Om

Hi havia una vegada un arbre molt gran, d’aquells que perden les fulles a la tardor i d’aquells que durant l’estiu acompanyen els caminants amb una bella ombra. Aquest en concret era gran, molt gran i havia gent que venia a la muntanya expressament per a veure’l.
Molt s’havia parlat d’aquella espècie d’arbre i molt també d’aquell exemplar, un exemplar que durant molts anys havia donat empara a infinitat d’ocells que niaven entre les seves branques i que entre les seves branques també, criaven i ensenyaven a volar i a viure als seus pollets que durant moltes generacions van viure a recer d’aquell arbre.
També algun pagesot d’allà al voltant havia tret el seu rendiment a aquell exemplar i havia escalfat la seva llar amb les branques seques d’aquell arbre que durant l’hivern deixaven entreveure una estructura modèlica i impetuosa del que més endavant, al començar la primavera, hauria de ser un arbre cada cop més i més alt i més i més arrodonit.
No només els pagesos el van fer servir per escalfar casa seva. Diuen que més d’un jove s’acostava les tardes d’estiu sota la soca d’aquell arbre a divertir-se juganer amb la seva xicota. Hi ha qui diu que algun dels que recollia les branques a l’hivern va ser creat sota aquelles mateixes branques!.
Però un dia les temperatures van començar a canviar. Ara feia més fred, ara més calor. El clima també va canviar. Plovia més i plovia menys, a l’hivern nevava copiosament i durant tot l’any els vents fustigaven la muntanya amb aires ara càlids ara freds. Les temperatures també van anar canviant i amb aquest canvi un bitxet vingut de terres llunyanes va anar envaint les terres del nostre arbre.
L’espècie de seguida es va ressentir i van començar a caure alguns exemplars. Primer pocs, després més i més. I poc es podia fer. Aquell bitxet tenia una gran fortalesa i una gran voracitat. En pocs dies acabava amb exemplars grans si bé, no tant monumentals com el nostre.
Els estudiosos no sabien com parar aquell avanç inexpugnable. Cada cop eren més els arbres que morien i cada cop s’estenia més el bitxet pel territori. Els boscos començaven a mostrar grans clapes marrons de fulles mortes i grans buits en l’espai que abans ocupaven els arbres. Les omades desapareixien de nord a sud sense res a fer per impedir-ho. Diuen que potser aquesta espècie va ser una de les primeres a patir el canvi climàtic.
El nostre arbre, exemplar i majestuós, veia com poc a poc i des de dalt de les seves branques, com anaven caient exemplars com ells i com aquell bitxet s’apropava cada cop més. Res no podia fer. Era inevitable.
Diuen que podia haver lluitat, que podia haver evitat l’atac d’aquell bitxet. Diuen que altres arbres i altres arbustos del voltant es van oferir per defensar-lo. Diuen que els ocells van començar a lluitar contra aquells bitxets i a devorar-los. Però el mal ja estava fet. Els primers devoradors de fulles van començar a atacar el nostre om. Les seves fulles mica en mica perdien la seva esplendor i anaven caient exhaustes, foradades i devorades. Mortes.Aquell om es podia haver defensat, segur. Però va voler retenir les seves forces, guardar-les a les seves arrels i esperar, esperar a que les fulles, branques i troncs morissin. Esperar a morir, morir per fora però no per dins i quan, quan el clima, quan la natura i quan la vida exterior tornés a la normalitat, tornar a brotar amb força i empenta per tornar a donar ombra a la muntanya, recer als ocells i escalfor als pagesos.