El gran bassal d’aigua

Feia dies que plovia i els carrers eren molls i plens de bassals d’aigua, la gent caminava apressada esquivant-los, mentre els cotxes jugaven a mullar la gent trepitjant-los. I com cada matí aquell matí ell també va sortir a fer un volt abans de posar-se a escriure.
Tenia el dia juganer, estava content i va deixar el poble per caminar pel camp, també ple de bassals i de fang, i, mentre gaudia de l’aroma indescriptible de les herbes molles, saltava d’un bassal a l’altre esquitxant aigua a banda i banda i deixant les seves empremtes gravades sobre el fang, encara fresc.
El sol va sortir de cop i entre els núvols i les branques dels arbres un raig il·luminà directament un dels petits bassals. Ell va córrer per saltar i trepitjar el reflex del sol, però quan era a punt de posar-se a sobre el sol va canviar de direcció i va il·luminar un altre bassal, i després un altre i més tard un altre. El joc era divertit i sabia que al final l’atraparia, per molt ràpid que fossin el sol i les branques dels arbres estava segur que trepitjaria algun reflex. I ja ho tenia, just l’aigüerol que havia davant seu reflectia un raig, així que va agafar impuls i xofff!, cap a l’aigua!. Però quan va saltar sobre aquell toll, inesperadament va ser engolit per l’aigua. Glop!, i cap a dins.
L’aigua el va arrossegar sense pausa per un passadís que descendia quasi verticalment i a una velocitat d’estrèpit. Malgrat tot, ell no tenia por, ben al contrari, s’ho estava passant d’allò més bé, tant que va aixecar els braços i va començar a cridar: juhuuuu!.
I al final del passadís, una gran bassa d’aigua l’esperava. Va caure de cul i només caure va mirar a banda i banda. Estava en una gran sala, una sala d’aspecte antic, molt antic i plena d’aparells i mecanismes de tot tipus. Es va aixecar i va sortir de l’aigua. Estava sec i les seves robes i sabates netes d’aigua i de fang. Es va escorcollar a sí mateix buscant algun os trencat o alguna possible ferida però estava sencer, tot sencer i al ben mig d’un estrany lloc del que ningú mai n’havia parlat. No semblava que hi hagués ningú més allà, però per si d’un cas va preguntar: què hi ha algú?, però res, cap resposta. Va aixecar una mica el to de veu i va tornar a preguntar: hola, què hi ha algú?, però res, ningú contestava, només l’eco. I ara, i ja cridant, va tornar a dir: Eh, oh, hi ha algú?, i ara sí, d’entre les màquines una home de blanca barba i vestit d’una forma ben estranya va sortir per mirar que és el que passava allà fora.
Però qui és vostè i que fa vestit d’aquesta manera?, qui jo?, això vos, que feu en aquesta sala només reservada als obrers de la terra?. Ara sí què es va quedar ben parat, un obrer de la terra!, i això què és?, va pensar. Què qui som?, ay que vostè déu ser un d’aquells que de tant en tant cau en un bassal... No li calia parlar, aquell vell li llegia el pensament. Miri, acompanyi’m i li explicaré qui som i què fem, au, espavili. Es va apropar al vell i va començar a caminar, a escoltar i a observar tot el que l’home li explicava.
Li va ensenyar les màquines i els mecanismes tots perfectament engranats amb els que feien anar els rius, amb els que feien créixer els arbres i les plantes i amb els que desmanegaven els cossos morts. Li va ensenyar el mecanisme amb el que feien ploure i feien nevar i les màquines amb les que provocaven les marees. Eren els obrers de la terra, ells, des de sota l’escorça de la terra tenien tots els mecanismes i aparells que, de feia molt i molt de temps feien que la terra tirés endavant i fos tal i com ara la coneixem, era l’engranatge de la terra. I clar, des d’allà avall, ell va pensar, ah, llavors, el canvi climàtic és cosa d’ells?, i l’home gran li va respondre tot explicant-li què no, que en tot cas allò era cosa dels obrers del cel, que ells només eren obrers de la terra i que ells el que sí que feien era netejar les terres fent que els rius i les marees arrosseguessin els contaminants, cada vegada més potents i nocius, tot s’ha de dir, i que si d’alguna cosa se’ls podia acusar era d’actuar d’acord amb els seus companys celestials i, en algun moment posar en funcionament mecanismes paral·lels i desengranar les màquines pel bé de la natura, pel bé de la terra com quan provocaven algun terratrèmol, tsunami o erupció volcànica, fenòmens aquests que per la seva gran potència calien de la feina i perícia de tots els obrers. Però sempre ho feien pel bé del planeta i per equilibrar la malmesa natura. Potser sí que causava gran devastació i tristesa, però poca cosa més es podia fer si volien conservar el planeta.
La visita guiada va acabar i va quedar molt impressionat, ell mai hagués imaginat que la terra funcionés d’aquella manera, amb aquell perfecte engranatge, però clar, ara li quedava una gran pregunta que fer, perquè, qui havia fet aquelles màquines, i quan?, les havia fet déu?. No, aquelles màquines sempre havien estat aquí, i sí, hi ha qui diu què si, que va ser un déu totpoderós qui les va fabricar, però tampoc se sap del cert, també hi ha qui diu que les van portar uns extraterrestres i qui diu que van ser uns grans homes que, després de veure fa alguns segles que la terra estava amenaçada van començar a fabricar-les. De fet, a ells que eren qui les feien anar els hi era ben bé igual, a ells l’únic que els preocupava era que l’engranatge funcionés i que la natura fes la seva. I aquells homes, aquell homes també vam caure una vegada per un bassal d’aigua i en veure aquestes màquines es van quedar, i en quedar-se a fer d’obrers de la terra la persona a la que substituïen moria i abans que ells hi van haver d’altres, i abans altres, i així des de feia molt, tant que ningú ho recorda.
I ara que sap la nostra història vostè decideix si vol tornar o vol quedar-se aquí a fer anar les màquines i controlar els engranatges mentre jo moro. Se’l va mirar: però vostè, vol morir?, a mi tant m’és, si moro em convertiré en matèria orgànica i enriquiré la terra i si no em moro continuaré fent anar les màquines, així que faci el faci continuaré sent un obrer de la terra. Però va decidir tornar, i va tornar, va tornar a entrar en la gran bassa d’aigua, va aixecar els braços i va fer el camí de tornada, camí igual de divertit que el de baixada però potser no tant emocionant.
Va tornar a la superfície, i va tornar a estar sobre el bassal d’aigua i trepitjant el reflex del sol. Es va mirar la terra, els arbres i les herbes, els núvols i el riu que l’envoltaven i llavors ho va entendre tot, tot funcionava mercès a un potent engranatge i en total concordança, i si ell, encara que fos jugant variava una sola cosa d’aquell engranatge, tot es podia anar enlaire i fer que després des d’allà baix, els obrers de la terra haguessin de posar en marxa els devastadors mecanismes de regulació del perfecte equilibri de la natura.
Aquell matí va sentir una gran tristor, aquell matí i després d’aquell fascinant viatge va sentir la seva part de responsabilitat davant les grans catàstrofes naturals. Aquell matí va entendre que quan la natura fa servir els seus mecanismes assoladors l’únic que fa és defensar-se del mal que, voluntàriament o no entre tots li estem fent.Aquell matí va tornar a escriure però des d’aquell matí només va poder escriure sobre la protecció de la natura i sobre com hem de cuidar-la.