Un riu i un altre riu

Hi havia una vegada un parell de rierols que naixien no gaire lluny l’un de l’altre però que no es coneixien de res. Cada un feia la seva. Un d’ells era un rierol amb empenta, amb les coses ben clares i un camí traçat del que no es desviava per res. Un riu acostumat als inconvenients i als entrebancs típics de la vida d’un riu i acostumat a superar-los tot encarant-se.
L’altre era una mica més despreocupat. Anava per la vida sense gaire rumb i tant li era seguir un camí com un altre. També trobava inconvenients i entrebancs, però tenia una gran capacitat per superar-los sense que ni tan sols s’adonés, o almenys així ho deixava entreveure.
Els seus camins discorrien paral·lels i poques coses feien semblar que alguna vegada es poguessin trobar. I malgrat les abismals diferencies que hi havia entre ells, en el més profund i bàsic del que es poc considerar la vida d’un riu, eren molt semblants. Un, el que portava una vida amb empenta i superació no era un riu que s’alimentés de gaires fonts, si que se sap que durant el seu recorregut va arribar a unir-se a un altre riu que li aportà una part important del seu cabal, és més, es podria dir que quan es va unir a aquell altre riu va agafar una gran força i una gran dosi d’empenta per ser el que més endavant seria, un riu important, un riu estimat i un riu valent. Un gran riu. Però aquella unió no va durar gaire. Malgrat la força dels primers temps, es van anar distanciant fins que cada un va acabar fer la seva sense que mai més es trobessin. Pel nostre riu aquella unió fa ser molt determinant, tant que no va voler tornar a saber res més de cap altre riu.
L’altre riu, aquell més despreocupat, va anar fent la seva. Diuen que durant el seu recorregut es va unir a moltes fonts, fonts que apareixien i desapareixien amb gran facilitat però que cap d’elles va mantenir la seva vinculació a aquell riu rialler i entremaliat, i malgrat molts pensaven que aquelles fonts poc li aportaven, per a ell eren més que importants. Lluny de determinar o descriure un rumb fix, aquell riu va anar fent tombarelles i seguint un camí que si bé ben definit, era una mica desorientat. Potser va ser aquest fet el que va fer que poc a poc el seu recorregut s’apropés al de l’altre riu o senzillament que el destí, el famós destí del que ell poc creia, havia predestinat que s’acabessin trobant. Qui sap si aquell rumb fix i determinat del primer riu no havia traçat ja el seu destí cap a aquell altre i era ell qui s’apropava a l’altre. Fos com fos el cas és que aquells dos rius semblaven predestinats a trobar-se aigües avall.
Del primer riu i fruit de l’empenta d’aquella primera trobada i unió amb l’altre riu, diuen que dues petites fonts van començar a fer créixer dues rieretes que, resseguint el camí i la trajectòria del riu més gran, circulaven paral·leles tot aprenent a viure amb la dignitat i distinció d’aquell altre del que havien nascut i del que prenien les aigües vitals. Durant aquells primers trams del seu recorregut, no paraven de rebre aigua del gran riu que no era més que el riu mare, que la seva mare i de rebre indicacions i alertes per fer del seu recorregut un recorregut com cal.
L’altre riu?, l’altre riu seguia fent la seva. Era tan despreocupat i tan feliç en el seu recorregut que va ser incapaç de trobar un terreny fèrtil o propens on fer créixer altres rius. Sempre pensava que ho faria més endavant, que tenia temps, però la veritat és que ja es trobava en una part del seu recorregut on es feia bastant improbable de fer néixer nous rius, com alguns li deien, se li havia passat l’arròs.
I el que en un principi semblava força improbable, al final va passar. Els dos rius es van trobar en una fèrtil i meravellosa vall i sense saber-ho, van començar a deixar part de les seves aigües sobre un mateix terreny. Aquells arbres, aquells camps, aquells animalons i aquell paisatge bevien i s’alimentaven de les seves aigües, unes aigües que, encara i que ells no ho sabessin, es barrejaven a les profunditats de la terra d’aquella vall per fer brotar la vida, una vida plena d’esplendor i felicitat.
Els boscos i els cultius no permetien que aquells rius es veiessin fins ben bé el punt de trobada. Un punt de trobada que es poc considerar casual o es pot considerar fruit del destí, és igual, el cas és que en un moment indeterminat i en un punt indecís es van acabar trobant.
Durant molt de temps van estar fent aproximacions l’un amb l’altre. Diuen que de vegades les pors del primer riu i d’altres la despreocupació del segon feia que aquella unió que semblava definitiva no s’arribés a consolidar. D’altres diuen que alguna vegada s’havia interposat entre ells algun altre rierol que circulava per allà impedint la seva unió i d’altres que per molt que ho volguessin aquella unió era impossible perquè mai aquelles aigües tant i tant semblants en el fons i tant i tant diferents en les formes es podrien barrejar.
El temps va anar passant i la història d’aquests dos rius es convertí en llegenda. Cada un deia la seva sobre com va acabar. Uns diuen que mai es van acabar de trobar, que una mica més avall la vall s’acabava i que cadascun prenia un camí. D’altres diuen que van haver altres rius i altres fonts que s’uniren amb ells i que per això mai es van unir. I ha qui diu que al final si que es van unir, que abans que la vall s’acabés es van trobar sota l’ombra d’un gran bosc i que allà van fer de la seva unió un moment de gran passió i de gran espectacle amb bells salts d’aigua i grans brolladors al seu voltant. Diuen que després d’aquesta entusiasta unió es van convertir en un gran i únic riu, un riu ufanós i un riu que repartia felicitat i repartia vida al seu voltant. Diuen que després d’aquella unió el segon riu també va ajudar en la seva trajectòria a aquelles dues rieretes que cada cop es feien més grans i més independents. Diuen que aquell riu nascut de dos rius tan diferents com propers des del moment d’aquella primera unió no es van tornar a separar mai més que per allà on passava deixava un halo de fertilitat i felicitat sense igual.Diuen que aquell riu, nascut de dos rius, al final del seu trajecte era visitat i aplaudit per la gent que, admirats per la seva història, feien d’aquell riu un mirall del que havia de ser la seva vida.