El joc del matrimoni

Era part de la broma demanar-li matrimoni. I ho va fer. Ella es va queixar que tampoc era aquella la manera de fer-ho, allà al mig de les escales i sense gaire romanticisme, més aviat cap, però ell li va demanar matrimoni “ets vols casar amb mi?”. Així de fàcil.
Ell mai s’hagués imaginat que fos tan fàcil fer-ho. Alguna vegada s’ho havia plantejat i, encara que no havia tingut gaires parelles estables al llarg de la seva vida, amb alguna d’elles si que s’ho havia arribat a plantejar això del matrimoni i viure en parella, i formar una llar i tenir fills i totes aquestes coses que un fa quan es casa. Fins i tot s’havia arribat a imaginar que a aquella dona, la seva parella, la podria estimar tota la vida. Però mai ho va fer, mai va demanar matrimoni ni mai li van demanar matrimoni, tot s’ha de dir.
Ara ja estava fet, li havia demanat. Val que ho va fer com a part d’una broma, com a part d’un joc i segurament per això li va resultar tan fàcil. Però ho havia fet. Per primer cop a la seva vida pronunciava aquelles paraules tan plenes de significat: “ets vols casar amb mi?”. I per primer cop des que coneixia a aquella dona la va començar a veure com alguna cosa més que una companya. La broma i el joc, aquell joc tan fàcil i fins i tot divertit podia, perquè no?, passar a ser real. A ell aquella companya li agradava, perquè no dir-ho. Era agradable, simpàtica i alegra, despistada i responsable i respectada per la seva gent. Era esbojarrada i això a ell li agradava, la seva bogeria i espontaneïtat. Si, aquella dona li agradava.
Segurament era això el que més por li feia. Amb la broma i el joc del “ets vols casar amb mi?” corria el risc de conèixer una mica més a aquella dona i corria el risc que passés d’agradar-li a estimar-la. I si això passava?. I amb la por van venir les incerteses aquelles que tan temps feia que no sentia. Les incerteses de les primeres mirades i els primers somriures a l’adolescència, ah, l’adolescència!. Sense saber ben bé com van començar a envair-li aquells interrogants sobre ella. Què pensarà ella?, també per a ella és només un joc?, també ella te por d’enamorar-se?, es vol casar amb ell?. Més i més interrogants i més i més somnis d’aquells que només es tenen a l’adolescència.
Podien passar dues coses: què tot fos un joc i una broma i que no passés d’aquí o podria passar que el joc tirés endavant. Però tampoc era tan fàcil, perquè davant la primera opció tot era fàcil i ràpid de solucionar fins que s’inventessin un altre joc. Però si la opció bona era la segona, s’obrien tota una sèrie de sub opcions. Podia passar que s’acabessin casant i tots tan contents, però també podia passar que fos només un d’ells dos qui es volgués casar i amb això tots els drames que es podrien derivar. No en va compartien feina i es veien cada dia.
Uff!, tots aquells pensaments corrien a diari pel seu cap i cada cop més la seguretat que no hauria d’haver entrat mai en aquell joc. Tampoc és que pensés tot el dia però si que durant el dia en algun que altre moment hi pensava en aquell joc, el joc del matrimoni.
I ella?, ella no deia res, només seguia el joc. En principi ell només esperava una resposta, un si o un no. Ella ja sabia la resposta d’ell. Ell insistia en el si, ell si que es volia casar. Era part del joc, del seu joc, del joc dels dos, ell havia de mantenir el si i ella havia de resistir-s’hi.
El joc va entrar, amb la complicitat de la resta de companys, en una espècie de rutina. És possible que només ell mantingués la flama encesa, encara que ella també aguantava i seguia el joc. Alguns companys es sumaven al joc i fins i tot hi havia qui s’ho prenia d’una forma més seriosa i s’arriscava a recomanar sobre la conveniència o no d’aquell casament. Vés a saber si no hi havia algú que s’havia llençat a apostar. Tot era possible en aquell joc.
Aquell matí, quan ella va arribar al despatx es van mirar. Ella el va mirar als ulls i li va dir vine un moment que hem de parlar. Quan eren a les escales ella es va parar, es va girar i li va dir “ets vols casar amb mi?”.