La neurona (cap IIII). L'inspector I Pi

La presumpta violació de T va ser gravada per les càmeres de vigilància del supermercat i custodiada per l’empresa de seguretat en previsió que la jove presentés denúncia.
Gravacions similars es guardaven en molts supermercats i aparcaments de la ciutat i de totes elles s’enviava còpia a l’inspector I Pi, inspector de la unitat d’investigació criminal dels Mossos.
L’inspector I Pi era un gran professional format a la Guardia Civil i que fa vint anys va demanar el passi al cos dels Mossos d’Esquadra mogut pel seu esperit nacional, però nacional d’aquí no, sinó nacional d’allà i és que, la seva privilegiada ment havia ordit una trama per carregar-se el moviment nacionalista i independentista d’aquí des de dins. Per tan digne objectiu no va dubtar ni per un moment, fins i tot de parlar en aquell dialecte anomenat català i, inclús, llegir-se els grans poetes com Jacint Verdaguer encara que, tot sigui dit, tampoc li va costar gaire doncs l’inspector I Pi era natural de Santa Eulàlia de Riupimer i fill d’una important nissaga familiar dedicada al món del porc de reputada tradició i descendent directe de l’afamat noble Ramon Berenguer Pi. Però tot va canviar quan, amb dinou anys, va allistar-se voluntàriament a la Legió fugint de la filla del forner que havia quedat embarassada en un descuit.
Aquell ambient marcial viscut durant els quinze mesos de voluntariat en el quarter de legionaris del nord d’Àfrica van canviar la personalitat d’I Pi, l’ambient marcial i el fet de ser durant molts mesos “el cerdo pino polaco”, precisament els mesos que va trigar en perdre definitivament l’accent osonenc i canviar la senyera de les quatre de les barres per una altra. També va acabar ajudant, tot sigui dit, els additius locals afegits al tabac...
Acabat el voluntariat i impregnat com estava d’aquell esperit rojigualdo ja no podia ni volia tornar al poble on l’únic que l’esperava era la massissa filla del forner amb aquells setanta quilos repartits en escassos cent cinquanta centímetres d’alçada i amb un nen, l’I Pi junior, al que s’imaginava enganxat als seus mugrons, a aquells mugrons als que ell també s’havia enganxat, i quins mugrons!, mamant i plorant sense parar. A part que, només marxar de casa, els seus pares el van repudiar per fer-se legionari i abandonar el fill, avergonyint no només a la família sinó també a tota la nissaga dels Pi, descendents directes del noble Ramon Berenguer Pi.
Calia emprendre una nova vida i la decisió va ser fàcil. Li va venir de mans del tinent Texeiro que li oferí una gran oportunitat de continuar defensant la causa en el cos de la guàrdia civil en una terra fidel i noble, Galícia. I cap allà que se’n va anar i allà va fer-se guàrdia civil i es va fer un home de profit, allà va aprendre a lluitar contra el crim, allà es va casar i allà es va separar, allà va fer carrera i allà es va fer un nom. Fins que l’any noranta quatre, el desplegament definitiu dels Mossos d’Esquadra li van permetre de tornar a la que havia estat la seva llar i on vivia el seu fill i li va permetre fugir, novament, d’una dona amb la que vivia d’ençà la seva separació de la primera. La creació de noves unitats especialitzades li obrien les portes per executar un macabre pla conspiratiu que el portarien a acabar amb la voluntat segregacionista dels seus compatriotes, un pla ordit amb l’ascendit a coronel tinent Texeiro.
Incorporat al mossos i al seu nou destí, ben aviat va començar a destacar pels seus curiosos mètodes d’investigació més propis de les sèries policials americanes dels anys setanta que dels revolucionaris mètodes i protocols introduïts per la policia israeliana i adoptats per les més prestigioses policies del món, i també pels Mossos. Però la seva eficàcia per resoldre els casos més difícils i les espectaculars estadístiques d’encerts que presentava van fer que l’Inspector I Pi es guanyés el respecte dels seus superiors i que, finalment, després de destapar el cas d’un coronel de l’exercit espanyol que es va acabar suïcidant llançant el seu cotxe sense frens per un barranc de tres cents metres just abans d’haver de declarar i que maquinava un pla criminal per a acabar amb la vida de destacats polítics de clara vocació nacionalista i independentista, va aconseguir un rang especial dins el cos que el permetria moure’s amb total llibertat per totes les unitats i disposar d’un despatx propi allunyat de la resta de companys i ben a prop dels alts comandaments de la conselleria, encara i que durant molts mesos va recaure sobre ell la sospita que tenia alguna cosa a veure amb la trama criminal del coronel Texeiro. L’inspector I Pi va esborrar qualsevol pista i sospitar i era ara un fervent catalanista.
Aquell matí, en rebre el vídeo de l’aparcament del que tot feia suposar un rutinari acte d’agressió física contra una noia, o almenys així s’havia catalogat, l’inspector I repassà somerament el vídeo detectant sorprenenment que les expressions d’agressor i agredida no es corresponien precisament a la sospita sinó ben bé el contrari: el presumpte agressor presentava el rostre espantadís i la rigidesa del cos pròpia d’una persona pressa de la por i l’agredida mostrava una expressió de satisfacció prou explicita que van fer exclamar a I Pi allò tan amanit de: és que totes són unes putes!.
Va guardar el vídeo a la carpeta “cas xurrupaita” juntament amb altres vídeos semblants on també apareixia una jove espectacular abordant a indefensos homes en llocs solitaris encara que amb una excepció, aquest darrer vídeo presentava la novetat que la presumpta ejaculació de l’agredit es transformava en una impressionant bufada que aconseguia treure’s de sobre l’agressora i que aquesta, després d’aixecar-se sense haver rebut, aparentment, cap cop mostrava entre les dents una forma rodona i brillant que s’acabava empassant i marxava satisfeta i feliç remenant el cul mentre l’agredit restava extenuat i pàl•lid sense capacitat de reacció. Hi havia cas.
Havia arribat el moment que el “cas xurrupaita” sortís del despatx i de l’ordinador. Va exposar el cas i les proves als seus superiors i va demanar permís per a iniciar la investigació d’aquell sorprenent cas que el portaria a aconseguir un nou èxit no només per a ell sinó també pel cos. Ara que disposava d’una prova definitiva, encara que no se sabia quina era, però si ell deia que tenia una pista és que tenia una pista i, a sobre, segur que seria bona, l’inspector I Pi aconseguia tirar endavant un nou cas en el que s’involucraria, si calgués, tota la conselleria d’Interior.
El que desconeixien els seus superiors és que el que veritablement movia al inspector I Pi no era tant el cas com l’agressora, aquella espectacular joveneta que era capaç de portar a l’èxtasi més sublim a les seves víctimes i que havia aconseguit provocar a l’inspector tal excitació, que era del tot impredictible saber si el que portava a la butxaca era la pistola o una altra cosa. Repassaria el vídeo minuciosament per extreure el màxim d’indicis que el podessin portar fins a aquella espectacular joveneta que s’acabava de convertir en l’objectiu número u de l’inspector molt per sobre del que era un cas policial.