La papallona

Hi havia una vegada un cuc petit, molt petit; era tan petit com lleig, de fet, de lleig que era ningú s’apropava a ell, la qual cosa li anava la mar de bé perquè no tenia depredadors i podia fer una vida d’allò més tranquil·la. Va néixer en l’anvers de la fulla d’una arbre i només sortir de l’ou va començar, petit com era, a menjar-se la fulla, que dic menjar, devorar!, i després d’aquesta, una altra i després l’altra i així successivament, i mentre menjava anava pujant l’arbre i creixent i creixent. I com que quan més creixia més lleig es tornava no va tenir cap dificultat en arribar al seu objectiu. I el seu objectiu no era un altre que arribar el més amunt possible de l’arbre i trobar recer per, mica en mica, anar construint un capoll on refugiar-se.
Realment, aquell cuc no tenia cap coneixement del que feia, ben bé es podria dir que no tenia cervell, i si el tenia poc el feia servir perquè per a ell només hi havia l’objectiu de menjar i tirar amunt, és més, i ha qui diu que una vegada un d’aquells cucs va començar a enfilar-se a un arbre i de tant que es va enfilar va acabar caient... Deien que el seu cervell era molt simple i que no tenia ni tan sols la capacitat de recordar el que acabava de fer un segon enrere. Aquell cuc només actuava per instint.
Tornant al nostre cuc, que ja va arribar amunt de l’arbre i va trobar recer en una jove branca assolellada i resguardada dels vents, va continuar fabricant el seu capoll fins que va quedar totalment cobert i enganxat només a la branca per la boca. En aquell moment va caure en un profund son del qual mai més despertaria, almenys en la seva condició de cuc. I amb ell també moriria el record d’allò que un dia va ser.
Ningú sap que és el que passava allà dins ni que és el que podia sentit aquell lleig cuc, l’únic que se sap és que dins d’aquell capoll alguna cosa passava doncs es movia tot ell de forma sinuosa i, de vegades, fins i tot violenta. El que si que sabem que passava és que poc a poc anava canviant de colors, amb els contrallums del sol es podia veure com, dia que passava, color nou que apareixia.
Un dia, de sobte, aquell capoll es va començar a trencar per la part inferior. Es va començar a trencar i de dins seu apareixia una nova forma, una espècie de gran cuc recobert d’una suau i acolorida tela, una tela que semblava ben bé feta de seda. Aquest fenomen va començar a passar a la nit, quan encara feina fred, i com si estigués connectada d’alguna manera amb el sol, tal com ell, el sol, sortia, aquell cuc envoltat d’una tela de colors s’anava desprenent del seu capoll. I finalment, i d’una forma compassada, van acabant sorgint el sol i el cuc. Però el cuc ja no era un cuc!, ara era una bella papallona d’ales acolorides i dotada d’un cervell que li permetia percebre els colors i les olors de tot allò que l’envoltava. També tenia l’instint, l’instint i una saviesa innata que li feia saber que tindria una vida intensa, una vida dedicada exclusivament al vol, a volar i a menjar i a trobar una parella que fecundés els seus ous, i una vegada fecundada, trobar una fulla, la fulla d’un arbre on dipositar els seus ous i crear una nova vida.
Aquella papallona sabia que la seva vida encara que llarga, era plena de tasques a realitzar i que no convenia distreure’s gaire, de fet només tenia una pista de fins a quan li durava: la vida d’aquella papallona i la de totes les de la seva espècie durava el que els humans deien un dia, de la sortida a la posta de sol. Naixien amb el sol acabat de sortir i abans que aquest es poses, ja eren mortes, per tant, la seva era una vida plena de llum i de colors, encara que algunes tenien la mala sort de néixer en un dia núvol i llavors poca cosa podien fer que no fos volar per sota els arbres, i això si tenien prou sort que els vent no les arrossegués cap als camps de cultius amb el perill que això comportava si els hi queia una d’aquelles fredes i pesades gotes d’aigua.
Però la vida d’una papallona, encara que llarga, no es podia considerar fàcil. Durant el seu periple trobaven mil i una vicissituds i perills. Algunes havien caigut devorades per algun depredador, algun ocell o algun rèptil. Algunes queien entre les xarxes d’alguna aranya i d’altres eren víctimes de les juguesques de nens o gats que no tenien res més a fer que perseguir papallones. I això no és tot, que dir d’aquelles que queien víctimes d’algun producte químic o, fins i tot algunes, només néixer, o fins i tot abans de fer-ho, eren devorades per algun incendi o alguna crema controlada. Terrible.
Però bé, tornem novament a la nostra papallona. Calia que comencés el seu periple vital, així que el primer que havia de fer és buscar les flors més properes per libar el seu nèctar. Les més properes al bosc no eren gaire dolces, potser com que no els hi tocava gaire el sol no produïen prou sucre, ves a saber. Però poc a poc va anar trobant flors més dolces i poc a poc va anar omplint la seva panxa. Cada vegada era més i més maca, així que les seves possibilitats de trobar a una papallona mascle que fecundés els seus ous era més gran.
Mentre anava de flor en flor contemplava el paisatge que l’envoltava, i mira que era maco tot allò!, pensava en la gran sort que havia tingut de tenir una vida tan llarga, una vida que li permetés contemplar tots aquells paisatges, libar de totes aquells flors i respirar d’un aire pur i net.
La vida anava passant i l’edat no perdonava. A mida que passava el temps anava perdent aquella vitalitat de quan era jove, i ara, que ja era una papallona adulta, calia trobar una parella, i ràpid!, que la frescor de l’aire anunciava que el final estava a prop i calia encara trobar un arbre de tendres fulles on posar els ous. Però la papallona, que d’espavilada tenia un bon tros, va pensar que mentre s’acostava algun mascle petulant ella ja aniria triant l’arbre i la fulla per així tenir temps per, després de fer la posta, gaudir una mica més del paisatge abans que arribés el final.
Va trobar l’arbre, va trobar la fulla i també va trobar parella. I amb la seva parella van estar volant plegats, jugant per entre les herbes i ballant al voltant de l’arbre que hauria de bressolar a la seva descendència. I es van aturar al costat del rierol i van veure reflectits els seus cossos en les cristal·lines aigües. Es van acostar l’un a l’altre i en un moment de tendre intimitat ell, amorosament, va fecundar els ous que ella duia a dins. Esperar tant i tant de temps aquell moment va valer la pena, perquè les sensacions, els sentiments que va experimentar la papallona en aquell instant d’intimitat, era la culminació a una vida plena, una vida feliç i meravellosa envoltada de paisatges indescriptibles i de colors vius i alegres.
No va trigar gaire en posar els ous en aquelles fulles ja seleccionades, i una vegada complerts els seus designis vitals ja no li quedava res més que volar amunt, molt amunt, per contemplar aquell paisatge que havia estat la seva vida, i des de dalt recordar i fer un repàs a la seva llarga i intensa vida. Va recordar el marge on va néixer, aquelles petites i modestes flors que li donaren els primers aliments. Va contemplar aquell camp i aquelles flors de grans pètals, aquell petit turonet des d’on va viure grans moments volant a contravent i jugant amb altres papallones. Va poder contemplar des de ben amunt el rierol, un rierol que venia de molt lluny i que s’anava també molt lluny, aquell rierol on va viure els moments més dolços de la seva vida. I va contemplar l’arbre on havia posat els ous, i orgullosa de si mateixa, va pensar i va desitjar que els seus petits fills poguessin tenir una vida tant llarga, intensa i meravellosa com la seva.I allà dalt estant, va veure com mica en mica la vida s’enfosquia, va notar com les seves ales perdien força i com la llum i els colors s’apagaven. Va notar el seu fràgil cos caient suaument entre la brisa, i en aquell moment que la seva vida s’apagava, va recordar en un instant tota una vida, tota una vida que encara que seva ella no reconeixia com a pròpia. Va veure un capoll, va veure un cuc que pujava l’arbre, va veure fulles i més fulles, i va veure’s a si mateixa dins d’un altre cos, un cos llefiscós i lleig, sortint d’un ou, un ou com el que feia un temps ella mateixa va posar en una fulla i un arbre com aquell que ara ella evocava. Va caure a terra, va caure a terra i jo tot era foscor, tot era negre i fred i va notar com el seu cos, poc a poc, es descomponia per acabar formant part de la terra, d’una terra de la qual s’alimentarien les flors i els arbres dels que poc després viurien els seus descendents, el fruit de la seva intensa i meravellosa vida, el fruit d’aquell moment d’intensa intimitat viscuda a la vora del rierol.