. Una ciutat amb llargues platges on corrien els nens i les joves jugaven amb l’aigua i la sorra descarades i mostrant els seus turgents pits. Al port hi havia moltes embarcacions, embarcacions petites i modestes unes, grans i luxoses altres. Unes dels pescadors, altres dels comerciants.
A la vila l’esperaven els que havien de ser els seus servents, una parella de nadius. De seguida es van trobar, les seves vestimentes el delataven com a una persona important, i l’acompanyaren a la seva nova llar, una casa, una domus gran i acollidora amb un pati central florit i aromatitzat per dos grans tarongers. La domus, com ja s’ha dit, era gran, i al voltant del pati hi havia fins a sis habitacions, perfectament il·luminades i ventilades. L’habitació central, amb unes privilegiades vistes al mar.
Es va instal·lar, va prendre un lleuger refrigeri i va descansar a la seva habitació, no sense que abans, els governants de la vila el convoquessin per fer-hi les pertinents presentacions. Es van fer les presentacions i una festa de benvinguda plena d’aliments d’allò més variats, des de fruites de tot tipus a carns i peixos, i entre els peixos, uns de ben curiosos, uns petits peixos blaus curats amb sal i que estaven boníssims, els nadius els hi deien anxoves, i ben cert és que eren un veritable bé de deus. La jornada es completà amb les danses d’unes belles senyoretes que no cal dir després es posaren a disposició de tots els assistents.
Ja feia un dia que el centurió estava a la seva llar. Va pensar que no li costaria gaire d’adaptar-se a aquell nou entorn, a aquella nova vida, però ell que era un home previsor, i que durant els seus anys a la legió va comprovar com pot arribar a ser d’efímera la deessa fortuna i que fàcil és passar de ser un gran senyor a estar a la misèria, va pensar que el millor que podria fer era anar a visitar les seves terres i mirar com fer les productives i així mantenir el seu estatus econòmic. Va ser portat pel seu servent a les afores de la vila, i no a gaires calendes de la vila estaven les seves terres, unes terres que semblaven hermes, unes terres que semblaven pobres i improductives. Unes terres que ningú hagués volgut ni regalades, com era el cas.
El centurió, lluny de desmotivar-se, va veure en aquelles terres quelcom que ningú, segurament, no havia vist mai, va veure en elles una part de si mateix, unes terres pobres però què, ben treballades, podrien arribar a ser terres productives. El seu servent se’l mirava encuriosit i tot d’una, el centurió li posà el braç per sobre les espatlles i li digué: Noi, d’aquí hem de treure or, tu, que ets un home de la terra m’ajudaràs a tirar endavant aquestes terres i amb elles, la teva dona i tu, us guanyareu la llibertat i una part d’elles perquè podeu començar una nova vida, una vida independent. Això sí, m’hauràs de dir que cultivar i com fer que aquestes terres sorrenques es tornin fèrtils. El servent va malfiar d’aquell soldat, per pròpia experiència sabia de la mala fe d’aquells romans que no pas tant havien arrasat i robat les seves terres, les terres sagrades dels seus avantpassats, les terres on ara, aquell soldat, volia tornar a fer productives.
El servent en arribar a casa va parlar amb la seva dona i li va explicar com havia anat tot, la dona, amb aquell punt de saviesa que totes les dones tenen, li va dir que el nou amo li semblava una persona de bona fe, una persona integra de la que poder fiar-se. De fet, li va cridar l’atenció el fet que no hagués volgut cap concubina malgrat l’oferiment dels membres del senat que van posar a la seva disposició qualsevol de les dansarines que la nit anterior ballaren durant el sopar, però el centurió va declinar l’oferiment, el centurió tenia la intenció de prendre muller i formar una família.
Ja feia més d’una setmana que s’estava a la vila i ja estava totalment familiaritzat i integrat a la seva nova vida. La relació amb tots els habitants, amb tots els veïns, era ben cordial i no tenia cap problema en parlar amb qualsevol persona que l’aturés per preguntar-li per Roma, per preguntar-li per la legió o per les grans batalles.
El que més va sorprendre d’ell a la vila era la seva naturalitat, tant li era saludar a senyors com a servents, més d’una vegada passejant pel mercat havia ajudat a alguna serventa a portar la compra fins a casa, de fet, més d’una vegada se l’havia vist anar a mercat amb els seus servents i, fins i tot, triar ell i carregar ell amb les fruites mentre que els servents caminaven al seu costat sense més pes que el seu propi cos.
El servent encara que no havia dit res de l’oferiment del centurió, però un matí, mentre l’acompanyava tot contemplant aquelles terres hermes i sorrenques, l’amo li digué: noi (sempre li deia noi), la teva dona i tu sou la meva única família en aquesta acollidora terra, voldria que tots dos deixéssiu la vostra petita i obscura habitació i us instal·léssiu en una de les habitacions de la domus, la que vulgueu, la que més us agradi i que, a partir d’ara, no em torneu a dir ni amo ni senyor, vull que em dieu pel meu nom. Aquelles paraules van emocionar al servent, mai s’hagués esperat sentir-les de boca de cap romà, de cap soldat. En tornar a casa li ho va dir a la dona, es van abraçar i, amb recança van anar a veure al centurió, abraçats, plorant d’emoció i, perquè no dir-ho, d’agraïment. Feia molt i molt de temps que ningú els tractava com autèntiques persones.
Així que es van instal·lar en una habitació. Van triar la més modesta, la més petita, però el senyor els hi va dir que no, que aquella seria pels convidats, així marxen abans..., que ells s’instal·lessin en aquella que també donava al mar i que era més gran, que per això eren dos.
La nova situació ben aviat va transcendir a la resta de la vila. La gent s’ho mirava amb expectació i curiositat. Alguns, pensant que era una nova moda de Roma, van decidir fer el mateix i donar habitació principal als seus servents. Altres s’ho miraven indiferents i continuaren amb les tradicions pròpies de la vida romana, s’ho van prendre com a una moda passatgera que ben aviat passaria, i és què, com es pot compartir domus amb uns servents?.
El servent i el centurió van parlar durant el dinar de les terres i de com fer-les productives. El servent li explicà com, familiars seus del més el sud havien construït petites terrasses de pedra per estabilitzar i equilibri el terreny, li va explicar com es podria aprofitar l’aigua dels pous per a regar i enriquir les terres i com el cultiu d’alguns arbres, arbustos i herbes silvestres es podria convertir en conreus productius. El centurió no s’ho va pensar gaire i al vespre van anar a veure les terres i a començar a planificar el que haurien de ser les primeres terrasses de la zona i els primers cultius de vinya i olivera. Pel que fa a les herbes, a les zones més planeres plantarien herbes d’aquelles silvestres per a vendre-les al mercat.
Ben aviat van començar les obres a les terres dirigides de ben igual pel centurió i el servent. El sistema de reg va començar a regar i fertilitzar les terres, unes terres ben drenades per sorrenques, i es van començar a plantar les primeres oliveres i les primeres vinyes, i a les terres més planeres es començaren a cultivar verdures vingudes d’aquí i d’allà, verdures provinents dels familiars que el servent tenia arreu.
El centurió va complir amb la seva paraula i va cedir una part de les terres al servent. El va ajudar a construir-se la seva pròpia casa en les seves noves terres i ell també tingué una habitació per a ell a la nova casa. Servent i amo es van fer grans amics, es van fer inseparables, i fins i tot es van fer família, el centurió en conèixer la germana de la serventa va caure rendit per la seva bellesa i simpatia i s’esposà amb ella i així tots junts, servents i amos es van fer germans i van demostrar a tot l’imperi com tots ho som, com tots podem arribar a ser germans sense més esforç que la pròpia voluntat de buscar en la ma del servent la ma amiga.Van ser molts els romans que seguiren l’exemple, van ser molts els nadius que recuperaren la seva llibertat i van ser molts els romans i nadius que feren d’aquella terra la terra més bella, productiva i amable de tot l’imperi, i així fins els nostres dies, en que aquestes terres continuen sent, malgrat alguns dels nous amos, les més belles i amables de l’imperi.

El gos juganer

Hi havia una vegada un gos que es va escapar de casa seva. Diuen que era un gos més aviat escanyolit, un gos prim i malgirbat. De ben petit era juganer i es distreia amb qualsevol cosa, encara que fos una mosca. Els seus pares eren caçadors i el seu amo també. En principi, ell també hauria d’haver estat caçador però quan, ja de petit, acompanyava als seus pares a caçar, ell, distret com era, es dedicava a campar alegrement pels acotats passant de les perdius i de les ordres del seu amo. El que ell volia era jugar, i és el que feia, jugar.
L’amo es va carregar de paciència amb ell i, tossut com era, en comptes de deixar-lo com a gos de vigilància o per que juguessin els nens, es va encaparrar a fer-lo caçador. Els pares del gos al principi el van intentar ajudar i miraren de despertar-li el instint, de fet, ells i tots els seus antecessors havien estat grans caçadors, però el cadell aquell... Ara, això sí, de jugar i córrer amb els fills dels amos si que en sabia.
L’amo emprenyat, molt emprenyat va començar a pegar al petit gos. No podia suportar que no l’obeís i que no seguís el pas dels seus pares. Els pares poc a poc es van anar allunyant del seu cadell, no per menyspreu o vergonya, es van allunyar per no patir veient com el seu fill patia aquell càstig despietat.
Al principi el gosset es pensava que el que volia l’amo era jugar, i en comptes d’amagar-se o plorar ell, seguia la juguesca. Els nens també es van allunyar d’ell també per llàstima de veure’l patir. Però ell, que no coneixia el dolor ni el patiment es pensava que tot aquell sofriment formava part de la convivència pròpia amb els humans que, de fet, també eren qui l’alimentaven.
L’amo no va aguantar més i un matí, després de donar-li una darrera oportunitat al gos de caçar, el va apallissar de tal manera que el deixà mal ferit. I emprenyat com estava no va tenir cap més ocurrència que pujar-lo al cotxe i abandonar-lo en un camp lluny, molt lluny d’on el gos va néixer.
Malferit i abandonat en una terra estranya el gos va intentar incorporar-se i tornar a casa, però tots els ossos li feien mal i era incapaç no tant sols de saber on era sinó de com tornar a casa. Va passar el dia amagat entre un matolls i llepant-se les ferides. Va mirar de reposar i recuperar forces per intentar, al dia següent, trobar alguna cosa per menjar.
La nit la va passar molt malament. Qualsevol soroll estrany li feia por, i en aquell camp desconegut tot eren sorolls misteriosos. Finalment va poder dormir unes hores, tot just fins que els primers rajos del sol il·luminaren aquell desconegut camp. Sembla ser que el seu cos havia recuperat algunes forces, les justes com per aixecar-se i intentar trobar alguna cosa que menjar, però aquell gos no sabia caçar, ni molt menys on trobar menjar, doncs a la casa on va néixer sempre hi havia pinso al plat i mai s’havia de preocupar per buscar menjar.
La cosa no pintava gaire bé. No només eren els cops rebuts del seu amo, la seva salut començava a ressentir-se de la manca d’aliment i de l’escassa qualitat de l’aigua que bevia, tota de petits bassals que trobava pel camp. També va començar a enyorar als pares i als nens del amos, que ells si que el cuidaven. Fos pel dolor o per l’enyor, el cas és que el gos es va refugiar al seu cau entre matolls ben abrigat i ben quiet no fos cas que algun estrany vingués a fer-li mal.
Va passar dos dies i dues nits amagat al seu cau. Al tercer dia, pel camí va passar un home que el va veure i es va apropar a ell. La primera reacció del gos va ser de por. Tots aquells dies de solitud el van fer pensar en tot el que li havia passat i va arribar a la conclusió que els humans eren sers dolents, si no et pegaven deixaven que et peguessin.
Així que es va intentar defensar mostrant-se ferotge davant d’aquell estrany, però la manca de forces i la debilitat no fan fer res més que causar una gran llàstima a aquell home que, lluny d’espantar-se, es va apropar més fins a arribar al seu costat. S’ajupí per acaronar-lo i calmar-lo i, i tant que ho va fer!. El gos es va tranquil·litzar i, davant la calidesa de les carícies d’aquell home, va començar a fer-li petons i llepades d’agraïment. Potser sí que aquell home no era com els altres.
El gos se’n va anar amb aquell home, caminant lentament i pesadament. A meitat del camí va venir una dona amb un cotxe i aliment i aigua per al gos. No cal ni dir que el gos va devorar la carn i l’aigua mentre remenava la cua sense parar. Quan va acabar, aquells homes el van pujar al cotxe i se l’endugueren a cal metge, al veterinari. El metge li va fer una revisió total, el va punxar, li va mirar la panxa, els ulls, les dents, les orelles, tot li va mirar. I per acabar li va receptar unes medecines per fer-li recuperar les forces.
Tres dies després el gos ja estava totalment recuperat dels dies de dejú i de les ferides que li van deixar els cops del seu amo, malgrat tot, encara caminava una mica coix. Els senyors que se’l van trobar se l’endugueren a casa seva, una casa gran i càlida amb un fantàstic jardí amb gespa, una font i arbres, molts arbres. A dins de casa, els senyors li van fer un llit on pogués dormir i descansar. Era la primera vegada que el gos entrava dins d’una casa, i a més, podia dormir dins!, mai a la vida s’hagués imaginat que es pogués viure tant rebé al costat d’uns humans!.
Poc a poc es va anar recuperant mentre va començar a conèixer la família i amics d’aquelles persones. Tots eren molt amables i afectuosos amb ell, els nens jugaven amb ell i ell, recordant quan era petit, també jugava amb ells. Finalment va recuperar aquell caràcter juganer i alegre que tants problemes li van donar quan era petit.
Però el gos no era del tot feliç, amb tota aquella felicitat que l’envoltava ell només feia que pensar en els seus pares. Aquells gossos fidels que el van cuidar de petit i el van intentar ensenyar a fer la cacera, aquells gossos que, malgrat viure entre humans, mai havien entrat a casa d’ells, mai havien sentit l’escalfor d’una llar a les fredes nits d’hivern, mai havien estat acaronats i mimats i mai havien jugat amb nens.
Finalment un dia es va decidir. Amb les forces recobrades i l’anima forta se’n va anar de la seva nova casa a buscar als pares. Va caminar durant molts dies i moltes nits seguint el rastre. La decisió amb la que va prendre la missió el portaran a recórrer camps i boscos. Va perdre la por i fins i tot va aprendre a caçar conills. Molts dies més tard per fi va arribar al mas on va néixer. Va ensumar als seus pares i ells a ell. Es van apropar i es van alegrar molt de veure’s. El gosset que ja era tot un gos els va explicar als seus pares com hi havia anat tot, els pares, cofois i orgullosos amb el seu fill li mostraran la seva alegria i sorpresa, el feien mort després de la pallissa de l’amo. L’amo el va veure i, malgrat en un primer moment no el va reconèixer, quan va veure aquelles característiques taques negres al llom del gos, s’emprenyà de tal manera que va anar a buscar l’escopeta per disparar contra el gos, però el gos, en veure la reacció de l’amo, anar a buscar els pares i, ràpidament se’ls endugué direcció al bosc.
Van caminar dies i dies pels boscos i pels camps, van caçar conills per menjar i, finalment, van arribar a casa dels senyors. Quan van veure al gos es van posar molt contents, mentre, els pares del gos s’esperaren a la porta. Quan els senyors els van veure també els van acollir. I així, el gos, per fi era del tot feliç, ja podia compartir la seva nova llar, el seu llit a dins de casa, el jardí i els amics amb els seus pares.I així va ser com el gos juganer va poder ser, per fi, feliç en companyia dels seus pares i dels humans.

La tortuga

Temps era temps va néixer una tortuga. Una tortuga molt i molt gran, d’aquelles que no semblen pas d’aquest món ni d’aquesta època i que ens fa pensar en com eren de desmesurats els animals dels principis dels temps.
Aquesta tortuga vivia en una illa on el temps semblava haver-se aturat i envoltada d’altres animals d’allò més estranys i d’altres tortugues, unes tan grans com elles i d’altres de més petites. El cas és que aquesta tortuga era poc abundosa. De fet quedaven ben poques, i de les poques que quedaven, ella era la única mascle, la resta eren totes femelles.
El cas és que aquella tortuga mascle era l’única esperança de reproducció de la espècie. Però, vés aquí, aquella tortuga no volia reproduir-se!, per molt que les tortugues femelles el rondessin ell no feia ni cas, anava a la seva despreocupat per la pervivència del grup.
Uns estudiosos, uns d’aquells humans que no tenen res més a fer que preocupar-se per tot allò que els hi resulta curiós, es van fixar en aquelles tortugues i en l’estrany cas de la tortuga mascle que no volia reproduir-se. Donada la longevitat de les tortugues van ser uns quants els científics que es fixaran en la tortuga, alguns, els primers, tampoc van insistir molt en l’estudi, de fet tampoc en sabien gaire dels costums d’aquells rèptils i es van limitar a fer anotacions i acolorides làmines. Poc a poc el cas va anar interessant cada vegada més a d’altres científics i universitaris que any rere any anaven a aquella illa a observar la tortuga mascle que no es volia reproduir. Però aquella tortuga mascle era la única esperança de supervivència de l’espècie, així que alguna cosa s’havia de fer.
Era una tortuga que anava molt a la seva. Ben al contrari que la resta de tortugues de la illa, aquesta sempre estava sola, fugia del contacte amb la resta d’animals i es limitava a menjar i dormir. Als matins sempre buscava algun lloc solejat orientat a la sortida del sol i semblava meditar tot observant el pausat ritme del sol sobresortint de l’horitzó. Al capvespre repetia l’operació buscant un racó ombrejat des del que observar el sol posar-se amb una actitud igual de meditativa.
Els investigadors, preocupats per la més que probable desaparició d’aquella majestuosa espècie si el mascle persistia en la seva soledat, van intentar tot un seguit d’actuacions per incentivar o despertar el desig sexual del mascle, però per més que ho intentessin no hi havia res a fer, la tortuga mascle només pensava en buscar un bell lloc des del que observar la posta de sol.
Una científica va pensar que potser seria bo estimular a aquell mascle, es pensava que tots els mascles eren iguals!, així que, poc a poc va anar aproximant-se a aquella tortuga, va anar guanyant la seva confiança, primer seguint-lo, després donant-li aliments, més tard acompanyant-lo en els seus lents passejos, seient al seu costat per contemplar la sortida i la posta de sol. Més tard va començar a parlar amb ell i ell, la tortuga mascle, finalment va acabar acceptant aquella curiosa companyia.
Aquella curiosa forma de vida que s’havia acostat a mi i que m’acompanyava en les meves hores de reflexions matinals i crepusculars poc a poc es va anar acostumant a tocar la meva carcassa i la meva rugosa pell. De fet, era agradable doncs aquell animal tenia una pell molt suau i subtil i un cant multitonal igual de suau i molt gratificant. Quan piulava deixava anar com un airet que resultava d’allò més complaent. Suposo que per a aquell animal resultava també agradable el contacte amb la meva pell doncs cada vegada que s’acostava a mi ho feia per resseguir-la. Gaire intel·ligent no seria aquell animal doncs, agafada la suficient confiança, va començar a acaronar també el meu òrgan urinari d’una estranya manera.
La científica va pensar que, una vegada guanyada la confiança de la tortuga mascle, estimulant el seu òrgan sexual aquest podria arribar a la ejaculació, però no, aquest tipus de mascle no era com la resta de mascles del regne animal, aquest semblava del tot indiferent a l’estímul. Finalment va desistir.
D’igual manera que va aparèixer aquell animal de pell suau i complaent cant, va desaparèixer. I era una llàstima, perquè, d’haver passat més temps junts, segurament haguéssim pogut arribat a comunicar-nos i li hagués pogut explicar la història de la meva espècie i de com havíem arribat al punt, al moment, de deixar d’existir. Li hagués pogut explicar com aquest món se’ns ha fet de petit i estrany i com la ingerència i aparició d’altres espècies a la nostra illa ens ha desestructurat i ha fet que ja no ens quedi aliment ni ens quedin paisatges des d’on contemplar les sortides i les postes de sol. Li hagués explicat com aquells estranys animals que suren al mar han envaït les nostres platges i les nostres cales on, des dels inicis dels temps, ens reproduíem i posàvem els ous de les futures generacions. Li hagués explicat com uns animals de la seva mateixa espècie cremaren els nostres boscos i s’endugueren a un bon número de mascles que hagueren continuat l’espècie, perquè jo, l’únic mascle que queda no puc reproduir-me, no puc perquè d’entre els membres de la meva espècie vaig ser triat per ensenyar a les generacions futures com adaptar-se als nous temps, jo havia de ser el mestre de tots ells, però ara no tinc a ningú a qui ensenyar la nostra cultura perquè tots els mascles de la meva espècie van ser robats per uns estranys animals de dues cames com ara tu, que has estat al meu costat acaronant la meva carcassa i la meva pell rugosa.Però ara que ens extingim, o farem orgulloses d’haver format part d’aquest món, un món que ja no ens correspon i al qual hem fet la nostra aportació que, poca o molta, aquí està. I ara, només m’hagués agradat comunicar-me amb tu per explicar-te tot allò que hem aprés al llarg de tot el temps que hem passat i tot el que hem vist i m’hagués agradat demanar-te que busquessis als membres de la teva espècie que es van endur els mascles de la meva per fer-li’s saber el mal que han fet i per evitar que ho puguin tornar a fer amb d’altres espècies que, potser, encara no han complert el seu cicle en aquest món. Nosaltres, les tortugues, l’hem complert i trobem que en aquest món ja no hi tenim cabuda, i és per això que no cal que ens reproduïm més. El nostre cicle ja ha acabat.

El nen que volia volar

Hi havia una vegada un nen que volia volar, volar molt alt per jugar amb els ocells. Quan de ben petit anava a la platja amb el seu avi feien volar un estel i el nen sempre plorava. Tothom pensava que el nen tenia por, però no, el nen plorava perquè ell també volia volar, volar com aquell estel lligat al seu avi per un fil, però ell no podia. Quan de més gran l’avi li deixava agafa el cordat el nen feia saltirons, però no per jugar, no, el nen també volia volar, volar com l’estel.
Quan de ben petit anava al camp amb el seus pares i veien els ocells, el nen sempre plorava. Tothom pensava que el nen tenia por, però no, el nen plorava perquè ell també volia volar, volar com els ocells i amb els seus pares vigilant, però ell no podia. Quan de més gran els pares el deixaven jugar tot sol al camp el nen feia saltirons darrera els ocells, però no per jugar, no, el nen també volia volar, volar com els ocells.
Un dia, per al seu aniversari, els pares i l’avi li van regalar un ocell, un mussol ben simpàtic. El mussol va passar a ser el seu millor amic, el seu amic secret. S’estava a la seva gàbia, una gàbia ben gran en un racó de l’habitació del nen i passava tot el dia dormint. Quan el nen tornava d’escola el mussol ja l’estava esperant en el seu racó i el nen li explicava com li havia anat el dia, que havia après, a que havia jugat, el que havia menjat, tot, al mussol li explicava tot. Per al mussol el nen no tenia cap secret. Mentre tornava d’escola, el nen recollia petits insectes i papallones que amb el temps havia aprés a agafar i li donava al seu amic, el seu amic mussol.
Quan es feia fosc i els pares ja dormien el nen, en secret, deixava anar al mussol de la gàbia i li obria la finestra perquè volés, perquè volés lliurament pel camp com tant li agradava. Quan el mussol tornava de matinada, abans que els pares del nen es despertessin, tornava a l’habitació i li explicava al nen com li havia anat la nit, que havia après, a que havia jugat, el que havia menjat i el que havia vist, tot, al nen li explicava tot. Per al nen el mussol no tenia cap secret. I aquell era el seu secret, cada nit sortia a volar i a gaudir d’aquella habilitat que el nen tan envejava, perquè el nen també volia volar, volar com el mussol.
Un dia el nen va demanar al mussol que li ensenyés a volar. El mussol s’ho va estar pensant molt, ensenyar a volar a un nen no era una tasca fàcil, ni molt menys!. Finalment va accedir, però amb una condició: el nen havia d’ensenyar al mussol com era la vida dels humans, perquè el mussol, de ben petit, sempre havia volgut ser un humà.
El mussol va començar el seu aprenentatge d’una manera molt i molt fàcil: el nen filmava tot el que feia amb una petita càmera i després, al vespre, li passava la pel·lícula al mussol mentre li explicava fil per randa el que feia, com ho feia i perquè ho feia. També li va explicar com eren els humans, com calia tractar-los, com es comportaven i el que sentien. Els caps de setmana demanava permís als pares per posar la gàbia al saló i així el mussol podia aprendre per sí mateix com es comportaven els humans.
Pel que fa al nen va començar aprenent tot allò relacionat amb l’alimentació: que menjar, com caçar, com buscar l’aliment. També li va ensenyar com fer el niu, on fer-ho, com reconèixer els seus enemics i qui eren i com amagar-se d’ells.
El més fàcil ja estava fet. Ara calia que el nen ensenyés al mussol a parlar, a llegir i a escriure, a menjar amb coberts, a muntar en bicicleta i a jugar a futbol. El mussol havia d’ensenyar al nen a volar, a volar!, per fi podria volar. I quant més ensenyava l’un a l’altre, més ganes tenien de veure complert el seu somni.
El mussol, més espavilat que el nen va aprendre el primer a parlar, a llegir i a escriure, a menjar amb coberts, a muntar en bicicleta i a jugar a futbol. Però encara que ja ho sabia tot, no ho podia fer. No tenia boca per parlar, no tenia mans per passar els fulls dels llibres ni per agafar el coberts, no tenia cames per pedalar o xutar. El nen també va aprendre a caçar, a fer el niu i a volar, però no ho podia fer. No tenia bec per menjar, no tenia urpes per caçar ni ales per volar. Quan ja tenien el seu somni ben a prop no el podien veure complert, per molt que ho desitgessin l’un era un nen i l’altra un mussol.
Llavors el nen va recordar una llegenda que de ben petit li explicava el seu avi. Era la llegenda de la fada del bosc. La fada del bosc, una fada molt i molt vella que hi vivia amagada entre els alzinars i fagedes i que, a qui la veia i li explicava un conte, li concedia un desig. No ho van dubtar ni un segon, el mussol l’aniria a buscar, i quan la trobés, li explicaria el conte del nen que volia volar.
Van passar molts dies i el mussol no tornava. Els pares, preocupats per la desaparició del mussol van interrogar al nen, que sempre deia el mateix: que el mussol s’havia escapat en un descuit mentre li netejava la gàbia. Sabedors de la gran amistat que hi havia entre l’ocell i el nen els pares li van voler regalar un altre, però el nen no volia, deia que ell només volia al seu mussol i que estava segur de que tornaria. On era el mussol era el gran secret del nen i el seu amic el mussol.
El mussol va volar per tots els boscos que coneixia, per tots els alzinar i totes les fagedes que recordava. Fins i tot volava de dia tot buscant la vella fada del bosc. Va preguntar a la resta dels ocells però cap d’ells coneixia ni a la fada ni coneixia la llegenda. Però el mussol continuà buscant, sabia que veure complert el seu somni i el del seu amic només depenia d’ell, només depenia de que trobés a la fada del bosc.
Una nit, mentre descansava de tres dies seguits de volar i volar pel entre els boscos d’alzines i faigs, una dolça veu li va preguntar d’entre els arbres que què és el que feia allà, en aquella ombrívola i freda fageda. El mussol tot girant el seu cap es va trobar, davant d’ell i com surant a l’aire a la fada del bosc que feia volar les seves minúscules ales. El mussol quasi cau de cul de l’ensurt, però afortunadament estava ben agafat a la branca. Passat l’esglai li va explicar el que feia allà i perquè havia volat durant tant i tant de temps buscant la fada, buscant-la a ella. La fada del bosc va riure divertida i encuriosida. Ara només calia que el mussol li expliqués un conte, el conte del nen que volia volar.
En acabar d’explicar el conte la fada del bosc va aplaudir, li va agradar molt el conte, i va prometre al mussol que ell i el seu amic veurien complert el seu somni, només calia que tornés al costat del nen i els dos, ben abraçats tanquessin els ulls. Quan despertessin veurien el somni complert.
El mussol, sense esperar a estar descansat va volar i volar cap a l’habitació del nen. Va trigar molts i molts dies, però la il·lusió per veure el somni complert era suficient per apaivagar i oblidar la gana, la son i el cansament.
Finalment va arribar a l’habitació, i sense temps per explicacions es va abraçar al nen i li va dir que tanqués els ulls fort, molt fort i que pensés en el seu somni, en el seu secret. Quan al cap d’uns segons van obrir els ulls el mussol s’havia convertit en el nen i el nen en el mussol. El seu somni s’havia complert!, el nen podia volar i el mussol podia ser una persona.I així va ser com el nen i el mussol van passar la resta de la seva vida, mantenint en secret la seva veritable identitat, sense que ningú s’adonés. Només ells ho sabien i només ells sabien que gràcies a la seva gran amistat van poder veure complerts els seus somnis, perquè només amb l’amistat els somnis deixen de ser somnis per a ser realitat.

Mirant endavant

Aquesta és la història d’un home que sempre mirava endavant. Mirava endavant quan caminava, quan conduïa, mirava endavant a la vida, mirava endavant a la feina. Sempre endavant. Per a ell no hi havia obstacles.
Entre ell i el seu objectiu no hi podien haver entrebancs, tots els superava, alguns de bones maneres, d’altres no tant. A la vida i a la feina no li havia anat pas malament, tenia esposa, tenia fills, tenia una bona posició social i reconeixement professional, tenia un bon pis, tenia un bon cotxe. Perquè canviar?. Es podia pensar que tot ho tenia, però per a ell mai hi havia prou, sempre en volia més. Quan mirava endavant sempre veia més i més, era com una malaltia, com una addicció malaltissa.
Aquesta malaltia poc a poc se li va anar agreujant, fins el punt d’encegar-lo. Era incapaç de veure més enllà d’ell mateix. De tant mirar endavant s’havia oblidat de mirar als costats..., sense saber, sense ni tant sols sospitar que sense tot allò que tenia al costat ell no seria res, ell no tindria res. Però ell no ho veia o no ho volia veure, ell només mirava endavant.
Durant la seva intensa vida havia anant perdent gent al seu voltant. Parelles, amics, companys, familiars. Van ser molts els que van quedar de banda. Però per a ell no eren pèrdues, eren part del camí, eren pedres que estaven a la seva senda només com a part de l’asfaltat, per a ell eren prescindibles per a assolir la gran meta, allò a que sempre que mirava estava allà, esperant. Per a ell la gent no eren més que actors secundaris de la gran obra que era la seva vida. A la gran pel·lícula de la seva vida només hi havia un protagonista, ell.
Quan més a prop era d’arribar allà on sempre havia volgut, allà on sempre havia mirat, li va preguntar al seu copilot cap a on havia de tirar per arribar a la meta. El copilot tampoc ho sabia, però gentilment es va oferir a baixar del cotxe i comprovar els camins. Va estar un bon grapat d’hores resseguint les possibles alternatives, va arriscar la vida al cantell d’un barranc, es va endinsar en boscos obacs i humits, es va ensorrar en sorrals i va travessar rius profunds. Finalment va trobar el camí bo cap a la meta. Va tornar al cotxe i li digué al conductor quin camí seguir, a l’home que sempre mirava endavant.
Sense mirar als costats, només mirant endavant, va reprendre la marxa cap a la meta, sense adonar-se’n que, amb la sobtada arrencada del cotxe, va arrossegar al seu copilot. Tant li era, no li calia per a tirar endavant, el va ajudar a arribar al seu camí cap a la meta i ja no li era necessari. Era un altre prescindible.
Va seguir el seu camí sempre mirant endavant. Va recórrer milers de quilòmetres, va travessar pobles, camps i muntanyes i la seva meta allà seguia, allà endavant. Va seguir el camí, camí planer, camí senzill, camí amable. Però de sobte un obstacle li va impedir continuar. Va haver de parar. Un rètol anunciava que uns metres més enllà la carretera es bifurcava en dos camins, un d’ells portava a la meta i l’altra no. El rètol deia que les dues vies eren molt estretes i que no tenien volta enrere, el rètol deia que calia prendre una decisió abans de prendre una via o una altra perquè no tenien retorn, no tenien votla enrere.
Per primer cop a la seva vida es veia davant d’una decisió sense ningú, sense cap prescindible, que li pogués dir que fer. S’havia acostumat tant a fer servir a la gent del seu costat que ara que havia de determinar que fer no ho sabia. L’únic que se li va ocórrer va ser tornar enrere per on havia vingut i recuperar a algun d’aquells que al llarg del camí l’havien ajudat. Però no va ser fàcil. Només sabia mirar endavant, era incapaç d’apartar la vista del camí. Va recórrer el camí durant dies, setmanes i mesos però no veia, no trobava ningú. Semblava com si tothom hagués desaparegut. On eren aquells que sempre l’havien ajudat?. Senzillament, s’havien quedat en un costat del seu camí, i era incapaç de veure’ls. S’havien quedat al marge.
Sense trobar a ningú a qui recórrer va tornar al camí, va anar a tota velocitat cap allà on el rètol anunciava que el camí es bifurcava, es va endinsar per la via fins el punt on s’acabava el camí i es dividia. Però va ser incapaç de trobar les alternatives, només veia una carretera tallada, no veia res més i ara, ara no podia tornar enrere. No sabia mirar al seu costat, només sabia mirar endavant i el camí es separava a esquerra i dreta. Mai aconseguiria arribar a la meta.Aquesta ha estat la història d’un home que sempre mirava endavant i que va ser incapaç de continuar el seu camí perquè no sabia mirar al seu costat, perquè no sabia trobar al seu costat el lligam entre ell i el seu destí.

L’home de pedra

Diuen que una vegada va existir un home que tenia un gran èxit amb les dones. Però el seu èxit no és el que tots podeu pensar, no, el seu èxit consistia en l’amistat i la confiança. Totes les dones que va conèixer i coneixia confiaven en ell, li explicaven els seus problemes i intimitats, totes eren amigues i volien ser amigues d’ell, però només això, amigues. A aquest home ja li estava bé, a ell li agradava parlar amb elles i el reconfortava saber que hi confiaven en ell.
Durant la seva vida va conèixer a moltes dones, fins i tot algunes d’elles li agradaven, bé, li agradaven totes, però amb algunes hagués volgut que aquella amistat fos més enllà i que s’hagués convertit en una relació més íntima, en una relació de parella, però quan més a prop estava, sempre passava alguna cosa o, directament, aquella dona trencava la relació d’amistat. A cops de desenganys aquell home va decidir que mai més proposaria a cap dona donar el pas d’una relació més íntima, que mai més li diria a cap dona com la estimava, preferia conservar l’amistat que arriscar-la per alguna cosa més, perquè cada vegada que era rebutjat patia molt i el seu cor es trencava en mil pedaços i, per ell, era preferible no estimar que estimar i fracassar. I així va ser com aquell home passà la seva vida en solitari i sense companyia, sense ningú a qui abraçar i que l’abracés, però això sí, quan alguna de les seves amigues el buscava, ell sempre hi era allà, per parlar i per escoltar.
Diuen que aquell home un dia va desaparèixer, diuen que va anar a trobar-se amb una d’aquelles amigues que el va cridar per parlar amb ell i que mai més el tornaren a veure. Diuen que algú el va veure una vegada assegut al cim d’una muntanya mirant fixament l’horitzó. Diuen que allà és on la seva amiga el va citar per parlar i que ella mai va aparèixer. Diuen que a aquell home se li va glaçar el cor i que es va acabar convertint en una pedra, una pedra dalt d’un cim i que encara espera que, algun dia, la seva amiga aparegui per parlar amb ell. Diuen que quan la dona aparegui per parlar aquell home tornarà a ser un home i que el seu cor tornarà a bategar.
Ara, al poble d’on venia aquell home, totes les dones parlen d’ell, de com era de bona persona, de com el troben a faltar. I totes es pregunten qui va ser, qui era, aquella dona que una vegada el va citar per parlar amb ell i que li va glaçar el cor, potser era una d’elles. Ara que ja no hi és moltes d’elles es troben soles perquè no tenen amb qui parlar, no tenen amb qui confiar intimitats ni tenen ningú que les escolti, però això sí, totes elles viuen felices amb les seves parelles i els seus fills, perquè en el fons el que realment buscaven en aquell home era amistat i confiança, i realment, qui busca això en una parella?. Potser per això aquell home no va trobar parella entre les seves amigues, perquè el seu concepte de l’amor era molt diferent al de la resta. Potser per això aquella dona que li glaçar el cor no va voler presentar-se per parlar amb ell, perquè tenia por d’estimar a aquell home i compartir-lo amb la resta de dones que eren les seves amigues.Diuen que les dones que pugen al cim i seuen en aquella pedra senten una necessitat de parlar i desfogar les seves intimitats. Diuen que aquella pedra sap escoltar i que sap dir sense parlar allò que les dones que hi seuen volen escoltar. Diuen que aquella pedra és màgica i que si pares bé la orella pots arribar a sentir el batec de l’home de pedra. L’home de pedra encara espera que des de l’horitzó aparegui la seva amiga per parlar amb ell, però, qui era aquella dona que li va glaçar el cor?.

Un arbre

Hi havia una vegada un arbret de verdes fulles que va néixer a la Xina. De ben petit algú el va arrencar del bosc on vivia acompanyat dels seus familiars i amics per portar-lo a un país llunyà, molt i molt llunyà. Amb ell, molts més arbrets van ser portats a aquell país.
El viatge va ser llarg i molt dur, els arbrets van passar molta set i la manca de llum va fer que mica en mica perdessin les fulles. Però la llarga durada del viatge va fer que els arbrets s’acabessin fent amics. Cadascun d’ells explicava una cosa diferent sobre quin seria el seu futur. Uns deien que els portaven a un país desèrtic per mirar de repoblar-lo, altres que anaven destinats a un bell palau oriental on donarien ombra a reis i princeses. Els més pessimistes deien que el seu futur era un serrador on acabarien convertits en mobles o alguna cosa pitjor. El nostre arbret no deia res, només escoltava i mirava de passar l’enyorança d’haver deixat enrere a la seva família i al bosc on hi vivia.
Finalment van arribar a port. Després de molts dies, moltes setmanes, per fi veien la llum, per fi notaven l’escalfor dels rajos de sol i per fi una fresca brisa despertava les seves escanyolides branques. Aquella primera nit van dormir a port i van haver de patir la sal que un suau vent de llevant transportava des del mar, però tot i això, els arbres es mostraven esperançats i confiats amb el seu destí. Al matí, els van carregar en uns carros i els van començar a separar. Carregats de vint en vint, cadascun viatjaria al seu nou lloc, al seu destí. Van tornar les pors, no sabien on anaven ni que seria de la resta de companys.
Durant el viatge van traspassar una ciutat, una ciutat enorme amb molt trànsit de carros, bicicletes i uns estranys artefactes que es movien sols fent un gran soroll i tirant fum. També van veure com una gran serp que es movia lentament transportant gent al seu interior i que també tirava fum, aquesta per una espècie de banya. Poc a poc s’anaven allunyant de la ciutat per endinsar-se entre els camps de cultius i les petites muntanyes que, cada vegada més, veien talar els seus arbres, ara per fer llenya, ara per carbó, ara per fusta per la construcció o per fer mobles. L’arbret, en veure aquelles muntanyes pelades va sentir una gran tristor i per un moment va pensar que acabaria com aquells arbres, convertit en carbó o en moble.
El viatge continuava, però ara van ser canviats de mitjà. Els van baixar dels carros per a pujar-los sobre una d’aquelles serps que tiraven fum per la banya. I d’aquí, finalment, al seu destí. Poc a poc van anar deixant arbres als costats de la via per on passava el tren, normalment en grans talussos i de dos en dos. El nostre amic va anar a parar a un bon lloc, era solejat i ventilat i no semblava que hi manqués l’aigua, així que la vida que l’esperava pintava bé. El seu company va anar a parar uns metres més enllà.
No li va costar gaire adaptar-se a la seva nova vida. Cada dia veia passar a les serps que tiraven fum per la banya i a la que li deien tren, quatre vegades, dues en cada sentit i li agradava jugar amb el fum mirant d’esquivar-lo amb les seves joves fulles que ja li havien sortit. El temps anava passant, estiu, tardor, hivern, primavera. Ara fulles noves, ara em cauen, ara fa fred, ara fa calor. Els trens també canviaven, cada vegada eren més ràpids i llargs i ja no tiraven fum. Mica en mica, les muntanyes anaven recuperant els seus arbres, semblava que la gent d’aquella terra jo no feia servir la llenya, el carbó o la fusta i que deixaven créixer els arbres. I amb els nous arbres, nous amics, més ocells, més animals.
Ja havien passat uns quants anys. L’arbret, que ja era una arbre, amb les seves arrels i els seus brots havia cobert el talús i l’havia estabilitzat. A més, amb les seves grans branques i fulles donava una molt bona ombra al pas del tren. L’arbre havia complert amb el seu destí. Va ser portat des del seu llunyà país per estabilitzar talussos i ho havia aconseguit. Es sentia orgullós de si mateix i es mostrava satisfet per haver pogut tornar la confiança que, ara fa temps, algú va dipositar en ell i en altres de la seva espècie que com ell, van ajudar a recuperar i estabilitzar terrenys.
Però com ja havia notat l’arbre, les muntanyes pelades també havien recuperat el seu aspecte original. El que en un principi suposava pel nostre arbre un motiu d’alegria i satisfacció en veure’s acompanyat per d’altres arbres poc a poc li va complicar la vida. Algú va començar a dir que aquell arbre havia vingut de fora per envair el terreny propi dels arbres d’aquí i que no deixava que res creixés al seu voltant. Deien que es multiplicava descontroladament i que esgotava els recursos. El van començar a repudiar i d’altres punts d’aquella terra li arribaven notícies de que havien començar a talar-los, i tot, per haver vingut de fora i haver-se adaptat a la nova terra. Ja ningú recordava que sense ells, potser ara molts dels talussos que van estabilitzar no haguessin permès avançar als trens.
Molts van oblidar que durant molt de temps l’única possibilitat de veure arbres era acostant-se a ells, molts van oblidar que sense ells molts ocells haguessin marxat a altres terres en no trobar on nidificar, i molts van oblidar que, abans que ells vinguessin, cap arbre d’aquí podia fer la seva feina, cap arbre d’aquí podia contenir les terres dels talussos.
Finalment al nostre arbre li arribà l’hora. A ell i al seu amic que va ser plantat en aquell talús ara feia molts anys, i també als nous arbres que van néixer de les seves arrels. Amb grans màquines els van arrencar i en el seu lloc posaren grans pedres. El tren ja mai més trobaria aquella ombra a meitat del camí on refrescar-se de la calor de l’estiu. Els ocells mai més es posarien sobre les seves branques. El nostre arbre va morir com va viure, amb dignitat. Va venir a aquestes terres perquè algú el va anar a buscar per fer una feina que ningú d’aquí volia o sabia fer. I va fer la feina, ell, i els seus descendents, però quan la feia ja estava feta, va ser repudiat, va ser titllat d’invasor i va ser eradicat impunement.Però ell sap que d’aquí uns anys, quan el clima hagi canviat i les muntanyes tornin a estar pelades, algú anirà a un país llunyà, molt llunyà, a buscar al fill, al net, d’algun dels seus germans per portar-lo a aquestes terres que una vegada van ser d’acollida. I quan aquell arbre sigui plantat, creixerà com en el seu temps va fer aquell familiar seu que un dia va deixar la seva terra per a arrelar i treballar aquí. I quan vingui ho farà sense cap rancúnia, perquè en el fons ell sap que aquella terra, aquesta terra, també és seva perquè aquí hi va viure i treballar algú com ell. Potser quan tot això passi, la gent d’aquella època ja no serà tant cruel i no repudiï a ningú per venir de fora i l’arbret finalment sigui considerat un més de la terra, amb la seva feina i la seva especialitat, que ningú d’aquí sap o vol fer.