Ella i jo

Ens vam conèixer fa alguns anys. Ella començava la seva carrera com a cantant solista després d’haver fet alguna incursió en el món de la moda, com model, i jo era allà, per casualitat, en aquell petit bar on ella feia el seu primer concert a la ciutat.
De seguida vam congeniar. Mentre cantava, no vaig poder evitar deixar de mirar-la als ulls i ella de mirar els meus. Va ser un enamorament sobtat.
Quan va acabar el concert es va apropar a mi, a la meva taula, ens vam fer dos petons i vam començar a parlar. Ella no era d’aquí era italiana, encara que el seu accent afrancesat no ho feia pensar. Vam estar parlant fins que van tancar el local i després vam continuar xerrant al passeig, en aquella gran avinguda de cases modernistes i ambient parisenc que tant i tant agradava als nouvinguts. No ens vam adonar i va sortir el sol, i es va posar i va tornar a sortir. Ens vam agafar de les mans i mai més ens vam deixar anar.
Sense saber com ni perquè ens havíem enamorat l’un de l’altre i no podíem viure l’un sense l’altre. Aquell concert, aquells ulls, aquella veu i aquelles melodies em van captivar. A ella?, no ho sé, mai no m’ho va voler dir que és el que la va enamorar. Deia que el meu somriure etern.
Va ser una relació intensa, una relació sincera, dolça i plena de confidències. Per a mi la millor relació que mai hagi tingut i mai tindré amb algú. Vam viure junts, vam riure junts i vam escriure cançons junts. Li vaig ensenyar el país, els monuments, els racons i els menjars. Ella em va mostrar el que havia conegut i el que havia viscut en la seva etapa de model i durant la seva curta vida de cantant solista. Em va ensenyar a tocar la guitarra i a apreciar la bona música i l’art, art que a ella captivava i del que era tota una especialista, em va ensenyar a meditar i a mirar les estrelles, i em va obrir el cor a la llum i als colors.
Van passar les hores, els dies i les setmanes. Mai havia estat tant de temps amb una mateixa dona ni ella amb cap home.
Però ella volia continuar amb la seva carrera musical. Al principi l’acompanyava pels bars i teatres de la ciutat. Li buscava escenaris aquí i allà i sempre que ella cantava allà hi era, mirant-la als ulls i ella mirant els meus. Estàvem enamorats.
Poc a poc la seva fama va anar corrent de boca en boca i els productors se la rifaven. Va editar el primer disc i van venir les primeres entrevistes i els primers viatges de promoció. I jo cada vegada em veia més desplaçat i més lluny d’ella, encara que ella sempre estava per mi. Em trucava constantment i m’enviava fotos de tot allò que feia i vivia.
Parlàvem sense parar però ja no estàvem junts, les nostres mans s’havien separat sobtadament i jo trobava com una part de mi se’n anava cada vegada que ella agafava un avió.
Primer va marxar per unes hores. La portava a l’aeroport i allà mateix esperava que tornés, no podia tornar a casa sense ella. I quan tornava ens abraçàvem intensament i ajuntàvem les nostres mans, mans que no es separaven fins el següent viatge. Però els viatges eren cada cop més llargs i havia dies que no tornava. El primer cop la vaig esperar a l’aeroport. Sense que ella no ho sabés vaig fer nit allà, a l’aeroport. Em vaig acabar acostumant a la seva absència i al final, cada cop que marxava, jo tornava a casa a aquella casa tan plena de llum i colors però tant buida sense ella, sense la seva llum ni els seus colors, tan solitària sense la seva música i les seves rialles.
No era gelosia el que sentia, era nostàlgia, era enyorança. Però no podia aturar la seva carrera, no podia fer-la triar entre la seva carrera i jo. No, no podia.
Em vaig acostumar a veure-la per la televisió i sentir-la per la ràdio. Em vaig acostumar a llegir les seves entrevistes i veure les seves fotos a les revistes. És tant maca!. Però no em vaig acostumar mai a no tenir les seves mans entre les meves mans. Les seves mans, aquelles mans que acaronaven la guitarra, aquells dits harmònics i plens de vida pròpia. Aquella pell suau.
La seva carrera continuava imparable, però continuava lluny de mi. Per decisió dels seus productors i en benefici de la seva promoció internacional va haver d’anar a la ciutat de les llums, a la ciutat de l’amor. M’ho va demanar, va voler que anés amb ella, va voler que les nostres mans es tornessin a ajuntar i va voler que la seva carrera professional anés en paral·lel a la seva vida sentimental. Em volia al seu costat i jo volia ser al seu costat.
Tot vaig deixar per estar amb ella, per tornar a sentir les seves mans entre les meves mans i per tornar a sentir la música que desprenia els seus llavis i el seu cos quan ens abraçàvem sota els llençols.
Van ser uns dies, unes setmanes i uns mesos inoblidables. Era la ciutat de la llum, la ciutat dels enamorats. La nostra ciutat.
Però van tornar els viatges, els concerts, les promocions i les nostres mans es van tornar a separar. Parlàvem cada dia, ens escoltàvem cada dia però cada cop ens distanciàvem més. Jo no coneixia el país ni els monuments ni els racons ni els menjars i res no li podia ensenyar. Ella ja m’havia ensenyat a tocar la guitarra i a apreciar la bona música, ja m’havia ensenyat l’art que la captivava i m’havia ensenyat a meditar i a mirar les estrelles. El meu cor ja coneixia totes les llums i tots els colors. Res no em podia ensenyar.
Primer es van separar les nostres mans i després es van separar els nostres cors. Res no teníem ja que aprendre l’un de l’altre.
Ens vam separar. Ella es va quedat al nostre apartament. Un apartament amb vistes a un gran jardí de belles flors. Un apartament amb mobles senzills i alhora funcionals del Ikea. Jo vaig tornar a casa i ella es va quedar a la ciutat de les llums, a la ciutat dels enamorats. Una ciutat que ja no era la nostra ciutat.
No va trigar gaire a trobar una altre persona, un home d’ulls encisadors i amb moltes coses per ensenyar-li. I van ser feliços i van menjar pastissos al nostre apartament, ara el seu apartament.
Jo vaig tornar a casa. Si vaig trobar a algú?, qui sap, potser si o potser no. El cas és que no he tornat a tenir cap relació tan intensa, tan sincera i ni tan dolça ni plena de confidències com aquella.I ara, passat el temps, ens hem retrobat. M’ha parlat de la seva relació, de la seva felicitat i m’ha ensenyat com ha quedat el nostre apartament redecorat amb mobles antics, amb mobles elegants i restaurats per mans sàvies. Ja no és el nostre apartament. Ja no queda res nostre, ara som ella i soc jo. Ara ja puc tornar a sentir la seva música i somiar amb la seva veu sense que les llàgrimes humitegin els meus ulls. Les nostres mans s’han separat per sempre i mai, mai podré oblidar aquelles mans, aquelles mans que acaronaven la guitarra, aquells dits harmònics i plens de vida pròpia. Aquella pell suau.