L’amable centurió

Fa molts, molts anys un centurió romà fou premiat amb unes terres a les recents conquerides terres del Mediterrani. Per a ell era un càstig, després de lluites intestines arreu i de defensar l’imperi per sobre de la seva pròpia vida pensava que el seu nou destí, que la terra promesa, seria a Roma, però no, li va tocar una domus amb unes terres en una vila dedicada al comerç.
Es va embarcar amb el poc que tenia i tot sol, com la majoria de soldats de l’imperi ell tampoc tenia família. Tant d’anar amunt i avall lluitant i defensant, no havia tingut temps de formar una, i pel que fa a pares i germans no en tenia, o no sabia que en tingués. De ben petit va ser cridat a files i reclutat i no recorda ni tant sols el lloc on va néixer.
Es va acomiadar amb tristor i dissimulades llàgrimes de Roma, un soldat mai ha de plorar. La seva vida, la seva única vida quedava enrere definitivament i ara marxava rumb a unes terres estranyes i, segurament hostils, on mai es sentiria com a casa. Com a únic equipatge, el seu vestit de soldat i un sac ple de monedes que, això sí, li permetrien viure sense dificultats i el document imperial que l’acreditaven com a propietari d’una domus i d’unes terres properes.
Va arribar al seu destí, a la seva llar. El lloc era ben maco, tot s’ha de dir. Una impressionant dàrsena donava entrada i recer al port. Un port ple d’activitat, amb gent corrent d’una banda a l’altra. La ciutat, gran i il·luminada, una ciutat oberta al mar, una ciutat envoltada d’una gran muralla. Una ciutat amb llargues platges on corrien els nens i les joves jugaven amb l’aigua i la sorra descarades i mostrant els seus turgents pits. Al port hi havia moltes embarcacions, embarcacions petites i modestes unes, grans i luxoses altres. Unes dels pescadors, altres dels comerciants.
A la vila l’esperaven els que havien de ser els seus servents, una parella de nadius. De seguida es van trobar, les seves vestimentes el delataven com a una persona important, i l’acompanyaren a la seva nova llar, una casa, una domus gran i acollidora amb un pati central florit i aromatitzat per dos grans tarongers. La domus, com ja s’ha dit, era gran, i al voltant del pati hi havia fins a sis habitacions, perfectament il·luminades i ventilades. L’habitació central, amb unes privilegiades vistes al mar.
Es va instal·lar, va prendre un lleuger refrigeri i va descansar a la seva habitació, no sense que abans, els governants de la vila el convoquessin per fer-hi les pertinents presentacions. Es van fer les presentacions i una festa de benvinguda plena d’aliments d’allò més variats, des de fruites de tot tipus a carns i peixos, i entre els peixos, uns de ben curiosos, uns petits peixos blaus curats amb sal i que estaven boníssims, els nadius els hi deien anxoves, i ben cert és que eren un veritable bé de deus. La jornada es completà amb les danses d’unes belles senyoretes que no cal dir després es posaren a disposició de tots els assistents.
Ja feia un dia que el centurió estava a la seva llar. Va pensar que no li costaria gaire d’adaptar-se a aquell nou entorn, a aquella nova vida, però ell que era un home previsor, i que durant els seus anys a la legió va comprovar com pot arribar a ser d’efímera la deessa fortuna i que fàcil és passar de ser un gran senyor a estar a la misèria, va pensar que el millor que podria fer era anar a visitar les seves terres i mirar com fer les productives i així mantenir el seu estatus econòmic. Va ser portat pel seu servent a les afores de la vila, i no a gaires calendes de la vila estaven les seves terres, unes terres que semblaven hermes, unes terres que semblaven pobres i improductives. Unes terres que ningú hagués volgut ni regalades, com era el cas.
El centurió, lluny de desmotivar-se, va veure en aquelles terres quelcom que ningú, segurament, no havia vist mai, va veure en elles una part de si mateix, unes terres pobres però què, ben treballades, podrien arribar a ser terres productives. El seu servent se’l mirava encuriosit i tot d’una, el centurió li posà el braç per sobre les espatlles i li digué: Noi, d’aquí hem de treure or, tu, que ets un home de la terra m’ajudaràs a tirar endavant aquestes terres i amb elles, la teva dona i tu, us guanyareu la llibertat i una part d’elles perquè podeu començar una nova vida, una vida independent. Això sí, m’hauràs de dir que cultivar i com fer que aquestes terres sorrenques es tornin fèrtils. El servent va malfiar d’aquell soldat, per pròpia experiència sabia de la mala fe d’aquells romans que no pas tant havien arrasat i robat les seves terres, les terres sagrades dels seus avantpassats, les terres on ara, aquell soldat, volia tornar a fer productives.
El servent en arribar a casa va parlar amb la seva dona i li va explicar com havia anat tot, la dona, amb aquell punt de saviesa que totes les dones tenen, li va dir que el nou amo li semblava una persona de bona fe, una persona integra de la que poder fiar-se. De fet, li va cridar l’atenció el fet que no hagués volgut cap concubina malgrat l’oferiment dels membres del senat que van posar a la seva disposició qualsevol de les dansarines que la nit anterior ballaren durant el sopar, però el centurió va declinar l’oferiment, el centurió tenia la intenció de prendre muller i formar una família.
Ja feia més d’una setmana que s’estava a la vila i ja estava totalment familiaritzat i integrat a la seva nova vida. La relació amb tots els habitants, amb tots els veïns, era ben cordial i no tenia cap problema en parlar amb qualsevol persona que l’aturés per preguntar-li per Roma, per preguntar-li per la legió o per les grans batalles.
El que més va sorprendre d’ell a la vila era la seva naturalitat, tant li era saludar a senyors com a servents, més d’una vegada passejant pel mercat havia ajudat a alguna serventa a portar la compra fins a casa, de fet, més d’una vegada se l’havia vist anar a mercat amb els seus servents i, fins i tot, triar ell i carregar ell amb les fruites mentre que els servents caminaven al seu costat sense més pes que el seu propi cos.
El servent encara que no havia dit res de l’oferiment del centurió, però un matí, mentre l’acompanyava tot contemplant aquelles terres hermes i sorrenques, l’amo li digué: noi (sempre li deia noi), la teva dona i tu sou la meva única família en aquesta acollidora terra, voldria que tots dos deixéssiu la vostra petita i obscura habitació i us instal·léssiu en una de les habitacions de la domus, la que vulgueu, la que més us agradi i que, a partir d’ara, no em torneu a dir ni amo ni senyor, vull que em dieu pel meu nom. Aquelles paraules van emocionar al servent, mai s’hagués esperat sentir-les de boca de cap romà, de cap soldat. En tornar a casa li ho va dir a la dona, es van abraçar i, amb recança van anar a veure al centurió, abraçats, plorant d’emoció i, perquè no dir-ho, d’agraïment. Feia molt i molt de temps que ningú els tractava com autèntiques persones.
Així que es van instal·lar en una habitació. Van triar la més modesta, la més petita, però el senyor els hi va dir que no, que aquella seria pels convidats, així marxen abans..., que ells s’instal·lessin en aquella que també donava al mar i que era més gran, que per això eren dos.
La nova situació ben aviat va transcendir a la resta de la vila. La gent s’ho mirava amb expectació i curiositat. Alguns, pensant que era una nova moda de Roma, van decidir fer el mateix i donar habitació principal als seus servents. Altres s’ho miraven indiferents i continuaren amb les tradicions pròpies de la vida romana, s’ho van prendre com a una moda passatgera que ben aviat passaria, i és què, com es pot compartir domus amb uns servents?.
El servent i el centurió van parlar durant el dinar de les terres i de com fer-les productives. El servent li explicà com, familiars seus del més el sud havien construït petites terrasses de pedra per estabilitzar i equilibri el terreny, li va explicar com es podria aprofitar l’aigua dels pous per a regar i enriquir les terres i com el cultiu d’alguns arbres, arbustos i herbes silvestres es podria convertir en conreus productius. El centurió no s’ho va pensar gaire i al vespre van anar a veure les terres i a començar a planificar el que haurien de ser les primeres terrasses de la zona i els primers cultius de vinya i olivera. Pel que fa a les herbes, a les zones més planeres plantarien herbes d’aquelles silvestres per a vendre-les al mercat.
Ben aviat van començar les obres a les terres dirigides de ben igual pel centurió i el servent. El sistema de reg va començar a regar i fertilitzar les terres, unes terres ben drenades per sorrenques, i es van començar a plantar les primeres oliveres i les primeres vinyes, i a les terres més planeres es començaren a cultivar verdures vingudes d’aquí i d’allà, verdures provinents dels familiars que el servent tenia arreu.
El centurió va complir amb la seva paraula i va cedir una part de les terres al servent. El va ajudar a construir-se la seva pròpia casa en les seves noves terres i ell també tingué una habitació per a ell a la nova casa. Servent i amo es van fer grans amics, es van fer inseparables, i fins i tot es van fer família, el centurió en conèixer la germana de la serventa va caure rendit per la seva bellesa i simpatia i s’esposà amb ella i així tots junts, servents i amos es van fer germans i van demostrar a tot l’imperi com tots ho som, com tots podem arribar a ser germans sense més esforç que la pròpia voluntat de buscar en la ma del servent la ma amiga.Van ser molts els romans que seguiren l’exemple, van ser molts els nadius que recuperaren la seva llibertat i van ser molts els romans i nadius que feren d’aquella terra la terra més bella, productiva i amable de tot l’imperi, i així fins els nostres dies, en que aquestes terres continuen sent, malgrat alguns dels nous amos, les més belles i amables de l’imperi.