Han passat trenta anys

Era dimarts i havíem de fer repàs, el curs s’acabava i la física i les mates es resistien. Anàvem a casa del Manolo O., un tipus fort i intimidador i amb aquella rauxa aragonesa que encara el feia més ferotge, però a la vegada li conferia aquella noblesa baturra. D’aquelles classes de repàs recordo els berenars que ens preparava la mare d’en Manolo, el professor que era un estudiant universitari jove, encara que per nosaltres ja era gran i els primers discos de Queen, autèntica dèria d’en Manolo però que a mi no m’agradaven. També recordo que quan sortia de repàs, anava a buscar el bus, el 70, i me’n anava cap a casa tot sol. Llavors tenia tretze anys i a casa ja em tenien prou confiança com per deixar-me tot sol; en aquells anys encara era segur per a un nen caminar per la ciutat. De fet, ja baixava al camp de l’Espanyol tot sol cada quinze dies!.
Acabàvem de berenar i érem a l’escriptori. La mare d’en Manolo va sortir de la cuina i va venir tota esvarada: A qué no sabeís que ha pasado?, i sense pausa, en Manolo va i diu: un golpe de estado!. Efectivament, no se com però en Manolo sabia que havien donat un cop d’estat. Amb el temps, i rumiant aquella resposta d’en Manolo, vaig suposar que probablement en aquella casa es vivia un aire promilitar i anti democràtic que els feia parlar contínuament d’un imminent i desitjat cop militar, de fet, pel que he llegit posteriorment, la situació era propícia i, fins i tot, esperada.
No recordo cap resposta per part meva de fet, dubto que per a mi tingués significat el terme “cop d’estat”. Si recordo que la mare d’en Manolo va trucar els meus pares per saber que s’havia de fer amb mi. Els meus pares van dir que cap a casa i la mare d’en Manolo segurament es va esverar més doncs s’imaginaria que els militars prendrien posicions al carrer...
Amb tota naturalitat vaig sortir al carrer i vaig anar, com cada dimarts i dijous, a buscar el bus. També recordo que la mare d’en Manolo em va dir que si no arribava l’autobús, tornés amb ells. No va caldre, al carrer tot era normalitat, potser més moviment, més preses, potser sí, però no ho vaig percebre, per a mi allò del cop d’estat continuava sent una autèntica incògnita i en cap moment vaig sentir desassossec ni res de semblant.
De la parada del bus a casa hi havia un quart d’hora, potser vint minuts, caminant. Potser en una altra família m’haguessin vingut a esperar a la parada, però a casa meva no, estaven prou tranquils i confiats de que no passava res, semblava que la famosa trucada del rei de “tranquil Jordi, tranquil” l’haguessin rebut ells...
A casa l’ambient era l’habitual dins la tensió. La ràdio estava encesa i, evidentment, es seguien els esdeveniments, però dins una normalitat. Suposo que pensaven que, passés el que passés, podríem estar tranquils perquè, de fet, no deixàvem de ser una família normal i sense cap significació que ens fes témer pel nostre futur.
El dia següent ens vam quedar a casa. El pare no va anar a treballar ni nosaltres a escola. A la televisió mostraven imatges dels carrers de Madrid i de València. Semblava una pel•lícula. Ho recordo com una pel•lícula.
I al migdia, mentre menjàvem, tot va acabar. L’endemà tornaríem a escola i el pare a treballar.