Per no ser a temps

Hi havia un riu, unes muntanyes, uns camps i un poble. Un poble no gaire gran però un poble pròsper, amb els seus avis, les seves famílies i els seus nens. La vida d’aquell poble era com la de molts altres pobles. Treballar, treballar i treballar. I a l’estiu amb la fresca tots al carrer a gaudir d’aquelles hores de tranquil·litat vora el riu. Un riu cabalós on els nens es banyaven i els grans pescaven. Aquell riu que venia de lluny, de les terres altes on tothom s’aprofitava i vivia d’ell. Un riu cabalós que fa molt anys va ser la base perquè algú decidís de fer allà, en aquell poble, una central nuclear.
Era un riu, unes muntanyes, uns camps i un poble que durant molts anys era envejat per la seva riquesa. La central nuclear donava feina, donava vida al poble, a la comarca. La central invertia diners al poble i col·laborava amb totes les iniciatives socials i culturals del poble. Els seus habitants vivien feliços malgrat les reticències inicials i les moltes i moltes males perspectives que s’anunciaven pels grups ecologistes. Però mai va passar res. Ni els nens naixien amb malformacions ni els tomàquets creixien desmesuradament ni als porcs els hi sortien tres caps. De fet les probabilitats d’accident nuclear que alguns pregonaven no s’havien complert ni es complirien mai. Almenys això pensaven al poble. Un poble que era pròsper i ric gràcies a la central.
Una tarda d’estiu, mentre els nens jugaven al riu, els pares collien els productes de l’hort, les mares feien cues a la peixateria i safareig a la perruqueria i els grans pescaven al riu i xerraven al casinet, un xiulet va irrompre la tranquil·litat del poble. De sobte un immens núvol blanc va envair els carrers, els camps, les cases, el riu i les muntanyes. Una calor immensa i inesperada va acabar en qüestió de segons amb la tranquil·litat d’aquell riu, aquelles muntanyes, aquells camps i aquell poble.
Diuen que va durar poc i que la gent no va patir. Els que si que van patir van ser els que es van salvar, pocs. Van haver d’esperar moltes hores fins que algú els vingués a buscar. Van venir amb robes blanques i aïllants que es confonien amb el núvol que encara ocupava el poble. Portaven aparells de tot tipus que emetien llums d’estranys colors i sons aguts. D’entre les runes encara es podien sentir crits agònics i desesperats d’algú que lluitava contra la calor i contra la mort, una mort que per a ell no havia estat ràpida i fugaç. Ell no va tenir sort.
El núvol blanc va trigar en escampar encara unes hores. Una lleugera brisa el va estendre terres avall.
Van passar les hores i els dies i les primeres imatges s’emetien per televisió. Tot era devastació i cendres. Estranyes ombres a les poques façanes que quedaven en peu. Runes arreu i soques d’oliveres centenàries ennegrides per la calor. Diuen que malgrat tot va cremar, no es va veure ni una flama. Es van fondre arbres, parets i persones. Poca vida va quedar, potser algú que s’estava a casa o algú que va tenir sort?. Sort?, no. Els pocs que van quedar van morir als pocs dies o encara ara arrosseguen malformacions que no els deixen viure. El riu va bullir. Va bullir de tal manera que va estar dies i dies sense portar aigua. Moltes cases van caure, sobretot les velles fetes amb travesses de fusta.
El riu va perdre el seu cabal. Les muntanyes van quedar vídues de vida, van quedar sense substrat. Només eren pedra. El camp també va quedar erm, només pedra.No estava previst un accident malgrat els avisos. Tot va morir per molts anys i tot el voltant del riu va morir. Una gran taca inert va quedar al terreny per on va passar aquell núvol blanc. Aquell país mai va tornar a ser el mateix. Ni aquell país ni aquell planeta. Tot era mort. Tot per no haver tancat a temps aquella central...