La neurona (cap 5+II). L'home sense neurona. Qui és?

D’ençà la primera visita al pacient T afectat d’un despreniment neuronal, el seu ingrés preventiu i una segona visita de control, la doctora D no havia tornat a veure el seu pacient en ben bé nou mesos. El cas era més que interessant per a la doctora doncs podria representar un punt d’inflexió en la seva carrera, però l’escàs interès del pacient en seguir el règim de visites feia més que complicat avençar en les investigacions.
La pèrdua de la neurona estava confirmada i amb ella el canvi d’actitud, corroborada per les persones més pròximes, del pacient T. Però la doctora necessitava saber més d’aquell home que ara era el seu veí, una persona amable i atenta, educada i respectuosa que la saludava cada vegada que la veia pel carrer o que cada cop que es creuaven en els seus respectius patis. Necessitava saber com era abans per a contrastar l’evolució, o regressió.  La doctora va intentar atreure l’atenció de T tant al carrer com al pati de casa, però T semblava només interessat en els llibres i les plantes, en la cuina i mantenir neta casa seva.
En aquells primers dies de primavera va intentar atreure l’atenció de T insinuant les formes del seu cos cada cop que el sabia al pati lluint un escot lliure de sostenidors i vestida amb una lleugera samarreta que, amb la brisa encara fresca, no feien més que eriçar els desitjables mugrons de la doctora que, potser per manca d’us, conservava uns pits prou durs, encara que algun podria opinar que petits. L’autor en aquest cas no opinarà, malgrat que és prou evident que si li ha posat aquests pits a una de les protagonistes, és per que li agrada aquest tamany i aquesta forma. De totes maneres, i en posteriors capítols, podrem conèixer quin són els gustos i vicis ocults de l’autor. Tornant a la història, la doctora D suposà que encara i haver perdut la neurona, en T continuava sent un home i es sentiria atret pel seu cos, però no va obtenir l’objectiu de cridar l’atenció de T, com a molt aconseguí que T li mirés als ulls i sempre amb un somriure a la boca i un gest d’allò més innocent. Semblava haver perdut el interès per les dones si és que algun cop l’havia tingut, perquè la doctora ni tant sols sabia això d’ell, potser la pèrdua de la neurona l’havia canviat la tendència sexual, si bé els pares i el doctor senyor DS li  havien parlat abastament de la atrafegada i dissoluta vida sexual de T.
Però de vegades, quan les coses més fàcils semblen les més difícils, tot es torna simple i senzill i passà que aquell matí en la cua del forn, quan T va entrar a buscar la seva xapata i va veure la doctora que s’esperava per comprar l’habitual bagueta, senzillament, i mirant-la als ulls, li va dir,
-bon dia doctora, no creu que caldria que em visités?, fa temps que no ho fa i malgrat em trobo bé, potser encara podria recuperar la meva neurona...
La doctora se’l va mirar i, tartamudejant per primera vegada a la seva vida i amb les galtes enrojolades li va dir
-oh sí!, vingui quan vulgui.
-què li sembla ara mateix, quan deixem el pa a casa?, avui no tinc res a fer i potser seria un bon moment, si a vostè li va bé, clar. 
-ah, molt rebé!, avui precisament no tinc cap pacient i li podré dedicar el temps necessari, de fet, feia dies que volia parlar amb vostè per saber de la seva evolució i, perquè no, per saber més coses de vostè i lligar caps sobre el seu canvia d’actitud. Així doncs, ens veiem d’aquí una estona a la clínica?
-perfecte, si li sembla bé, anem junts? I ella que -si, si, és clar, anem junts!.
Després d’aquesta conversa i la sobtada tartamudesa i envermelliment cutani de la doctora, poc llest cal ser per no intuir que la doctora havia sentit la picada de l’amor al seu cor, i si no era amor, era una cosa molt semblant, que dóna un gir inesperat al relat, o no, que això acaba de començar...
I així, després de tots aquells mesos que feia que T havia tornat al poble, per primer cop se’l veia caminar al costat d’una dona i no una dona qualsevol, ni més ni menys que la doctora D a la que també se la podia veure per primer cop des que va tornar al poble caminant al costat d’un home, i no un home qualsevol.
Mentre caminaven cap a la clínica, la doctora D s’aturà per parlar amb T,
-Si no li sap greu, podem anar a casa meva o casa seva per fer la visita?.
–Dona, que no m’haurà d’examinar i fer proves?.
-Oh no, no cal. La visita és senzillament perquè m’expliqui coses del seu passat i poder fer un historial que em permeti verificar si la pèrdua de la neurona ha tingut res a veure amb el seu canvi.
-Bé, doncs anem. Casa seva o casa meva?.
-Si s’ha de trobar més còmode, anem a casa seva.
-D’acord, anem a casa meva, de fet, és igual no?, som veïns!.
-Ja, ja, ja, sí, som veïns!.
En arribar a casa de T, la doctora D quedà gratament sorpresa. L’últim cop que havia estat en aquella casa va ser quan, tornant d’Estats Units, el doctor senyor DS li va ensenyà per si la volia, però l’estat que presentava aquell casalot li va fer decantar-se per casa els seus avantpassats, que si bé era igual de gran, no li calien tantes reformes per fer-la habitable. La casa estava neta i polida i decorada amb un refinat gust combinant els mobles antics originals amb d’altres de més moderns i amb les bigues del sostre perfectament remodelades conferint a la casa una gran confortabilitat i un aspecte, perquè no dir-ho, senyorial. Els grans finestrons i l’eliminació d’embans donaven una gran lluminositat a totes les estances, sobretot al gran saló que comunicava directament amb el pati, un pati que més que pati era un jardí que envoltava la casa i, encara i tenir les mateixes dimensions que els de la doctora D, no tenia res a veure amb el seu, molt assilvestrat i abandonat.
Després de mostrar-li la casa a la doctora, T proposà, aprofitant el bon temps i l’agradable temperatura d’aquells primers dies de primavera, seure al jardí i passar la visita allà mateix. I així fou.
-M’agradaria que em parlés del seu passat.
-No hi ha cap inconvenient.
-És possible que li interrompi per demanar-li detalls sobre el que explica.
-No hi ha cap inconvenient.
-Així doncs, pot començar quan vulgui.
-Per on començo?.
-Pels seus primers records. Parli’m de la seva infantesa, l’adolescència, la joventut...
- Molt bé. La meva infància va transcorre aquí, al poble. Vivia amb els pares i, segons diuen era bastant trapella. De l’escola poca cosa recordo, ni tan sols els companys, però això ja em passava abans de l’accident. Aquella època escolar la recordo vagament, però si que li puc dir que era bon estudiant i que, de ben petit ja vaig començar a jugar a futbol, esport que m’encantava i en el que de seguida vaig destacar, de fet, va ser gràcies al futbol que vaig començar a convertir-me en un company més estimat.
-Disculpi. Un parell de preguntes. Tinc entès que te germans.
-Si dos, però m’estimaria no parlar.
-Bé doncs. Continuem amb la segona pregunta. M’ha dit que de l’escola no recorda cap company, però suposo que algun veí del poble que va estudiar amb vostè el deu recordar, no?.
-Si algun, però m’estimaria no parlar.
-No m’ho posa fàcil. Va tenir problemes a l’escola o amb la família?.
-Els problemes van començar després, durant la meva joventut.
-Què va passar?.
-Primer, si no li importa, acabaré d’explicar la meva infantesa i adolescència. Com li deia, durant l’EGB vaig començar a destacar com a estudiant i com a futbolista, més ben dit, com a esportista, doncs competia en varies modalitats. Això va fer que els meus companys em miressin amb altres ulls. Ja no era aquell nen petit i grassonet de primer i segon que mai parlava amb ningú i que va aprendre a llegir i escriure abans que els altres. Els anys van anant passant i l’EGB s’acabava. Eren moments difícils doncs per a molts significava, segurament, separar-se després de vuit anys de convivència i, encara que érem tots del mateix poble, alguns marxarien a ciutat o d’altres a la capital de la comarca a estudiar formació professional.
En aquell darrer curs vaig guanyar tres medalles en les competicions atlètiques de la província i l’equip del poble m’havia fitxat per a la seva pedrera. Estàvem a vuitè i alguns havíem fet un canvi físic important. Les nenes ja tenien uns pits més que incipients i nosaltres els nois, ja començàvem a tenir pèl arreu del cos i problemes importants amb la testosterona que ens convertia en autèntiques bombes sexuals. Tots érem a un pas de donar el salt a l’adolescència.
-Vostè també va tenir problemes amb la testosterona?.
-Si i no. No li negaré que el meu membre estava descontrolat, però també li he de dir que en aquella època el meu únic pensament era el futbol i que a les companyes de classe ni les mirava.
-Ja, però no hi havia ninguna que li cridés l’atenció?.
-Que jo recordi no.
-I, disculpi que li pregunti, sentia alguna atracció per algun company masculí?. Se’ls mirava al vestidor mentre es dutxaven?. Es fregava l’esquena amb algun d’ells?.
-La veritat és que no, alguna marranada fèiem però tampoc crec que indiqués cap tendència. Pensi que llavors tot això estava molt vigilat pels mestres i fins i tot mal vist entre nosaltres. Que algun dels companys podia ser homosexual?, és possible, però l’únic que fèiem fora del normal i que podia denotar alguna desviació era masturbar-nos després dels partits per a veure qui aguantava més però quan vaig fitxar per l’equip del poble també ho fèiem. Aquí al poble, sembla que era normal.
-I vostè, aguantava gaire?.
-És rellevant?.
-Si. No!, perdó, volia dir no. Continuï, si us plau. Passem a l’adolescència?.
-Si. Per a mi el salt a l’adolescència s’inicia al institut. No se si científicament és així, però sempre he considerat que les etapes vitals es corresponen generalment a les educatives, si més no abans de canviar els sistemes educatius cada quatre anys.
-Es pot considerar correcte.
-Doncs segueixo. Passava d’estar en una escola mixta a una on tots érem nois, una rigorosa escola religiosa de la que no guardo cap record, ni bo ni dolent. Tot el que va passar en aquells anys de batxillerat van quedar totalment oblidats i esborrats del meu cervell. Només recordo que durant aquells anys vaig aficionar-me passionalment a un equip de futbol amb els mateixos color que el cel, blau i blanc i que va ser, estant allà, que vaig rebre una oferta per entrar a la pedrera d’un equip totpoderós i màxim rival de l’equip del meu cor. Vaig refusar l’oferta. A l’entrar al institut vaig canviar d’equip. L’equip escolar era molt més potent que el del poble i tots els que destacàvem passàvem al club del institut.
En aquell moment, en el moment de refusar aquella oferta, es va produir un canvi en el meu entorn. Els companys se’m giraven i la direcció de l’escola religiosa establí ordres al professorat per a exigir-me més que als demés, i tot pel fet d’haver refusat aquella oferta del club totpoderós que li podia haver reportat a l’escola prestigi i alguns diners. Enrabiat i a esquenes dels pares i de l’escola vaig anar a la capital per a demanar una prova per a entrar als equips inferiors del meu estimat equip, però no va poder ser. Vaig passar la prova però el modest equip que llueix els mateixos colors que el cel no em podien pagar els desplaçaments i molt menys la residència. Tornava al institut esmaperdut.
Però l’equip totpoderós, assabentat de la prova que vaig passar amb l’equip del meu cor, va tornar a insistir amb les pitjors armes. Vindríem a buscar-me cada dia d’entrenament amb cotxe oficial i em garantien el carnet de conduir en fer els divuit i un cotxe esportiu per a desplaçar-me al meu aire. Si això no era prou, una encantadora joveneta d’ulls blaus i meravellosos pits sortida de ningú sap on va començar a rondar-me. I clar, com diuen els castellans, tiran más dos tetas que dos carretas. Aquells dos meravellosos pits van aconseguir fer-me signar un contracte que em lligava al club totpoderós.
-Va perdre la virginitat amb aquella joveneta?.
--És rellevant?.
-Si. No!, perdó, volia dir no. Continuï, si us plau. Passem a la seva joventut?.
-La meva joventut va ser trista. L’encantadora joveneta d’ulls blaus i meravellosos pits sortida de ningú sap on va tornar a ningú sap on deixant-me totalment enconyat i amb l’equipació de l’equip totpoderós a l’armari. Acabava de trair el meu cor per culpa d’un parell de tetes, però quines tetes!, unes tetes qui ni tan sols vaig poder tocar.
-Llavors, entre l’encantadora joveneta que li va fer signar el contracte i vostè, no va passar res?.
-No, no va passar res.
-Bufff, realment tots els homes són iguals!.
-Com diu?.
-Res, una constatació. Continuï, si us plau. Hem pot parlar de  la seva virginitat?.
-És rellevant?.
-Si, en el seu cas sí.
-Bé, em fa una mica de vergonya, mai ho he explicat a ningú.
-Va ser amb una prostituta?.
-No.
-Amb una cosina?.
-Una cosina?. No, tampoc.
-Llavors?.
-És rellevant?.
-Si, Ho és!. No sigui criatura, sóc doctora!. Vinga, endavant.
-Doncs la vaig perdre amb catorze anys amb una companya a la que ni tan sols recordo durant el viatge de final de curs.
-Un viatge a Mallorca?.
-Si, a Mallorca.
-I diu que no la recorda?.
-No, no la recordo.
-I com va anar?. Ella que va dir?.
-Com va anar. Doncs de la manera més tonta. Mentre els companys muntaven una festa, autoritzada pels profes, la companya i jo que no teníem ganes de festa ens vam quedar a les habitacions. Una de les professores ens va dir que a les habitacions no ens podíem quedar sols, que si no volíem anar a la festa ens quedéssim els dos a la mateixa habitació. I de la mateixa habitació vam passar al mateix llit i del mateix llit vam començar a tocar-nos per descobrir-nos i que si tu tens com un forat, i que si tu tens com un ganxo, i que deixa’m tocar, i que què et passa al ganxo que ara sembla un pal, i que si tu creus que el pal es deu poder ficar al forat i que si sí, que si no. Ja està!. Virginitat perduda. Ja veu què fàcil.
La doctora D és va posar molt i molt vermella i va abaixar el cap.
-Vostè no serà pas de la promoció P, oi?.
-Si, perquè?, és rellevant?.
-Si. És rellevant. Jo era la companya que tampoc va anar a la festa.
-Vostè?. Tu!, tu eres, tu ets D?, clar, D. Però. Si no em recordo de tu!, si no t’havia vist mai!. Però, com és possible?, perquè no m’havies dit res?. Tu ho sabies?.
-No T, jo tampoc, jo tampoc recordo cap company de classe, jo tampoc em feia amb ningú i sí, si recordo a l’esportista de la classe, però el recordo molt diferent. No t’assembles en res!, però si tenies pèl i estaves prim!. No pot ser!. Aquell eres tu!, però si estàvem totes enamorades de tu, si anàvem als partits només per tu!. Si estaves boníssim!.
-Llavors, aquella nit. Ho tenies tot preparat?.
-Què va!. Si en aquella època encara no tenia ni la regla!, i sort d’això que si no, ves a saber si ara no series pare. Jo només pensava en els estudis i en observar el comportament de tothom. De sexe no sabia res, ja veus, pensava que realment que allò que tenies entre les cames era un ganxo de veritat!. Però vam començar a jugar i ves per on, els que millor ho vam passar de la classe vam ser tu i jo.
-Jo no m’ho vaig passar bé.
-No?. Ni jo. Quan vam acabar tenia molta por.
-I jo. Quan vaig ejacular pensava que em moria. Pensava que el pal s’havia trencat. I quan la vaig treure d’allà i vaig veure la sang, vaig córrer cap el lavabo. De debò que pensava que la sang era meva i que se m’havia trencat!.
-Això si que ho recordo. Estaves tant espantat que jo em vaig tocar el forat per si s’havia quedat algun tros de pal a dins. Però no havia res. Quan vas tornar del lavabo plorant vas tornar al llit amb mi i ens vam abraçar. Teníem molta por.
-Si, molta. Saps que he pensat moltes vegades en tu?.
-I jo. Però ho vaig oblidar. No li vaig donar més importància i vaig continuar la meva vida i quan van morir els meus pares vaig anar a la residència amb les monges i després a la universitat.
-Saps que recordo d’aquella nit?.
-Què?.
-La placidesa de dormir abraçat a tu.
-Bé. Continuem?.
-Vols que continuï?.
-Si. És només feina
-Si. Només feina. Era rellevant.
-Què?.
-Que la pregunta sobre la virginitat era rellevant.
-Ja.
-Bé. Seguiré amb la meva vida. Amb aquell contracte signat i el cor trencat per l’encantadora joveneta d’ulls blaus i meravellosos pits sortida de ningú sap on i que va tornar a ningú sap on i per haver traït els colors del cel del meu equip, em trobava amb un bon sou, amb un cotxe esportiu a la porta de casa i d’avui per demà amb totes les noies del poble que em venien al darrere. No vaig tornar a obrir un llibre, vaig abandonar els estudis i vaig descobrir que la vida a ciutat era molt més emocionant i divertida que al poble i que, a més, les noies que a ciutat em perseguien m’eren totalment desconegudes i que podia fer amb elles el que volgués sense por a que el dia següent em vingués a buscar el pare o el germà amb l’escopeta a la ma.
La meva carrera futbolista  i sexual anaven paral·leles. Triomfals. Semblava com si portar i defensar aquells colors em fessin superior a tothom, com si tothom es rendís als meus peus i oferissin cos i anima als meu desitjos. Em sentia un déu. Ningú em podia aturar. Però l’equip totpoderós no mira per les persones, només mira per ell. Amb vint anys vaig rebre una oferta del club del meu cor, el club que te els mateixos colors que el cel, el blanc i el blau. L’oferta no era gaire atractiva econòmicament però m‘asseguraven un contracte amb el primer equip. Si el club totpoderós estava d’acord i em deixava anar, aniria. Però el club totpoderós va contraatacar i em va oferir un milionari i llarg contracte que m’assegurava mitja vida. Aquesta vegada no va caldre l’encantadora joveneta d’ulls blaus i meravellosos pits sortida de ningú sap on que va tornar a ningú sap on. Vaig signar el contracte i vaig tancar definitivament les portes a fer realitat el meu somni de jugar al club de la meva vida i en el seu vell camp.
La meva carrera futbolística no progressava i amb vint anys i un contracte milionari signat per encara cinc anys més em vaig deixar anar definitivament. Vaig començar a sortir de festa amb les estrelles del primer equip. Van venir les drogues, l’alcohol i el sexe. Vaig començar a no jugar i la meva estrella s’anava apagant definitivament. Vaig començar a voltar amunt i avall jugant cedit en multitud d’equips on arribava com una estrella, però no destacava, només follava i follava i bevia i bevia.
Als vint-i-cinc anys i amb la cartera plena, jugant en un camp de mala mort, un veterà defensa em trencà la cama. Ben trencada. Adéu futbol, adéu noies. Amb el contracte finalitzat ni un adéu del club totpoderós. Del cel al infern.
Més de quinze anys han passat i darrere deixo quinze anys anodins. Anys d’alcoholisme i de sexe pagat. Anys de borratxeres amb desconeguts i anys de viure més de la meitat del dia al bar explicant batalletes de quan jugava al futbol. Ningú em creia, ningú em coneixia ni havia sentir a parlar de T, la jove promesa, però m’escoltaven. Era graciós i pagava les rondes. Ara, passats tan pocs mesos, els he oblidat. Si ara els veiés no els recordaria.
Aquell accident de fa nou mesos em va tornar la vida. Tornar a sentir els colors blancs i blaus del cel i del meu equip, de l’equip del meu cor. No he tornat a sentir cap necessitat d’estar amb cap prostituta, ni amb cap dona. Només vull sentir la pau dins meu i estar amb els meus pares i el meu amic, el vell doctor senyor DS. I això és tot.
-Això és tot.
-Això és tot?, ja està?.
-Si, ja està.
-T’adones que ja no ens parlem de vostè?.
-Es veritat, ja no ens parlem de vostè. Bé. Aquí acaba la visita.
-Ha servit?.
-Ha servit.
-Doncs bé. Molt de gust d’haver-te conegut. Ens tornarem a veure?.
-Ens tornarem a veure. Encara queden moltes coses per saber i analitzar.
I així va anar la visita que la doctora D féu a T. Una visita que més enllà d’allò estrictament mèdic es convertí en un sorprenent retrobament.