Un arbre

Hi havia una vegada un arbret de verdes fulles que va néixer a la Xina. De ben petit algú el va arrencar del bosc on vivia acompanyat dels seus familiars i amics per portar-lo a un país llunyà, molt i molt llunyà. Amb ell, molts més arbrets van ser portats a aquell país.
El viatge va ser llarg i molt dur, els arbrets van passar molta set i la manca de llum va fer que mica en mica perdessin les fulles. Però la llarga durada del viatge va fer que els arbrets s’acabessin fent amics. Cadascun d’ells explicava una cosa diferent sobre quin seria el seu futur. Uns deien que els portaven a un país desèrtic per mirar de repoblar-lo, altres que anaven destinats a un bell palau oriental on donarien ombra a reis i princeses. Els més pessimistes deien que el seu futur era un serrador on acabarien convertits en mobles o alguna cosa pitjor. El nostre arbret no deia res, només escoltava i mirava de passar l’enyorança d’haver deixat enrere a la seva família i al bosc on hi vivia.
Finalment van arribar a port. Després de molts dies, moltes setmanes, per fi veien la llum, per fi notaven l’escalfor dels rajos de sol i per fi una fresca brisa despertava les seves escanyolides branques. Aquella primera nit van dormir a port i van haver de patir la sal que un suau vent de llevant transportava des del mar, però tot i això, els arbres es mostraven esperançats i confiats amb el seu destí. Al matí, els van carregar en uns carros i els van començar a separar. Carregats de vint en vint, cadascun viatjaria al seu nou lloc, al seu destí. Van tornar les pors, no sabien on anaven ni que seria de la resta de companys.
Durant el viatge van traspassar una ciutat, una ciutat enorme amb molt trànsit de carros, bicicletes i uns estranys artefactes que es movien sols fent un gran soroll i tirant fum. També van veure com una gran serp que es movia lentament transportant gent al seu interior i que també tirava fum, aquesta per una espècie de banya. Poc a poc s’anaven allunyant de la ciutat per endinsar-se entre els camps de cultius i les petites muntanyes que, cada vegada més, veien talar els seus arbres, ara per fer llenya, ara per carbó, ara per fusta per la construcció o per fer mobles. L’arbret, en veure aquelles muntanyes pelades va sentir una gran tristor i per un moment va pensar que acabaria com aquells arbres, convertit en carbó o en moble.
El viatge continuava, però ara van ser canviats de mitjà. Els van baixar dels carros per a pujar-los sobre una d’aquelles serps que tiraven fum per la banya. I d’aquí, finalment, al seu destí. Poc a poc van anar deixant arbres als costats de la via per on passava el tren, normalment en grans talussos i de dos en dos. El nostre amic va anar a parar a un bon lloc, era solejat i ventilat i no semblava que hi manqués l’aigua, així que la vida que l’esperava pintava bé. El seu company va anar a parar uns metres més enllà.
No li va costar gaire adaptar-se a la seva nova vida. Cada dia veia passar a les serps que tiraven fum per la banya i a la que li deien tren, quatre vegades, dues en cada sentit i li agradava jugar amb el fum mirant d’esquivar-lo amb les seves joves fulles que ja li havien sortit. El temps anava passant, estiu, tardor, hivern, primavera. Ara fulles noves, ara em cauen, ara fa fred, ara fa calor. Els trens també canviaven, cada vegada eren més ràpids i llargs i ja no tiraven fum. Mica en mica, les muntanyes anaven recuperant els seus arbres, semblava que la gent d’aquella terra jo no feia servir la llenya, el carbó o la fusta i que deixaven créixer els arbres. I amb els nous arbres, nous amics, més ocells, més animals.
Ja havien passat uns quants anys. L’arbret, que ja era una arbre, amb les seves arrels i els seus brots havia cobert el talús i l’havia estabilitzat. A més, amb les seves grans branques i fulles donava una molt bona ombra al pas del tren. L’arbre havia complert amb el seu destí. Va ser portat des del seu llunyà país per estabilitzar talussos i ho havia aconseguit. Es sentia orgullós de si mateix i es mostrava satisfet per haver pogut tornar la confiança que, ara fa temps, algú va dipositar en ell i en altres de la seva espècie que com ell, van ajudar a recuperar i estabilitzar terrenys.
Però com ja havia notat l’arbre, les muntanyes pelades també havien recuperat el seu aspecte original. El que en un principi suposava pel nostre arbre un motiu d’alegria i satisfacció en veure’s acompanyat per d’altres arbres poc a poc li va complicar la vida. Algú va començar a dir que aquell arbre havia vingut de fora per envair el terreny propi dels arbres d’aquí i que no deixava que res creixés al seu voltant. Deien que es multiplicava descontroladament i que esgotava els recursos. El van començar a repudiar i d’altres punts d’aquella terra li arribaven notícies de que havien començar a talar-los, i tot, per haver vingut de fora i haver-se adaptat a la nova terra. Ja ningú recordava que sense ells, potser ara molts dels talussos que van estabilitzar no haguessin permès avançar als trens.
Molts van oblidar que durant molt de temps l’única possibilitat de veure arbres era acostant-se a ells, molts van oblidar que sense ells molts ocells haguessin marxat a altres terres en no trobar on nidificar, i molts van oblidar que, abans que ells vinguessin, cap arbre d’aquí podia fer la seva feina, cap arbre d’aquí podia contenir les terres dels talussos.
Finalment al nostre arbre li arribà l’hora. A ell i al seu amic que va ser plantat en aquell talús ara feia molts anys, i també als nous arbres que van néixer de les seves arrels. Amb grans màquines els van arrencar i en el seu lloc posaren grans pedres. El tren ja mai més trobaria aquella ombra a meitat del camí on refrescar-se de la calor de l’estiu. Els ocells mai més es posarien sobre les seves branques. El nostre arbre va morir com va viure, amb dignitat. Va venir a aquestes terres perquè algú el va anar a buscar per fer una feina que ningú d’aquí volia o sabia fer. I va fer la feina, ell, i els seus descendents, però quan la feia ja estava feta, va ser repudiat, va ser titllat d’invasor i va ser eradicat impunement.Però ell sap que d’aquí uns anys, quan el clima hagi canviat i les muntanyes tornin a estar pelades, algú anirà a un país llunyà, molt llunyà, a buscar al fill, al net, d’algun dels seus germans per portar-lo a aquestes terres que una vegada van ser d’acollida. I quan aquell arbre sigui plantat, creixerà com en el seu temps va fer aquell familiar seu que un dia va deixar la seva terra per a arrelar i treballar aquí. I quan vingui ho farà sense cap rancúnia, perquè en el fons ell sap que aquella terra, aquesta terra, també és seva perquè aquí hi va viure i treballar algú com ell. Potser quan tot això passi, la gent d’aquella època ja no serà tant cruel i no repudiï a ningú per venir de fora i l’arbret finalment sigui considerat un més de la terra, amb la seva feina i la seva especialitat, que ningú d’aquí sap o vol fer.