La planteta que volia ser cuidada

Ara fa molt, molt de temps una petita llavor va aparèixer al món. Era una llavor com moltes altres que es podien veure arreu però amb una particularitat, aquesta només creixia al costat dels humans, es podria dir que era una planta domèstica.
Era entre humans que començava la seva vida i, si aquests se’n adonaven de la seva presència, per algun fenomen desconegut la començaven a cuidar. Alguns es cansaven ben aviat i la deixaven al seu aire, però aquesta planta necessitava de continues atencions i que sempre n’estiguessin pendents d’ella, era una planta no només domèstica sinó que també era absolutament depenent. Llavors, quan es sentia abandonada moria, moria i no era capaç de florir i produir més fruits.
Però algunes tenien més sort i continuaven creixent. Al principi no era una planta especialment bonica, com totes tenia unes flors verdes i lluents però sense un especial interès. Moltes persones l’observaven encuriosits, la regaven i nodrien durant un temps però també s’acabaven cansant i la deixaven de prestar atencions. I llavors la planta poc a poc es marcia fins acabar morint.
Altres duraven més i tenien temps de brotar i expandir les seves fulles, fulles que mica en mica es feien més grans i més lluents, però eren fulles d’una gran sensibilitat i al més mínim detall d’abandó, perdien força i acabaven caient debilitant el conjunt de la planta, però moltes tenien sort i es restablien, només calia que les persones que la tenien li prestessin una mica d’atenció i dedicació perquè hi recuperés la seva esplendor.
Era una planta de gran sensibilitat alhora que d’una gran resistència. Moltes eren atacades per plagues, plagues de les que si no es tenia cura podien acabar afectant-la mortalment, primer atacant les fulles més tendres, després les més velles i després, si no s’havia prestat atenció a aquesta petita però mortal plaga, acabava afectant la tija fins a penetrar mortalment a la sàvia quedant ferida de mort l’altrament vigorosa planta.
Però no sempre era una vida curta i dolorosa la d’aquesta planta. Algunes tenien la sort de caure en una llar receptiva on des d’un principi se la cuidava i mimava, una llar on cada dia la regaven i adobaven, on cada dia observaven i humitejaven les seves fulles. Una llar atenta i que, sense pressa, veia com cada dia aquella planta anava creixent i mostrant als seus cuidadors l’esplendor de tota la seva bellesa. Una planta que, mercès a les atencions rebudes es feia més i més gran, i com més cuidada i atesa era més lluentor mostrava a les seves fulles. I era una planta agraïda, ben aviat i quan els seus amos ja havien pres el costum de les cures i atencions diàries, quan per a ells ja era un hàbit atendre-la, mimar-la, alimentar-la i evitar que la maleïda plaga afectés els seus més joves brots, la planta amb gratitud els hi donava el fruit de la seva vida, la planta floria, la planta oferia als seus amos tota la bellesa d’una petita i senzilla flor blanca que tímidament sortia entre la verdor de les fulles.
Qui ha vist aquesta flor, diu que mai més n’ha vist d’altra igual. Diuen que quan la planta floreix ja mai més mor i que aquella petita flor sempre està allà, que mai cau ni es tanca i que dins seu i neix una altra llavor, una altra llavor esperant néixer.Diuen que la llegenda d’aquesta llavor, d’aquesta planta no és només que això, que una llegenda, diuen que aquesta planta es diu amor i que poca gent pot veure més d’una flor d’aquesta planta, però jo no estic d’acord, jo se que és possible veure i cuidar més d’una d’aquestes plantes i veure-les florir i escampar les seves llavors arreu, perquè per fer créixer la llavor d’aquesta planta no calen només dues persones, calen moltes i moltes persones que només cal que tinguin en comú un únic objectiu, en aquest cas fer florir una planta, una planta insignificant al principi però que, amb la força i el sentiment comú arribarà a florir i a engendrar llavors i més llavors per ser escampades pel món.