Tal i com defineix la wikipedia i altres publicacions, no de tant renom científic però igualment vàlides, una neurona no és més que una cèl·lula del teixit nerviós la funció principal de la qual és transmetre els impulsos nerviosos.
Cas curiós el de les neurones masculines o, hauríem de parlar de la neurona masculina?. D’acord amb la tesi doctoral de la doctora D el gènere masculí de l’espècie humana disposa únicament d’una neurona funcional, observació aquesta que és compartida per una gran majoria de la població, tant la civil com la científica, sobretot en el seu gènere femení. Segons la tesi, aquesta neurona no fa res més que impedir el normal desenvolupament de les altres cèl·lules nervioses establint amb elles una relació d’absolut domini i, per tant, anul·lació de les altres que, aparentment, o han desaparegut o es mantenen en una situació de completa passivitat. Tant en un cas com en l’altre es pot dir sense por a errar que el gènere masculí de l’espècie humana disposa únicament d’una neurona, per tant, “la neurona”.
En el cas de la neurona, o neurones, masculines no consta cap descripció ni prova específica que la diferenciï de la resta, teoria aquesta mantinguda pel prestigiós doctor Clint O’Ris i els seus col•legues que sempre han evitat entrar en polèmica respecte la hipòtesi plantejada per la doctora D sobre la que opinen que, no ho oblidem, a banda del seus perjudicis més propis d’una feminista ressentida, no deixa de ser una dona i que, per tant, es troba intel·lectualment i físicament incapacitada per a la ciència, teoria aquesta defensada per amplis sectors conservadors i tradicionalistes d’Estats Units i d’alguns països europeus i per membres i líders d’algunes de les religions més cobejades. El doctor Clint O’Ris i els seus acollits sí que defensen una més que evident inferioritat funcional de les neurones de les femelles en contra de les dels mascles però que, en ambdós casos, parlem d’un mateix model neuronal, encara que això ja seria tema per a una segona part d’aquesta novel·la que hores d’ara no està prevista.
Quan parlem de “la neurona” parlem, per tant, de dues teories ben diferenciades: existeix, no existeix. De la segona opció o hipòtesi no parlarem doncs la seva pròpia inexistència fa del tot ridícul estendre’s en aquesta obra i, tots vostès es troben ara mateix i mentre llegeixen aquestes lletres, davant un capítol crucial d’una novel•la en molts aspectes biogràfica d’un dels seus protagonistes, sense dir de qui per a no desvetllar el final, basada en fets reals i molt allunyada del que alguns crítics podrien definir com ciència ficció o, fins i tot, novel•la negre o d’humor, però ara mateix, amb el cinquè capítol acabat d’encetar, ni vostè, estimat lector ni jo mateix, l’autor, podríem dir cap a on va aquesta obra que, per sorpresa de molts no és la primera de qui escriu i segurament no serà la darrera, i que tot fa pensar, per difícil que pugui ser d’imaginar en aquests moments de gestació i presentació de l’elenc protagonista, prendrà un derroter més proper a la novel•la romàntica que no pas a altre estil, malgrat en qualsevol moment tot por fer un gir inesperat i acabar trobant-nos tots plegats en una mera autobiografia o en una novel•la de terror o, fins i tot, perquè no, en un assaig mèdico-científic. Només el temps ens dirà cap a on hem d’anar. Com també, i no es pot pas descartar, aquest podria ser el darrer capítol, circumstància aquesta més que plausible de confirmar-se les teories d’O’Ris sobre la no existència de la neurona masculina i així, la no existència d’una història que explicar.
Continuant amb el relat, parlàvem de la hipòtesi de l’existència d’una única neurona, si més no funcional, la qual, segons es desprèn de la tesi de la doctora D tindria una aparença possiblement i a simple vista, esfèrica però què, analitzada a través de microscopi, presentaria una forma semblant a una cassola. El seu aspecte cromàtic seria d’una barreja entre els colors grana i blau disposats verticalment si imaginem la cassola col•locada sobre una superfície plana. La realitat d’aquesta neurona es basa en la destrucció d’allò que l’envolta i li pot ser competent anul·lant la capacitat del seu o seus competidors d’evolucionar i créixer i la seva destresa a l’hora d’adquirir o sostraure d’aquests els drets més mínims de subsistència així com l’adopció d’un fals lideratge que fa que el cervell li atorgui tot un seguit de beneficis que es podrien resumir en un de sol: la neurona masculina és la millor i ha de viure sense cap altra neurona al voltant que li pugui fer ombra. Per tant, es podria dir que la supressió de la neurona masculina permetria un desenvolupament normal de la resta de neurones i en conseqüència una humanització de gènera masculí.
A partir d’aquesta descripció seria fàcil establir paral·lelismes entre la neurona masculina i la societat actual però per evitar possibles suspicàcies i/o interpretacions equivocades i, fins i tot malentesos, deixarem al lector que ell mateix estableixi aquest paral·lelisme, de totes maneres i, com a evidència, es recullen diversos testimonis de persones masculines que, havent canviat els seus colors esportius, curiosament idèntics als de la neurona masculina, han reconduït la seva conducta i s’han mostrat més tolerants i solidaris i feliços i amorosos, el que faria pensar que aquests individus s’han alliberat de la neurona masculina. Per confirmar aquest teorema, només remetria als fidels lectors a la seva pròpia experiència. De totes maneres, això no deixa de ser una exposició publicada en la famosa tesi de la doctora D que l’autor es limita a reproduir aquí i amb els pertinents permisos, amb l’únic objectiu de fer més entenedora la història i il•lustrar-la amb cura i detall, sense definir si està o no d’acord amb la mateixa, en tot cas, remetre als lectors incrèduls a consultar la veracitat dels testimonis.
Amb aquestes més que concises explicacions és evident que, amb T, ens trobàvem davant d’un cas excepcional per a la confirmació de la tesi de la doctora D, però el que ella no coneixia encara és que en el incident de T a l’aparcament l’agressora s’havia empassat la neurona, no sabia ni això ni tot el que va succeir abans de la sostracció perquè T encara no ho havia explicat a ningú. Ella s’havia limitat, en el seu diagnòstic, a suposar una possible causa del canvi d’actitud en la pèrdua de la neurona, sabent a ciència certa que era un diagnòstic totalment disbauxat, però va ser l’única cosa que se li va ocórrer per ajudar al seu únic amic, el doctor senyor DS, que volia a tota costa retenir a T ben a prop de la seva família, dels seus pares, que el necessitaven al seu costat i desitjava allunyar aquell jove ja una mica grandet al que tant apreciava, d’una vida anodina i autodestructora que l’havia allunyat dels pares, del poble i d’ell, el doctor senyor DS, el seu únic amic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada