El gos juganer

Hi havia una vegada un gos que es va escapar de casa seva. Diuen que era un gos més aviat escanyolit, un gos prim i malgirbat. De ben petit era juganer i es distreia amb qualsevol cosa, encara que fos una mosca. Els seus pares eren caçadors i el seu amo també. En principi, ell també hauria d’haver estat caçador però quan, ja de petit, acompanyava als seus pares a caçar, ell, distret com era, es dedicava a campar alegrement pels acotats passant de les perdius i de les ordres del seu amo. El que ell volia era jugar, i és el que feia, jugar.
L’amo es va carregar de paciència amb ell i, tossut com era, en comptes de deixar-lo com a gos de vigilància o per que juguessin els nens, es va encaparrar a fer-lo caçador. Els pares del gos al principi el van intentar ajudar i miraren de despertar-li el instint, de fet, ells i tots els seus antecessors havien estat grans caçadors, però el cadell aquell... Ara, això sí, de jugar i córrer amb els fills dels amos si que en sabia.
L’amo emprenyat, molt emprenyat va començar a pegar al petit gos. No podia suportar que no l’obeís i que no seguís el pas dels seus pares. Els pares poc a poc es van anar allunyant del seu cadell, no per menyspreu o vergonya, es van allunyar per no patir veient com el seu fill patia aquell càstig despietat.
Al principi el gosset es pensava que el que volia l’amo era jugar, i en comptes d’amagar-se o plorar ell, seguia la juguesca. Els nens també es van allunyar d’ell també per llàstima de veure’l patir. Però ell, que no coneixia el dolor ni el patiment es pensava que tot aquell sofriment formava part de la convivència pròpia amb els humans que, de fet, també eren qui l’alimentaven.
L’amo no va aguantar més i un matí, després de donar-li una darrera oportunitat al gos de caçar, el va apallissar de tal manera que el deixà mal ferit. I emprenyat com estava no va tenir cap més ocurrència que pujar-lo al cotxe i abandonar-lo en un camp lluny, molt lluny d’on el gos va néixer.
Malferit i abandonat en una terra estranya el gos va intentar incorporar-se i tornar a casa, però tots els ossos li feien mal i era incapaç no tant sols de saber on era sinó de com tornar a casa. Va passar el dia amagat entre un matolls i llepant-se les ferides. Va mirar de reposar i recuperar forces per intentar, al dia següent, trobar alguna cosa per menjar.
La nit la va passar molt malament. Qualsevol soroll estrany li feia por, i en aquell camp desconegut tot eren sorolls misteriosos. Finalment va poder dormir unes hores, tot just fins que els primers rajos del sol il·luminaren aquell desconegut camp. Sembla ser que el seu cos havia recuperat algunes forces, les justes com per aixecar-se i intentar trobar alguna cosa que menjar, però aquell gos no sabia caçar, ni molt menys on trobar menjar, doncs a la casa on va néixer sempre hi havia pinso al plat i mai s’havia de preocupar per buscar menjar.
La cosa no pintava gaire bé. No només eren els cops rebuts del seu amo, la seva salut començava a ressentir-se de la manca d’aliment i de l’escassa qualitat de l’aigua que bevia, tota de petits bassals que trobava pel camp. També va començar a enyorar als pares i als nens del amos, que ells si que el cuidaven. Fos pel dolor o per l’enyor, el cas és que el gos es va refugiar al seu cau entre matolls ben abrigat i ben quiet no fos cas que algun estrany vingués a fer-li mal.
Va passar dos dies i dues nits amagat al seu cau. Al tercer dia, pel camí va passar un home que el va veure i es va apropar a ell. La primera reacció del gos va ser de por. Tots aquells dies de solitud el van fer pensar en tot el que li havia passat i va arribar a la conclusió que els humans eren sers dolents, si no et pegaven deixaven que et peguessin.
Així que es va intentar defensar mostrant-se ferotge davant d’aquell estrany, però la manca de forces i la debilitat no fan fer res més que causar una gran llàstima a aquell home que, lluny d’espantar-se, es va apropar més fins a arribar al seu costat. S’ajupí per acaronar-lo i calmar-lo i, i tant que ho va fer!. El gos es va tranquil·litzar i, davant la calidesa de les carícies d’aquell home, va començar a fer-li petons i llepades d’agraïment. Potser sí que aquell home no era com els altres.
El gos se’n va anar amb aquell home, caminant lentament i pesadament. A meitat del camí va venir una dona amb un cotxe i aliment i aigua per al gos. No cal ni dir que el gos va devorar la carn i l’aigua mentre remenava la cua sense parar. Quan va acabar, aquells homes el van pujar al cotxe i se l’endugueren a cal metge, al veterinari. El metge li va fer una revisió total, el va punxar, li va mirar la panxa, els ulls, les dents, les orelles, tot li va mirar. I per acabar li va receptar unes medecines per fer-li recuperar les forces.
Tres dies després el gos ja estava totalment recuperat dels dies de dejú i de les ferides que li van deixar els cops del seu amo, malgrat tot, encara caminava una mica coix. Els senyors que se’l van trobar se l’endugueren a casa seva, una casa gran i càlida amb un fantàstic jardí amb gespa, una font i arbres, molts arbres. A dins de casa, els senyors li van fer un llit on pogués dormir i descansar. Era la primera vegada que el gos entrava dins d’una casa, i a més, podia dormir dins!, mai a la vida s’hagués imaginat que es pogués viure tant rebé al costat d’uns humans!.
Poc a poc es va anar recuperant mentre va començar a conèixer la família i amics d’aquelles persones. Tots eren molt amables i afectuosos amb ell, els nens jugaven amb ell i ell, recordant quan era petit, també jugava amb ells. Finalment va recuperar aquell caràcter juganer i alegre que tants problemes li van donar quan era petit.
Però el gos no era del tot feliç, amb tota aquella felicitat que l’envoltava ell només feia que pensar en els seus pares. Aquells gossos fidels que el van cuidar de petit i el van intentar ensenyar a fer la cacera, aquells gossos que, malgrat viure entre humans, mai havien entrat a casa d’ells, mai havien sentit l’escalfor d’una llar a les fredes nits d’hivern, mai havien estat acaronats i mimats i mai havien jugat amb nens.
Finalment un dia es va decidir. Amb les forces recobrades i l’anima forta se’n va anar de la seva nova casa a buscar als pares. Va caminar durant molts dies i moltes nits seguint el rastre. La decisió amb la que va prendre la missió el portaran a recórrer camps i boscos. Va perdre la por i fins i tot va aprendre a caçar conills. Molts dies més tard per fi va arribar al mas on va néixer. Va ensumar als seus pares i ells a ell. Es van apropar i es van alegrar molt de veure’s. El gosset que ja era tot un gos els va explicar als seus pares com hi havia anat tot, els pares, cofois i orgullosos amb el seu fill li mostraran la seva alegria i sorpresa, el feien mort després de la pallissa de l’amo. L’amo el va veure i, malgrat en un primer moment no el va reconèixer, quan va veure aquelles característiques taques negres al llom del gos, s’emprenyà de tal manera que va anar a buscar l’escopeta per disparar contra el gos, però el gos, en veure la reacció de l’amo, anar a buscar els pares i, ràpidament se’ls endugué direcció al bosc.
Van caminar dies i dies pels boscos i pels camps, van caçar conills per menjar i, finalment, van arribar a casa dels senyors. Quan van veure al gos es van posar molt contents, mentre, els pares del gos s’esperaren a la porta. Quan els senyors els van veure també els van acollir. I així, el gos, per fi era del tot feliç, ja podia compartir la seva nova llar, el seu llit a dins de casa, el jardí i els amics amb els seus pares.I així va ser com el gos juganer va poder ser, per fi, feliç en companyia dels seus pares i dels humans.