L’home de pedra

Diuen que una vegada va existir un home que tenia un gran èxit amb les dones. Però el seu èxit no és el que tots podeu pensar, no, el seu èxit consistia en l’amistat i la confiança. Totes les dones que va conèixer i coneixia confiaven en ell, li explicaven els seus problemes i intimitats, totes eren amigues i volien ser amigues d’ell, però només això, amigues. A aquest home ja li estava bé, a ell li agradava parlar amb elles i el reconfortava saber que hi confiaven en ell.
Durant la seva vida va conèixer a moltes dones, fins i tot algunes d’elles li agradaven, bé, li agradaven totes, però amb algunes hagués volgut que aquella amistat fos més enllà i que s’hagués convertit en una relació més íntima, en una relació de parella, però quan més a prop estava, sempre passava alguna cosa o, directament, aquella dona trencava la relació d’amistat. A cops de desenganys aquell home va decidir que mai més proposaria a cap dona donar el pas d’una relació més íntima, que mai més li diria a cap dona com la estimava, preferia conservar l’amistat que arriscar-la per alguna cosa més, perquè cada vegada que era rebutjat patia molt i el seu cor es trencava en mil pedaços i, per ell, era preferible no estimar que estimar i fracassar. I així va ser com aquell home passà la seva vida en solitari i sense companyia, sense ningú a qui abraçar i que l’abracés, però això sí, quan alguna de les seves amigues el buscava, ell sempre hi era allà, per parlar i per escoltar.
Diuen que aquell home un dia va desaparèixer, diuen que va anar a trobar-se amb una d’aquelles amigues que el va cridar per parlar amb ell i que mai més el tornaren a veure. Diuen que algú el va veure una vegada assegut al cim d’una muntanya mirant fixament l’horitzó. Diuen que allà és on la seva amiga el va citar per parlar i que ella mai va aparèixer. Diuen que a aquell home se li va glaçar el cor i que es va acabar convertint en una pedra, una pedra dalt d’un cim i que encara espera que, algun dia, la seva amiga aparegui per parlar amb ell. Diuen que quan la dona aparegui per parlar aquell home tornarà a ser un home i que el seu cor tornarà a bategar.
Ara, al poble d’on venia aquell home, totes les dones parlen d’ell, de com era de bona persona, de com el troben a faltar. I totes es pregunten qui va ser, qui era, aquella dona que una vegada el va citar per parlar amb ell i que li va glaçar el cor, potser era una d’elles. Ara que ja no hi és moltes d’elles es troben soles perquè no tenen amb qui parlar, no tenen amb qui confiar intimitats ni tenen ningú que les escolti, però això sí, totes elles viuen felices amb les seves parelles i els seus fills, perquè en el fons el que realment buscaven en aquell home era amistat i confiança, i realment, qui busca això en una parella?. Potser per això aquell home no va trobar parella entre les seves amigues, perquè el seu concepte de l’amor era molt diferent al de la resta. Potser per això aquella dona que li glaçar el cor no va voler presentar-se per parlar amb ell, perquè tenia por d’estimar a aquell home i compartir-lo amb la resta de dones que eren les seves amigues.Diuen que les dones que pugen al cim i seuen en aquella pedra senten una necessitat de parlar i desfogar les seves intimitats. Diuen que aquella pedra sap escoltar i que sap dir sense parlar allò que les dones que hi seuen volen escoltar. Diuen que aquella pedra és màgica i que si pares bé la orella pots arribar a sentir el batec de l’home de pedra. L’home de pedra encara espera que des de l’horitzó aparegui la seva amiga per parlar amb ell, però, qui era aquella dona que li va glaçar el cor?.