El temps passa, tot passa

Ha passat el temps i els sentiments també han passat. Més que passar han canviat, s’han transformat i ara són uns altres ben diferents dels que eren al principi. Primer coneguts, després companys, ahir amics i avui, avui?.
Qui li havia de dir que acabaria coneixent les filles, el jove, la mare. Si li haguessin dit abans potser s’hagués quedat en company, però va voler que fossin amics i ara es troba que haver conegut la família, la seva família, encara enforteix més el que sent i li agradaria ser més que un amic.
Tot va començar a poc a poc, a ritme del temps que passa impertorbable i amb pas implacable. Qui dia passa any empeny. Per a la seva relació també era així. Dia que passava, sentiment que creixia.
Van començar sent unes hores a la setmana, després unes passejades de mig matí, mig dia i després tot un dia junts. Vora el mar, vora la natura i amb la lluna de companya. Un dinar, un sopar i un esmorzar. Aquell dia alguna cosa va canviar, com canvia el temps quan surt el sol.
Van venir les abraçades robades, els petons robats que després no eren robats. Van venir les alegries i també les tristors. Van venir més dinars, més excursions i més dies, més dies i més hores i més coses compartides. Ja eren amics. I ell va voler presentar-li els seus amics. I es van conèixer i es van agradar. Més tard ella el va convidar a sopar, a sopar amb les filles, les filles i el nuvi de la gran. El nuvi de la gran i l’amiga de la petita. Ell tenia ganes de conèixer-les i s’ho va passar bé. Es va sentir integrat en el grup i acceptat. Tot va ser real, res fingit. Tan real que ell ni va aparèixer. Es va quedar a la cadira observant, observant i absorbint aquell ambient.
I mentrestant, amb el temps i l’amistat, un altre company de viatge. Una malaltia, una molèstia que calia passar, una impertinència que els va acompanyar.
I sempre va ser present. Sempre va estar amb ells. Primer per impedir les abraçades després per provocar-les. Aquella impertinència sempre apareixia i s’havia convertit en company de viatge d’aquella relació. Primer semblava greu, després no tant greu. Però allà estava. Allà estava i resultava molesta, impertinent, resultava ser una malaltia que calia curar. I s’havia de curar. I ell va voler estar a prop per compartir la malaltia. Perquè també formava part d’ell, perquè quan caminaven junts, la malaltia, la impertinència, caminava amb ells, i menjava amb ells i amb ells contemplava les postes de sol i la brillantor de la lluna. També era la seva malaltia i s’havien de curar junts.
El temps passa, tot passa. Aquell dia van anar junts a l’hospital. Ella, les filles, el jove i ell. Tots junts a la sala d’espera. Junts a l’habitació i junts esperant les primeres proves. La filla, la gran, la valenta, donant sang. La filla, la petita, la sensible, amunt i avall donant ànims i recolzament. Ara amb la mare ara amb la germana. Allà. Sempre allà.
La mare esperant, nerviosa i amoïnada amb ell al costat, fent costat.
La filla, la gran, la valenta, ha tornat. Tot ha anat bé. Ha donat la sang. Ha donat les plaquetes. Ja queda menys. La filla, la petita, la sensible fa de filla gran, fa de mare. La mare es queda tranquil•la. Te les filles al costat. La gran dormirà amb ella. La petita tornarà a casa. Ha de descansar. L’endemà es quedarà ella amb la mare.
Ell torna. Torna a casa esperant que la malaltia es quedi allà, a l’hospital. Però sap que ara, quan la malaltia ja no hi sigui alguna cosa canviarà. Ara quan passegin ja no serà amb ells. Quan caminin, quan mengin i quan riguin faltarà aquell company silenciós. Ell te por. Tot serà igual?.
Ha passat el temps i els sentiments també han passat. Més que passar han canviat, s’han transformat i ara són uns altres ben diferents dels que eren al principi. Primer coneguts, després companys, ahir amics i avui, avui?.