De la ma de la ventafocs

Hi havia una vegada un príncep que de ben jovenet va buscar la seva princesa, la seva ventafocs. Una noia que havia de ser dolça i afectuosa, una noia jovial i divertida, una noia de mirada neta i una noia amb una ma especial, una ma que s’avingués amb la del príncep com aquella sabata del conte s’havia d’avenir al peu i amb la que ser feliç en el reialme de l’amor.
No va trigar gaire a trobar alguna ma, mans que semblaven les idònies però que poc després perdien el seu magnetisme, unes mans que no acabaven d’encaixar i que per això impedien que després encaixessin els llavis, després les boques i després tota la resta.
Els primers fracassos van arribar i el príncep es desencisà. Va dubtar que buscar una ma fos la manera de trobar la seva princesa i així va buscar altres alternatives, algunes prou barroeres com fixar-se en la davantera de les noies o en les seves posaderes però el resultar era el mateix o molt pitjor, perquè més d’una fuetada va rebre.
Va provar de canviar l’ordre d’encaix. Amb una candidata va començar encaixant els llavis i la cosa no semblava que li anés malament perquè després dels llavis van venir les boques i després tota la resta, però tampoc va funcionar perquè mai van acabar d’encaixar les seves mans.
Els anys passaven i passaven les noies. La maduresa i l’experiència el van fer tornar a buscar una ma i aquesta mateixa experiència i maduresa li deia que la ma bona seria aquella que de bon començament i al primer contacte li transmetés un senyal. Però el senyal no arribava. Alguna vegada li arribava d’una manera molt velada i ell pensava que potser seria la bona, perquè quan encaixava mans, llavis i boques i tota la resta notava un petit senyal. Però el senyal s’esvaïa a mida que les mans es separaven.
Va arribar un moment que el príncep, que ja estava en aquell punt en que un te més passat que futur, va sentir la temptació de rendir-se, de no buscar més i d’oblidar la vella història de la ventafocs per trobar una noia qualsevol amb la que, si be no viurien en el reialme de l’amor, si que potser es farien companyia i l’ajudaria a oblidar el seu somni de la noia amb una ma màgica.
Però de sobte i en creuar les mirades amb una noia solitària, va notar com un senyal i unes ganes boges d’agafar-li la ma. No se sap com va acabar la història perquè no s’ha tornar a saber d’aquell príncep. Alguns diuen que va desaparèixer, d’altres que va marxar ben lluny desencantat de la seva darrera conquesta i d’altres diuen que, finalment, va trobar la seva ventafocs i que ara se’ls veu passejar sovint pels boscos del reialme de l’amor ben agafadets de les mans.