La floreta i el dimoniet

Hi havia una vegada un dimoniet que vivia al bosc. En aquell bosc també hi vivia una floreta. Una floreta blanca, de pètals de vellut i dolç aroma.

Mentre caminava una tarda de primavera pel bosc, el dimoniet va veure la floreta i es va acostar a ella. Ella se’l va mirar tímidament i va apartar la mirada. Els dimoniets són dolents!, li havien dit de ben petita, i ella, desconfiada, no va voler saber res d’aquell dimoniet.
Però el dimoniet, que no tenia cua, ni banyes, ni la pell vermella, no va deixar de rondar per on era la floreta. Mai n’havia vist cap d’igual, tan bella, tan orgullosa de si mateixa ni amb tan d’aroma. Però la floreta no volia saber res. Malgrat no tenir cua, ni banyes, ni la pell vermella, aquell que rondava per allà era un dimoniet, un ésser maligne, vingut de l’interior de la terra i amb males intencions. Era algú menyspreable que només pensava en fer el mal i aprofitar-se de la gent. Era un dimoniet.
El dimoniet va insistir i va tornar al costat de la floreta que poc a poc anava confiant una miqueta més en aquell dimoniet. Tampoc semblava tant dolent. Era graciós, divertit i atent. Quan feia fred s’acostava sigil•losament per transmetre part de la seva escalfor a la floreta. Quan plovia cobria la floreta de les gotes d’aigua i quan feia sol li donava ombra. Quan no plovia li portava aigua i quan era núvol li portava llum. Tot eren atencions. El dimoniet estava contínuament pendent d’ella.
Però la floreta continuava desconfiant. Sempre li havien parlat malament dels dimoniets del bosc i el que ella buscava no era un dimoniet. De ben petita sempre havia somiat trobar un angelet. Un angelet de pell blanca, de mirada nívia i neta i dolces paraules. Un angelet que quan parlés fes música i un angelet divertit i alegre que li mostrés el cel i se la portés a viure amb ell amb la resta d’angelets allà dalt, al cel, on tot era felicitat i alegria i no existia el mal. A més, aquell dimoniet parlava amb totes les floretes...
El dimoniet va continuar la seva vida al bosc. Cada matí feia la ronda saludant els ocells i els ratolins i xerrant amb els arbres i les floretes del camp. També s’acostava a on era aquella floreta blanca, de pètals de vellut i dolç aroma i li portava presents que la fessin contenta. I li explicava històries i li transmetia escalfor, sobretot ara al hivern quan la temperatura al bosc baixava fins a glaçar. Cada nit, quan la floreta ja era dormint, el dimoniet sortia del seu llit hi anava al costat de la floreta perquè no patís de fred, perquè el gel de la nit no glacés els seus pètals i perquè el seu aroma no es perdés. Quan la floreta es despertava al matí, pensava que havia estat un àngel, el seu àngel, que l’havia cuidat a la nit.
I un dia va aparèixer l’àngel. Tot de blanc i amb una estela de música al seu voltant. Ple de llum, ple de claror. Tot el bosc va admirar la seva bellesa, la seva presència majúscula i divina. Tots van admirar la seva veu, la seva pell i la seva puresa. Va envoltar la floreta de parabéns i de promeses. La floreta es va rendir als seus peus i va somiar que marxava amb ell. Que marxava al cel on tot era felicitat i alegria i no existia el mal. Va somiar que se la enduia a viure al seu món, un món de vidre, de dolces aigües i un món on mai es feia de nit. Un món de belles històries.
El dimoniet s’ho mirava encuriosit. Aquella floreta semblava estimar-se més viure en un món d’il•lusions i promeses que viure al bosc, arrelada a la seva terra. De fet, va pensar, totes les floretes són iguals!.
El dimoniet s’hagués estimat més que la floreta volgués quedar-se al bosc i que hagués volgut ser la seva amiga, però ja se sap, els dimoniets tenen mala fama i encara que ell era un dimoniet bo, com tots els dimoniets del bosc que viuen sota terra, on viuen les arrels dels arbres i de les floretes, on viuen els petits mamífers i on es purifica l’aigua de pluja. Ell era un dimoniet que venia de sota terra, d’aquella foscor on tot neix, on es crea la vida i on tots acabaven en morir. Aquell era un dimoniet, però un dimoniet bo que donava escalfor i saludava cada matí els seus amics.
L’angelet va estar-se uns dies més passejant pel bosc. Era un angelet divertit que ballava i cantava, que repartia poesia i belles històries d’amor i il•lusió. Era un àngel que parlava d’un món desconegut i llunyà que només apareixia als llibres i que ningú no coneixia, però, semblava tan bonic!.
La floreta que al principi hagués volgut marxar amb l’àngelet va començar a entendre que aquell món promès, aquell món desconegut i llunyà era un món de cristall, un món de llum i calor on no hi existia la nit, ni el fred, ni la calor, era un món irreal, era el món de l’àngel celestial. No era, no semblava, el seu món.
L’àngel havia de marxar. Va allargar la ma a la flor, va demanar-li que l’acompanyés al seu món, el món de cristall. Què marxés amb ell i s’oblidés d’aquell bosc humit i fred al hivern i càlid i àrid a l’estiu.
Però la floreta no podia abandonar el seu món, no podia desprendre’s de les seves arrels i, malgrat en aquell bosc i visqués aquell dimoniet, aquest també formava part del seu món i, qui sap, potser si que era un dimoniet bo.
La floreta es va quedar al seu bosc, i el dimoniet va continuar anant a veure-la cada matí com havia fet abans, com havia fet sempre. A ella i a la resta de floretes, però només a ella li transmetia el seu escalfor quan feia fred, només a ella cobria de les gotes d’aigua i només a ella donava ombra quan feia sol. Només a ella portava aigua quan no plovia i només a ella portava llum quan era núvol. Només per ella. El dimoniet va continuar estant contínuament pendent d’ella perquè el dimoniet era feliç de que ella continués al bosc. Perquè el dimoniet quan era amb ella, es sentia una mica angelet.