Calen mans per treballar

Calien mans per treballar i, perquè no, les nostres podien servir. Era dissabte, un dia com qualsevol altre per treballar. Treballar al camp. Un plaer. Davant nostre un camp d’ametllers, sense fulles però ple de fruit, d’ametlles dolces esperant a ser recollides després de quasi deu mesos de fer-se, de viure i veure com arribava la primavera, l’estiu i la tardor. Uns deu mesos de vida nascuts d’una espectacular florida que tenyí de blanc aquelles terres fèrtils del prelitoral. Unes flors que van sobreviure a les ventades i a les pluges de llevant de finals d’hivern i principis de primavera. Una primavera que elles van anunciar malgrat el calendari la retardés unes setmanes.
Aquella primavera va ser estranyament càlida i seca, tant que va comprometre el creixement d’aquells fruits que ja es començaven a anunciar i que els va estilitzar tal que models publicitàries. Prims i esvelts, petits i durs.
L’estiu va començar especialment fred i humit. Més contratemps pel vostre creixement, pel vostre desenvolupament, en definitiva, per la vostre vida. Però aquelles pluges us van enriquir i alimentar tot esperant el que quedava d’estiu. Un estiu sec, sense pluja, amb molt de sol i molta calor. Un sol i una calor que us va daurar, i us va fer destacar entre el fullam verd dels ametllers.
La vostra tardor tampoc va ser gaire convencional. Continuava la calor i la sequera i semblava difícil que poguéssiu sobreviure. Però finalment va arribar la pluja i vareu acabar de créixer. Els ametllers van acabar de perdre les fulles i allà estàveu vosaltres, penjades de les branques tot esperant aquelles mans amb ganes de treballar.
I així ens vam trobar, així es van creuar els nostres destins. Carregats de canyes per fer-vos caure vam enfilar el camp. Amb la il·lusió del primer dia, amb la il·lusió d’un dia de feina, d’un dia festiu entre amics. El primer ametller el vam atacar amb timidesa, amb la por pròpia del passerell que tem ferir l’arbre. Plegats, tots cinc amb les nostres deu mans com una sola i les nostre canyes. Què fàcil ens ho vàreu posar!, semblava que ens esperéssiu, semblava que aquell desplomat arbre desitgés la nostra arribada per desfer-se d’aquell pes inútil que el privava d’un merescut descans tot esperant els primers freds per recuperar-se de tot un any d’esforç per criar-vos i tot esperant a recuperar forces per brindar-nos una nova florida.
Vam agafar confiança, ens la vàreu donar, i poc a poc ens vam constituir en petites colles, cadascuna per una banda bandejant ametllers i arrossegant les nostre xarxes. Els sacs s’anaven omplint i els arbres buidant. També les nostres forces començaven a minvar, però ja érem experts i dosificàvem el nostre esforç.
La natura, que des de la seva quietud ens observava, va esperar fins a l’últim ametller per anunciar-nos el final de la jornada amb una lleugera pluja que no va fer més que reanimar-nos a un últim esforç per transportar i carregar els sacs a la furgoneta. Feina feta!.
La resta del dia va ser un petit homenatge a totes aquelles dones i homes que al llarg del temps han recollit els fruits de la natura. Un plat a taula devorat amb aquella ànsia que només es pot explicar després d’una jornada de treball al camp. Una taula amb una llarga sobretaula per acabar de reflexionar sobre l’humà i lo diví, una sobretaula per deu mans unides al voltant de l’amistat i l’esperança, esperança per una vida dictada i guiada per la natura que és, en definitiva, la que al final va fer possible que les nostres mans s’unissin. I un acomiadament, un fins després, trepitjant aquella terra que, si tot va bé, ens torni a unir per recollir, en una altra jornada de treball, els fruits de tot una any de treball al voltant de la natura. Si més no, de ben segur que aquestes deu mans estaran esperant que torni a caldre treballar.