La neurona (cap II). La doctora D

La doctora D passava per ser una de les professionals de més renom dins la seva especialitat, la neurologia i, malgrat la seva joventut i prestigi, havia decidit exercir a l’hospital comarcal del seu poble natal, farta de voltar pel món i farta de conferències i horaris extrems.
El renom i la fama els va aconseguir amb una tesi doctoral basada en la neurona masculina, gran mite de la neurologia i de l’estudi de la psique, segons la qual demostrà, si bé que teòricament, que aquesta representa l’autèntica baula perduda en l’evolució de l’espècie humana i que és el que encara lliga qualsevol espècie animal primària amb els humans. La tesi no va deixar de crear certa polèmica, sobretot entre els doctors mascle, però l’excel•lent presentació i la demostrada i indiscutible lògica dels seus arguments, no van poder ser rebatuts i finalment aconseguí el doctorat. I així, amb només vint-i-cinc anys la doctora D va deixar el seu poble natal per a anar a treballar al més prestigiós hospital dels Estats Units, l’Hospital H amb l’equip del doctor Clint O’Ris, eminència mundial en l’estudi de la ment i el comportament humà.
Però no tot van ser flors i violes i, malgrat els quantiosos emoluments que rebia, el doctor O’Ris mai li va perdonar que posés en dubte les capacitats del gènere masculí, apartant-la de l‘exercici mèdic per destinar-la a la promoció de l’hospital i a impartir conferències arreu encara que, a la més mínima oportunitat que tenia de demostrar la seva vàlua amb pacients la doctora D no la desaprofitava augmentant, així, el seu reconeixement dins la classe mèdica. Fins el dia en que un ja gelós doctor O’Ris la va posar a prova amb un cas realment complicat que la desacredités. La doctora D va caure a la trampa i va fracassar en el seu diagnòstic amb el pacient George J. Vush.
Els mitjans de comunicació més conservadors d’Amèrica se li van tirar a sobre tant a ella com a les seves teories sobre la neurona masculina, moment que va aprofitar el doctor O’Ris i els membres més radicals del col•legi de metges nord-americans per a jutjar-la públicament i acomiadar-la de l’Hospital H. Va ser en aquell moment que va decidir tornar a casa per treballar en la unitat de psicologia de l’hospital comarcal fugint de l’especialitat que en el seu moment li donà fama i reputació i després vergonya i menyspreu.
De tornada al poble es va establir en una vella casa de pedra amb un gran pati a la part del darrere, una casa gran i freda que va pertànyer als seus avantpassats. Va intentar recuperar velles amistats, però la veritat és que mai havia tingut amics. Ja de ben petita mentre els seus companys d’escola jugaven ella es quedava sota l’arbre del pati observant-los i analitzant el seu comportament, era una nena introvertida i ja amb una clara vocació i fascinació per la psique humana. El seu únic amic era el metge del poble i ara, després de tornar a casa, ell continuaria sent el seu únic amic.
Les xafarderes i xafarders del poble no paraven de parlar d’ella: que si és lesbiana, que si va deixar el nuvi a Amèrica, que si te un amic a la ciutat, que si dorm amb un nino de silicona amb una verga descomunal, que si jo l’he vista als lavabos de l’hospital amb el camiller aquell que ve d’allà, que si patatim, que si patatam. El cas és que tot el poble anava ple de la seva solteria, i és que, malgrat la seva bellesa i el seu físic més que desitjable encara i a la seva edat, tothom es preguntava com és que vivia sola i que mai se li havia vist amb cap home a prop. I era cert, la doctora D mai havia tingut cap relació amb cap home, ni durant l’institut ni durant els anys d’universitat ni durant els anys que va passar a Amèrica, si més no cap relació pública. Potser la seva obsessió en l’estudi de la neurona o precisament el coneixement que tenia d’aquesta, li va provocar un cert recel en el gènere masculí i un cert fugir d’ells, encara que si aquest era el motiu també caldria sospitar de la neurona femenina perquè tampoc s’havia acostat a cap dona...
Ja feia uns quants anys que exercia a l’hospital comarcal i, superats els recels dels seus conciutadans, no es podia dir que visqués malament ni laboralment ni personalment. Oblidat l’episodi amb el pacient Vush amb qui el temps va demostrar que alguna cosa neuronal hi havia en la seva obsessió per la guerra i l’extermini d’infidels, mica a mica va anar recuperant el seu prestigi i tornà a col•laborar amb revistes i publicacions mèdiques però, això sí, sempre retirada de l’exposició pública i amb un nom que no era el seu. Com a molt, feia cinc o sis viatges l’any per participar en alguna conferència privada i amb un reduït però selecte grup de convidats, moment en que, segons les xafarderes i xafarders del poble aprofitava per rebolcar-se salvatgement amb tot tipus d’homes i dones i fins i tot animals, que no se qui la va veure una vegada dins les quadres del marquès gemegant de plaer mentre un semental corser la penetrava brutalment, cosa del tot impossible si algú ha vist mai la verga del semental del marquès que s’ha d’ajudar d’un parell de mamporreros per encertar l’objectiu. Però en fi, aquesta és la vida de la doctora D, la doctora que va visitar en T, l’home que accidentalment havia perdut la neurona en l’aparcament d’un centre comercial. Una dona maca, intel·ligent, amb un bon cos, amb calers a la butxaca i sobretot soltera, ah!, i a sobre, segons les xafarderes i xafarders del poble, sexualment activa.