La màquina de fer plorar

Hi havia una vegada un home que es dedicava a inventar coses, coses d’allò més estrafolàries però que algunes, ben poques, si que tenien una utilitat, encara que fos només per a uns quants.
Una de les coses que més li agradava inventar eren joguines, i així va inventar coses tan útils com un cotxe que no se sortia a les corbes de l’scalextric o una pilota de plàstic que mai es rebentava, però clar, tots aquests invents es trobaven amb que ningú els volia fabricar per enginyosos que fossin, perquè clar, ja em direu quina empresa voldrà fabricar una pilota que mai es punxa o quin nen està disposat a jugar sempre amb la mateixa pilota, amb el xules que són les pilotes noves!, jo, sense dubte, no renunciaré mai a una pilota nova, per molt que s’acabi punxant als dos dies.
I pel que fa al tema del cotxe que no se sortia a les corbes, el mateix, les empreses de joguines no es volien arriscar amb un cotxe que sempre es mantenia en pista i que mai corria el risc d’estavellar-se contra l’armari i acabar destrossat i per nosaltres també era un rotllo perquè ja em direu com si no havíem d’avançar i fotre-li el cotxe fora la pista al repel·lent del cosí que sempre fardava del seu Ferrari.
Altres coses que també inventava eren útils per a la llar, però d’aquests si que no va haver cap de destacable ja que pràcticament tots els seus invents eren pel seu propi us diari, i com que era una persona d’hàbits ben estranys, no va tenir cap transcendència, encara que aquella escala automàtica amb un extensor plàstic que canviava bombetes bé podria haver tingut una utilitat, llàstima que amb el canvi a bombetes de baix consum no funcionés. O aquella, se m’oblidava, forquilla ergonòmica amb un enrotllador especial per a spagettis. El problema és que esquitxava de tomàquet als comensals. Tampoc va tenir fortuna amb el pelador de calçots. D’altres invents no es va tenir notícia però segur que hi van existir.
En el món de la indústria també va provar fortuna i va idear un filtre que convertia els fums de les xemeneies en un fum de colors que alegrava els tristos matins de la ciutat. Tampoc va triomfar, evidentment.
Molts més invents van sorgir de la seva il·luminada imaginació i molts el va presentar a les fires que arreu es celebraven, va tenir moments de gran brillantor i moments en que semblava que se’n sortiria i que, per fi, es podria dedicar al que més li agradava, a inventar coses, coses útils. Però el temps passava i la vida corria, i mentre la seva flama s’anava apagant, encara va tenir temps per un darrer invent, un invent que no seria ni una joguina, ni un útil casolà ni industrial, el seu últim invent era una màquina que ajudava a plorar, una màquina que connectada directament a la zona emocional del cervell, estimulava la seva part emotiva i anul·lava la part que controlava la vergonya. D’aquesta manera, qualsevol que volgués plorar i que no ho feia per vergonya, finalment ho podria fer i desfogar-se dels seus propis sentiments.
Va acabar l’invent i el va provar, poc abans de que els seus dies s’acabessin va provar la seva creació i, funcionava! i per fi es va poder desfogar i treure de dins seu tota aquella impotència que al llarg de la seva vida l’havien marcat, tot aquell esgotament que sentia cada cop que algú rebutjava les seves creacions, i sobretot, sobretot va poder plorar, finalment, per aquella joveneta que ara feia molts i molts anys li va robar el cor.
L’inventor va morir i alguns dels seus invents van quedar a casa seva. Els seus nebots es van vendre la casa i no van voler saber res d’aquells invents i d’aquelles andròmines, d’aquells trastos inútils que no feien més que destorbar. Van vendre la casa amb tot el que hi havia dins, i quan aquell home va comprar la casa, va quedar fascinat per aquells invents, aquelles andròmines i aquells trastos inútils que ningú sabia per a que servien. Va regirar les habitacions, les golfes i la bodega, tot ho va regirar i, encara que no va trobar res que pogués considerar-se útil, alguna cosa si que es va quedar, i entre les coses que es va quedar hi havia una estranya capsa metàl·lica amb una espècie d’auriculars que d’ella sortia. Se la va estar mirant i remirant sense entendre que hi podia ser. Finalment va pensar que potser es tractava d’algun instrument receptor d’ones de ràdio o similar i ho va voler provar, a força d’arriscar-se a patir un accident va voler provar aquella rara màquina.
Abans però, va seguir regirant calaixos i prestatgeries amb tant bona fortuna que finalment va trobar el manual d’aquella caixa metàl·lica. Era una màquina per plorar. Una màquina per plorar!, i qui en el seu sa judici podia voler una màquina per plorar, és més, qui voldria plorar?. Ple d’ira i ràbia davant tan inútil invent el va llençar violentament contra el terra, el va maleir i el esmicolar. Va cremar papers i va destruir eines, eines inventades per aquell geni que un dia va voler plorar, va fer desaparèixer tot allò que tingués a veure amb aquell inventor dèbil que no va tenir cap altra idea que plorar. Plorar!, com podia un home voler plorar, com podia algú voler vessar les seves llàgrimes?.Diuen que des d’aquell dia ningú mai més va tornar a plorar, diuen que qui des d’aquell dia conté les seves llàgrimes cau pressa d’una ira incontrolada que el porta a trencar, maleir i esmicolar tot el que l’envolta i tot allò que te a veure amb el seu natural impuls de plorar. Diuen que aquella màquina podia haver salvat al món, perquè també hi ha qui diu que el que li passa al món és que ningú ja no plora.