Mirant endavant

Aquesta és la història d’un home que sempre mirava endavant. Mirava endavant quan caminava, quan conduïa, mirava endavant a la vida, mirava endavant a la feina. Sempre endavant. Per a ell no hi havia obstacles.
Entre ell i el seu objectiu no hi podien haver entrebancs, tots els superava, alguns de bones maneres, d’altres no tant. A la vida i a la feina no li havia anat pas malament, tenia esposa, tenia fills, tenia una bona posició social i reconeixement professional, tenia un bon pis, tenia un bon cotxe. Perquè canviar?. Es podia pensar que tot ho tenia, però per a ell mai hi havia prou, sempre en volia més. Quan mirava endavant sempre veia més i més, era com una malaltia, com una addicció malaltissa.
Aquesta malaltia poc a poc se li va anar agreujant, fins el punt d’encegar-lo. Era incapaç de veure més enllà d’ell mateix. De tant mirar endavant s’havia oblidat de mirar als costats..., sense saber, sense ni tant sols sospitar que sense tot allò que tenia al costat ell no seria res, ell no tindria res. Però ell no ho veia o no ho volia veure, ell només mirava endavant.
Durant la seva intensa vida havia anant perdent gent al seu voltant. Parelles, amics, companys, familiars. Van ser molts els que van quedar de banda. Però per a ell no eren pèrdues, eren part del camí, eren pedres que estaven a la seva senda només com a part de l’asfaltat, per a ell eren prescindibles per a assolir la gran meta, allò a que sempre que mirava estava allà, esperant. Per a ell la gent no eren més que actors secundaris de la gran obra que era la seva vida. A la gran pel·lícula de la seva vida només hi havia un protagonista, ell.
Quan més a prop era d’arribar allà on sempre havia volgut, allà on sempre havia mirat, li va preguntar al seu copilot cap a on havia de tirar per arribar a la meta. El copilot tampoc ho sabia, però gentilment es va oferir a baixar del cotxe i comprovar els camins. Va estar un bon grapat d’hores resseguint les possibles alternatives, va arriscar la vida al cantell d’un barranc, es va endinsar en boscos obacs i humits, es va ensorrar en sorrals i va travessar rius profunds. Finalment va trobar el camí bo cap a la meta. Va tornar al cotxe i li digué al conductor quin camí seguir, a l’home que sempre mirava endavant.
Sense mirar als costats, només mirant endavant, va reprendre la marxa cap a la meta, sense adonar-se’n que, amb la sobtada arrencada del cotxe, va arrossegar al seu copilot. Tant li era, no li calia per a tirar endavant, el va ajudar a arribar al seu camí cap a la meta i ja no li era necessari. Era un altre prescindible.
Va seguir el seu camí sempre mirant endavant. Va recórrer milers de quilòmetres, va travessar pobles, camps i muntanyes i la seva meta allà seguia, allà endavant. Va seguir el camí, camí planer, camí senzill, camí amable. Però de sobte un obstacle li va impedir continuar. Va haver de parar. Un rètol anunciava que uns metres més enllà la carretera es bifurcava en dos camins, un d’ells portava a la meta i l’altra no. El rètol deia que les dues vies eren molt estretes i que no tenien volta enrere, el rètol deia que calia prendre una decisió abans de prendre una via o una altra perquè no tenien retorn, no tenien votla enrere.
Per primer cop a la seva vida es veia davant d’una decisió sense ningú, sense cap prescindible, que li pogués dir que fer. S’havia acostumat tant a fer servir a la gent del seu costat que ara que havia de determinar que fer no ho sabia. L’únic que se li va ocórrer va ser tornar enrere per on havia vingut i recuperar a algun d’aquells que al llarg del camí l’havien ajudat. Però no va ser fàcil. Només sabia mirar endavant, era incapaç d’apartar la vista del camí. Va recórrer el camí durant dies, setmanes i mesos però no veia, no trobava ningú. Semblava com si tothom hagués desaparegut. On eren aquells que sempre l’havien ajudat?. Senzillament, s’havien quedat en un costat del seu camí, i era incapaç de veure’ls. S’havien quedat al marge.
Sense trobar a ningú a qui recórrer va tornar al camí, va anar a tota velocitat cap allà on el rètol anunciava que el camí es bifurcava, es va endinsar per la via fins el punt on s’acabava el camí i es dividia. Però va ser incapaç de trobar les alternatives, només veia una carretera tallada, no veia res més i ara, ara no podia tornar enrere. No sabia mirar al seu costat, només sabia mirar endavant i el camí es separava a esquerra i dreta. Mai aconseguiria arribar a la meta.Aquesta ha estat la història d’un home que sempre mirava endavant i que va ser incapaç de continuar el seu camí perquè no sabia mirar al seu costat, perquè no sabia trobar al seu costat el lligam entre ell i el seu destí.