El silenci

Se’n va anar de la ciutat buscant pau i tranquil•litat i la va trobar en un petit poble de poc més de mil habitants.
Les primeres nits van ser d’insomni perquè, lluny del que ell pensava, no s’acostumava al silenci. Trobava a faltar el soroll dels cotxes passant, els camions de les escombraries, els avions i el campanar que cada quart piconava.
No van passar ni dues setmanes que ja s’havia acostumat a la manca d’aquells sorolls. El seu registre acústic es limitava als lladrucs dels gossos i al piular dels ocells.
La seva oïda era cada vegada més sensible, a les nits, percebia el pas dels trens que, deu quilòmetres més avall, passaven puntuals cada mitja hora fins les onze de la nit que passava l’últim. El primer tren de quarts de cinc era el seu despertador.
Però el silenci el portava a buscar més silenci. Va canviar-se d’habitació tot fugint del soroll llunyà d’aquells trens i va posar doble vidre a les finestres.
Ja no sentia res. El silenci era absolut però la seva dèria pels sons era tal que mica en mica li van començar a créixer les oïdes tot buscant sorolls. Era, fins i tot, capaç de caçar els mosquits a la nit tot seguint el rastre del seu vol.
Quan sortia a passejar o a comprar, la gent se’l mirava, cada cop tenia les orelles més grans, tant grans que, un dia, va decidir no tornar a sortir de casa per vergonya dels somriures dels nens.
I a partir d’un dia de primavera ja no el van tornar a veure. Diuen que se’n va anar del poble, que se’n va anar a un altre lloc buscant pau i tranquil•litat perquè en aquell poble, encara que ningú ho percebés, no es podria dormir de tant soroll com hi havia. Però la veritat és que l’ànsia per percebre sons va fer que les seves orelles continuessin creixent i creixent fins que van acabar per abduir el seu cos tot buscant un petit soroll que emetia el seu cor.