El tren de les 15:30

Aquell mes d’agost, poca gent agafava el tren en horari laboral. Ella pujava a Catalunya, ell a Sants. El primer dia que es van trobar, es van mirar i van somriure. Pura cortesia. Seien un davant de l’altre.
Ella li va preguntar que on baixava. Ell a Gelida. Ella al Vendrell. Li va demanar si la podia despertar abans de baixar, el dia anterior es va quedar dormida i es va passar d’estació. D’acord. Ja t’avisaré. No van passar ni dos minuts que ja dormia, amb el cap recolzat al marc de la finestra. Tenia una expressió dolça. La respiració suau. La posició del cos feia que els pits se li marquessin i que, a cada respiració, se li aixequessin lleugerament sobre l’escot. Les cames creuades. Es va moure una mica i els seus genolls es van tocar. Ell no va apartar la cama. Malgrat la calor, era agradable.
El tren arribava a Gelida i ell havia de baixar. Però no va baixar. Es va quedar amb ella, contemplant la dolça expressió del seu rostre. Feia temps que no veia dormir a una dona. El tren arribava a l’Arboç, i poc abans que s’aturés, ell es va aixecar, la va despertar i es va acomiadar. Adéu. Adéu.
L’endemà van tornar a coincidir. Potser va ser casualitat, potser es van buscar. El cas es que van coincidir. Ella li va agrair el gest del dia anterior, sense preguntes. Ell va dir que de res, però que avui, en comptes de despertar-la, potser podrien xerrar i així ella no es dormiria. Ben pensat, explica’m coses, va dir ella. I així va ser com, durant tot aquell mes van estar parlant d’allò i d’allò altre.
Per ell era agradable, feia temps que no parlava amb una dona. Per ella també era agradable. Ell treballava a Barcelona i vivia al Penedès. Ella vivia i treballava a Barcelona i estiuejava al Vendrell, però aquell estiu li tocava treballar, així que després la feina tornava a la torreta on la esperaven els pares i el nuvi de tota la vida, un nuvi que tenia des dels catorze anys, ja feia quinze. La feina no era per parlar gaire i a casa ja s’ho tenien tot dit de feia temps.
Per allargar l’estona d’estar junts, ell s’aixecava una mica abans i anava amb el cotxe fins a Vilafranca, així a la tornada tindrien tres estacions més per xerrar. Ella no va dir res.
Un d’aquells dies ella va proposar de quedar per dinar abans d’agafar el tren, D’acord. Van quedar i van dinar junts. Això ho hauríem de repetir, però amb aquesta calor millor quedar per sopar, va proposar ell. D’acord. Potser divendres que ve m’ho puc organitzar.
Dijous, tren de les 15:30. Demà no m’esperen, he avisat a casa que no tornaré fins dissabte, que em quedo a Barcelona per sopar amb les amigues i anar de festa. Va dir ella. Ell va fer que sí, que d’acord. Sense preguntes.
Divendres, tren de les 15:30. Es miren, somriuen, parlen. Arriben a Gelida i baixen. No s’han de dir res més. Les mirades basten. Aquell divendres s’estimen. Ell feia temps que no s’estimava a una dona. Ella feia temps que no s’estimava a un home.
És l’última setmana d’agost. No seuen un davant de l’altre. Seuen junts i s’agafen de la ma. Ella recolza el cap sobre l’espatlla d’ell. No cal parlar. Ell baixa a l’Arboç i torna enrere amb un altre tren. Ella baixa al Vendrell i va a casa amb el pares i el nuvi. No es tornaran a veure. L’agost s’ha acabat.
Per a ells ha estat un amor d’estiu. Una aventura. Una aventura inoblidable. Ella torna a la seva rutina. La feina, els pares i el nuvi de tota la vida. S’acabarà casant i tindrà dos fills, la parelleta.
Ell continuarà treballant i vivint sol, esperant que algun dia, una dona de dolça expressió es quedi amb ell al tren.