Humana encarnació

Un fort cop. Un gran soroll. Un dolor insuportable. Res més. Una vida passada i una gran pau. El no res. Algú extrau els òrgans del meu cos i els meus companys, els meus familiars s’ho miren des de la distància. La foscor.
Estic dins la foscor. Un ambient humit i càlid on moure’s resulta impossible. Al fons una llum i alguna cosa que m’estira cap a ella. Sento por, molta por. Una veu amiga, una veu franca i sincera em calma. Qui ets?, qui sóc?.
Hola, sóc Buda. Ara ets una persona, un humà. La teva vida anterior no ha estat gaire satisfactòria. Has fet coses dolentes i t’has reencarnat en un humà. Hauràs de fer les coses d’una altra manera. Hauràs d’ajudar els de la teva espècie i hauràs de guanyar-te el dret de tornar a ser el que eres, de tornar a ser una animal i aconseguir el nirvana.
El nirvana?, però què és el nirvana?. Un humà?, perquè he de ser un humà si els humans ens maten?. Cap resposta i aquella cosa que continua estirant. Veig la llum.
La llum. Amb la llum un cop, una estrebada i un gran dolor. Començo a gemegar i un líquid salat comença a brotar dels meus ulls. M’agafen i m’abracen. Tinc por i dels meus ulls continuen vessant llàgrimes salades.
Aquella abraçada, aquella escalfor em relaxa. Em sento bé i els meus ull deixen de produir líquid salat. Em sento bé. M’acosten a una font d’aliment. És càlida, és suau i és agradable. M’hi aboco i una bonica sensació calma les meves pors. Em sento bé. Em sento estimat.
Varies llunes passen i continuo alimentant-me d’aquella font abundosa. Mica en mica m’acostumo a la presència dels humans, a les seves abraçades i a les seves veus. Però no m’acostumo a les seves mirades. Moltes són fredes, moltes són amenaçadores.
Reconec el meu nou cos. Les cames davanteres ara són com unes estranyes eines que em permeten prémer la font d’aliment i extreure més nutrients. També em permeten agafar-me a algunes persones de mirada neta i sincera. Són les persones que tinc més a prop i les persones que quan el sol es pon m’abracen i m’arropen en un cau càlid i suau envoltat de petits objectes que rodolen i emeten agradables sons que em porten a tancar els ulls i dormir plàcidament.
Ja fa algunes llunes que són en el meu nou cau. M’agrada ser aquí. Aquí no fa fred, aquí no plou i aquí no cal sortir a buscar l’aliment. Aquí l’aliment bé tot sol. Començo a reconèixer les persones que m’envolten. Una és diu papa i l’altra mama. Aquesta és la que m’alimenta. També hi ha d’altres humans més petits de mida i que també em miren amb calidesa i sinceritat. Es diuen tata i tete. Em cuiden, em vigilen i pateixen per mi, estan per mi tota l’estona i miren que m’ho passi bé i que sigui feliç. A ells això li diuen estimar. Ells m’estimem i em sento estimat. D’alguna manera jo també me’ls estimo.
Ja domino el meu nou cos i em puc començar a desplaçar. Miro de fer-ho com sempre ho he fet, de quatre grapes, però resulta molt incòmode amb aquest cos tan mal dissenyat, però suposo que si l’aliment et bé sol i si tot són comoditats, no et calen la destresa i l’habilitat per sobreviure.
Avui el cos, en un gest dolorós i molest s’ha posat dret. Com els del papa, la mama, el tete i la tata i els de la resta de gent que fins avui he conegut. Alguns de mirada freda i amenaçadora. He començat a desplaçar-me i he intentar anar de cacera. Sembla que a ningú li ha agradat la meva actitud i sembla que alguna de les coses que m’envolten són d’una gran fragilitat perquè s’han trencat.
No recordo les llunes que han passat des que sóc aquí, en aquest nou cos. No recordo les llunes des que vaig veure a Buda. Els humans mesuren el temps d’altra manera. Una manera complicada i de difícil comprensió, però ara jo també passo el temps d’acord amb aquest indesxifrable mètode.
No aprenc a anar a caçar ni a amagar-me dels enemics. M’ensenyen coses estranyes i de dubtosa utilitat. He de cobrir el meu cos amb teles incòmodes i artificials que em provoquen picors. Menjo coses de dubtosa procedència i no puc despertar quan surt el sol. M’acostumo.
Ja tinc consciència de qui sóc i del que faig. Ja se que vull tornar a ser qui era, però per fer-ho, com va dir-me Buda, he de fer el bé, ajudar els de la meva espècie i guanyar-me, així, el dret a ser qui era.
No recordo les llunes passades, ara conto en anys. El papa i la mama ja no hi son. Potser han tornat a ser el que eren, perquè mentre els vaig conèixer van ser bons. Del tete i la tata ja fa temps que no ser res. Mai vam ser gaire amics i ara cada un fa la seva. Jo vaig conèixer una persona amb la que sóc molt feliç. Ens cuidem, ens vigilem i patim i gaudim junts. Sempre estem junts i mirem de ser feliços. I ho som. Ens estimem.
Durant tots aquests anys he mirat de ser bo. He mirat d’ajudar els de la meva espècie per guanyar-me el dret a ser el que era abans de ser un humà i per assolir allò que em va dir Buda, el nirvana.
Han passat els anys i sembla que la foscor és propera. El cos no em respon i cada vegada penso més en el que era, en el que vaig ser abans de ser un humà. Penso en tot el que he fet en la meva vida i penso en si podré tornar a ser qui era, a ser un animal.
He repassat la meva vida i en aquesta nova vida no he fet el que havia fet en altres vides. No he enganyat els meus semblants. No he fet el mal innecessariament i no he traït ningú. Almenys voluntàriament. Però ara, ara que s’acosta el moment de tornar a veure en Buda tinc por, tinc por perquè no se si he respost a les expectatives.
Arriba la foscor. Aquesta vegada no hi ha hagut cap cop, ni cap soroll ni cap dolor. Hi ha hagut una vida repassada i una gran pau. El no res i la foscor.
Torno a veure a Buda. Torno a ser qui era, torno a ser un animal. Li pregunto a Buda i em diu que sí, que he aprofitat la meva oportunitat i que, malgrat ser un humà, he aconseguit no fer el mal.