Estimada terra

Terres empordaneses, terres maltractades i terres envejades per algun d’aquells déus que, potser avorrits potser gelosos, envien la força del foc per arrabassar allò que la mare natura ha creat. Una terra que poc a poc se seca però que es resisteix a desar de ser. Una terra entregada al déu Eolo què és visitada amb freqüència per la seva filla la Tramuntana, una filla fidel que any rere any a definit aquest país. Un país lliure i ben bufat per la Tramuntana i un país habitat per persones tant o més bufades.
I quan la Tramuntana torna a casa i veu que estan fent aquells déus avorrits i gelosos a casa seva, porta núvols i porta vent que potser amb virulència potser amb autoritat deixen la terra ben xopa i amb prou saó per a continuar sent. I si trobar-se al mig de la pluja és un destorb, aquí, a l’Empordà, és un plaer.
És un goig sentir la força incontrolada de la natura a sobre d’un què, potser a força de visitar-la i viure-la, també a acabat bufat per la Tramuntana i ben bufat, tant, que es fa difícil pensar en un estiu i en una vida desvinculada d’aquesta terra i que, quan sent la pluja caure, surt al carrer a sentir-la i deixar-se xopar i que quan bufa la deessa filla d’Eolo surt qual enamorat a trobar-la per abraçar-la i sentir-se abraçat i acaronat per ella.
Una terra d’aiguamolls i una terra de castells, de feudalisme i d’històries passades que per molt que bufi la Tramuntana no s’esborraran mai perquè passejant pels seus pobles i els seus castells i muralles un no deixa de pensar en llegendes medievals de mort i desterraments, d’esclavatges i submissions que han impregnat de misticisme aquesta terra que es fa estimar i que fa patir quan es visitada pel foc o per la cobdícia humana. Una terra de senyors feudals i una terra d’estrangers on per de molt lluny que vinguis, quan sentis la Tramuntana i vegis la seva obra, no deixaràs de sentir-te un més, perquè si alguna vegada a existit el paradís, aquest no ha de ser molt diferent a aquest país, a l’Empordà.