La tortuga

Temps era temps va néixer una tortuga. Una tortuga molt i molt gran, d’aquelles que no semblen pas d’aquest món ni d’aquesta època i que ens fa pensar en com eren de desmesurats els animals dels principis dels temps.
Aquesta tortuga vivia en una illa on el temps semblava haver-se aturat i envoltada d’altres animals d’allò més estranys i d’altres tortugues, unes tan grans com elles i d’altres de més petites. El cas és que aquesta tortuga era poc abundosa. De fet quedaven ben poques, i de les poques que quedaven, ella era la única mascle, la resta eren totes femelles.
El cas és que aquella tortuga mascle era l’única esperança de reproducció de la espècie. Però, vés aquí, aquella tortuga no volia reproduir-se!, per molt que les tortugues femelles el rondessin ell no feia ni cas, anava a la seva despreocupat per la pervivència del grup.
Uns estudiosos, uns d’aquells humans que no tenen res més a fer que preocupar-se per tot allò que els hi resulta curiós, es van fixar en aquelles tortugues i en l’estrany cas de la tortuga mascle que no volia reproduir-se. Donada la longevitat de les tortugues van ser uns quants els científics que es fixaran en la tortuga, alguns, els primers, tampoc van insistir molt en l’estudi, de fet tampoc en sabien gaire dels costums d’aquells rèptils i es van limitar a fer anotacions i acolorides làmines. Poc a poc el cas va anar interessant cada vegada més a d’altres científics i universitaris que any rere any anaven a aquella illa a observar la tortuga mascle que no es volia reproduir. Però aquella tortuga mascle era la única esperança de supervivència de l’espècie, així que alguna cosa s’havia de fer.
Era una tortuga que anava molt a la seva. Ben al contrari que la resta de tortugues de la illa, aquesta sempre estava sola, fugia del contacte amb la resta d’animals i es limitava a menjar i dormir. Als matins sempre buscava algun lloc solejat orientat a la sortida del sol i semblava meditar tot observant el pausat ritme del sol sobresortint de l’horitzó. Al capvespre repetia l’operació buscant un racó ombrejat des del que observar el sol posar-se amb una actitud igual de meditativa.
Els investigadors, preocupats per la més que probable desaparició d’aquella majestuosa espècie si el mascle persistia en la seva soledat, van intentar tot un seguit d’actuacions per incentivar o despertar el desig sexual del mascle, però per més que ho intentessin no hi havia res a fer, la tortuga mascle només pensava en buscar un bell lloc des del que observar la posta de sol.
Una científica va pensar que potser seria bo estimular a aquell mascle, es pensava que tots els mascles eren iguals!, així que, poc a poc va anar aproximant-se a aquella tortuga, va anar guanyant la seva confiança, primer seguint-lo, després donant-li aliments, més tard acompanyant-lo en els seus lents passejos, seient al seu costat per contemplar la sortida i la posta de sol. Més tard va començar a parlar amb ell i ell, la tortuga mascle, finalment va acabar acceptant aquella curiosa companyia.
Aquella curiosa forma de vida que s’havia acostat a mi i que m’acompanyava en les meves hores de reflexions matinals i crepusculars poc a poc es va anar acostumant a tocar la meva carcassa i la meva rugosa pell. De fet, era agradable doncs aquell animal tenia una pell molt suau i subtil i un cant multitonal igual de suau i molt gratificant. Quan piulava deixava anar com un airet que resultava d’allò més complaent. Suposo que per a aquell animal resultava també agradable el contacte amb la meva pell doncs cada vegada que s’acostava a mi ho feia per resseguir-la. Gaire intel·ligent no seria aquell animal doncs, agafada la suficient confiança, va començar a acaronar també el meu òrgan urinari d’una estranya manera.
La científica va pensar que, una vegada guanyada la confiança de la tortuga mascle, estimulant el seu òrgan sexual aquest podria arribar a la ejaculació, però no, aquest tipus de mascle no era com la resta de mascles del regne animal, aquest semblava del tot indiferent a l’estímul. Finalment va desistir.
D’igual manera que va aparèixer aquell animal de pell suau i complaent cant, va desaparèixer. I era una llàstima, perquè, d’haver passat més temps junts, segurament haguéssim pogut arribat a comunicar-nos i li hagués pogut explicar la història de la meva espècie i de com havíem arribat al punt, al moment, de deixar d’existir. Li hagués pogut explicar com aquest món se’ns ha fet de petit i estrany i com la ingerència i aparició d’altres espècies a la nostra illa ens ha desestructurat i ha fet que ja no ens quedi aliment ni ens quedin paisatges des d’on contemplar les sortides i les postes de sol. Li hagués explicat com aquells estranys animals que suren al mar han envaït les nostres platges i les nostres cales on, des dels inicis dels temps, ens reproduíem i posàvem els ous de les futures generacions. Li hagués explicat com uns animals de la seva mateixa espècie cremaren els nostres boscos i s’endugueren a un bon número de mascles que hagueren continuat l’espècie, perquè jo, l’únic mascle que queda no puc reproduir-me, no puc perquè d’entre els membres de la meva espècie vaig ser triat per ensenyar a les generacions futures com adaptar-se als nous temps, jo havia de ser el mestre de tots ells, però ara no tinc a ningú a qui ensenyar la nostra cultura perquè tots els mascles de la meva espècie van ser robats per uns estranys animals de dues cames com ara tu, que has estat al meu costat acaronant la meva carcassa i la meva pell rugosa.Però ara que ens extingim, o farem orgulloses d’haver format part d’aquest món, un món que ja no ens correspon i al qual hem fet la nostra aportació que, poca o molta, aquí està. I ara, només m’hagués agradat comunicar-me amb tu per explicar-te tot allò que hem aprés al llarg de tot el temps que hem passat i tot el que hem vist i m’hagués agradat demanar-te que busquessis als membres de la teva espècie que es van endur els mascles de la meva per fer-li’s saber el mal que han fet i per evitar que ho puguin tornar a fer amb d’altres espècies que, potser, encara no han complert el seu cicle en aquest món. Nosaltres, les tortugues, l’hem complert i trobem que en aquest món ja no hi tenim cabuda, i és per això que no cal que ens reproduïm més. El nostre cicle ja ha acabat.