Al cel no hi ha núvols

Mirava al cel i no veia núvols. Semblaven esvaïts. Feia dies que mirava el cel i no veia núvols.
Va pujar al terrat i va mirar l’horitzó. Va girar cent vuitanta graus mirant al seu voltant tot buscant algun núvol que trenqués aquell cel d’estiu que més que blau semblava blanc per la calor. El sol escalfava l’atmosfera, feia bullir l’aire, l’aigua i les fulles dels arbres i dels arbustos es ressecaven i la gent s’amagava sota les escasses ombres que quedaven a la ciutat. Les platges eren plenes i la gent es torrava a la sorra prenent el sol. Aquell sol impenitent que no trobava cap impediment entre ell i nosaltres. No hi havia núvols.
Es va intrigar. No podia ser que no hi haguessin núvols. Va pujar la muntanya més alta i va mirar el cel, va mirar l’horitzó i, efectivament, no es veien núvols. Va esperar la matinada, va esperar que el refredament de la terra fes néixer algun núvol, però cap núvol va aparèixer. I així un dia, i dos i tres. I més dies, més dies i setmanes.
Ningú s’adonava que no hi havia núvols. La gent era feliç fent sortides al camp, anant a la platja, a les piscines i passejant per la ciutat. Una lleugera brisa alleugeria la temperatura i el sol semblava menys abassegador. Ningú es preguntava perquè no hi havia núvols. Ningú s’adonava que no hi havia núvols.
Però ell continuava preocupat, continuava intrigat per la manca de núvols, uns núvols que ja feia dies que no veia. Va pujar a un avió i va mirar per les finestretes i no veia núvols. Va preguntar al comandant i ell tampoc veia núvols, ni ell ni els radars de l’aparell. És veritat, no hi ha núvols, no hi ha tempestes, no hi ha vibracions. Els avions volen i volen i no troben inconvenients. Quin és el problema?. No hi ha núvols. A qui l’importa?.
Els dies passen i els núvols no apareixen. No hi ha núvols, no plou i els arbres s’assequen, els animals tenen set i els boscos es tornen negres. Ja fa dies que no plou, ja fa dies que no hi ha núvols i fa dies que la gent passeja per les ciutats, pel camp i s’està a la platja. Ja fa dies que ningú mira el cel i que ningú troba a faltar els núvols. Però ell sí, ell encara els troba a faltar. Ha pujat al terrat, a la muntanya i a l’avió tot buscant núvols. Però els núvols no apareixen, els núvols no hi són i ni tan sols els avions deixen les esteles blanques al seu pas.
Va més enllà tot buscant núvols. Les fàbriques no generen núvols ni que siguin de cendra. Les tèrmiques no s’inventen núvols amb el vapor de les seves xemeneies i la ciutat no te aquella fina cap nebulosa de brutícia que la caracteritza. No hi ha núvols.
Però ell busca núvols. Comença a caminar, comença a viatjar amunt i avall, a nord i a sud a est i a oest. Enlloc hi ha núvols. Tot és blau, tot és blanc i al cel no hi ha núvols.
Comença a saltar tot buscant núvols. Vol veure núvols, necessita veure’ls. Salta i salta cada cop més alt. De tant saltar a après a volar i comença a solcar els cels buscant els núvols. Però no hi ha núvols. No hi ha núvols, no plou però la gent continua passejant ufana, la gent continua passejant pel camp i jugant a la platja. A ningú no l’importa que no hi hagi núvols. Ningú ni en parla, ni la premsa, ni la televisió, ni els polítics, ni els científics. Tant se li en fa a la gent si no hi ha núvols.
Però a ell si que se li en fa. I continua volant i solcant els cels. Però no veu res. Els núvols ja no hi son. I crida, crida ben fort perquè no hi ha núvols.
Avui s’ha despertat i ha mirat per la finestra. El cel està ennuvolat.Ha tornat a somiar i a tornat despertar. Si que hi ha núvols, al cel hi ha núvols i sembla que plourà. Les fulles dels arbres i dels arbustos tindran aigua, els animals tornaran a veure i els boscos tornaran a ser verds. El somni s’ha acabat i s’ha acabat bé. Al cel hi ha núvols.