La neurona (cap 5+1). La lladre LL

Vint-i-sis anys, morena, ulls verds, llargues cames i un somriure sempre a la boca que mostra unes dents blanques i brillants. Així és LL, estudiant de darrer curs d’arquitectura i aficionada a la mitologia i a les llegendes clàssiques, una noia desitjada i una noia distant, introvertida i sense amics a la facultat. Companys, són només companys.
Viu sola, en un petit pis d’un barri de la ciutat proper a la universitat. Un pis que mai ningú a visitat, un pis que cap company a trepitjat i un pis on no s’ha fet cap festa ni cap reunió ni cap sopar. Diuen els veïns que a la noia que hi viu pràcticament ni la veuen, ni la senten, ni saben si hi és o no hi és. No molesta, no fa gresca, no saluda. Va a la seva. Mai han vist cap xicot ni cap xicota que hi vingués. De vegades roba estesa al balcó i alguna carta a la bústia. Però duren poc. Cada dia recull la roba i buida la bústia, però gairebé mai ningú l’ha vist, només la senyora S, veïna del cinquè segona que tafaneja com a professió. Res que passi, ella ho sap. Ella l’ha vist més d’un cop. Ella viu al cinquè primera. És maca, és seriosa i sembla molt jove, però molt jove tampoc és perquè ja fa vora sis anys que hi viu quan aquell home gran que l’acompanyava la va deixar amb dues maletes. Des d’aquell dia cap més visita. De vegades s’han saludat al passadís o a l’entrada, però mai a l’ascensor. LL no agafa mai l’ascensor i la senyora S, als seus setanta-tres anys no pot pujar escales. Una tarda que no funcionava l’ascensor LL va ajudar la senyora S a pujar la bossa, però no va voler entrar a casa seva. Gràcies. De res. Cap més paraula. Els primers mesos la senyora S va picar-li la porta per si necessitava quelcom. Gràcies, no em cal res. A la tercera vegada que li va picar no va ni obrir la porta. Així és LL. A través de les parets no se sent res, ni televisió ni música ni telèfon. Només la rentadora.
A LL li agrada la mitologia i les llegendes. Tornant de la facultat para quasi cada tarda a la biblioteca de l’ateneu per a agafar algun llibre. Sempre se’ls endú. Mai es queda a la biblioteca. Torna el llibre l’endemà. Tant li és mitologia grega o oriental o nòrdica. Tant li és llegendes locals com foranes. Per a entrar a l’ateneu fa servir un carnet que no és el seu. Se’l va trobar i ara és seu.

L’home gran que la va acompanyar al seu nou pis era el secretari personal del seu pare. El seu pare i la seva mare van morir en un accident d’aviació. No es van recuperar els cossos. El pis el feia servir el seu pare quan baixava a ciutat. La senyora S l’havia vist. A ell i a una senyora que no era la seva. Venien a la tarda i s’estaven no més de dues hores. Ella sortia abans. Eren amants. A la senyora S li agradava sentir-los a través de les parets. Sentia els seus gemecs, gemecs que ella mai no va emetre ni sentir, el seu marit, ja mort, no era gaire destre.
LL va quedar orfe amb catorze anys, orfe, sense germans ni tiets ni cosins ni avis. Va quedar sola. Es va fer càrrec el secretari personal del pare i la seva esposa que passarien a ser tutors i administradors de la fortuna que la família LL llegaven a la filla. LL va anar a petar a un internat d’allò més rigorós i tradicionalista on va completar els estudis i es va preparar per a la universitat i, com deien els seus tutors, per la vida. Del internat no va sortir fins els vint-i-un anys, just quan el secretari personal i tutor va matricular LL a la facultat d’arquitectura on seguiria la tradició familiar iniciada pel seu besavi, Eudald LL, ajudant d’Ildefons Cerdà.
Podria haver seguit al internat, o haver anat a viure a casa el secretari, però l’esposa d’aquest va creure que el més idoni per a la noia, i per a ells, era que LL visqués independentment. Tots aquells anys amb les monges li havien fet un caràcter distant i insolent i no sabia conviure amb ningú que no fos ella mateixa. Dit i fet. Van arreglar el pis del senyor a la ciutat i allà van portar la noia, no sense abans garantir que no faria cap malifeta ni destrossaria la seva vida ni malbarataria la fortuna, i per a això res millor que contractar la veïna, la tafanera senyora S, perquè vetllés i informés de tot el que passava al pis del costat.

L’hivern d’aquell darrer any de carrera, mentre llegia un vell llibre comprat en una petita tenda del barri antic de la ciutat que parlava de llegendes i misticismes de muntanya un esglai li va recórrer l’esquena mentre un record llunyà, un déjà vu, la transportà a l’edat mitjana mentre llegia embadalida la llegenda de la jove fornera que va amassar els homes.
Allà es va veure a sí mateixa. Jove i bella i enmig d’un obscur i brut poble, amassant pa al forn amb la companyia de la mare mentre el pare era a la cantina de davant bevent i rient amb els seus companys caçadors. Un pare brut i brutal de pell bruna i aspecte tenebrós. El pare era allà, bevent vi, cridant i estomacant tot aquell que gosava passar-li pel davant, bavejant quan se li apropava la cantinera i amb una ma li tocava les mamelles mentre amb l’altra es gratava el membre. Els seus companys el seguien i també magrejaven la cantinera que reia joiosa i, lluny de molestar-se, encara els animava més aixecant-se la faldilla i refregant-se contra els erectes membres d’aquella colla de mal educats caçadors.
L’excitació del brut i brutal pare de la jove fornera li va fer perdre el nord, com ja havia passat altres vegades, quan va veure a un dels seus companys caçadors fornicant a sobre una taula amb la grossa cantinera que, mentre era penetrada violentament pel darrere, es ficava a aquella seva boca desdentada i pestilent els membres erectes dels altres caçadors que, dempeus al voltant la taula, reien i reien mentre feien petar els seus gots de vi. El brut i brutal pare de la jove fornera va intentar enretirar al caçador de darrere la cantinera per ficar-se ell però va relliscar amb tanta mala fortuna que va anar a petar de cul entre les cames d’un dels caçadors que esperava el seu torn per introduir el membre a la boca desdentada i pestilent de la cantinera. Tots van viure i se’n van riure del brut caçador que va començar a garrotejar a tort i a dret pressa de la ira i la vergonya de la caiguda que el van deixar amb els pantalons abaixats, el cul a l’aire i el membre apuntant directament al sostre. No va encertar ningú i, irat va anar corrents cap a casa amb el garrot en una ma i el membre erecte a l’altre. La filla i la dona, des del forn, miraven esgarrifades com corria cap a elles, cap a casa. Però en aquell precís moment, en un instant, en un segon, un petit somriure va il•luminar la cara de la jove fornera que no va poder evitar aquell somrís provocat per tant còmica escena, la del pare corrent pel la plaça garrot en ma i els pantalons mig abaixats que, en veure aquell frugal somriure, encara es va enrabiar més per a anar directament cap a ella. Li va fotre garrotada i intentà aixecar-li les faldilles per calmar la seva excitació.
La mare, espantada, va córrer cap el brut i brutal home cridant i demanant-li clemència i suplicant que es desfogués amb ella, que deixés la filla, que només era una nena, que encara no havia estat amb cap home, que encara era verge. El pare va anar a buscar la mare, li arrencà la faldilla i les calces i violentament la penetrà. Però no tenia prou, i mentre els seus companys s’ho miraven des de fora el forn, l’animaren i l’instaren a fer que la seva filla verge es fiqués el seu excitat membre a la boca, vinga va, que no deixarà pas de ser verge si te la xupa!, tot això mentre no deixaven de riure i veure. El brut i brutal home, encara avergonyit i rabiós pel que havia passat a la cantina, així ho fa fer, va arrencar el membre de dins la seva esposa i el ficà al interior de la virginal boca de la jove fornera.
En acabar dins la boca de la seva pròpia filla, les llàgrimes d’aquesta van caure sobre el ja laxa membre d’aquell home brut i brutal que fins no feia gaire era el seu pare. L’home es retirà i unes fortes convulsions començaren a atacar el seu cos, el seu membre quedà flàccid, els seus músculs s’agarrotaren i els seus ulls quedaren en blanc mentre les llàgrimes de la seva filla es tornaven vermelles, del color de la sang, sobre aquell cos que jeia posseït al terra del forn. Els seus companys caçadors intentaren ajudar-lo, però tal i com s’acostaven i el tocaven també entraven en convulsió i es repetien els terrible símptomes que presentava el brut i brutal home, i màgicament, tots ells van rebre sobre el seu cos les llàgrimes vermelles de la jove fornera que, abraçada a sa mare, s’ho mirava sorpresa.
Tot va acabar quan, entre les fortes convulsions que feien que els homes es colpegessin una vegada i una altra contra el terra, dels seus membres ja flàccids sortiren unes petites boles blaves i vermelloses que s’uniren per sobre els masegats cossos per modelar una forma angelical. Aquell àngel, aquella forma blanca i blava com el cel, anuncià a aquella colla de malànimes que, gràcies a les pietoses llàgrimes de la jove fornera, les seves ànimes malignes havien estat expulsades i amb elles els mals pensaments i les males obres, però com a penitència, s’havia acabat per a ells la vida dissoluta, s’havia acabat per a ells tornar a fornicar i s’havia acabat per a ells les males maneres i els mals gestos i viurien la resta de la seva vida en perfecta harmonia amb la família i amb la natura. Tots menys el brut i brutal home, pare de la fornera, que era condemnat a vagar la resta de la seva vida per tots els camins i camps del país amb un nou cos, un cos de cantinera que seria penetrat i humiliat per caminants i pagesos per la resta de la seva vida.
I així va ser com la jove fornera va amassar els homes del poble que mai més tornaren a menysprear les seves dones ni cap altra dona del país.

En acabar de llegir aquella llegenda, LL va sentir una veu dins ella, va veure a aquell àngel blau i blanc com el cel que li deia que ara ella era la reencarnació de la jove fornera, que ella i només ella podia acabar amb aquells homes i aquells companys de facultat mal educats i grollers que només parlaven de futbol i vestien aquelles horribles samarretes d’aquells colors malignes que no eren d’altres que els de les boles que transportaven les ànimes malignes dels bruts i brutals caçadors de la llegenda. Aquell àngel la guiaria per trobar a aquella ànima portadora de la bola vermella i blava que impedia els humans a ser feliços, però abans, hauria d’aprendre a succionar-la, i això només s’aprenia veient documentals, o pel·lícules, que també serveixen per il·lustrar-se, i practicant, que en tota ensenyança és imprescindible la pràctica.