La neurona (cap 5+III). I busca LL

El “cas xurrupaita” estava en marxa. Les proves, i les ganes de treure-se’l de sobre que tenien els superiors, havien facilitat que les altes instàncies donessin llum verda a aquell sorprenent cas de l’inspector I, un cas que, afortunadament, el mantindria ben lluny dels despatxos.
Feia dies que l’inspector visionava una vegada i una altra el vídeo del supermercat recreant-se en l’espectacle de veure a aquella adorable jove agenollada davant un tipus estúpid que es mantenia a l’expectativa lluny de gaudir del moment de joia. Cadascun te els seus vicis, i un dels de l’inspector I era el de voyeur.
Amb un sofisticat equip acabat d’exportar de Corea va pixelar les imatges ampliant-les de manera que, fent zoom, l’inspector va descobrir un fet o una pista excepcional que podria decantar definitivament el transcurs de la investigació. Aquella noia adorable portava, sota una ajustada i negra camisa, uns sostenidors blaus detectats per l’inspector en un determinat moment de no més de dos segons de temps en que la presumpta agressora va canviar de postura en variar la seva acció de moviment alternatiu a moviment circular i que provocà que entre dos dels botons de la camisa s’obrís una petita escletxa per la que va entreveure el blau de la tela d’aquella peça de llenceria que aguantava un parell de pits de prometedor tamany i desitjable forma, sempre en la imaginació de l’inspector, perquè dels pits poc va veure.
També, i gràcies al sofisticat equip, va trobar una altra pista: unes calces negres poc luxurioses, cal dir-ho, que va poder veure repetidament mentre la noia realitzava el ja comentat moviment alternatiu endavant - endarrere. En cap moment va poder veure el tall d’aquell rodonet cul. La cara, coberta amb un mocador, era indetectable.
Pel comú dels mortals aquelles proves no eren més que ximpleries, bajanades de pa sucat amb oli, però per l’inspector I, aquelles proves significaven pràcticament tot. La camisa negra ajustada i el pantaló texà de cintura baixa, que va permetre mostrar la calceta anti luxúria, denotaven l’austeritat de la noia i el seu desig de passar desapercebuda. Si s’hagués tractar d’una professional, la noia hagués portat vestimentes més llampants, i per a corroborar aquest fet i donar-ho per descartat, durant un mes i a càrrec dels pressupostos de la conselleria d’interior, va freqüentar a noies que, amb vestimentes més llampants, practicaven sexe desenfrenat ja fos de manera professional, ja fos de manera vocacional. El cas és que durant tot aquell mes, l’inspector I va establir contacte amb trenta dones diferents per mirar de buscar aquella roba interior i per mirar de trobar aquells tipus de moviments de l’adorable jove. De les trenta, vint-i-nou eren professionals de carretera i l’altra una ionqui que coneixia l’inspector de fa anys. Cap d’elles era la sospitosa.
Calia obrir una altra línia d’investigació, línia que la perspicàcia i extrema saviesa de l’inspector portarien a buscar entre els mercats ambulants de la província a algun paradistes que vengués aquell tipus de llenceria per què era més que evident que aquelles peces no havien estat comprades en cap boutique mínimament digne.
Hi va haver sort. Un dissabte mentre trastejava per entre les parades del mercat de la Mare de Déu de la localitat costera de Carallots de la Selva, va veure penjades unes calces iguals que les que portava l’adorable jove. La visió d’aquella peça excità exageradament l’inspector, fins el punt que la senyora de la parada, una dona robusta i de pit generós, se’l va quedar mirant entre sorpresa i temorosa.
–Escolti senyor, que em sembla que l’estan trucant pel mòbil!, li va dir la robusta paradista, tot assenyalant-li el paquet.
–Eh!, què no em sent?, que li esclatarà el paquet a dins!.
-Ah és a mi, perdoni no l’havia sentit.
I després d’aquest primer contacte, es va establir entre paradista i inspector una imprevista comunicació que portà a la paradista a abandonar el seu lloc darrere el taulell i, tot fregant-se contra aquell paquet que poc a poc es desinflava, mostrar a l’inspector el gènere, i no només el tèxtil. Quan l’inspector va mostrar el seu interès per les calcetes negres penjades, que segons assegurava la paradista eren les mateixes que ella portava, aquesta li va explicar que formaven part d’un conjunt que es venia de feia mesos i que combinava les calcetes negres amb uns sostenidors blaus que ara mateix no tenia a la parada però que si el senyor inspector estava realment interessat en veure’ls ella mateixa li mostraria doncs, casualment, aquell dia ella portava el conjunt complert de calceta negra i sostenidor blau.
Fruit del fregament, fruit de la visió de totes aquelles peces de llenceria i fruit de les olors a femella en cel que desprenia la paradista, l’inspector va recuperar l’empenta i el mòbil li tornava a vibrar sota el pantaló per a major alegria de la paradista que agafà l’inspector pel coll tot dient-li,
-vina cap ací detectiu meu, que jo t’ensenyaré el que és una dona com cal!.
-detectiu no, inspector, si us plau, inspector.
-tant li fa inspector o detectiu, espera’t aquí que tanco la paradeta i ens anem tu i jo ara mateix a fotre’ns una rebolcada a la pensió de la cantonada!.
-t’ajudo a recollir, maduixeta?.
-maduixeta?, que maduixeta ni quines hòsties?, porta les mans i toca, toca, melons, autèntics melons i ben madurets!, i aquí sota, toca aquí sota, què, maduixeta?, un maduixot i ben vermellet perquè te’l mengis sencer!.
Aquesta va ser la conversa entre la paradista i l’inspector mentre tancaven la parada, recollien la furgoneta i se n’anaven cap a la pensió no sense abans passar per la xurreria i abastir-se de prou proteïnes com per passar la resta del dia. I la resta del dia va transcorre a l’habitació tretze de la pensió Paquita situada a la cantonada del carrer del Pecat i el carrer de Desig i just al costat de la Plaça de la Mare de Déu.
Només entrar a l’habitació i sense ni tan sols tancar finestres, es van despullar l’un a l’altre, i llepant-se mútuament els cossos suosos en una escenografia digne de presenciar, escenografia reforçada en el moment d’entrar en lloc els xurros que, fruit de l’elevada temperatura que desprenien aquells cossos, començaven a fondre’s i afegien a l’escena un excel·lent lubricant per just el moment en que el membre descomunal de l’inspector feia entrada triomfal a la boca de la paradista que el va escopir tot cridant,
-treu-me això de la boca que te gust a ranci!.
L’inspector es va quedar parat. Mai li havien dit una cosa semblant,
-i que vols que faci, ara, mira com estic, això no es pot parar!.
-Anem a la dutxa!.
-No hi cabem tots dos!.
-Si home sí, arramba bé pel darrere!.
I així va continuar l’escena a la dutxa, on es tragueren la suor i l’oli dels xurros, es relaxaren i pogueren fruir dels seus cossos madurs però encara ardents. I d’allà, i sense eixugar-se directes al llit on l’inspector trobà refugi pel seu membre rígid que s’introduí de forma violenta primer i dolsa després en aquell maduixot vermell ample i acollidor. I després de vint minuts d’intensa activitat que deixaren a la paradista sense parla i amb la ronyonada malmesa de tanta envestida, girà cent vuitanta graus sobre el cos de l’inspector i continuà amb l’exercici mentre els seus pits descomunals atiaven el rostre de la seva ocasional parella que ara un ara l’altra es ficava a la boca aquells pits i mugrons dolços com autèntics melons. Aguantà encara deu minuts més fins que, esgotat de rebre cops a la cara amb les mamelles i cansat de llepar aquells descomunals mugrons, es separà d’aquell robust cos, saltà del llit i, qual triomfador guerrer es posà dempeus aixecant els braços en senyal de victòria emetent un salvatge udol i amb el seu brillant membre que, qual espasa, demanava encara més guerra. I més guerra tingué. La paradista davant la visió del membre encara erecte, no dubtà de ficar-se’l, ara sí, a la boca per acabar aquella inoblidable sessió.
Vet aquí que aquells moviments alternatius endavant - endarrere ara i circular després, eren els mateixos que l’inspector recordava de l’adorable jove!. Havia trobat una altra pista i aquesta si que era bona però, per no interrompre aquell màgic moment, deixà a la paradista que acabés per després, mentre reposaven estirats al llit amb les cames entrecreuades, interrogar-la i preguntar-li on havia aprés a practicar aquella modalitat de sexe que hom anomena mamada o si li havia explicat a algú.
La resposta va ser franca i contundent. La paradista va aprendre durant un clínic impartit pel doctor tibetà Komepoh Lias, insigne mestre tàntric, a l’acadèmia xinesa de l’amol i la luxulia ara no feia ni tres mesos, clínic que va aprofitar per portar alguna de les seves peces de llenceria per a vendre entre els alumnes i organitzadors.
La sessió amorosa, per dir-li d’alguna manera, es va allargar fins la matinada següent quan l’inspector va deixar, mentre la paradista roncava, l’hotel en mig de les penombres no sense abans deixar una nota d’agraïment i una promesa d’una nova cita a la seva maduixeta i pagar la pensió, perquè un senyor, encara que policia, és un senyor. Si senyor. Abans d’abandonar definitivament l’habitació tretze de la pensió Paquita, va poder constatar, ensopegant-hi amb ells, que, efectivament, els sostenidors blaus eren els mateixos que els de l’adorable jove, encara que molt més petits.
Una nova pista, aquesta sí que bona, tancava el cercle per a trobar l’adorable jove. Només li caldria una llista de les alumnes que assistiren al clínic per a enxampar la seva pressa, perquè sens cap mena de dubte, la roba interior negra i blava la va comprar a la paradista durant el clínic del doctor Komepoh Lias.