Un poble

Hi havia una vegada (aquest començament està dedicat a algú a qui li agrada aquest tipus de començament) un poble, un poble que s’estenia en una amplia franja de territori, territori banyat per una mar, una mar tranquil·la i serena, una mar amb una calidesa i unes característiques molt especials. Era un poble que per la seva situació sempre estava al ben mig de tot tipus d’invasions i civilitzacions. Però era un poble que es va saber adaptar i de cadascuna d’aquestes civilitzacions, d’aquestes cultures i d’aquest anar i venir de gent va anar adoptant característiques que més tard el definirien culturalment i socialment.
El seu territori també va anar canviant, ara més gran, ara més petit. Va està sotmès a grans imperis, que si tartessis, que si cartaginesos, que si romans i a tots ells va sobreviure. Va ser sota l’imperi de Roma que va començar a manifestar el seu desig de ser poble. Encara que dominat mai va ser ofegat. I l’imperi va caure i el poble continuava viu, i el poble va adaptar una forma de parlar i una forma d’escriure ben pròpia que el definia territorialment, per molt que altres pobles arrambessin amb els seus límits.
I aquell poble amb una llengua pròpia es convertia en si mateix en una nova civilització, i un poble que te llengua, també te esperit, i si te esperit ho te tot. I poc a poc va començar a tenir una política pròpia, una política comuna, i una forma d’expressar-se, i uns poetes dits trobadors i una forma de construir, una forma de crear característica dita romànica. I tant de temps de lluites i de observar les altres cultures també li van fer adoptar una forma de vida econòmica pròpia, i per acabar una forma de gestionar-se, una forma d’impartir els seus drets.
Es va convertir en un gran poble, un poble amb un reialme, un poble que s’expandia i anava plantant la llavor de la seva civilització arran. Un poble treballador, un poble culte i un poble orgullós. Un poble que va dominar la seva mar, la mar que el va veure néixer, i un poble que es feia gran. Però aquell poble tenia un problema, aquell poble estava al mig de tot, aquell poble es va trobar al mig de nous imperis, de noves formes de definir els territoris. I aquell poble va tornar a ser sotmès malgrat l’aferrissada defensa dels seus ciutadans. Aquell poble va ser atacat pel nord i pel sud, per l’est i l’oest. I aquell poble va ser separat, va ser trencat, però aquell poble es mantenia viu, perquè el que cap invasor, el que cap imperi va poder fer, va ser acabar amb el seu esperit, amb la seva llengua, el seu art o el seu dret.
I aquell poble es va tornar a adoptar a les noves regles de joc, aquell poble que havia estat gran, que havia portat la seva cultura arreu i que encara era respectat, es va mantenir viu. I es va haver d’amagar, però encara que fos en els seus amagatalls, en els seus modestos caus, aquell poble conservava i transmetia la seva llengua, el seu esperit, de generació en generació. I van arribar temps durs, temps d’intens assetjament i temps de malèvoles polítiques d’extermini per part dels imperis veïns, temps d’ingerències i temps de desolació, però l’esperit continuava viu.
Aquell poble es va recuperar al camp. Aquell poble era un poble treballador, un poble honest i fidel, un poble respectuós i amant del seu entorn, de la seva terra. I va ser al camp, als masos, on la cultura d’aquell poble va continuar fent-se gran. Els imperis veïns van ocupar les ciutats, van sotmetre les ciutats i als seus ciutadans. Però des del camp mica en mica va començar la reconquesta. Des del camp els nous trobadors de la llengua recuperaven el temps i l’espai perdut i baixaren a les ciutats. I amb els nous trobadors l’esperit d’aquell poble es va anar despertant també a les ciutats. I l’esperit d’aquell poble va recuperar la seva llengua, la seva poesia i el seu art. I aquell poble es va tornar a despertar i amb ell el seu esperit mercantil i el seu característic dret.
I van venir temps de llum, temps políticament actius, temps de grans esperances, d’expansió. I les pors es van anar, i es van recuperar les institucions, i un bon dia, un home de gran esperit, un home vingut del camp, des de dalt la balconada va parlar d’un estat propi, va reivindicar allò que s’havia perdut. I tot el poble va sortir al carrer, tot el poble va riure i va fruir d’aquells dies. Però aquells dies van durar poc. Les societats eren convulses, les societats, els pobles, els imperis, no veien amb bons ulls aquelles reivindicacions que no venien només del nostre poble, pobles d’arreu també havien despertat i havien tret al carrer el seu esperit. I els imperialistes tenien por, por de perdre, perdre el què?, res, només perdre. I van imposar els seus dies de foscor, dies de foscor i dies de tornar a ocupar les ciutats, dies de castigar la llengua, d’abolir la poesia i l’art i d’anular els drets. Però també van voler ocupar el camp, però ai!, el camp, amb el camp no pot ningú, perquè el camp és la terra, i és a la terra on viu l’esperit.
I semblava que els dies foscos no s’acabarien mai, però tot s’acaba, com molt be sabia aquell poble les coses canvien. I aquell poble que va tornar a la mar, aquell poble que va tornar a expandir-se arreu, encara que aquesta vegada fos fugint i amagant-se, també va portar amb ell el seu esperit. I un dia, aquell que mantenia la llum apagada se’n va anar. I uns petits rajos de sol encuriosits i temorosos van començar a il·luminar el poble. I poc a poc la gent del camp, la gent d’arreu va tornar a les ciutats amb els seus bocins d’esperit. Poc a poc la llum es va fer plena. I algú vingut de fora va tornar al balcó, i després d’ell un altre.
Aquell poble va recuperar el seu esperit. Va tornar la seva llengua al carrer, va tornar la seva poesia i el seu art va recuperar el color. Aquell poble es va despertar amb el seu esperit mercantil. I aquell poble va retornar al seu dret. I els trobadors tornaren a cantar.
Però aquell poble diuen que està perdent el seu esperit. Les seves ciutats l’han tornar a perdre i no sembla que el vulguin recuperar. Els poetes cada vegada són menys i queden pocs trobadors. La seva llengua s’està perdent a les ciutats i els camps van perden el seu paisatge. I si l’esperit viu a la terra, si l’esperit viu al camp i el camp es destrueix, aquell poble, sense adonar-se tornarà a la foscor, perquè a aquell poble se li comença a dormir l’esperit.Diuen que hi havia una vegada un poble, un poble que va ser treballador, un poble que va ser culte i va ser lluitador. Diuen que una vegada va haver un poble que tenia esperit, que tenia llengua, que tenia art i tenia poesia, un poble que tenia trobadors i tenia camperols, un poble que cuidava la terra. Diuen que hi havia un poble que celebrava una derrota, diuen que aquell poble no oblidava, però també diuen que aquell poble va deixar de recordar, diuen que un dia aquell poble va perdre el seu esperit, malgrat que segons la llegenda, sempre hi haurà algú que, des del seu amagatall, tornarà a la ciutat per despertar l’esperit del poble, d’aquell poble.