La fulla

Hi havia una vegada un petit bosc on tot els arbres eren grans i espessos, amb moltes fulles i fruits i moltes branques on niar els ocells.
D’un d’aquells arbres va néixer una petita fulla, amb un color verd molt i molt apagat i protegida per altres fulles, ja més grans, que la protegien dels atacs dels petits bitxets que rondaven cada any els arbres buscant brots tendres amb els que alimentar-se. Però aquella fulleta, estava escrit, no acabaria devorada per cap animalet no, aquella fulla estava destinada a fer grans coses i a passar a la història, almenys això és el que ella es pensava...
La primavera anava avançant i amb ella la fulleta anava creixent i canviant el seu color, la clorofil·la que anava fabricant li donava un color cada vegada més viu i més verd, tant que ja es confonia amb les altres fulles del seu arbre i ara, fins i tot, era ella que protegia a les noves fulletes que encara anaven sortint.
Alguna vegada se li havia acostat algun cuc per menjar i ella, encara que sabia que deixar-se mossegar li podia comportar greus ferides, es feia la desentesa i es deixava clavar la queixalada, ara, a la que veia que el cuc s’animava, començava a moure’s d’aquí cap allà fins que aconseguia fer-lo caure. La seva fortalesa feia que ben aviat es recuperés.
El temps anava passant i va haver d’aguantar, junt amb les altres fulles de l’arbre i del bosc la brutal escomesa d’una gran calamarsada que va deixar ben ferides i arrencades moltes fulles companyes seva, encara que ella va tenir sort i no va sortir afectada, però això no va ser tot, uns dies després una gran ventada va acabant arrencant dels arbres les fulles que van quedar mig ferides, així que el bosc va quedar ben orfe de fulles. Malgrat tot, la gran vitalitat d’aquell bosc va renovar-se en poc temps.
I ara, ben entrada la primavera, la nostra fulla ja era tota una veterana que, ara sí, protegia a les noves generacions. La gran destrossa que la natura va fer al bosc va permetre a la fulla guanyar unes grans vistes sobre l’entorn i, fins i tot, si es movia una mica cap a l’esquerra, als matins podia veure sortir el sol, però mai va aconseguir veure’l posar-se, objectiu aquest que des d’aquell mateix dia en que va sentir a parlar de les meravelloses postes de sol d’aquell bosc, es convertiria en únic i indispensable.
Va arribar l’estiu i amb ell les grans calorades i la manca d’aigua que poc a poc deshidratava el bosc i els arbres, i aquests, per protegir-se, deixaven caure algunes de les seves fulles, sempre les més grans, per estalviar recursos. La nostra fulleta es va salvar, sabia que si volia veure algun dia posar-se el sol havia d’aguantar, i per aguantar només tenia que fer que l’arbre no s’adonés de la seva presencia ni molt menys del seu consum, així que va haver de reduir al mínim les seves despeses energètiques.
I ho va aconseguir, va sobreviure als mesos més durs de l’estiu i va aguantar fins a les primeres tempestes d’estiu, tempestes que aquell any també van ser de gran violència i abundoses, fins i tot un dia, una gran tempesta elèctrica va acabar amb la vida d’alguns dels arbres del bosc més propers. Una vegada més s’havia salvat, no tenia cap dubte de que passaria a la història, estava escrit.
I amb l’estiu ja acabat va arribar la tardor i amb ell les primeres fredolades. El dia s’escurçava i les nits es feien cada cop més fredes. Els arbres es preparaven per l’hivern i començaven a preparar-se per hivernar. Les fulles començaven a caure, cada cop més, però no totes queien, la nostra fulla contemplava esfereïda com les fulles del seu arbres queien cada vegada més, mentre les fulles d’altres arbres del costat ni queien ni es tornaven groguenques. Aquells arbres eren persistents i no perdien la fulla, en canvi el seu, el seu era caduc i tard o d’hora acabaria per perdre totes les fulles, ella inclòs.
El seu color era cada vegada més groc i les seves puntes es començaven a assecar. Ella, que pensava que faria història, acabaria com la resta de fulles de l’arbre, com la resta de fulles del bosc i mai no aconseguiria veure el sol posar-se. Va caure en una profunda depressió i es sentia morir, el seu gran objectiu, ser la primera fulla d’aquell arbre en veure la posta de sol, no es compliria. La primera?, si, la primera, només un dia cada molts anys, la rotació de la terra permetia veure des d’aquell punt exacte del bosc la posta de sol tal qual, amb el sol descendint i amagant-se en l’horitzó, però aquell dia era amb l’hivern ja ben entrat i amb cap possibilitat d’aguantar-se lligat a l’arbre i de suportar les ventades i glaçades del final de l’hivern.
I així va ser, la tardor deixava pas a l’hivern. Les pluges eren cada cop més abundoses i les ventades cada dia portaven un aire més fred i esgarrifós. Van començar a caure les primeres nevades i el pes de la neu i la força del vent que agitaven les branques dels arbres no deixaven cap possibilitat a les fulles de restar lligades als arbres, però la nostra fulleta encara aguantava. Sabia que ben aviat arribaria el gran dia i que podria veure la posta de sol.
Les altres fulles d’altres arbres, dels persistents, es van adonar i van tenir notícia de la gesta que pretenia portar a terme la nostra fulleta, així que la van ajudar i estimular a aguantar, ja quedava poc i, només si no arribava cap gran tempesta o ventada, podria assolir el seu objectiu.
I va aguantar, aquell dia que ja les forces flanquejaven seria el gran dia. Aquell dia veuria fet realitat el seu somni i demostraria a la resta del bosc, demostraria al seu arbre que si vols alguna cosa, i la vols amb molta força, la pots aconseguir. I ella ho va aconseguir, per fi va poder veure la posta de sol i convertir-se en la primera fulla d’aquell arbre en veure-la.
Va passar a la història però no només per poder veure el sol posar-se, també per haver deixar-se mossegar per aquell cuc que ara era una gran papallona i per haver guardat a altres fulles de les envestides de la natura.
Diuen que aquella fulla en caure va servir d’aliment a un petit rosegador que desesperat i mort de gana buscava aliment pel seu petit, i que gràcies a ella aquell cadell va poder viure sa i estalvi durant molts i molts anys i que, un temps més tard ell també va poder veure la posta de sol des d’aquell bosc.