El nen que volia volar

Hi havia una vegada un nen que volia volar, volar molt alt per jugar amb els ocells. Quan de ben petit anava a la platja amb el seu avi feien volar un estel i el nen sempre plorava. Tothom pensava que el nen tenia por, però no, el nen plorava perquè ell també volia volar, volar com aquell estel lligat al seu avi per un fil, però ell no podia. Quan de més gran l’avi li deixava agafa el cordat el nen feia saltirons, però no per jugar, no, el nen també volia volar, volar com l’estel.
Quan de ben petit anava al camp amb el seus pares i veien els ocells, el nen sempre plorava. Tothom pensava que el nen tenia por, però no, el nen plorava perquè ell també volia volar, volar com els ocells i amb els seus pares vigilant, però ell no podia. Quan de més gran els pares el deixaven jugar tot sol al camp el nen feia saltirons darrera els ocells, però no per jugar, no, el nen també volia volar, volar com els ocells.
Un dia, per al seu aniversari, els pares i l’avi li van regalar un ocell, un mussol ben simpàtic. El mussol va passar a ser el seu millor amic, el seu amic secret. S’estava a la seva gàbia, una gàbia ben gran en un racó de l’habitació del nen i passava tot el dia dormint. Quan el nen tornava d’escola el mussol ja l’estava esperant en el seu racó i el nen li explicava com li havia anat el dia, que havia après, a que havia jugat, el que havia menjat, tot, al mussol li explicava tot. Per al mussol el nen no tenia cap secret. Mentre tornava d’escola, el nen recollia petits insectes i papallones que amb el temps havia aprés a agafar i li donava al seu amic, el seu amic mussol.
Quan es feia fosc i els pares ja dormien el nen, en secret, deixava anar al mussol de la gàbia i li obria la finestra perquè volés, perquè volés lliurament pel camp com tant li agradava. Quan el mussol tornava de matinada, abans que els pares del nen es despertessin, tornava a l’habitació i li explicava al nen com li havia anat la nit, que havia après, a que havia jugat, el que havia menjat i el que havia vist, tot, al nen li explicava tot. Per al nen el mussol no tenia cap secret. I aquell era el seu secret, cada nit sortia a volar i a gaudir d’aquella habilitat que el nen tan envejava, perquè el nen també volia volar, volar com el mussol.
Un dia el nen va demanar al mussol que li ensenyés a volar. El mussol s’ho va estar pensant molt, ensenyar a volar a un nen no era una tasca fàcil, ni molt menys!. Finalment va accedir, però amb una condició: el nen havia d’ensenyar al mussol com era la vida dels humans, perquè el mussol, de ben petit, sempre havia volgut ser un humà.
El mussol va començar el seu aprenentatge d’una manera molt i molt fàcil: el nen filmava tot el que feia amb una petita càmera i després, al vespre, li passava la pel·lícula al mussol mentre li explicava fil per randa el que feia, com ho feia i perquè ho feia. També li va explicar com eren els humans, com calia tractar-los, com es comportaven i el que sentien. Els caps de setmana demanava permís als pares per posar la gàbia al saló i així el mussol podia aprendre per sí mateix com es comportaven els humans.
Pel que fa al nen va començar aprenent tot allò relacionat amb l’alimentació: que menjar, com caçar, com buscar l’aliment. També li va ensenyar com fer el niu, on fer-ho, com reconèixer els seus enemics i qui eren i com amagar-se d’ells.
El més fàcil ja estava fet. Ara calia que el nen ensenyés al mussol a parlar, a llegir i a escriure, a menjar amb coberts, a muntar en bicicleta i a jugar a futbol. El mussol havia d’ensenyar al nen a volar, a volar!, per fi podria volar. I quant més ensenyava l’un a l’altre, més ganes tenien de veure complert el seu somni.
El mussol, més espavilat que el nen va aprendre el primer a parlar, a llegir i a escriure, a menjar amb coberts, a muntar en bicicleta i a jugar a futbol. Però encara que ja ho sabia tot, no ho podia fer. No tenia boca per parlar, no tenia mans per passar els fulls dels llibres ni per agafar el coberts, no tenia cames per pedalar o xutar. El nen també va aprendre a caçar, a fer el niu i a volar, però no ho podia fer. No tenia bec per menjar, no tenia urpes per caçar ni ales per volar. Quan ja tenien el seu somni ben a prop no el podien veure complert, per molt que ho desitgessin l’un era un nen i l’altra un mussol.
Llavors el nen va recordar una llegenda que de ben petit li explicava el seu avi. Era la llegenda de la fada del bosc. La fada del bosc, una fada molt i molt vella que hi vivia amagada entre els alzinars i fagedes i que, a qui la veia i li explicava un conte, li concedia un desig. No ho van dubtar ni un segon, el mussol l’aniria a buscar, i quan la trobés, li explicaria el conte del nen que volia volar.
Van passar molts dies i el mussol no tornava. Els pares, preocupats per la desaparició del mussol van interrogar al nen, que sempre deia el mateix: que el mussol s’havia escapat en un descuit mentre li netejava la gàbia. Sabedors de la gran amistat que hi havia entre l’ocell i el nen els pares li van voler regalar un altre, però el nen no volia, deia que ell només volia al seu mussol i que estava segur de que tornaria. On era el mussol era el gran secret del nen i el seu amic el mussol.
El mussol va volar per tots els boscos que coneixia, per tots els alzinar i totes les fagedes que recordava. Fins i tot volava de dia tot buscant la vella fada del bosc. Va preguntar a la resta dels ocells però cap d’ells coneixia ni a la fada ni coneixia la llegenda. Però el mussol continuà buscant, sabia que veure complert el seu somni i el del seu amic només depenia d’ell, només depenia de que trobés a la fada del bosc.
Una nit, mentre descansava de tres dies seguits de volar i volar pel entre els boscos d’alzines i faigs, una dolça veu li va preguntar d’entre els arbres que què és el que feia allà, en aquella ombrívola i freda fageda. El mussol tot girant el seu cap es va trobar, davant d’ell i com surant a l’aire a la fada del bosc que feia volar les seves minúscules ales. El mussol quasi cau de cul de l’ensurt, però afortunadament estava ben agafat a la branca. Passat l’esglai li va explicar el que feia allà i perquè havia volat durant tant i tant de temps buscant la fada, buscant-la a ella. La fada del bosc va riure divertida i encuriosida. Ara només calia que el mussol li expliqués un conte, el conte del nen que volia volar.
En acabar d’explicar el conte la fada del bosc va aplaudir, li va agradar molt el conte, i va prometre al mussol que ell i el seu amic veurien complert el seu somni, només calia que tornés al costat del nen i els dos, ben abraçats tanquessin els ulls. Quan despertessin veurien el somni complert.
El mussol, sense esperar a estar descansat va volar i volar cap a l’habitació del nen. Va trigar molts i molts dies, però la il·lusió per veure el somni complert era suficient per apaivagar i oblidar la gana, la son i el cansament.
Finalment va arribar a l’habitació, i sense temps per explicacions es va abraçar al nen i li va dir que tanqués els ulls fort, molt fort i que pensés en el seu somni, en el seu secret. Quan al cap d’uns segons van obrir els ulls el mussol s’havia convertit en el nen i el nen en el mussol. El seu somni s’havia complert!, el nen podia volar i el mussol podia ser una persona.I així va ser com el nen i el mussol van passar la resta de la seva vida, mantenint en secret la seva veritable identitat, sense que ningú s’adonés. Només ells ho sabien i només ells sabien que gràcies a la seva gran amistat van poder veure complerts els seus somnis, perquè només amb l’amistat els somnis deixen de ser somnis per a ser realitat.