La neurona (cap I). Neurona robada

Tot va començar un dimecres en plana canícula estival en el solitari aparcament d’un gran centre comercial on el nostre protagonista, carregat de bosses, caminava parsimoniosament en busca del seu vehicle.
De no se sap on ni com va sorgir una impactant i espectacular xicota d’entre els cotxes que, contornejant el seu cos, s’apropà al nostre protagonista, diguem-li T.
Es plantà davant seu i, expeditivament, li baixà els pantalons, s’agenollà i li comença a practicar d’una manera salvatge i, perquè no dir-ho, professional, una gran, diguem-ne, que li començà a practicar sexe oral.
T no es va poder defensar. Les mans les tenia ocupades amb les bosses i no podia moure les cames apressades pels pantalons a mig baixar i a l’alçada dels genolls. Va començar a cridar no!, no!, però els seus crits no van trigar gaire a dir sí!, sí!, mentre es sentia terriblement humiliat i ferit en el seu orgull per haver-se deixat atacar d’aquella manera tan vil i en plena llum del dia per una criatura que no tindria més de vint anys. Va intentar colpejar la jove amb les bosses però patia pel contingut de les mateixes: llaunes de cervesa i bosses d’aperitiu, que sens dubte s’hagueren trencat en contactar amb el cos d’aquella violenta criatura i, si no era ja prou la seva desgràcia de veure’s atacat, només hagués faltat perdre també el seu suport alimentari. Així que, indefens, es deixà fer.
Els seus braços es van estirar, la seva cintura s’avançà i els seus ulls es posaran en blanc. Una gran erupció esclatà dins seu des del cervell i, tot i sortint com una exhalació, aquella mena de lava del seu membre, propulsà a la jove vint metres enllà entre forts alarits de ràbia continguda per la agressió que acabava de patir. Ens referim a T.
La jove s’aixecà i, somrient, mostrà d’entre els llavis una petita forma esfèrica vermellosa que s’acabà empassant. Segons després i de la mateixa manera que va aparèixer, va desaparèixer, no sense abans apropar-se a T i, calmadament, apujar-li els pantalons dient-li a la oïda afectuosa i alhora violentament: acabo de robar-te la neurona.
T, extenuat per aquella ferotge lluita per defensar la seva integritat, va intentar trobar el seu vehicle, però li va costar, semblava com si aquella lluita a contra cor li hagués afluixat els sentits, més aviat, el sentit de l’orientació.
Quan va trobar el cotxe i ja recuperat de l’esglai, va deixar les bosses al maleter i, sense mirar enrere i encara amb l’ai al cor, tornà cap a casa amb el convenciment que més que una violació el que havia patit era un atracament, o això és el que explicaria, o millor encara, no explicaria res, de fet, ningú el creuria.
En arribar a casa i després de posar les cerveses a la nevera prengué un relaxant bany mentre intentava oblidar el que havia passat. El seu membre, capcot, surava entre l’escuma.
Amb el cos net i l’esperit recuperat, es dirigí al sofà no sense abans passar per la cuina a agafar un parell de cerveses. Quina no va ser la seva sorpresa quan va notar que no li venien de gust, que s’estimava més veure llet, llet!. Però això no era tot, quan s’estirà al sofà per gaudir plàcidament de la retransmissió en diferit del darrer partit del seu equip, com feia tots els dimecres a la tarda, una força interior l’impulsà a canviar de canal fins trobar un documental sobre la fauna silvestre dels boscos australs de la Alta Capadòcia. Però això no era tot, en acabat el documental es dirigí a la cuina, agafà l’escombra i, oh déu!, va escombrar tot el pis de dalt a baix, cosa que no havia fet des que tenia ús de raó, que tampoc feia tant, tot cal dir-ho, de fet, no havia fet neteja a casa d’ençà que hi vivia allà; sa mare li escombrava i netejava el pis tots els dijous quan, servil, portava al seu nen de més de quaranta anys des de casa seva a més de cinquanta quilòmetres, un plat de paella casolana d’aquella que tant li agradava, però és que el nen, tenia tanta feina a la seva botigueta de cromos de futbol...
Aquella nit li va costar de dormir. Ho va intentar de la manera tradicional amb aquelles revistes d’anatomia femenina que guardava sota el matalàs tot i buscant el seu membre, però aquest continuava capcot, molt capcot. Va pensar el les seves ex, però lluny de relaxar-se, un estrany remordiment li recordava els bells moments que passà amb elles mentre passejaven vora el mar i entrà en una profunda malenconia que no el deixaven recordar cap escena de passional disbauxa viscuda amb elles.
Aquell matí no va obrir la botigueta. Va agafar el cotxe i va anar a casa sa mare, cinquanta quilòmetres enllà. Va comprar un braç de gitano i menjà amb els seus pares la paella, cosa que no feia des que va marxar de casa tot just feia dos anys.
Sa mare, preocupada després que el fill desparés taula i netegés els plats, va trucar el metge de la família, un home de vuitanta-sis anys, metge del poble de tota la vida, que el va visitar. T es va deixar fer, però tenia diagnòstic complicat, tant, que el metge de la família va desistir i instà T a visitar una especialista de l’hospital comarcal, la doctora D.
Els pronòstics es van complir. T havia perdut la neurona, la seva única neurona. Des d’aquell dia T entrava en la llista de possibles receptors de neurona masculina. La vida de T corria perill, si més no, la vida que fins aquell moment havia portat T.